Sembla força clar que una obra d'art va més enllà de les intencions del seu autor. L'obra diu més del que l'autor volia dir. L'obra és apropiada per qui la contempla, i aquest hi vessa els seus propis significats: cadascú pot llegir-hi, veure-hi coses que l'autor no havia imaginat. Que bé que això sigui així.
Un exemple: el segon moviment del quart concert de piano de Beethoven. Hi ha qui diu que en ell Beethoven volia representar el diàleg d'Orfeu (el piano) amb les feres (l'orquestra). Pot ser. Però cadascú hi pot trobar altres representacions, altres imatges. Pot trobar-hi altres diàlegs (la bella i la bèstia, la dona i l'home, la pau i la guerra, Venus i Mart, la tendresa i la fúria...). O pot interpretar-la com la dinàmica amb que la bellesa i la dolçor amanseixen l'agressivitat. O pot considerar-la com una representació de com la confrontació dualista es sintetitza en l'harmonia d'un nou "u" on es fonen -sense desaparèixer- els pols contraposats... (i aquesta síntesi dóna peu a l'explosió d'alegria del tercer moviment).
És bonic fer aquest exercici d'interpretació (d'una música, d'una pintura, d'una pel·lícula) en grup, intercanviant, confrontant i compartint les interpretacions personals de manera que tothom en surt enriquit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada