L'estructura oculta

Tobey 1956

"La nova constel·lació que es dibuixa ofereix únicament dos termes. El punt de partença és "empíric", si es vol: un conjunt de relacions o institucions socials, unes "frases", un "discurs", un grup de texts, etc. Però a partir d'aquesta dada inicial, cal remuntar-se al "camp" en el que aquesta dada es fa intel·ligible, a la seva condició de possibilitat. Per al que aquesta dada no pot aïllar-se d'un conjunt de dades amb el que aquella guarda -o se sospita que guarda- relacions sistemàtiques. I cal concebre l'estructura que subjau a aquestes relacions, que les fa possibles, que les orienta: l'estructura que distribueix els elements, que organitza el conjunt. Ara bé, aquesta estructura està "oculta", és "latent", inconscient. Aquesta estructura que fa possible la nostra "parla", les nostres "frases", els nostres "discursos", les nostres pràctiques d'intercanvi i associació, les nostres conductes: aquesta estructura és "invisible". No apareix en el nivell "empíric". No és possible "veure-la" o "llegir-la" mitjançant una inspecció, per penetrant que aquesta sigui.

Aquesta estructura inconscient i subjacent constitueix a més la condició incondicionada de tot saber. El programa crític no s'orienta ja cap a un "subjecte transcendental" sinó cap a un "inconscient transcendental" que constitueix l'a priori del coneixement: les formes a priori del pensament, condició del nostre coneixement, no es legitimen ja en la unitat de l'apercepció sinó en les estructures inconscients que condicionen el nostre parlar, el nostre actuar, el nostre percebre, el nostre conèixer i saber. La tasca científica per excel·lència consisteix en l'exploració d'aquestes estructures. (...) La dualitat ocult/manifest assenyala els dos termes d'aquesta constel·lació: l'ocult és la condició del manifest; és a més l'incondicionat, el que no remet a res més que a ell mateix. Pertany a l'ordre de l'inconscient, ordre sistemàtic i estructurat que fa possible el manifest. El "sistema" de la llengua, de la societat i de la cultura, el sistema mitològic, el sistema del saber (episteme) són les condicions respectives de la "parla", de les institucions socials i culturals, dels mites, de les ciències. A través de totes les disciplines que es dibuixen en aquesta constel·lació apareixen i reapareixen aquests dos termes rellevants, la relació i implicació mútua dels quals assenyala l'especificitat d'una constel·lació en ruptura amb les descrites prèviament. Aquesta constel·lació no deixa lloc per a l'home ni per a cap dels seus atributs: transfereix a l'anonimat del "sistema" la funció aglutinant que aquell ostentava."

Eugenio Trías a La filosofía y su sombra (1969), p. 187-188