 |
| Hodgkin 1997 |
"Oh cel que estàs sobre meu, tu, pur! Profund! Tu, abisme de llum! Contemplant-te tinc calfreds de delers divins.
Llançar-me a la teva altura - vet aquí la meva profunditat! Aixoplugar-me en la teva puresa - vet aquí la meva innocència!
A Déu, el tapa la seva bellesa: així m'amagues les teves estrelles. No dius res: així em fas saber la teva saviesa.
(...)
Però jo soc un que beneeix i que diu sí; mentre que tu siguis entorn meu, tu, pur! Lluminós! Tu, abisme de llum! - a tots els abismes jo hi duc llavors el meu sí que beneeix.
M'he tornat un que beneeix i que diu sí: i per això he lluitat molt temps i he estat un lluitador, per tenir un dia les mans lliures per beneir.
Però vet aquí la meva benedicció: romandre sobre cada cosa com el seu propi cel, com el seu sostre rodó, la seva campana atzurada i la seva eterna seguretat: i beneït sigui qui així beneeix!"
(...)
Però jo soc un que beneeix i que diu sí; mentre que tu siguis entorn meu, tu, pur! Lluminós! Tu, abisme de llum! - a tots els abismes jo hi duc llavors el meu sí que beneeix.
M'he tornat un que beneeix i que diu sí: i per això he lluitat molt temps i he estat un lluitador, per tenir un dia les mans lliures per beneir.
Però vet aquí la meva benedicció: romandre sobre cada cosa com el seu propi cel, com el seu sostre rodó, la seva campana atzurada i la seva eterna seguretat: i beneït sigui qui així beneeix!"
Friedrich Nietzsche a Així parlà Zaratustra (1885), "Abans de la sortida del sol"
(traducció de Manuel Carbonell)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada