 |
| Piero della Francesca 1466 |
El que la tradició religiosa i filosòfica ha designat amb el terme "Déu" és significativament qualificat a l'hora de l'ús quotidià personalitzat d'aquesta noció, o sigui quan hi fem referència en el context de la pregària o del diàleg interior.
Llavors les designacions més freqüents són "Déu meu" i "Senyor", ambdues amb molt antigues arrels. La seva fusió ha donat en català l'interessant "Déu nostre Senyor" per referir-s'hi en tercera persona.
La tradició evangèlica utilitza també la denominació "Pare" (de vegades "Pare del cel, o "Pare celestial"), sovint designat des de l'òptica col·lectiva: "Pare nostre", com es fa a la pregària evangèlica més coneguda, que comença amb aquestes paraules.
El més específicament evangèlic sembla ser però la denominació "Abbà", terme arameu que significa "pare" en termes col·loquials, familiars, afectuosos.
Són maneres significatives d'expressar una relació personalitzada amb l'alteritat divina, certament desconeguda i objecte de recerca però alhora viscuda i formulada en termes de proximitat, de calidesa, de relació íntima.
Llavors les designacions més freqüents són "Déu meu" i "Senyor", ambdues amb molt antigues arrels. La seva fusió ha donat en català l'interessant "Déu nostre Senyor" per referir-s'hi en tercera persona.
La tradició evangèlica utilitza també la denominació "Pare" (de vegades "Pare del cel, o "Pare celestial"), sovint designat des de l'òptica col·lectiva: "Pare nostre", com es fa a la pregària evangèlica més coneguda, que comença amb aquestes paraules.
El més específicament evangèlic sembla ser però la denominació "Abbà", terme arameu que significa "pare" en termes col·loquials, familiars, afectuosos.
Són maneres significatives d'expressar una relació personalitzada amb l'alteritat divina, certament desconeguda i objecte de recerca però alhora viscuda i formulada en termes de proximitat, de calidesa, de relació íntima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada