La relació entre espiritualitat i religió genera diversos debats. Un d'ells, molt de fons, és si el símbol genera l'inexpressable, tot i diferenciar-se d'ell, o bé si l'inexpressable precedeix i és extern al símbol, el qual és un camí que obre a ell i hi porta, que l'indica o assenyala, i que permet parlar-ne, ni que sigui imprecisament. Aquest és un debat molt dur, i pocs el fan obertament.
Un altre debat és el de les dues ribes. És coneguda la narració buddhista que parla de l'altra riba -l'altre món-, per assolir la qual fa falta una barca -la religió-, però que un cop assolida l'altra riba cal deixar enrere i no carregar-se-la al damunt per continuar el camí.
Seguint aquesta imatge, podríem dir que hi ha diverses menes de barques que fan la travessia del riu -les diverses tradicions religioses-, i que hi ha dues menes de persones que han assolit l'altra riba: les que, un cop assolida, continuen caminant endavant, endinsant-se en els misteris de l'esperit, i les que, havent explorat l'altra riba, tornen a creuar el riu en sentit contrari per tal d'ajudar altres humans a interessar-se per travessar el riu i preparar-se per fer-ho.
Podríem dir, portant la imatge més enllà de la seva intenció inicial, que d'aquests que retornen n'hi ha actualment de dues menes. Uns segueixen trobant imprescindibles les barques per poder travessar el riu, i miren de reparar-les o modernitzar-les per tal de facilitar el pas als humans del nostre temps. Uns altres, que opten per una espiritualitat desvinculada de les tradicions religioses, consideren que no és imprescindible una barca per travessar, que es pot fer nedant, i que si bé això és més cansat i arriscat també té avantatges, com ara el d'estalviar-se la possibilitat d'esdevenir depenent de la barca i endur-se-la a sobre per continuar el camí, cosa que el dificulta. El debat entre aquestes dues opcions és viu, obert, fecund, i cal potenciar-lo.
També hi ha els que, tot i no haver travessat el riu, veuen l'altra riba a l'horitzó, la consideren valuosa i miren de suscitar en els que els envolten l'interès per aquesta altra riba, les ganes d'anar-hi. També miren de contribuir a la reconstrucció de barques que facilitin el pas -seu i d'altres- de l'una a l'altra riba. Saben que com més interessats hi hagi, i més reconstructors de barques, més possibilitats tindran ells de creuar el riu. Ja que, com passa en altres coses com ara meditar o fer silenci, és més fàcil fer les coses en colla que individualment. És clar que aquí hi ha el risc d'una excusa per no fer el pas: "és que no som prou colla". Si no hi ha prou colla, caldrà fer el pas en solitari. Però la colla, certament, el facilita.
Precisament aquests dies estic llegint aquest llibre d'Henri le Saux
ResponElimina"The Further Shore, Delhi (ISPCK), 1975, reprinted with addition of “The Upanishads and Advaitic Experience” and poems, 1984, 1997, forthcoming new and enlarged edition."
Aquest monjo bretó i benedictí que l'any 1948 (el Concili Vaticà II ni s'ensumava) va iniciar els seus 25 anys de pelegrinatge a l'Índia (i va esdevenir des d'aleshores conegut com a Swami Abhishiktananda), i per a mi i per a molts ha estat un autèntic mestre en aquests múltiples i diversos viatges cap a l'altra riba.