És la vida bàsicament una experiència de sofriment?
Es pot anar més enllà del sofriment (no negar-lo, però no quedar encallat en ell)?
Es pot assolir un estadi de pau i joia, d'harmonia?
Arribar-hi és un "veure la llum"?
Per assolir aquest estadi s'ha de practicar el control de l'ego o més aviat és un "deixar-se anar"?
Es pot lluitar contra la tendència espontània de la ment a no aturar-se mai?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada