Cavalls

Franz Marc 1911

"L'amistat entre un humà i un cavall... és possible?

Sí, és possible, però per això hem de desaprendre.

Són segles de relació.

I d'incomunicació. La nostra manera de vincular-nos-hi és a través de la submissió i del dolor. El mos fa mal. És el dolor el que fa girar i frena el cavall.

No es pot ser amic d'algú a qui sotmets.

Viktor Frankl deia que entre l'estímul i la resposta hi ha un espai. En aquest espai resideix la llibertat i el creixement. La clau està a poder triar.

I com es fa?

Si els ensenyem en llibertat, sense morrió, ni regnes, ni frens, sense res que els faci mal i controli els seus moviments per la força; sense cops, sense amenaces, i en un lloc prou ampli perquè puguin triar ser al nostre costat o anar-se'n; llavors pot néixer una amistat.

O no?

Admirem la seva essència, la seva llibertat, i en canvi l'amputem. El meu mestre, Alexander Nevzorov, diu que el secret de l'ànima d'un cavall és que no et deu res i no té necessitat d'obeir-te.

Es tracta de respecte, doncs.

Cal entendre la seva naturalesa, com necessiten viure. Un cavall és una criatura extremadament sensible, intel·ligent i social, tan social que pensar en un cavall tot sol és com pensar en una abella solitària.

Però molts viuen en boxs.

Els cavalls són fibres de comunitat, el grup és com un sol organisme. Els que viuen sols en una quadra estan alienats. Són segles d'ignorància i desconeixement.

Són animals dissenyats per estar en moviment i per viure en societat?

Sí, per això als boxs molts desenvolupen moviments estereotipats que responen al seu deteriorament psíquic. El contacte amb el cos de la mare és essencial, és casa seva; i el grup és la seguretat i l'aprenentatge.

I a quina edat se sol separar el poltre de la mare?

Als sis mesos o un any per desconeixement i per negoci, per poder tornar a prenyar-la. Continuem tractant els animals com si fossin objectes.

Des dels anys vuitanta han sorgit moviments de doma natural.

La gent vol entendre's amb el seu cavall, establir-hi un vincle, i cada vegada més persones surten a córrer amb ells sense muntar-los.

Què n'opina, d'aquests mètodes?

El perill és en els que es basen en models científics del comportament que assumeixen com un complex sistema mecànic. Establir una relació amb el cavall és més que això.

Com es fa?

Els cavalls aprenen com aprenem tots, a través de la curiositat, l'estímul i l'afecte. I a través de la llibertat d'explorar i apropiar-se de si mateixos.

Però llavors...

Alexander Nevzorov va demostrar que es pot ensenyar el mateix a un cavall per a l'alta equitació sense necessitat de picar-lo i donant-li absoluta llibertat de triar si vol fer els exercicis o no, creant un vincle amb ell.

Per què són tan espantadissos?

No els permetem experimentar un aprenentatge correcte: és com si separes un nen de la seva mare, el tanques, li dones ordres contínues i no l'estimules adequadament..., probablement crearàs un ésser humà espantat, egoista, mesquí i malalt. I aquesta és la vida que donem als cavalls, per això es tornen reactius i porucs.

Quina mena d’intel·ligència tenen?

L'etòleg Frans de Waal es pregunta si som prou intel·ligents per saber com són d'intel·ligents els animals. Però n'hi ha molts estudis recents.

I què diuen?

Que el cavall és capaç de recordar a cadascun dels membres del seu ramat, els genets i entrenadors i no oblida cap de les persones amb qui es creua en la seva vida. Els èquids comparteixen amb els gossos la capacitat de llegir les expressions d'enuig i simpatia dels humans, i tenen sentit de l'humor.

Què l'ha sorprès descobrir?

El realment sorprenent és que els cavalls intentin una vegada i una altra contactar amb nosaltres malgrat la violència que exercim sobre ells. Contínuament s'estan saltant la barrera entre espècies per crear un vincle harmoniós amb nosaltres, són animals molt empàtics.

Muntar-los és fer-los mal?

Han d'estar molt ben entrenats físicament per suportar el nostre pes. En el moment en què un cavall t'està dient que li molesta cal escoltar-lo. Si l'obligues a continuar, l'estàs sotmetent i ja no hi ha amistat possible, i ens perdem la possibilitat de la meravella que ens accepti al seu món. Però també ens perdem la nostra pròpia animalitat.

Interessant.

L'animalitat és el que ens manté connectats amb la trama de la vida. L'home occidental s'ha escindit de l'animalitat i per tant de la trama vital, perdent la connexió amb la natura.

...

Si estiguéssim més connectats amb la nostra animalitat, ho estaríem amb el nostre cos, les nostres emocions i la possibilitat de sentir el món i no només conceptualitzar-lo."

David Castro entrevistat per Ima Sanchís a La Contra de La Vanguardia del 13.11.2018