Parlar entre nosaltres

Tàpies 1960

"Imagino que a molts de vostès els passa el mateix. Fa temps que la vida política catalana em causa una profunda fatiga. Intentant vèncer-la, cada tarda de diumenge quan em poso davant del paper per prendre les primeres notes per a un nou article sento la necessitat d'escapar d'aquest esgotador servei per parlar de les grans qüestions que condicionaran el nostre futur: el nou ordre polític i econòmic mundial, el canvi climàtic, la digitalització i les seves conseqüències socials, la longevitat i el seu impacte en l'organització de les nostres societats, la urgència de civilitzar el capitalisme, reduir la desigualtat i l'atur i salvar la democràcia del populisme polític.

Però, com el dinosaure del conte d’Augusto Monterroso, aquesta realitat quotidiana asfixiant continua aquí. Sense abordar-la i resoldre-la no serà possible que puguem afrontar aquests grans reptes. Per això un cert sentit de responsabilitat em porta a intentar vèncer aquesta fatiga per provar d'aportar el meu gra de sorra a trobar vies de sortida a la situació en la qual ens trobem.

Apuntava en la meva última columna el risc de mediocritat empresarial que el procés significa per al lideratge empresarial que Catalunya va mantenir des de la primera revolució industrial del segle XIX. Em deia fa pocs dies un molt conegut i exitós empresari espanyol que el que ell havia intentat en la seva vida havia estat imitar la traça dels catalans, però que ara estava desconcertat amb el que veia. Molts enviaven els seus fills a treballar en empreses catalanes. Avui han deixat de fer-ho. I alguns d'aquí se'n van a altres llocs.

Però aquest risc de mediocritat no es limita a l'àmbit empresarial. Afecta també el lideratge que se li reconeixia a Catalunya en la millora del finançament autonòmic, en les competències estatutàries, en la innovació de polítiques i en la gestió de serveis públics com la sanitat. Un lideratge beneficiós per a la resta de comunitats autònomes que adoptaven aquelles millores i adoptaven algunes d'aquelles innovacions de polítiques. Avui ja no és així.

Catalunya va ostentar també un lideratge en els aspectes que determinen el benestar material dels ciutadans. Però, com apunta una publicació recent de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (Ivie) i de la Fundació BBVA, avui la seva posició comparada s'ha deteriorat (“Les facetes del benestar: una aproximació multidimensional a la qualitat de vida a Espanya i les seves comunitats autònomes (2006-2015)”, gener del 2018).

Tancats com estem des de fa cinc anys amb una sola joguina, no ens atrevim a parlar de manera clara d'aquesta pèrdua de lideratge empresarial i polític, ni del deteriorament del benestar material dels ciutadans catalans. I com que d'allò de què no es parla neix toxicitat, quan vulguem fer-ho serà difícil revertir aquestes tendències al deteriorament.

Una causa fonamental de la mediocritat que ens amenaça és la fallida de la legitimitat de les nostres institucions públiques. El Parlament ja no és el lloc on de forma civilitzada i eficaç els diputats discuteixen lliurement i eficaçment sobre com abordar els reptes col∙lectius. Només són un nombre per fer majories que barren les minories. El Govern ja no és l'instrument per elaborar polítiques per al bé comú, sinó un activista a favor d'una estratègia que ens aboca a l'enfrontament col∙lectiu i a la irrellevància política i empresarial.

Però aquesta pèrdua de legitimitat va més enllà de la política. Afecta també les institucions i associacions civils, socials i culturals de tot tipus. S'estan convertint en llocs per a la reunió de tribus que agrupen persones que pensen de la mateixa manera. Estan perdent el pluralisme, la complexitat i la riquesa cultural que van tenir en el passat. Ja no debatem els uns amb els altres, només amb els que pensen igual que nosaltres. Aquest procés és perillós perquè quan no hi ha conversa entre persones que pensen diferent, l'honestedat intel∙lectual es degrada ràpidament. Comencem, llavors, a preguntar-nos els uns dels altres: “Però com ha pogut arribar a ser així?”. A demonitzar-nos mútuament.

Cal airejar aquest clima social i polític tòxic. Atès que ni els partits catalans ni els estatals no estan, de moment, en condicions d'aportar solucions, aquest moviment de renovació mediambiental ha de venir de la societat. Necessitem tornar a crear espais de conversa comuna entre persones que pensem diferent, veure'ns les cares els uns als altres, sortir de les tribus en què ara ens movem. Necessitem amb urgència parlar entre nosaltres."

Anton Costas a La Vanguardia del 31.10.2018