Fer el cim

Normalment fa falta temps per considerar que quelcom és "històric". Però excepcionalment hi ha alguns esdeveniments que ho són des del mateix moment que succeeixen. Com ara l'actuació de la colla de Castellers de Vilafranca a la diada de Sant Fèlix d'aquest any, el 30 d'agost de 2013. Descarregant el quatre de nou amb folre i pilar, el tres de deu, el quatre de nou i el pilar de vuit la colla va assolir una fita excepcional, que cal aplaudir, i celebrar, i recordar. Es podria fer servir la metàfora, només en part encertada, d'haver "fet el cim", d'haver pujat l'Everest casteller.

Què passa l'endemà d'haver fet una cosa així? Les reaccions són diverses. Una de molt normal, reflectida en un esmorzar d'uns quants homes forts de la colla el dia 31 d'agost que TV3 va transmetre, era la de dir "no passa res, tot va com sempre, continuem tenint fites (el quatre de deu, la torre de vuit...)". És una reacció lògica, però no la única possible.

Una altra és la de derivar cap a fer castells més "sofisticats": sets, nous... el meu germà Pere en diu encertadament l'opció "barroca", i és una referència bonica perquè permet estendre aquest paral·lelisme amb el món de l'art: els castells de finals del XIX serien el període "clàssic", els dels darrers anys els del "renaixement" (que culminaria en l'esmentada actuació) i a partir d'ara s'obriria un període casteller més "barroc", amb castells més "complicats", necessitats de més gent, etc. És també una sortida natural quan s'assoleix una fita com aquesta, tot i que el seu valor és discutible.

Una tercera reacció que potser caldria considerar és la de veure que aquest és un fet insòlit, potser irrepetible, que marca un cert canvi d'orientació. La prioritat a partir d'ara ja no és continuar amunt, perseguir noves fites, sinó mantenir la fidelitat a un model encara que aquesta actuació no es pugui repetir. Perquè el risc és que, per tal d'anar més enllà, es modifiqui la "manera de fer" de les colles, i em sembla que això seria una equivocació. Cal evitar desnaturalitzacions que podrien ser temptadores de cara a "superar" la fita assolida (per exemple, avançant cap a "encara més exigència" en unes colles que ja tenen una dedicació altíssima per a una activitat voluntària, o tendir a un cert nivell de "professionalització", el que seria nociu per al món casteller).

Ara, doncs, l'important no és superar la fita assolida, ni tan sols tornar-la a fer, sinó saber mantenir la mena de colla que l'ha fet possible. La prioritat passa llavors a ser el manteniment d'un model de colla, d'una manera d'entendre els castells, i la difusió d'aquesta manera de fer castells fins allà on sigui possible. Difondre els molts valors de la dinàmica castellera actual (esforç, disciplina, joia compartida, intergeneracionalitat, arrelament social, participació desinteressada, acolliment, ser signe d'identitat d'una comunitat, etc.), ajudant a que hi hagi noves colles a nous indrets i que les colles treballin en la línia d'autenticitat que ha predominat fins ara.

No sempre es pot ni és bo "anar més enllà". Com quan en economia no es veu clara l'obsessió pel creixement continuat: hi ha moments en que la prioritat potser és una altra (reestructurar els sectors econòmics, redistribuir el treball i la riquesa, fomentar models alternatius, ajudar als més desafavorits a assolir nivells de vida mínimament dignes, difondre arreu les estructures democràtiques, introduir formes de participació col·lectiva, etc.).

Assolir una gran fita pot portar doncs a un canvi de tendència per tal de consolidar i difondre un model. Des de la íntima satisfacció pel que s'ha aconseguit, sense obsessions ni nostàlgies, mirant el futur amb calma i serenitat i posant l'accent en la transmissió d'uns valors que també justifiquen el fet casteller, a costat de la bellesa i el mèrit dels castells aixecats.