 |
| Lorenzo Monaco 1410 |
La "Llei de Déu" (formulada a la Torah jueva, assumida pel cristianisme, cristal·litzada per l'Islam a la xaria, d'alguna manera present al Dharma buddhista) és una proposta humanament rellevant i interessant, que té la seva funció a l'hora d'ajudar a orientar el comportament dels humans. És molt important tenir ben present que està al servei de l'ésser humà i no al revés. Ha de servir per millorar la vida de les persones, no per deformar-la o oprimir-la.
Per poder ubicar aquesta Llei dins dels límits del que és humanament acceptable cal ser sempre conscient de la seva naturalesa de construcció cultural humana, on s'acumula l'experiència i la saviesa de moltes generacions passades. Experiència i saviesa que assoleixen un nivell tan rellevant que porten a atribuir la Llei a la divinitat, subratllant així el seu poder i la seva significativitat. El considerar la Llei com a literalment lliurada per Déu (la famosa imatge de Déu enregistrant en pedra els deu manaments a les "taules de la llei" i lliurant-les a Moisès al Sinaí) és un potent símbol per a subratllar la seva gran importància, però no permet convertir-la en un absolut intocable i inflexible.
Quan això s'oblida, es va a parar al fonamentalisme. Aquest és negatiu perquè, d'una banda, fa de la Llei una imposició que oprimeix les vides humanes, i de l'altra, fa inviable la vivència de la fe en el marc de la cultura contemporània, irrevocablement racional. En aquest sentit, es podria dir que el fonamentalisme cristià és el més qüestionable a nivell conceptual, perquè l'evangeli, nucli imprescindible i indefugible del cristianisme, conté una explícita oposició a una concepció literal i rigorista de la Llei. La Llei no queda anul·lada - Mateu 5,17 insisteix en això: "No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud" -, continua tenint la seva funció i el seu sentit, però és clarament posada al servei de les persones, com es diu explícitament a Marc 2, 27: "el Sabbath ha estat fet per a l'home, i no l'home per al Sabbath".
Per poder ubicar aquesta Llei dins dels límits del que és humanament acceptable cal ser sempre conscient de la seva naturalesa de construcció cultural humana, on s'acumula l'experiència i la saviesa de moltes generacions passades. Experiència i saviesa que assoleixen un nivell tan rellevant que porten a atribuir la Llei a la divinitat, subratllant així el seu poder i la seva significativitat. El considerar la Llei com a literalment lliurada per Déu (la famosa imatge de Déu enregistrant en pedra els deu manaments a les "taules de la llei" i lliurant-les a Moisès al Sinaí) és un potent símbol per a subratllar la seva gran importància, però no permet convertir-la en un absolut intocable i inflexible.
Quan això s'oblida, es va a parar al fonamentalisme. Aquest és negatiu perquè, d'una banda, fa de la Llei una imposició que oprimeix les vides humanes, i de l'altra, fa inviable la vivència de la fe en el marc de la cultura contemporània, irrevocablement racional. En aquest sentit, es podria dir que el fonamentalisme cristià és el més qüestionable a nivell conceptual, perquè l'evangeli, nucli imprescindible i indefugible del cristianisme, conté una explícita oposició a una concepció literal i rigorista de la Llei. La Llei no queda anul·lada - Mateu 5,17 insisteix en això: "No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud" -, continua tenint la seva funció i el seu sentit, però és clarament posada al servei de les persones, com es diu explícitament a Marc 2, 27: "el Sabbath ha estat fet per a l'home, i no l'home per al Sabbath".
La posició encertada potser es podria formular així: "il·luminats per la Llei, no sotmesos a la Llei". La Llei és guia i orientador, però no tirà. Només estem sotmesos a la "voluntat de Déu", i aquesta no està escrita sinó que cadascú l'ha d'anar descobrint amb un cor sincer en cada moment de la seva vida (hi ha qui associa "voluntat de Déu" amb "la vida tal com ve"). Un descobriment que cal fer sempre en un context de misteri, d'obertura, d'inacabat, d'imprevisible, d'incontrolable.
Molt interessant el comentari, tot i que sota el meu parer és gairebé un esport de risc incloure el Dharma buddhista en el que anomenem com a "Llei de Déu", tot i que es faci amb la prevenció de dir "d'alguna manera".
ResponElimina