El 1922, Eugeni d'Ors publica el text Tres horas en el Museo del Prado, on fa una tria d'obres a veure en un recorregut curt del Museu. Més enllà de l'encert de la seva tria, subjectiva com totes, i fonamentada en criteris discutibles, com tots, té gràcia acompanyar-lo en aquest recorregut, aprofitant els mitjans que les noves tecnologies ens permeten. Recollirem alguns dels seus comentaris.
D'Ors fa servir un esquema ordenador bipolar, contraposant "valor arquitectural / valor espacial / classicisme" i "valor formal / valor expressiu / musicalitat / poesia / barroquisme - romanticisme - impressionisme". Podríem dir també "estructura, racionalitat, lògica, ordre, línia, contorn" versus "vitalitat, sensualitat, sentiment, lirisme, aire, llum, brillantor".
A partir d'aquests extrems, que mai no es donen en estat pur, ell situa alguns grans autors amb obra al Museu del Prado. Més propers a l'extrem espacial hi situa a Poussin i Mantegna. Més propers a l'extrem expressiu hi situa a El Greco i Goya. Al centre, en una mena d'equilibri, Velázquez. La resta s'anirà ubicant sobre aquest eix...
Comencem el recorregut; com si fóssim al museu, es tracta més de contemplar les obres i fer-hi les nostres reflexions que de tenir en compte els comentaris, és clar...
I. Poussin
D'Ors subratlla el veïnatge amb l'escultura que mostra aquesta pintura, tractada com un relleu, com un fris. És una desfilada, una processó, que en grec s'anomena théoria. I d'Ors fa notar amb encert la qualitat escultòrica del cavall central.
D'Ors afegeix: "A d'altres Poussin, l'ordre, l'arquitectura reposada, s'han hagut d'imposar filosòficament a un assumpte tumultuós; llavors la geometria ha vençut a la vida, però la vida encara bombolleja. Així a la Bacanal."
La tercera obra de Poussin a la que d'Ors fa referència és aquesta:
Diu d'Ors: "Heus aquí, a El Parnàs, la temptació dels arbres. Hi ha el grup dels grans poetes: Homer, Virgili, Horaci; el Dant, Petrarca, Ariosto; hi ha un nou poeta, rebut per Apol·lo, a qui cenyeix les temples Cal·líope, entre les altres muses; hi ha, al centre, Castàlia, a les aigües de la qual acostumen a beure els poetes. Molt bé. Això es composa en arquitectura perfectament. Però aquí no estem entre columnes i graderies, com a l'Escola d'Atenes de Raffaello; som al Parnàs, hi ha arbres; què fer dels arbres? Convertir-los en columnes. Tant pitjor per a la natura. Les seccions verticals, gairebé regulars com les empremtes d'una graella, amb que ratllen els troncs el cel del Parnàs, de Nicolas Poussin, em semblen una de les victòries més sumptuoses i inequívoques de l'esperit, en la història universal de les arts."
Em sembla que aquí d'Ors exagera, aquests arbres són més naturals i menys arquitectònics del que ell diu, però exagerar - i pontificar - és un dels trets del personatge...
D'Ors fa servir un esquema ordenador bipolar, contraposant "valor arquitectural / valor espacial / classicisme" i "valor formal / valor expressiu / musicalitat / poesia / barroquisme - romanticisme - impressionisme". Podríem dir també "estructura, racionalitat, lògica, ordre, línia, contorn" versus "vitalitat, sensualitat, sentiment, lirisme, aire, llum, brillantor".
A partir d'aquests extrems, que mai no es donen en estat pur, ell situa alguns grans autors amb obra al Museu del Prado. Més propers a l'extrem espacial hi situa a Poussin i Mantegna. Més propers a l'extrem expressiu hi situa a El Greco i Goya. Al centre, en una mena d'equilibri, Velázquez. La resta s'anirà ubicant sobre aquest eix...
Comencem el recorregut; com si fóssim al museu, es tracta més de contemplar les obres i fer-hi les nostres reflexions que de tenir en compte els comentaris, és clar...
I. Poussin
 |
| Poussin 1639 La cacera d'Atalanta i Meleagre |
D'Ors subratlla el veïnatge amb l'escultura que mostra aquesta pintura, tractada com un relleu, com un fris. És una desfilada, una processó, que en grec s'anomena théoria. I d'Ors fa notar amb encert la qualitat escultòrica del cavall central.
D'Ors afegeix: "A d'altres Poussin, l'ordre, l'arquitectura reposada, s'han hagut d'imposar filosòficament a un assumpte tumultuós; llavors la geometria ha vençut a la vida, però la vida encara bombolleja. Així a la Bacanal."
 |
| Poussin 1625 Bacanal |
La tercera obra de Poussin a la que d'Ors fa referència és aquesta:
 |
| Poussin 1631 El Parnàs |
Diu d'Ors: "Heus aquí, a El Parnàs, la temptació dels arbres. Hi ha el grup dels grans poetes: Homer, Virgili, Horaci; el Dant, Petrarca, Ariosto; hi ha un nou poeta, rebut per Apol·lo, a qui cenyeix les temples Cal·líope, entre les altres muses; hi ha, al centre, Castàlia, a les aigües de la qual acostumen a beure els poetes. Molt bé. Això es composa en arquitectura perfectament. Però aquí no estem entre columnes i graderies, com a l'Escola d'Atenes de Raffaello; som al Parnàs, hi ha arbres; què fer dels arbres? Convertir-los en columnes. Tant pitjor per a la natura. Les seccions verticals, gairebé regulars com les empremtes d'una graella, amb que ratllen els troncs el cel del Parnàs, de Nicolas Poussin, em semblen una de les victòries més sumptuoses i inequívoques de l'esperit, en la història universal de les arts."
Em sembla que aquí d'Ors exagera, aquests arbres són més naturals i menys arquitectònics del que ell diu, però exagerar - i pontificar - és un dels trets del personatge...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada