"Cal distingir quatre sentits diferents d'"univers": l'univers perceptible, l'observable, l'intel·ligible i el total.
L'univers perceptible
Potser la paraula "univers" sigui massa grandiosa per a designar l'àmbit de les nostres percepcions, vivències i experiències. Potser sigui preferible en aquest context fer servir la paraula "món", lleugerament més recollida, i parlar així del món perceptible o experiencial.
Cada animal té el seu món. De la immensa quantitat d'informació objectiva present en el seu medi, cada animal en detecta només una part, aquella que està genèticament programat per detectar, interpretar i experimentar. La guineu percep la trajectòria que ha seguit el conill, detectant amb el seu fi olfacte les molècules que el conill ha deixat en passar preses en els matolls. El rat penat s'orienta sense cap dificultat a la fosca caverna o a la penombra del bosc, localitzant les seves preses o els obstacles al seu vol mitjançant la detecció del ressò rebotat dels seus propis ultrasons. Les abelles veuen els colors ultra-violeta de les flors. Algunes serps detecten direccionalment l'infraroig. Alguns peixos perceben les variacions del camp magnètic. Totes aquestes percepcions produeixen en els animals que les tenen experiències i vivències que els que no les tenim no podem ni imaginar, ja que cauen fora del nostre món perceptible. I menys escara, si és possible, podem imaginar quines percepcions i vivències puguin tenir els desconeguts organismes que possiblement poblin altres racons de l'univers allunyats del nostre sistema solar.
Els móns perceptibles dels animals de la mateixa espècie es solapen considerablement, per la qual cosa podem parlar del món de l'espècie. De tota manera, alguns individus poden no tenir accés a parcel·les d'aquest món, com passa amb els cecs de naixement respecte al món visible, o amb els sordmuts nats respecte al món dels sons.
L'aparell sensorial de l'espècie determina el tipus de percepcions i experiències de les quals els individus de l'espècie són capaços. La frontera així establerta entre les percepcions possibles i les impossibles per a aquests animals constitueix el límit de la seva possibilitat de percebre, o, com també es diu, l'horitzó del seu món perceptible. No puc tenir qualsevol sensació o experiència, sinó només aquelles que el meu aparell neurosensorial, en contacte amb els estímuls als que respon, pugui generar. Les percepcions i experiències d'animals amb aparells neurosensorials molt allunyats dels nostres queden més enllà del nostre horitzó vivencial. Per al cec, les experiències visuals estan també més enllà del seu horitzó vivencial. El meu horitzó vivencial marca els límits de les meves experiències possibles.
Les limitacions principals -o horitzons- del nostre món perceptible es deuen al nostre aparell neurosensorial, que només respon a una certa gamma d'estímuls, que només detecta determinats tipus de senyals. Tot i que el nostre sentit de l'oïda és molt important en la nostra vida social, el seu abast cosmològic és nul, ja que els senyals acústics que detecta només es produeixen i transmeten a l'interior de l'atmosfera. De fet, tota la informació perceptiva que rebem de fora del nostre planeta ens arriba pel sentit de la vista, que és sensible a la radiació electromagnètica de longitud d'ona entre 0,4 i 0,7 micròmetres (un micròmetre és igual a 10 elevat a -6 metres), o, equivalentment, de freqüència entre 4,2 per 10 elevat a 14 Hz i 7,5 per 10 elevat a 14 Hz. Per aquesta finestra el nostre món perceptible treu el cap a l'univers extraterrestre. Els humans sempre han mirat el cel amb admiració i sorpresa, i els cossos celestes, divinitzats a moltes cultures, han estat habitants distingits del seu món perceptible i objecte freqüent de la seva atenció.
Els móns perceptibles dels animals de la mateixa espècie es solapen considerablement, per la qual cosa podem parlar del món de l'espècie. De tota manera, alguns individus poden no tenir accés a parcel·les d'aquest món, com passa amb els cecs de naixement respecte al món visible, o amb els sordmuts nats respecte al món dels sons.
