Clarividència

Tàpies 1975

"Inevitablement, les posicions equilibradores han perdut esmalt i audiència. La tensió entre estelada i rojigualda no admet cap més matís, expulsa de fet els matisos, esborra totes les gradacions de color. Això fa feliços, naturalment, als qui buscaven la confrontació (per saber en quin moment arrenca el procés actual n'hi ha prou amb analitzar els resultats que obté l'ERC de Carod quatre anys després de la majoria absoluta d'Aznar). Però mentre els partidaris del tot o res estan eufòrics, un ampli segment de la ciutadania s'està quedant orfe.

Mentre els intransigents estan convençuts que s'acosta una solució històrica (la independència de Catalunya; la submissió definitiva de Catalunya), hi ha molta gent inquieta, convençuda que anem de cap al precipici. No són un bloc monolític, aquests. Tenen ideologies i sentiments de pertinença diversos, no sempre coincidents, sovint oposats. Però convergeixen en un punt: no volien que les coses prenguessin aquest caire intransigent. Conscients de la complexitat interna catalana i de la complexitat espanyola, s'havien acostumat fins ara als equilibris inestables que genera el país real. Havien après a desconfiar de les solucions màgiques, definitives. Consideraven que, en un país tan divers com el nostre, l'art de cedir el pas era el triomf de la civilitat. Ara lamenten la contumàcia dels uns i l'aventurisme dels altres; tenen por del xoc de trens; lamenten que les emocions nacionals contaminin les relacions d'amistat o de feina; estan veient compromesos seus negocis, els seus interessos, les seves ocupacions.

No comparteixen la idea, tan estranya a la tradició catalana, del "o patria o muerte". El diagnòstic que afirma que Catalunya està abocada a la desaparició si persisteixen les circumstàncies actuals és el més arrelat entre el sobiranisme, però no deixa de ser un diagnòstic discutible. És una opinió transformada en dogma que molts no comparteixen. L'irredemptisme és suggestiu (la prova és que molta gent s'hi ha apuntat) però deixa el relat polític català sense un pla B. Els que temen la trencadissa que el procés actual pot suscitar ni comparteixen el relat catastrofista, ni volen jugar-s'ho tot a una sola carta.

Sobretot això els espanta: la separació dels catalans en dos blocs per causa del sentiment de pertinença. El catalanisme havia compartit sempre un valor sagrat: la unitat civil. La unitat encapçalava la jerarquia ideològica del catalanisme des de molt abans de la clandestina Assemblea de Catalunya (des del 1947, quan catalans que havien combatut en una i altra trinxera, es van reconciliar simbòlicament a Montserrat).

Per garantir, salvar o promoure aquesta unitat, tots els corrents catalanistes que van combatre el franquisme i que van construir l'autonomia renunciaven als seus objectius màxims. El desplaçament del catalanisme transversal cap al sobiranisme o l'espanyolisme està implicant, entre moltes altres coses, la fallida del valor de la unitat transversal. El sobiranisme creu que la ruptura amb Espanya és essencial per a la supervivència de Catalunya. Tan essencial que -sostenen- ha de passar per damunt del risc de desunió civil."

Antoni Puigverd a La Vanguardia del 21.10.2013