Corbí: La realitat no té un per què

Hodgkin 1984

"La realitat és perquè sí.

El cosmos, el món i la vida no tenen un per què.

Només el que és relatiu a la necessitat sembla tenir un per què, que després s'extrapola a la totalitat de la realitat.

(...)

La immensa cadena d'interdependències dels mons és perquè sí. Tot és interdependent i sense per què.

(...)

Tot és una gegantina interdependència que abastaria els mons, en una circularitat completa sense referència a res, no relativa a cap vivent, simplement perquè sí, sense cap per què.

(...)

Tot el més noble humà és sense per què, ni se li pot assignar una entitat pròpia; així la bellesa, la veritat que no es redueix a una formulació, l'interès i l'amor. L'amor és sense per què, però té cura dels per què, però sense per què.

L'interès/amor que no tingués cura dels per què, no seria sense per què.

Tots els per què, creen diferències i posen fronteres entre realitats; el pur sense per què no diferencia realitats, ni posa fronteres.

(...)

No som ningú vingut a aquest món, entenent per món la immensitat; som aquest mateix món, aquesta mateixa immensitat. Som la llum del món sobre el món; som el sentir del món sobre el món; som la consciència del món sobre el món. Per aquesta mateixa grandesa som "ningú". "Ningú" no té una destinació. La immensitat sense alteritat i sense forma, però una i diversa, no té un destí, és perquè sí, gratuïtament.

La nostra espècie, i cada individu d'aquesta espècie, no tenen un destí. Però si ens aferrem i identifiquem amb l'ego, automàticament ens cau un destí inflexible sobre els nostres caps, tant als col·lectius que s'organitzen de manera egocentrada, com als individus.

Aquest destí que sotmet és el resultat de la influència, en els primers temps de la vida dels humans, del quadre de desitjos / temors, records i expectatives dels pares, familiars, primers educadors. Totes aquestes influències constitueixen l'estructura de desitjos / temors i expectatives del nou humà. Des d'aquí operarà el nen i el jove guiat i sotmès per aquesta estructura base, reunida a l'atzar i constituïda com una unitat, una individualitat, per la funció ego del cervell. Sense aquesta estructura i sense la consciència que aquest farcell forma una individualitat, no seria possible el nou ésser.

Aquest és el destí que sotmet, que és el fruit dels desitjos i temors dels altres i que cauen en el nou ser com rectors i guies en el món que l'envolta. Aquesta individualitat, heretada i assumida, és la base de l'egoisme. Aquests són els modeladors de la realitat a la nostra petita mida. Aquests són els fonaments de la possibilitat de supervivència humana en aquesta immensitat que ens envolta i som.

Alliberar-se del destí és la llibertat, caure sota el destí és l'esclavitud. L'esclavitud de l'egoisme individual i col·lectiu. L'alliberament que ensenyen els mestres de l'esperit, els mestres de la qualitat humana profunda, és l'alliberament del destí, tant per als col·lectius, com per als individus, encara que als individus alliberats els pugui afectar el destí col·lectiu."

Marià Corbí a Las sociedades de conocimiento y la calidad de vida (2017)