L'aparell sensorial de l'espècie determina el tipus de percepcions i experiències de les quals els individus de l'espècie són capaços. La frontera així establerta entre les percepcions possibles i les impossibles per a aquests animals constitueix el límit de la seva possibilitat de percebre, o, com també es diu, l'horitzó del seu món perceptible. No puc tenir qualsevol sensació o experiència, sinó només aquelles que el meu aparell neurosensorial, en contacte amb els estímuls als que respon, pugui generar. Les percepcions i experiències d'animals amb aparells neurosensorials molt allunyats dels nostres queden més enllà del nostre horitzó vivencial. Per al cec, les experiències visuals estan també més enllà del seu horitzó vivencial. El meu horitzó vivencial marca els límits de les meves experiències possibles.
Les limitacions principals -o horitzons- del nostre món perceptible es deuen al nostre aparell neurosensorial, que només respon a una certa gamma d'estímuls, que només detecta determinats tipus de senyals. Tot i que el nostre sentit de l'oïda és molt important en la nostra vida social, el seu abast cosmològic és nul, ja que els senyals acústics que detecta només es produeixen i transmeten a l'interior de l'atmosfera. De fet, tota la informació perceptiva que rebem de fora del nostre planeta ens arriba pel sentit de la vista, que és sensible a la radiació electromagnètica de longitud d'ona entre 0,4 i 0,7 micròmetres (un micròmetre és igual a 10 elevat a -6 metres), o, equivalentment, de freqüència entre 4,2 per 10 elevat a 14 Hz i 7,5 per 10 elevat a 14 Hz. Per aquesta finestra el nostre món perceptible treu el cap a l'univers extraterrestre. Els humans sempre han mirat el cel amb admiració i sorpresa, i els cossos celestes, divinitzats a moltes cultures, han estat habitants distingits del seu món perceptible i objecte freqüent de la seva atenció.
L'univers observable
L'univers observable abasta no només el perceptible amb els sentits naturals, sinó també tot allò de que rebem notícia a través de les extensions artificials dels nostres sentits que són els instruments científics d'observació, com ara els telescopis i radiotelescopis, plaques fotogràfiques i detectors de neutrins. L'univers observable és l'univers accessible a la ciència observacional, i en especial a l'astronomia.
Un horitzó observacional és un límit a l'observació, una frontera que separa el que pot ser observat del que no ho pot ser. Òbviament, l'horitzó observacional és relatiu als instruments d'observació disponibles en un moment determinat, així com a la posició espai-temporal de l'observador (de la comunitat científica, de la humanitat...). Els progressos tecnològics de la instrumentació comporten ampliacions de l'horitzó observacional i de l'univers observable. El mer pas del temps i els eventuals desplaçaments en l'espai també comporten desplaçaments de l'horitzó observacional.
L'especificació o traçat dels horitzons de l'univers observable no és el resultat de la mera observació. En aquest traçat hi intervenen especialment teories físiques i models cosmològics. Segons quines teories físiques acceptem en un moment determinat, traçarem d'una manera o d'una altra els horitzons observacionals. Per això en tot el que diguem aquí sobre aquests horitzons estarem pressuposant una gran quantitat de teoria física vigent, com no podria ser menys.
Cap senyal pot viatjar a velocitat superior a la de la llum. Per tant, ara i aquí no podem percebre senyals del que va passar fa menys d'un any a un lloc allunyat de nosaltres més d'un any-llum, ni del que va passar fa ments de dos anys en un lloc allunyat de nosaltres més de dos anys llum, etc. Només ens poden arribar senyals d'esdeveniments ocorreguts a distàncies (mesurades en temps-llum) menors que el temps transcorregut des de llavors. (...) És l'anomenat con de llum del passat. Només dels esdeveniments situats en el con de llum del nostre passat en podem rebre senyals. De la resta dels esdeveniments (dels separats de nosaltres per una distància space-like o dels situats en el con de llum del futur) no podem, per principi, rebre'n cap notícia (dels primers, mai; dels segons, per ara).
(...)
De fet, només podem rebre senyals dels objectes còsmics en determinats moments de la seva trajectòria temporal. Així no podem tenir un mapa actual (un world map, en la terminologia de Milne) de l'univers, sinó només una certa imatge (world picture) temporalment heterogènia. Així veiem les galàxies properes com aquestes són (o eren) en la seva maduresa, després de diversos milers de milions d'anys d'evolució, mentre que els senyals que rebem dels remots quàsars van ser emesos en la seva ja llunyana infantesa. No observem quàsars en les proximitats espai-temporals de la nostra galàxia. Però, conforme observem més lluny en el temps i en l'espai, vers els confins de l'univers observable, les galàxies es fan rares i observem més i més quàsars. No és possible observar la joventut de les galàxies ni la maduresa dels quàsars. La nostra imatge de l'univers observable és un mosaic, les peces del qual provenen de temps molt diferents, un peculiar tall espai-temporal determinat per la peculiar perspectiva de l'observador.
Quan el 1987 ens van arribar els primers senyals de la supernova 1987A, el que estàvem observant era una explosió que va tenir lloc al Gan Núvol de Magalhaes fa uns 170.000 anys. El que estigui passant allà ara és impossible de saber, al menys de saber-ho observacionalment. El Gran Núvol de Magalhaes podria haver desaparegut completament fa 100.000 anys, sense que ningú se n'hagués assabentat. De fet, ningú podria assabentar-se'n en les properes mil generacions d'humans. L'univers observable és sempre un univers passat, antic. L'univers actual és inobservable. No podem observar com és l'univers avui; només com era fa molt de temps (diferents parts en diferents temps). L'univers sencer (excepte el nostre grup local) podria haver desaparegut fa un milió d'anys, molt abans que sorgís la nostra espècie. Nosaltres no ens n'hauríem assabentat. No hi ha manera d'assabentar-se'n. Només podem observar que existien galàxies més enllà del nostre grup local fa diversos milions d'anys; però no podem observar si existeixen ara. Aquestes possibles galàxies actuals estan més enllà de l'horitzó de l'univers observable.
(...)
L'univers intel·ligible
L'univers intel·ligible és la nostra construcció teòric-conceptual màximament comprensiva sobre la realitat en el seu conjunt, en la mesura que aquesta ens sigui accessible científicament. L'univers intel·ligible incorpora i dóna compte de l'univers observable, però va més enllà d'ell, l'extrapola i el transcendeix. Incorpora també totes les lleis i teories científiques rellevants i vigents, així com les entitats per elles postulades. Abasta tant els mètodes de representació com les matemàtiques sots-jacents, tant la física com els pressupostos bàsics i qualsevol altre recurs conceptual utilitzat en la construcció.
Alguns aspectes de l'univers observable són menyspreats en la construcció de l'univers intel·ligible. I no totes les teories són tingudes igualment en compte a l'hora d'elaborar-lo. El resultat d'aquest procés de conceptualització integrada és una imatge científica més o menys idealitzada de l'univers en el seu conjunt. Aquesta imatge es plasma en la forma d'un model cosmològic. Cada model cosmològic diferent és una imatge diferent de l'univers intel·ligible, o, si es prefereix, un univers intel·ligible diferent.
Un horitzó observacional és un límit a l'observació, una frontera que separa el que pot ser observat del que no ho pot ser. Òbviament, l'horitzó observacional és relatiu als instruments d'observació disponibles en un moment determinat, així com a la posició espai-temporal de l'observador (de la comunitat científica, de la humanitat...). Els progressos tecnològics de la instrumentació comporten ampliacions de l'horitzó observacional i de l'univers observable. El mer pas del temps i els eventuals desplaçaments en l'espai també comporten desplaçaments de l'horitzó observacional.
