Nôtre Dame de Matisse

Matisse 1900

Matisse 1900

 

Matisse 1902

Matisse 1902

Matisse 1904

Matisse 1904

Matisse 1914

Matisse 1914

La joia de l'altre

Rouault 1938

"Être capable de trouver sa joie dans la joie de l'autre: voilà le secret du bonheur."

Georges Bernanos

Possible traducció:

"Ser capaç de trobar la pròpia joia en la joia de l'altre: heus aquí el secret de la felicitat."

El Sí

Rothko 1954

"S'ha d'arribar a conèixer el Sí aquí mateix, en aquesta vida. Aquest és el precepte. (...) Si es coneix aquí el Sí, aleshores hi ha veritat suprema i s'ha aconseguit la finalitat de l'existència; aquesta és la intenció. Si no s'arriba a conèixer el Sí, la vida és inútil."

Kena Upanixad, II,5

Relligar cel i terra

"Orientant els seus edificis i els seus llocs de culte segons els moviments celestials, l'home antic tenia la voluntat de recrear un espai sagrat sobre la Terra. Volia relligar Cel i Terra, sentint profundament, però de manera intuïtiva, l'interdependència de l'home amb l'univers. L'astrofísica moderna ha assentat aquesta íntima convicció sobre bases científiques sòlides."

Trinh Xuan Thuan a Vertige du Cosmos (2019)

Pensaments

Van Gogh 1885

"No podem guardar la pau interior si no vetllem pels nostres pensaments."

"Poden desvetllar-se en nosaltres dos pensaments ben diversos; combat-los tots dos. L'un diu: "Ets un sant"; i l'altre: "No et salvaràs pas." No hi ha gens de veritat en aquests pensaments i tots dos venen del Maligne. Pensa, doncs, més aviat: Soc un gran pecador, però Déu és ple de misericòrdia i estima els homes, i Déu perdonarà els meus pecats."

Silvà del Mont Athos (1886-1938)

Emmaús

Caravaggio 1606

"Rere el divendres sant d'un món que empal·lideix,
la veu del desencís acull el vianant,
a l'únic foraster que ignora el que ha passat
als ulls dels que caminen fugint del seu fracàs:
“et pots quedar amb nosaltres, que el dia s'enfosqueix”.
Entra, doncs, a l'hostal i amb ells s'asseu a taula.
Aturen la conversa, i quan parteix el pa
en el gest compartit retroben la paraula.

Al caliu del que parlen es crea l'avidesa,
mentre s'obren els ulls, d'entendre el que ha passat,
i a l'ombra del local cremen els cors per dintre.
A fora és nit profunda, perdura la tristesa,
només queden a taula engrunes del sopar,
les traces del camí vers l'albada possible."


Cinto Amat (2017)

Plantes al rierol

Estranyes formes en un rierol pirinenc a l'estiu.

La fotografia permet aïllar imatges de l'entorn i donar-los una força plàstica pròpia. La tecnologia al servei de l'art, ni que sigui un art molt modest. Amb la virtut d'estar a l'abast de molta gent. Només cal un cert gust en la tria (fruit d'una certa educació de la mirada) i una mica de col·laboració de l'atzar a través de la tecnologia.

Són més exemples d'allò que en aquest blog anomenem "art natural"...

Consciència de paisatge

"L'absència d'una cultura territorial en majúscules i d'una consciència de paisatge estesa entre la ciutadania és, des del meu punt de vista, una de les mancances més notables que patim com a país."

Joan Nogué a Territori, paisatge i identitat dins de VIA, Revista del Centre d'Estudis Jordi Pujol, número 05, desembre de 2007, p. 167.

El perdó

Louise Bourgeois 2009

El perdó és un fonament essencial de la salut de la ment, de la consciència, del cor. Sense perdó hi ha dolor, rancúnia, ressentiment i amargor. El perdó és clau per a l'alliberament espiritual; és una barrera que hem de creuar per a ser lliures interiorment.

Hi ha dos grans panells del díptic del perdó:

a) Perdonar-se a un mateix.

Hi ha situacions que ens produeixen desil·lusió de nosaltres mateixos. Hi ha actituds i fets comesos per nosaltres que ens humilien, ens denigren i avergonyeixen. Les falles d'aquesta mena requereixen un acte de perdó a un mateix. Ningú és perfecte; la mateixa essència defectuosa, propensa a fallar, existeix en tots els éssers humans. Perdonar-se a un mateix de tot el dolent que s'hagi fet és un alliberador acte d'humilitat. Perdonar-se a un mateix és acceptar amb humilitat i realisme la pròpia condició d'ésser humà. Reconèixer que no som perfectes, i a partir d'aquí mirar de redreçar-se, començar a millorar.

b) Perdonar els altres

Les ferides que ens produeixen els altres fan mal. Però aquest sofriment es pot superar perdonant de cor als que ens l'han provocat. Et fas mal a tu mateix quan no perdones. La teva falta de perdó de l'altre et manté lligat al ressentiment envers aquesta persona. Només perdonant es pot recuperar la pau interior i la llibertat.

