Gerros trencats

Bissier 1960

A La Contra de La Vanguardia del 28.02.2019, Céline Santini parla amb Ima Sanchís:

Som com gerros trencats?

No hi ha ésser humà sense ferides, però quan cicatritzen ens fan més resistents, complets i bells. Li explicaré una llegenda. El savi Sen no Rikyu (segle XVI) va ser convidat a casa d'un noble. Per complimentar-lo el seu amfitrió el va obsequiar amb un valuós gerro xinès, però Rikyu ni el va mirar. Així que el savi va marxar, el noble va estavellar el gerro contra terra. Els seus amics van recollir els trossos i el van reparar seguint l'art del kintsugi: enganxar l'objecte subratllant les seves fissures amb or. En la seva següent visita, Rikyu es va fixar en el gerro il·luminat per les cicatrius daurades, i va exclamar: “Ara és magnífic!”.

Reivindica l'art de sublimar les ferides?

El kintsugi converteix l'objecte en únic. Sigui quina sigui la teva ferida: física (una amputació, minusvalidesa, malaltia...) o emocional (una ruptura, dol, depressió...), l'energia del kintsugi pot ser un procés de curació.

La ferida és iniciàtica, i transformar-la en or amb lentitud i paciència és un procés alquímic. Dia rere dia l'objecte es neteja, s'embena i es cura fins que al final és sublimat. Jo veig en el kintsugi l'art de la resiliència, la possibilitat de guarir-nos a nosaltres mateixos.

Vostè l'ha experimentat?

Descobrir el kintsugi va ser una revelació. En aquell moment m'estava divorciant del meu segon marit, amb un nadó de quatre mesos.

La seva vida es va trencar.

Sí, sé el que és perdre's, ajuntar els trossos i refer-se. Fa set anys, la meva mare es va suïcidar i jo vaig trobar el seu cos, va ser una experiència molt difícil. El que vaig viure va ser terrible, però en el meu segon divorci sabia que sobreviuria perquè ja havia sobreviscut abans.

El kintsugi és això, l'objecte trencat es revela més bell que abans, i jo també soc ara més forta i tinc més confiança en mi mateixa, i això em permet fer coses que abans no podia. Avui sé que tinc la capacitat de ressorgir.

I com s'ho va fer?

No saps quan et curaràs, no saps quan succeirà l'alquímia i les teves ferides brillaran, però has d'aferrar-te a la idea de ressorgir. És important fer un pas enrere per veure la situació. De vegades necessitem l'ajuda d'un psicòleg, d'amics, de bons llibres.

A vostè, què la va ajudar?

Vaig fer moltes coses, des de tallers de des­envolupament personal a massatges, tai-txi, artteràpia, meditació, però sobretot ball lindy hop, vaig fer un curs de clown i vaig practicar ioga del riure..., tot el que ajudés a combatre la meva tristesa.

És el seu punt feble?

Quan era nena era molt alegre, però als quatre anys els meus pares es van divorciar i la meva mare es va enfonsar, així que vaig pensar que no tenia dret a somriure.

Ho entenc.

Cal agafar-s'ho amb calma, ser pacient, perquè si vas massa de pressa les ferides es poden obrir de nou. El kintsugi requereix un mínim de sis mesos per reconstruir una peça, em va ensenyar la paciència: deixa les armes, relaxa't i descansa.

Va reconstruir un objecte estimat?

Sí, vaig buscar tots els trossos, els vaig netejar i els vaig enganxar amb la resina de l'arbre de laca. Després vaig haver d'esperar, embenant i ventilant la peça perquè s'eixugués. Polir-la i aplicar-hi dues noves capes de laca, la primera és negra i la segona vermella. I cal acariciar les fissures per veure si estan totalment polides.

Tocar les teves ferides?

En la nostra civilització el sentit del tacte s'està perdent, però el cos i la ment tenen vincles: deixar-te tocar, abraçar, regalar-te massatges, participa en la curació.

Ens toquem poc.

Si poses moltes capes de laca ningú no et podrà ferir, i així evitaràs que et passi res, i aquest és el mal: que no et passarà res.

Posem-hi l’or.

Requereix molta concentració, traça i paciència. T'has de convertir en la línia que dibuixes, entrar en la plena consciència. “La perfecció no s'assoleix quan ja no es pot afegir res –deia Saint-Exupéry–, sinó quan ja no es pot treure res”.

Tornar a l'essencial.

Jo abans era una dona que corria, no m'aturava mai. Durant deu anys vaig ser organitzadora de casaments, que és com una fàbrica d'estrès; però avui el meu cos ha integrat la necessitat d'alentir. De vegades intento tenir el mateix ritme d'abans i el meu cos no em deixa.

Potser ha après a honrar-se.

Jo caminava amb les espatlles cap endavant; ara camino dreta, tot està més alineat des que he acceptat tot el que soc. “Sigues tu mateix, tots els altres ja estan agafats”, deia Oscar Wilde. Escoltar-se és essencial.

Ja n'ha après?

M'ha costat 40 anys d'entendre què significa. Si no m'hagués escoltat, això del kintsugi m'hauria semblat molt interessant, però l'hauria aparcat, com tantes coses bones...

Ja té la seva peça única?

Sí, la contemplo, la poleixo i la faig brillar. El nostre trajecte de vida és ple de força i de debilitats i quan assumeixes tot el que ets, la teva perfecta imperfecció, resplendeixes."