L'especificació o traçat dels horitzons de l'univers observable no és el resultat de la mera observació. En aquest traçat hi intervenen especialment teories físiques i models cosmològics. Segons quines teories físiques acceptem en un moment determinat, traçarem d'una manera o d'una altra els horitzons observacionals. Per això en tot el que diguem aquí sobre aquests horitzons estarem pressuposant una gran quantitat de teoria física vigent, com no podria ser menys.
Cap senyal pot viatjar a velocitat superior a la de la llum. Per tant, ara i aquí no podem percebre senyals del que va passar fa menys d'un any a un lloc allunyat de nosaltres més d'un any-llum, ni del que va passar fa ments de dos anys en un lloc allunyat de nosaltres més de dos anys llum, etc. Només ens poden arribar senyals d'esdeveniments ocorreguts a distàncies (mesurades en temps-llum) menors que el temps transcorregut des de llavors. (...) És l'anomenat con de llum del passat. Només dels esdeveniments situats en el con de llum del nostre passat en podem rebre senyals. De la resta dels esdeveniments (dels separats de nosaltres per una distància space-like o dels situats en el con de llum del futur) no podem, per principi, rebre'n cap notícia (dels primers, mai; dels segons, per ara).
(...)
De fet, només podem rebre senyals dels objectes còsmics en determinats moments de la seva trajectòria temporal. Així no podem tenir un mapa actual (un world map, en la terminologia de Milne) de l'univers, sinó només una certa imatge (world picture) temporalment heterogènia. Així veiem les galàxies properes com aquestes són (o eren) en la seva maduresa, després de diversos milers de milions d'anys d'evolució, mentre que els senyals que rebem dels remots quàsars van ser emesos en la seva ja llunyana infantesa. No observem quàsars en les proximitats espai-temporals de la nostra galàxia. Però, conforme observem més lluny en el temps i en l'espai, vers els confins de l'univers observable, les galàxies es fan rares i observem més i més quàsars. No és possible observar la joventut de les galàxies ni la maduresa dels quàsars. La nostra imatge de l'univers observable és un mosaic, les peces del qual provenen de temps molt diferents, un peculiar tall espai-temporal determinat per la peculiar perspectiva de l'observador.
Quan el 1987 ens van arribar els primers senyals de la supernova 1987A, el que estàvem observant era una explosió que va tenir lloc al Gan Núvol de Magalhaes fa uns 170.000 anys. El que estigui passant allà ara és impossible de saber, al menys de saber-ho observacionalment. El Gran Núvol de Magalhaes podria haver desaparegut completament fa 100.000 anys, sense que ningú se n'hagués assabentat. De fet, ningú podria assabentar-se'n en les properes mil generacions d'humans. L'univers observable és sempre un univers passat, antic. L'univers actual és inobservable. No podem observar com és l'univers avui; només com era fa molt de temps (diferents parts en diferents temps). L'univers sencer (excepte el nostre grup local) podria haver desaparegut fa un milió d'anys, molt abans que sorgís la nostra espècie. Nosaltres no ens n'hauríem assabentat. No hi ha manera d'assabentar-se'n. Només podem observar que existien galàxies més enllà del nostre grup local fa diversos milions d'anys; però no podem observar si existeixen ara. Aquestes possibles galàxies actuals estan més enllà de l'horitzó de l'univers observable.
(...)
L'univers intel·ligible
L'univers intel·ligible és la nostra construcció teòric-conceptual màximament comprensiva sobre la realitat en el seu conjunt, en la mesura que aquesta ens sigui accessible científicament. L'univers intel·ligible incorpora i dóna compte de l'univers observable, però va més enllà d'ell, l'extrapola i el transcendeix. Incorpora també totes les lleis i teories científiques rellevants i vigents, així com les entitats per elles postulades. Abasta tant els mètodes de representació com les matemàtiques sots-jacents, tant la física com els pressupostos bàsics i qualsevol altre recurs conceptual utilitzat en la construcció.
