Vitalitat i personalitat

Fautrier 1926

"La relació de deixeble a mestre en el sentit corrent de l'aprendre normal no es planteja quan del que es tracta és que la persona avanci personalment. Només l'esperit vital d'altres pot afavorir la pròpia vitalitat.  Ara bé, l'esperit vital és sempre personal. El seu exponent objectiu és el seu estil personal, no n'hi ha cap altre. El que converteix en objecte el que era originàriament esperit personal el destrueix literalment. Per això només és profitosa la lectura de les obres originals de grans esperits; l'estudi de la història de la metafísica i la comparació "objectiva" de les nostres idees amb les d'altres metafísics és una pèrdua de temps per a l'humà capaç de coneixement metafísic. El que li cal és engrandir-se personalment, arribar a la seva pròpia profunditat, fer que aquesta irradiï cap enfora a través dels seus dots específics; raonablement no se li presenta cap altre problema. Precisament perquè en matèria d'esperit només el que és personal compta, tots els grans impulsos espirituals de la història es refereixen a paraules pronunciades: el seu poder màgic infós a un nombre de deixebles, per petit que sigui, ha produït sempre un efecte més viu i prolongat que el de cap document escrit (...). Ja que aquests escrits estan sempre subjectes a males interpretacions, i res poden contra elles. En canvi, quan el magnetisme personal i el poder d'irradiació d'una persona són suficientment genuïns i potents, actua d'acord amb el seu sentit fins i tot a través de les falses interpretacions de la consciència superliminal. De tot allò escrit només posseeix una força vital indestructible allò l'expressió del qual tenia un poder màgic, i fins i tot en aquest cas només quan és llegit per esperits congenials. En aquest cas el sentit original experimenta un renaixement original. L'ésser humà és justament com a esperit en darrer terme una entitat personal única, i no hi ha res objectiu i universal que no tingui el seu últim sentit en el subjecte únic que comunica sentit personal."

Hermann Keyserling a Renaixement (1927)