Els altres ens tracten inevitablement de manera injusta, amb dosis de crueltat, de manipulació, etc. No hi ha manera de no patir el mal que ens facin els altres (i el que nosaltres els hi fem). I l'única manera d'anar més enllà d'aquesta realitat és creuar la barrera del perdó. Els que saben perdonar i oblidar, posseeixen una virtut suprema. Cal coratge i saviesa per fer-ho. De fet, cal veritable amor per perdonar.

Louise Bourgeois 2009

Aquest és el díptic del perdó. Però els que mirem d'utilitzar el llenguatge simbòlic religiós, a això hi afegim un tercer panell, una formulació complementària a partir de la referència a la divinitat. Perquè constatem dues coses alhora: que perdonar és difícil, i que tot i això hi ha gent que és capaç de perdonar. Llavors emprem el símbol Déu per mirar de reflectir aquesta desconcertant realitat, dient que la invocació de la divinitat ens ajuda a ser capaços de perdonar. Com si des de dalt, des del cel, ens vingués una força que ens fa possible perdonar. Diem això de venir de dalt, o de Déu, perquè ens sembla que la naturalesa humana per ella mateixa difícilment aconsegueix perdonar. I en canvi, perdona. És com si rebés un cop de mà. És un símbol, d'acord; però ens sembla pertinent, útil.

Aquesta referència a la divinitat apareix també a l'hora del propòsit d'esmena. Volem perdonar-nos i no tornar a fer el que em fet, volem perdonar els altres, però ens sabem febles i dubtem de la nostra capacitat de mantenir la nostra voluntat d'esmena, de canvi. Llavors invoquem la imatge simbòlica de dipositar la nostra confiança en Déu, per a rebre la seva fortalesa i no tornar a fallar. Som perfectibles i estem en un camí de millorament continu, però d'alguna manera ens sembla que per poder-ho fer no n'hi ha prou amb la pròpia voluntat, que cal “la força que ve de dalt” (l'esperit) per poder seguir aquest camí.

Hi ha un altre moment d'invocació simbòlica de la divinitat en el tema del perdó: quan patim un mal que no hem fet nosaltres ni ens han fet els altres, quan patim una desgràcia (una malaltia, un accident, un terratrèmol, etc.). A qui culpar? Al món, al cosmos? Al destí? Davant d'aquestes situacions sense culpables però no per això menys absurdes i doloroses, també demanem a Déu que ens doni la força de perdonar el món. I si veiem Déu com el creador del món, la força de perdonar-lo a ell, d'assumir el destí amb acceptació i enteresa. És molt natural la temptació de culpar Déu d'aquestes desgràcies que no són fruit de l'acció dels humans, però aquesta és una interpretació més aviat literal del que vol dir un Déu creador. Que el cosmos pugui sorgir simbòlicament d'un gest de la Consciència universal, de la Realitat suprema, no vol dir que el món es vagi pensar per fer-nos mal. Simplement és així: el món és com és i ens fa mal, i la referència a la divinitat ens ha d'ajudar a assumir aquest món nostre, que és el que és, potser l'únic possible, i si més no el que tenim i el que ens ha generat a nosaltres. Culpar i maleir la divinitat és un exercici plenament inútil i que només ens fa mal a nosaltres mateixos en arrossegar-nos per la impotència. I sabem que també podem assumir el destí, i que potser també en això ens ajuda la força que ve de dalt, i que podem acabar perdonant i estimant el món; si voleu, perdonant i estimant Déu mateix.

Això permet formular una paradoxa: perdonem Déu (pel mal que rebem del món) i som perdonats per Déu (del mal que hem fet a nosaltres mateixos i als altres. Vivim en la vida l'experiència de ser perdonats i estimats des del fons mateix de la realitat. Déu perdona i estima. I aquest sentir-se acceptats tot i les nostres falles ens genera un profund agraïment.

Jesús va viure aquesta dimensió perdonadora de la divinitat i aquesta necessitat humana de perdonar i ser perdonats. El seu testimoniatge i la seva predicació hi fan sovint referència. I alguns dels seus deixebles interpreten la seva mort com un gest lligat a aquesta necessitat de perdó que tenim els humans.

Louise Bourgeois 2009

Daodejing 25

"Hi ha quelcom que existeix abans que el cel i la terra.
Immòbil i impenetrable, buit i silenciós, pur i profund, únic i il·limitat,
sense so, sense forma, no depèn de res i mai no canvia, omnipresent i inexhaurible.
Se'l pot considerar la mare del món.

No conec el seu nom, però si li he de donar un nom li diré Dao.
Si l'hi he de donar un cognom, li diré "gran", perquè s'expandeix;
la seva expansió el porta lluny, i la llunyania el fa tornar.

El Dao és gran, el cel és gran, la terra és gran, l'ésser humà és gran.
L'ésser humà segueix la llei de la terra, la terra segueix la llei del cel,
el cel segueix la llei del Dao, el Dao segueix la seva pròpia llei."


Daodejing 25



Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

El Greco: Maria Magdalena

El Greco 1578

El Greco 1580

El Greco 1580

El Greco 1585

El Greco 1590

El Greco 1610

Pluralisme de valors

Pollock 1951

L'àmbit dels valors és un dels temes centrals d'aquest blog. Ens sembla interessant recollir part de les aportacions de Ferran Requejo, persona amb una gran capacitat de síntesi i de claredat expositiva, al seu article "El pluralisme de valors d'Isaiah Berlin. Refinar la teoria per millorar la pràctica democràtica", publicat a VIA, revista del Centre d'Estudis Jordi Pujol, al seu número 09 de setembre de 2009.

"La crítica frontal que [Berlin] realitza als prejudicis teòrics i morals de la filosofia occidental es resumeix en la seva coneguda afirmació que, des de la Grècia clàssica i el cristianisme fins al racionalisme  de la Il·lustració i els seus derivats, aquesta tradició ha assumit acríticament tres consideracions: 1) que tota pregunta té una resposta racional, 2) que aquesta resposta és única i cognoscible i 3) que totes les respostes a les diferents preguntes considerades vertaderes o correctes són compatibles entre si. Berlin mostra com cada una d'aquestes tres consideracions resulta molt qüestionable. Més aviat, ens diu, les ideologies i les utopies basades en una única perspectiva teòrica no tan sols resulten irrealitzables a la pràctica, sinó que també són incoherents en la teoria.

Aquí ens centrarem en el que crec que és el centre de gravetat d'aquesta nova "música" intel·lectual: el pluralisme de valors. El punt més important del pluralisme de Berlin és la convicció "racional" que no hi pot haver una única visió correcta, unitària, del bé, de la moralitat. És clàssica la seva crítica a les concepcions teòriques monistes, és a dir aquelles que defensen que només hi ha un valor últim, o una combinació única de valors morals que representaria la forma més humana, més moral o més racional de viure la vida. Per al monisme moral, religiós o polític de torn no hi ha formes "equivalents" de viure la vida humana respecte a la que proposen. Tanmateix, el monisme -ens diu Berlin- és a l'arrel de tot extremisme. És el cas, per exemple, de la filosofia platònica o de la interpretació habitual de les religions monoteistes per part de les ortodòxies o les esglésies respectives. Davant d'aquesta posició (i d'altres com el pluralisme culturalista que defensa una vinculació completa de la moralitat a cadascuna de les cultures en què es desenvolupa), Berlin defensa el pluralisme de valors: l'existència d'una multiplicitat de valors heterogenis que no poden ser reduïts a un principi únic o a una combinació universal i permanent de valors aplicable a tots els individus i casos pràctics. En contra del que pressuposen moltes ideologies polítiques i religioses, la heterogeneïtat moral resulta irreductible a cap combinació harmònica de valors.

(...) Aquest pluralisme afirma bàsicament tres coses:

a) La irreductibilitat dels béns i valors. Els béns i valors de la vida humana són radicalment diversos entre si. No resulta possible reduir uns valors a uns altres ni derivar uns valors d'uns altres, ni reduir ni derivar-los tots a un únic valor superior o una combinació permanent de valors.

b) L'agonisme. Els béns i valors resulten sovint incompatibles entre si. No resulta possible harmonitzar-los en un tot coherent. La lluita moral no es produeix entre el bé i el mal, sinó entre el bé i el bé.

c) La incommensurabilitat dels béns i valors. Els conflictes entre diferents béns i valors no resulten decidibles en termes de raonabilitat interpersonal. No existeix cap conjunt de principis compartits pels humans capaços de resoldre aquests tipus de conflictes. No existeix una jerarquia universal de valors.

La característica més radical del pluralisme de valors és la tercera, la incommensurabilitat. Una característica que es formula tant en relació als valors entre cultures com a l'interior d'una mateixa cultura. Això no suposa, però, adoptar una posició escèptica o relativista en l'àmbit moral. Berlin defensa que els valors són objectius i que existeix un paper de la raó en els conflictes morals. Però la discriminació "raonable" entre valors resulta molt més contextual, fins i tot a escala individual, que el que pressuposen les concepcions "racionalistes" de caràcter moral, polític o religiós. Davant d'una situació concreta de confrontació de valors no hi ha una única veritat ni una única posició moral correcta. La raó juga un paper en el moment d'establir una priorització i una interpretació dels valors en una determinada situació, però sovint això esdevindrà una qüestió inevitablement controvertida donades les tres característiques anteriors de la moralitat, especialment la incommensurabilitat dels béns i valors.

La base de la incommensurabilitat rau en com els individus encarem els contextos pràctics. Malgrat les diferències genètiques i culturals, la naturalesa humana és parcialment comuna a tots els individus. Tanmateix aquests també difereixen en la manera com s'enfronten a unes necessitats compartides. I no totes les necessitats són compartides. Hi ha una sèrie de "mals universals" (esclavitud, tortura, genocidi, etc.) que propicien un cert universalisme sobre allò que ha de ser evitat. Però cap concepció moral pot pretendre que defensa el veritable "bé humà". El pluralisme moral desplaça, així, al monisme moral. Això, com sabem, és acceptat per alguns teòrics de la democràcia i de la justícia, com John Rawls. Però en el pluralisme de Berlin, els valors no resulten jerarquitzables d'una manera universal amb independència del context (com intenten fer, per exemple, els dos principis rawlsians de la justícia socioeconòmica que estableixen la prioritat permanent de la llibertat sobre la igualtat). La perspectiva de Berlin rebutja la pretensió de la majoria d'escoles morals tradicionals i d'algunes actuals segons la qual qualsevol teoria moral ben construïda ha de ser capaç de jerarquitzar de manera permanent els seus valors o els seus principis per tal de resoldre "racionalment" els conflictes pràctics.

(...)

Des d'un punt de vista epistemològic, i malgrat l'"objectivitat" de la concepció dels valors de Berlin, el pluralisme de valors remet a l'actitud moderna dels humanistes del segle XVI (Montaigne). Una actitud que addueix que les perspectives universals de la moralitat generen conflictes inevitables i no plenament resolubles. Una actitud que és més escèptica, més tolerant, i que es preocupa més pels aspectes pràctics de l'existència humana, que l'actitud d'estil teòric més "sistemàtic" de les filosofies cartesiana i hobbesiana del segle següent, que tant han influït en el pensament moral i polític contemporani.

D'aquesta manera, el pluralisme de valors de Berlin és una perspectiva teòrica que:

1) ens adverteix sobre la naturalesa plural i agonística de la moralitat i de la política (quelcom que habitualment intenten evitar, crec que bastant inútilment, la majoria de les teories monistes en general: kantianes, utilitaristes, etc.)

2) destaca que els criteris legitimadors en l'àmbit polític no sempre estan relacionats amb una perspectiva moral universal i sense context, sinó amb perspectives ètiques específiques i contextuals, i amb perspectives racionals pragmàtiques.

3) il·lustra que aquests criteris legitimadors es basen no solament en valors, fins i tot quan s'inclouen valors funcionals (no morals) com l'eficiència o l'estabilitat, sinó que també es basen en interessos col·lectius concrets i en identitats particulars (de vegades presentades també en forma de valors).

 Potser, per a alguns, el pluralisme de valors no és una concepció de la moralitat "per quedar-s'hi" en termes normatius, però crec que com a mínim és una concepció per "passar-hi", per tal de refinar les teories que es proposen i per tal d'evitar-ne els excessos i simplificacions epistemològiques."

Vitalitat i personalitat

Fautrier 1926

"La relació de deixeble a mestre en el sentit corrent de l'aprendre normal no es planteja quan del que es tracta és que la persona avanci personalment. Només l'esperit vital d'altres pot afavorir la pròpia vitalitat.  Ara bé, l'esperit vital és sempre personal. El seu exponent objectiu és el seu estil personal, no n'hi ha cap altre. El que converteix en objecte el que era originàriament esperit personal el destrueix literalment. Per això només és profitosa la lectura de les obres originals de grans esperits; l'estudi de la història de la metafísica i la comparació "objectiva" de les nostres idees amb les d'altres metafísics és una pèrdua de temps per a l'humà capaç de coneixement metafísic. El que li cal és engrandir-se personalment, arribar a la seva pròpia profunditat, fer que aquesta irradiï cap enfora a través dels seus dots específics; raonablement no se li presenta cap altre problema. Precisament perquè en matèria d'esperit només el que és personal compta, tots els grans impulsos espirituals de la història es refereixen a paraules pronunciades: el seu poder màgic infós a un nombre de deixebles, per petit que sigui, ha produït sempre un efecte més viu i prolongat que el de cap document escrit (...). Ja que aquests escrits estan sempre subjectes a males interpretacions, i res poden contra elles. En canvi, quan el magnetisme personal i el poder d'irradiació d'una persona són suficientment genuïns i potents, actua d'acord amb el seu sentit fins i tot a través de les falses interpretacions de la consciència superliminal. De tot allò escrit només posseeix una força vital indestructible allò l'expressió del qual tenia un poder màgic, i fins i tot en aquest cas només quan és llegit per esperits congenials. En aquest cas el sentit original experimenta un renaixement original. L'ésser humà és justament com a esperit en darrer terme una entitat personal única, i no hi ha res objectiu i universal que no tingui el seu últim sentit en el subjecte únic que comunica sentit personal."

Hermann Keyserling a Renaixement (1927)

Capacitat de la natura

"La natura no té res fora d'ella. El que resulta admirable en la seva capacitat és que tot el que sembla corrompre-la, envellir-la o de poca utilitat ella ho transforma dins d'ella mateixa, i a partir d'aquí encara és capaç de crear noves coses, sense necessitat de procurar-se matèria en una altra banda, ni de tenir un lloc on llençar les despulles. En té prou amb el lloc i la matèria de les que disposa, i amb la capacitat de la que està investida."

Marc Aureli, Pensaments

Deu mesos que van estremir Catalunya

És possible que Catalunya encara no hagi paït el període de 10 mesos que va del 18 de juliol de 1936 als Fets de maig de 1937. Van passar coses terribles, de les que generen una reacció clàssica: els que les van viure no en van voler parlar. I potser encara avui arrosseguem el pes d'aquests fets i aquests silencis.

Sembla ser que en aquest període hi va haver un intent pensat per part d'alguns de desfer el vell ordre social a través del terror, que es va manifestar especialment en l'assassinat de capellans, terratinents i gent prominent de dretes. No només com a resultat d'odis acumulats o de sadismes insatisfets, sinó com a estratègia per a capgirar l'ordre social imperant. Uns ho van fer, altres ho van tolerar, altres no van gosar oposar-s'hi (per por o per no perdre el poder), altres hi van simpatitzar des del silenci, altres ho van patir des del silenci, altres van restar indiferents. I probablement tots en van quedar traumatitzats. I aquests traumes i remordiments van derivar en silencis. Però els silencis no esborren els traumes. I aquests, quan són de tanta envergadura, perviuen en el temps, s'arrosseguen, en les memòries personals, en les memòries familiars, en l'inconscient col·lectiu, fins al moment en que se'n parla amb tota franquesa o fins que passa prou temps com perquè s'oblidin realment. Però prou temps pot ser cent anys, o més...

A nivell polític, tres casos resulten especialment significatius en aquest context: els d'ERC, el POUM i el PSUC (hi ha un quart cas, el de la CNT-FAI, però no disposem de prou elements com per referir-nos-hi).

ERC es mostra desconcertant. Pot haver tolerat, pot haver simpatitzat, i alhora pot haver protegit i ajudat possibles víctimes. Aquesta manca de claredat pot ser part del seu trauma. Una manca de claredat de la que se l'ha acusat diverses vegades. Com si li pesés més l'ambició de poder que la ideologia. Segueixen essent desconcertants aquestes declaracions de Lluís Companys, president llavors de la Generalitat, fetes a primers d'agost del 1936 a la revista Vu: "Els esdeveniments que estem vivint eren inevitables (...) a Espanya existien tres institucions violentament odioses (...) el clericalisme, el militarisme i el latifundisme. (...) Quan, fa unes setmanes, l'exèrcit s'ha revoltat contra el poble, aquest finalment s'ha despertat. I un poble que desperta és terrible. (...) Establirem una república democràtica sobre uns principis socials absolutament nous (...) He trobat en la FAI posicionaments constructius d'un gran interès i, al meu entendre, molt raonables." (Vu en Espagne. La défense de la République. Paris, 29.08.1936. Entrevista recollida per Paul Ristelhueber. Citat per Jordi Albertí a La religió en el punt de mira de la violència revolucionària de 1936 a Catalunya. Fets i reflexions, publicat a VIA, Revista del Centre d'Estudis Jordi Pujol, número 5, desembre de 2007, p. 104). L'afusellament de Companys pel franquisme és molt digne d'admiració però no pot fer oblidar les experiències traumàtiques viscudes especialment aquests primers deu mesos de la Guerra Civil.

El tema del POUM és també prou desconcertant. A nivell ideològic, mostra un ardor revolucionari semblant al de l'anarquisme. En canvi, sembla que els seus militants mostraven un grau d'autenticitat personal que els feia menys sotmesos a consignes i posicionaments ideològics. Aquesta conjunció de radicalitat i transparència els fa atractius, com mostra Orwell a Homenatge a Catalunya. La personalitat i la mort d'Andreu Nin i la trajectòria i la lucidesa d'anàlisi de Joaquim Maurín contribueixen a aquest atractiu que el POUM pot generar, però no queda clar si se'l pot exonerar dels drames viscuts; caldria saber fins a quin punt el POUM va contribuir al terror d'aquests deu mesos. 

El tema del PSUC és també terrible, perquè el caràcter assenyat de les seves posicions, com ara la de la prioritat de guanyar la guerra a fer la revolució, queda enterbolit per la sospita que el que hi ha al darrere no és tant una posició política i ideològica sensata com una submissió a les necessitats i consignes del poder soviètic. I que si a Stalin li hagués interessat promoure la revolució a Espanya, el PSUC hauria adoptat posicions molt més properes a les dels elements més revolucionaris. Cosa que podria portar a pensar que durant la primera part del període que considerem la passivitat de l'acabat de crear PSUC no derivava de les seves posicions ideològiques, i que potser hi va haver en part dels seus membres una simpatia per les iniciatives revolucionàries dels anarquistes i el POUM. Però que no es podia mostrar perquè eren enemics polítics, l'anarquisme històricament i el POUM a partir de considerar-lo indegudament com a trotskista. La sacrificada acció antifranquista del PSUC durant la dictadura és ben lloable, però no pot portar a deixar de banda les vivències traumàtiques d'aquest període estremidor.

Les coses deuen ser molt més complicades, certament. Però els elements esmentats portarien tots ells cap a assenyalar l'existència de traumes i silencis en tots els actors implicats i en la resta de la població que contemplava amb simpatia, indiferència, rebuig o por, o bé patia directament, el terror desencadenat. A moltes famílies aquest era un temps del que no es parlava. Les raons podien ser diverses, però el resultat era el mateix: un silenci neguitejador. I és possible que com a societat, Catalunya porti encara a sobre avui en dia, sense que en siguem prou conscients, el pes d'aquests traumes i silencis.

Grandesa

"Qui persegueix la grandesa veu com la grandesa fuig d'ell;

qui fuig de la grandesa veu com la grandesa el persegueix."

Talmud, tractat Eruvin (segon tractat de l'ordre Moed de la Mixnà) I, 13

Angelets de card

En les nostres moltes excursions pels voltants de Coratxà, un poblet preciós de la Tinença de Benifassar, mot proper al cel, un dia varem trobar en un corral abandonat i mig enrunat un racó curull d'aquests angelets. Va ser molt emocionant, eren allà a terra, ben posadets, quiets...

En vàrem fer diverses fotografies, que podeu trobar a aquest enllaç:

https://photos.app.goo.gl/3W8G4vQG5jcK9pZB7

Humilitat

Van Gogh 1885

"Qui és humil, ja ha vençut els seus enemics. Qui en el seu cor es considera digne del foc etern, es veu abandonat pels esperits malignes i no té cap mal pensament al cor; el seu cor i el seu esperit, ben al contrari, reposen totalment en el Senyor."

"Estic ben trist perquè no sóc humil. El Senyor no em dóna la força de créixer espiritualment i el meu esperit impotent s'apaga com una flameta lleu."


"Si has esdevingut plenament humil, trobaràs la pau perfecta en Déu."


"La incredulitat sempre prové de l'orgull. L'home orgullós vol entendre-ho tot amb la seva raó, i Déu només es revela a l'humil. El Senyor mostra totes les seves obres a l'ànima humil."


"Tot combat nostre ha de tendir a adquirir la humilitat. El Maligne caigué a causa del seu orgull i ara tracta de temptar-nos també a nosaltres. Nosaltres, germans meus, ben al contrari, busquem la humiliació per poder contemplar la glòria de Déu ja des d'aquí a baix (Mc 9:1), car el Senyor es fa conèixer a l'humil per l'Esperit Sant."


"En sentir que l'esperit de malícia obra en tu, no has de descoratjar-te: confessa't sincerament i demana al Senyor l'esperit d'humilitat; Ell te'l concedirà certament i, en la mesura de la teva humilitat, sentiràs en tu la gràcia, i si esdevens tot humilitat, la teva ànima assolirà la pau perfecta."

Silvà del Mont Athos (1886-1938)

Un món millor

Ellsworth Kelly 1953

"La teva tasca principal no és buscar la salvació a través de la creació d'un món millor, sinó despertar de la identificació amb la forma. Llavors ja no estàs lligat a aquest món, a aquest nivell de realitat. Pots sentir les seves arrels del No Manifestat, i així ets lliure del món manifestat. Pots seguir fruint dels plaers efímers del món, però ja no tens por de perdre'ls ni necessites aferrar-te a ells. Tot i que pots fruir dels plaers sensorials, l'anhel d'experiència sensorial desapareix, com també desapareix la recerca constant de gratificació psicològica, que és aliment per l'ego. Estàs en contacte amb quelcom infinitament més gran que qualsevol plaer, més gran que qualsevol cosa manifestada.

En cert sentit, ja no necessites el món. Ni tan sols necessites que sigui diferent de com és.

Només quan arribes a aquest punt comences a fer una veritable contribució a l'arribada del nou món, a la creació d'un altre ordre de realitat. Només en aquest punt ets capaç de sentir veritable compassió i ajudar els altres en el nivell de les causes. Només els que han transcendit el món poden crear un món millor."

Eckhart Tolle a El poder de l'ara (1997)

Via Làctia

"Avui dia sabem que la Via Làctia conté uns 200.000 milions d'estels, (...) [situats] en un disc molt prim de 100.000 anys-llum de diàmetre i de 1.000 anys-llum de gruix, o sigui un 1 per cent de la seva mida. El sol segueix incansable la seva ronda en aquest disc. A una distància de 27.000 anys-llum, o sigui a una mica més de la distància mitja entre el centre de la Via Làctia i el seu bord, el nostre astre arrossega el Sistema solar a través de l'espai galàctic a 220 km. per segon (o 790.000 km. per hora). Des del seu naixement, fa 4.550 milions d'anys, el sol ha realitzat 18 vegades el tomb de la Via Làctia, invertint 250 milions d'anys en fer un tomb."

Trinh Xuan Thuan a Vertige du Cosmos (2019)

Daodejing 2

"Quan algú reconeix la bellesa del que és bell,
alhora defineix allò que és lleig.
Quan algú reconeix la bondat del que és bo,
alhora defineix el que és dolent.
Presència i absència es generen mútuament.
Difícil i fàcil es complementen.
Llarg i curt es delimiten.
Alt i baix es donen suport.
Veu i to harmonitzen.
Davant i darrere se segueixen.

Això porta la persona sàvia a l'acció despresa,
a predicar amb l'exemple.
Deixa que les coses segueixin el seu curs,
nodreix sense interferir.
Produeix sense quedar-se les coses per a ell,
actua sense esperar res a canvi,
obté resultats sense vantar-se'n.
És perquè no se'n vanta
que els resultats l'acompanyen."


Daodejing 2

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

Eternitat

Ellsworth Kelly 1959

"Eternitat no significa temps inacabable, sinó no-temps."

Eckhart Tolle a El poder de l'ara (1997)

Infeliços

Rouault 1939

"Plus savants, plus puissants, les hommes sont aujourd'hui plus malheureux que jamais."

"Més savis, més poderosos, els humans són avui més infeliços que mai."

André Maurois (1885-1967)

Pedagogia

Sunyer 1916

Mn. Ballarín explicava a l'Avui del 12.01.1978 que Alexandre Galí li havia comentat la raó per la que creia que era tingut poc en compte: "ell feia una pedagogia d'exigència i la volen fer de complaença".

Es pot ser exigent sense ferir, sense fer mal, sense desmotivar? Certament. Tant a nivell familiar com a l'escola. Però per fer-ho se n'ha de saber. L'exigència ha d'anar acompanyada d'una gran cordialitat, d'un gran respecte, d'una gran estimació. Llavors l'exigència té el seu espai, la seva funció d'estímul i progrés.

Arrelament

Hernández Pijuan 1999

"L'anima humana necessita, per sobre de tot, estar arrelada en diversos ambients naturals i comunicar-se amb l'univers a través d'ells. La pàtria, els ambients definits per la llengua, per la cultura, per un passat històric comú, la professió, la localitat, són exemples d'ambients naturals."

Simone Weil a Escrits des de Londres i darreres cartes (publicat el 1957)

"Arrelar-se potser sigui la necessitat més important i ignorada de l'ànima humana... Un ésser humà té una arrel en virtut de la seva participació real, activa i natural en l'existència d'una col·lectivitat que conserva vius certs tresors del passat  i certs pressentiments del futur."

Simone Weil, a L'Enracinement (1943)

citat per Josep Otón a Arrelament i nació: el projecte cívic de Simone Weil dins de VIA, Revista del Centre d'Estudis Jordi Pujol, número 05, desembre de 2007, p. 58.

Personalment, em sentia més arrelat a Catalunya fa deu anys que ara. I aquest afebliment del meu arrelament em sap greu, m'entristeix. M'agradarien uns nous temps que em permetessin recuperar-lo. Però potser ja no hi seré a temps.

Res

1

Pedra i cel.

Sorra i cel.

Desert.

Sempre dos enormes camps

que defineixen una línia d'horitzó.

En la qual no hi ha res.

2

Un espai obert.

O un espai tancat.

Silenci.

Cap so, cap moviment.

Només estar quiet i callar.

No sentir res.

3

L'enyor punyent.

L'enyor serè.

Mancament.

Una mena d'espai buit.

Res a dins, res a fora.

Sensació d'absència.

4

No s'assembla al que es veu,

no s'assembla al que es viu.

Contrapunt.

Diferent de tot.

Alternativa.

Imatge de res.

5

Entra, s'hi està un moment, se'n va.

Arriba, fa un petit gest, desapareix.

Impermanència.

Tot s'acomiada.

Queda només un espai.

Un espai sense res.

6

Només hi ha terra.

Plena de coses.

Casa nostra.

I cel.

Ple de res.

Casa seva.

Li Migara

Companyia

“Les més belles i saludables troballes deixarien de delectar-me si hagués de guardar-me-les per a mi. Sense companyia, cap bé no es posseeix de gust. No pots ser feliç quan vius només per a tu, quan tot ho fas pel teu propi interès. De fet, només vius per a tu quan vius per a un altre.”

Sèneca, Cartes a Lucili

Més missatgers d'un altre temps...

 

Una segona onada de missatgers d'un altre temps.

https://photos.app.goo.gl/7Fj4PeVaGT6iNBRr6

El mal

Louise Bourgeois 2009

En temps de crisi com els que estem vivint amb el Covid-19, el mal acostuma a replegar-se. En certa mesura, és com un caragol: quan els temps no li són favorables, quan li falta humitat, quan els vents de la crisi ressequen l'aire, ell es tanca dins la closca amb una membrana protectora per tal d'esperar temps més favorables. Quan aquests arriben, el caragol torna a sortir de la closca.

No ens pensem, doncs, que aquesta agitació interior viscuda ha destruït el mal, o l'ha afeblit, o l'ha acotat. El mal té el seu territori, sempre semblant, escampat per molts racons de les ànimes dels individus i de les societats. Ens pot semblar que els moments de solidaritat viscuts, d'imaginació creativa, de resistència col·lectiva a l'adversitat, han comportat realment una reducció del nivell de maldat entre nosaltres. No ens enganyem, no és així. Els vents es calmaran, la humitat tornarà i el caragol recuperarà a la seva activitat habitual.

Perquè al mal no el pot destruir una crisi. Al mal només se'l pot mantenir a ratlla (amb plena consciència, no dic "suprimir-lo"). I per fer això fa falta l'esforç continuat dels individus i les col·lectivitats per acotar-lo, perquè no arribi a uns nivells fora mesura o s'escampi per tot arreu. Un esforç fonamental per tal de tenir persones i societats de major qualitat. Sense oblidar que, tot i aquest esforç imprescindible, mai se'l podrà eradicar del tot; el mal no pot ser suprimit, perquè forma part de la nostra condició humana. Hem de saber viure amb el mal entre nosaltres. No ens hem de fer falses imatges sobre com operen els individus i les societats. Però al mal se'l pot combatre i mantenir-lo més controlat: aquesta és la gran tasca de persones i comunitats.

No ens deixem enlluernar massa, doncs, per les boniques imatges compartides, per l'eufòria de la resistència col·lectiva que crea la impressió d'haver foragitat el mal. No és així. Tornarà ineluctablement als nostres cors, als nostres comportaments personals i col·lectius. Ho farà de mica en mica, discretament, però ho farà. I la corrupció, i l'abús de poder, i la manipulació recuperaran discretament el seu lloc. "Més val saber-ho i dir-ho", que deia en Martí i Pol.

De vegades als vells ens sembla que els joves no l'han treballat prou, el tema del mal. Que no en són prou conscients, que tendeixen a ignorar-lo o a donar-li poca importància. Seria un greu error. El mal és el gran enemic de totes les generacions, i faig servir conscientment un llenguatge grandiloqüent. S'hi ha d'haver pensat, se l'ha d'haver confrontat. Nocions com les de "pecat" o "mala consciència" no semblen tenir gaire espai en la problemàtica actual (o potser el tenen però la cosa es dissimula). M'agradaria saber si això és la falsa impressió d'un vell que no sap per on van les coses o es correspon amb la realitat d'avui en dia. És una qüestió massa important com per no parlar-ne.

L'espera

Ellsworth Kelly 1957

"L'espera és un estat mental. Significa bàsicament que vols el futur i no vols el present. No vols el que tens i vols el que no tens. Quan esperes estàs creant un conflicte inconscient entre el teu aquí i ara, el lloc on ets, i el futur projectat, el lloc on vols estar. Això redueix molt la teva qualitat de vida, obligant-te a perdre el present."

Eckhart Tolle a El poder de l'ara (1997)