dilluns, 21 de febrer del 2022

L'art de la lucidesa


Cézanne 1906


"La caverna que ens ha tocat a nosaltres, ciutadans del segle XXI, resulta molt més complicada que la platònica. En aquesta­, hi havia una desfilada d’ombres. En la nostra, hi ha una infinitat de reflexos tramposos que neixen en pantalles de tota mena: de mòbil, de tauleta, d’ordinador, de televisió. Un ball d’aparences, un saló de miralls infinits, en què ens podem perdre. Hi ha dies en què un se sent un nàufrag a la deriva en un gran oceà d’informació sovint fútil, dubtosa, trucada.

De fet són molts els senyals de deso­rientació en la ciutadania d’Occident. Perplexes, les persones oscil·len entre l’emprenyament i el neguit. I no obstant això, perquè una vida humana es compleixi, es realitzi plenament, n’hi ha prou amb algunes idees clares i certes. Idees que són com diamants perfectament lapidats. Això és el que vull. Això és el que he de fer. El meu camí cap a l’avenir recorrerà aquests territoris. Quan assolim aquesta epifania interior, ens transformem en una tela neta, en la qual ja podem pintar la nostra existència. I el que se sent és la pau que dona la claror.

Per arribar a aquest moment solar, cal ser capaços de desempallegar-nos del contraban de falsedats que hi ha en nosaltres i que, sovint, ens és transmès per la nostra cultura o la nostra família. Si ens asseiem a analitzar el que hem rebut de la nostra gent gran, trobarem moltes coses valuoses, per descomptat. Però n’hi ha prou amb una idea falsa, una emoció verinosa­, perquè tota la nostra vida tendeixi a transformar-se en un trist teatre. I així ja no serem un retrat, sinó una cari­catura nostra.

En aquest viatge amb rumb a la lucidesa, també ens hem de deslliurar de les nostres pròpies ombres interiors. Ca­dascú sabrà quina és la seva col·lecció de foscors. Si no ho fem, pels nostres ulls fluiran­ no les meravelles­ del món, sinó esborralls de sentiments negatius. Tot ho veurem tacat, empastifat pels nostres traumes, les nostres debilitats. La transparència íntima, tan difícil d’assolir, és aquella llum que inunda l’estudi d’un artista­, entrant amb abundància per amplis finestrals­.

Després també hi ha les persones que triem i que ens trien. Perquè en algunes tot quedarà més clar, i en d’altres pot ser que es densifiqui la nostra mentida. De vegades ens autodestruïm desastrosament a través de la gent amb qui intimem. Hi ha, d’altra banda, persones que són com miralls màgics on albirem el nostre rostre més autèntic. Gent que ens ajuda a obrir els baguls del nostre esperit. I és en aquell moment, recolzats en aquells éssers humans inestimables, que descobrirem a les nostres mans els pinzells capaços de pintar el nostre recorregut.

La veritat del món i del que som s’ha d’assolir vivint a fons. I això inclou llegir certs llibres. Contemplar obres d’art. Mirar la lluna de les millors pel·lícules. Encisar les nostres orelles amb el misteri de la música. Aprendre el més lúcid que s’ha pensat i s’ha descobert. Perquè moltes persones s’han enamorat de la fondària de les coses. I tot aquest patrimoni, tota aquesta aventura, és la capsa de tintes amb què podrem acolorir la nostra biografia. I no oblidem els viatges perquè només formen part de nosaltres els mapes dibuixats pels nostres passos. Tanmateix, el que fem ha de ser transitiu: ha de ser una abraçada que fem a les persones.

Haurem entrat així de ple en el clarobscur de la vida. Una mica més dens i bonic que la ballaruga d’imatges de la caverna­ audiovisual. Res no serà fàcil, però tot serà­ real i anirà a més. Fins i tot el patiment i el fracàs ens construiran. Ja no serem titelles de la nostra època. Carn de canó del nostre país, de la nostra cultura. Potser pagarem un alt preu de solitud i incomprensió­ per haver-nos atrevit a trair­, en nom de la lucidesa, la mala pel·lícula de ficció en què ens fan existir. Malgrat tot, no ens haurem de sentir supe­riors a ningú: aquesta seria la pitjor mentida de totes.

I arribarà un dia que tot el que hi havia a la caverna, totes les imatges mentideres, es reduirà a un petit mirall situat al fons de la nostra existència. Els dies ens envoltaran amb el seu remolí rutilant de persones i d’objectes. La tradició que ens amenaçava estarà penjada a les parets, desdibuixada en l’ombra. Hi haurà una porta per on entra la llum. I mirarem a la vida, cara a cara, curiosos i serens, sempre disposats, a la pròxima pinzellada de la nostra biografia."


Gabriel Magalhaes a La Vanguardia del 21.02.2022



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada