Dues mans

"Com passa sovint quan dos termes es contraposen de forma contradictòria, més val començar per interrogar-se sobre la lògica que porta a oposar-los de forma irremeiable més que no pas a seguir indefinidament la seva comparació tot accentuant les seves divergències.

Pot, en efecte, tractar-se d'una lògica de complementarietat per la qual el desenvolupament d'un dels elements no pot portar-se a terme si no és amb detriment de l'altre. A més llum, menys densa és la foscor. Si en un gris hi ha més blanc, hi haurà menys negre. Una aproximació superficial del taoisme pot crear la impressió que això és el que passa amb la complementarietat del yin i el yang. Tot ésser en l'univers de la multiplicitat està composat de l'un i de l'altre. Com més domina el yin, menys el yang fa sentir la seva presència. (...)

Però la realitat no segueix una lògica tan simplista. Els taoistes, de fet, en el seu conegut símbol del cim celestial, han pres cura de fer figurar un punt de yin al cor del yang i un punt de yang al cor del yin, deixant així entendre que la relació de l'un amb l'altre és més subtil que la d'una pura i simple complementarietat i que també s'ha de comprendre en termes de germinació de  l'un dins de l'altre.

Al llarg dels segles, altres lògiques han estat elaborades per rendir compte de les relacions de tipus binari. (...) Però aquestes lògiques no acaben de donar compte plenament de la relació complexa que s'estableix entre forces contràries per assegurar l'aparició i el desenvolupament de la vida.

Agafo d'Alain Dunand la idea d'una trialèctica per la qual el tot no resulta de la simple addició de dues forces complementàries, ni tampoc de la superació violenta del seu conflicte, sinó més aviat del dolç respirar de l'una dins de l'altra que permet a l'una i l'altra de créixer simultàniament, esdevenint l'una a través de l'altra (en devenant l'une par l'autre).

La dualitat del yin i el yang pot avui en dia expressar-se en una traducció contemporània particularment suggestiva, en termes de força de fusió i força de fisió. (...) Forces centrípeta i cenrífuga, gravitacional i dissipativa, fusionadora i fisionadora operen a tots els nivells dels fenòmens. (...) Fusió i fisió no s'oposen ni com a dues forces irreductibles ni com a dues forces en confrontació. Ni tan sols com a dues forces complementàries amb les quals n'hi hauria prou per assegurar un equilibri estàtic.

No, per tal que l'una pugui desplegar plenament la seva potència no només no és necessari que l'altra disminueixi la seva, sinó que cal, ben al contrari, que l'exerceixi també plenament. (...) En veritat, fusió i fisió, aquests rostres contemporanis del yin i el yang, són, d'alguna manera, per fer servir el gràfic llenguatge d'Alan Watts, les dues mans de Déu de les que l'acció conjunta és necessària per l'esbadellament del món."

Bernard Besret a Confiteor (1991, pp. 109 i ss.)