Alguns aspectes de l'univers observable són menyspreats en la construcció de l'univers intel·ligible. I no totes les teories són tingudes igualment en compte a l'hora d'elaborar-lo. El resultat d'aquest procés de conceptualització integrada és una imatge científica més o menys idealitzada de l'univers en el seu conjunt. Aquesta imatge es plasma en la forma d'un model cosmològic. Cada model cosmològic diferent és una imatge diferent de l'univers intel·ligible, o, si es prefereix, un univers intel·ligible diferent.
Un horitzó conceptual o d'intel·ligibilitat o teòric és un límit a allò que es pot saber, conjecturar o pensar en base a determinat model cosmològic o esquema conceptual, és a dir, fent servir els conceptes, hipòtesis i intuïcions característics del model o esquema, així com les teories matemàtiques i físiques sots-jacents.
A l'univers intel·ligible newtonià no es pot ni tan sols plantejar la qüestió de la possible curvatura de l'espai, ja que la geometria euclidiana és un dels seus horitzons d'intel·ligibiliat. La singularitat en que consisteix l'origen de l'univers en el model cosmològic del big bang és un horitzó d'intel·ligibilitat d'aquest model. En arribar a aquest punt les equacions deixen de tenir solucions finites, els conceptes deixen de tenir sentit, el model deixa de funcionar. Ja no pot anar més enllà.
La uniformitat de les lleis de la física en tots els punts de l'espaitemps és un horitzó d'intel·ligibilitat de tot univers intel·ligible. Cosa que no implica que la realitat hagi de ser així. La realitat podria ser molt diferent. Les lleis que coneixem podrien tenir només validesa local. La velocitat de la llum podria ser una constant només al nostre racó de l'univers. El corriment de l'espectre de les galàxies llunyanes cap al vermell podria no deure's a l'efecte Doppler, a la velocitat de recessió, sinó a altres factors desconeguts. Les masses podrien repel·lir-se i l'energia podria no conservar-se. Certament, un univers així contradiria les nostres lleis científiques i no ens resultaria intel·ligible. Però és que l'univers real podria no ser intel·ligible, en quin cas no hi hauria cap possibilitat d'entendre'l. De tota manera, no hi ha cap raó per prosseguir en aquesta línia d'escepticisme especulatiu i estèril. En la mesura que vulguem pensar sobre l'univers, en la mesura que vulguem conceptualitzar-lo, hem de concebre'l com un univers intel·ligible, com un model cosmològic, si més no provisionalment. La nostra única possibilitat de traspassar els límits d'un model cosmològic insatisfactori consisteix a construir un model cosmològic de més gran abast, amb la qual cosa no haurem abandonat l'univers intel·ligible; simplement l'haurem ampliat.
El món perceptible té una certa estabilitat, ja que està ancorat a la nostra constitució genètica. L'univers observable és una extensió del perceptible, i entre ambdós hi ha una òbvia interrelació. Els resultats observacionals no perceptibles (per exemple, els corresponents a les ones de ràdio) es tradueixen a imatges perceptibles, ni que només sigui en forma de diagrames o imatges sintetitzades per ordinador, per tal de poder ser assimilats intuïtivament. I les intuïcions perceptibles són corregides per les dades observacionals. Encara que sigui perceptivament evident que el sol surt cada matí per l'orient, es mou sobre els nostres caps i es pon cada tarda per l'oest, acabem refusant aquesta evidència en funció d'altres dades observacionals menys immediates.
L'univers intel·ligible estableix els límits de l'univers observable i corregeix les seves dades. Per exemple, creiem que hi ha més massa que la que es veu, basats en arguments teòrics. (...) L'univers observable, per altra banda, serveix de pedra de toc a l'univers intel·ligible, la primera funció del qual és donar compte de les dades d'observació. Per això noves dades observacionals poden conduir a l'abandonament de determinats models cosmològics, com va passar amb el model de l'estat estable després del descobriment observacional de la radiació còsmica de fons.
La realitat total
Els límits de l'univers intel·ligible són els límits dels nostres recursos intel·lectuals i conceptuals, i no tenen perquè ser límits de la realitat. La realitat és precisament tot el que hi ha, sense cap limitació, i amb independència del fet de ser pensable o cognoscible o no. Per això la realitat és l'il·limitat, l'ápeiron, que diria Anaximandre.
Ara bé, en la mesura en que puguem pensar o dir alguna cosa intel·ligible sobre l'univers, per definició estarem en l'àmbit de l'univers intel·ligible, que és també l'àmbit del simbòlicament articulable, l'àmbit del llenguatge i de la matemàtica. En la mesura en que la realitat vagi més enllà de de l'univers intel·ligible, es tracta d'una realitat inefable, amb la que es pot tenir una relació mística, però de la qual no es pot parlar.
Karl Jaspers [1935, Vernuft und Existenz, Groningen, 2. Vorlesung] ha anomenat l'envolvent (das Umgreifende) a "allò dins del que es troba tancat tot horitzó particular... i que no és ja visible com a horitzó". Benjamin Gal-Or [1987, Cosmology, Physics and Philosophy (2nd edition) Springer Verlag New York Inc. p. 349 ss.] ho ha anomenat Havaya o hwehya ("el tot", en hebreu). Milton Munitz [1986, Cosmic Understanding, Princeton University Press, cap. 6] ho ha anomenat the Boundless o Boundless Existence. Aquest tot il·limitat i envoltant, aquesta realitat última i total, alhora abasta i transcendeix tots els horitzons perceptibles, observables i intel·ligibles.
La nostra percepció no arriba més enllà de l'horitzó perceptible, ni podem fer observacions fora de l'univers observable, ni podem representar, pensar o entendre la realitat fora de l'univers intel·ligible. Però, fins on arriben, la nostra percepció percep la realitat, les nostres observacions són reals i l'univers que mirem d'entendre és l'univers real, la realitat mateixa. Però només en part aconseguim el que pretenem. Tot i això, és sorprenent quant aconseguim. La realitat total és com el límit inabastable d'una successió d'universos observables i intel·ligibles, variables en el temps. (...)"
Jesús Mosterín a Límites del conocimiento cosmológico, dins de "Filosofía de la ciencia hoy", Fundació Vidal i Barraquer, Cuadernos "Institut de Teologia Fonamental" n. 24, abril de 1994.
A l'univers intel·ligible newtonià no es pot ni tan sols plantejar la qüestió de la possible curvatura de l'espai, ja que la geometria euclidiana és un dels seus horitzons d'intel·ligibiliat. La singularitat en que consisteix l'origen de l'univers en el model cosmològic del big bang és un horitzó d'intel·ligibilitat d'aquest model. En arribar a aquest punt les equacions deixen de tenir solucions finites, els conceptes deixen de tenir sentit, el model deixa de funcionar. Ja no pot anar més enllà.
La uniformitat de les lleis de la física en tots els punts de l'espaitemps és un horitzó d'intel·ligibilitat de tot univers intel·ligible. Cosa que no implica que la realitat hagi de ser així. La realitat podria ser molt diferent. Les lleis que coneixem podrien tenir només validesa local. La velocitat de la llum podria ser una constant només al nostre racó de l'univers. El corriment de l'espectre de les galàxies llunyanes cap al vermell podria no deure's a l'efecte Doppler, a la velocitat de recessió, sinó a altres factors desconeguts. Les masses podrien repel·lir-se i l'energia podria no conservar-se. Certament, un univers així contradiria les nostres lleis científiques i no ens resultaria intel·ligible. Però és que l'univers real podria no ser intel·ligible, en quin cas no hi hauria cap possibilitat d'entendre'l. De tota manera, no hi ha cap raó per prosseguir en aquesta línia d'escepticisme especulatiu i estèril. En la mesura que vulguem pensar sobre l'univers, en la mesura que vulguem conceptualitzar-lo, hem de concebre'l com un univers intel·ligible, com un model cosmològic, si més no provisionalment. La nostra única possibilitat de traspassar els límits d'un model cosmològic insatisfactori consisteix a construir un model cosmològic de més gran abast, amb la qual cosa no haurem abandonat l'univers intel·ligible; simplement l'haurem ampliat.
El món perceptible té una certa estabilitat, ja que està ancorat a la nostra constitució genètica. L'univers observable és una extensió del perceptible, i entre ambdós hi ha una òbvia interrelació. Els resultats observacionals no perceptibles (per exemple, els corresponents a les ones de ràdio) es tradueixen a imatges perceptibles, ni que només sigui en forma de diagrames o imatges sintetitzades per ordinador, per tal de poder ser assimilats intuïtivament. I les intuïcions perceptibles són corregides per les dades observacionals. Encara que sigui perceptivament evident que el sol surt cada matí per l'orient, es mou sobre els nostres caps i es pon cada tarda per l'oest, acabem refusant aquesta evidència en funció d'altres dades observacionals menys immediates.
L'univers intel·ligible estableix els límits de l'univers observable i corregeix les seves dades. Per exemple, creiem que hi ha més massa que la que es veu, basats en arguments teòrics. (...) L'univers observable, per altra banda, serveix de pedra de toc a l'univers intel·ligible, la primera funció del qual és donar compte de les dades d'observació. Per això noves dades observacionals poden conduir a l'abandonament de determinats models cosmològics, com va passar amb el model de l'estat estable després del descobriment observacional de la radiació còsmica de fons.
La realitat total
Els límits de l'univers intel·ligible són els límits dels nostres recursos intel·lectuals i conceptuals, i no tenen perquè ser límits de la realitat. La realitat és precisament tot el que hi ha, sense cap limitació, i amb independència del fet de ser pensable o cognoscible o no. Per això la realitat és l'il·limitat, l'ápeiron, que diria Anaximandre.
Ara bé, en la mesura en que puguem pensar o dir alguna cosa intel·ligible sobre l'univers, per definició estarem en l'àmbit de l'univers intel·ligible, que és també l'àmbit del simbòlicament articulable, l'àmbit del llenguatge i de la matemàtica. En la mesura en que la realitat vagi més enllà de de l'univers intel·ligible, es tracta d'una realitat inefable, amb la que es pot tenir una relació mística, però de la qual no es pot parlar.
Karl Jaspers [1935, Vernuft und Existenz, Groningen, 2. Vorlesung] ha anomenat l'envolvent (das Umgreifende) a "allò dins del que es troba tancat tot horitzó particular... i que no és ja visible com a horitzó". Benjamin Gal-Or [1987, Cosmology, Physics and Philosophy (2nd edition) Springer Verlag New York Inc. p. 349 ss.] ho ha anomenat Havaya o hwehya ("el tot", en hebreu). Milton Munitz [1986, Cosmic Understanding, Princeton University Press, cap. 6] ho ha anomenat the Boundless o Boundless Existence. Aquest tot il·limitat i envoltant, aquesta realitat última i total, alhora abasta i transcendeix tots els horitzons perceptibles, observables i intel·ligibles.
La nostra percepció no arriba més enllà de l'horitzó perceptible, ni podem fer observacions fora de l'univers observable, ni podem representar, pensar o entendre la realitat fora de l'univers intel·ligible. Però, fins on arriben, la nostra percepció percep la realitat, les nostres observacions són reals i l'univers que mirem d'entendre és l'univers real, la realitat mateixa. Però només en part aconseguim el que pretenem. Tot i això, és sorprenent quant aconseguim. La realitat total és com el límit inabastable d'una successió d'universos observables i intel·ligibles, variables en el temps. (...)"
Jesús Mosterín a Límites del conocimiento cosmológico, dins de "Filosofía de la ciencia hoy", Fundació Vidal i Barraquer, Cuadernos "Institut de Teologia Fonamental" n. 24, abril de 1994.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada