Ca2 (Mg,Fe2+)5 Si8 O22 (OH)2
diumenge, 24 de febrer del 2013
divendres, 22 de febrer del 2013
Desolació
Picasso 1937 |
Si és cert que de vegades una imatge val més que mil paraules, aquesta obra de Picasso potser reflecteix bé l'estat d'ànim davant del panorama actual. La crisi (econòmica, política, social, d'idees) ha quedat tenyida per una onada de notícies sobre corrupció que abasta el Vaticà, la Monarquia espanyola, els Jesse Jackson Jr., el PP i Bárcenas, CDC i el Palau i els fills Pujol i petites explosions per diversos cantons, UDC i el cas Pallerols i el que no sabem, el PSC amb en Bustos i en Zaragoza com a mínim, esquitxos també a ERC, empresaris amb diners a l'estranger, l'espionatge entre partits polítics, el frau fiscal a gran escala... i tants altres casos a molts nivells que esdevenen indicis de fins a quin punt la capacitat d'autoregulació moral s'ha anat afeblint a les nostres societats i els marcs legals i repressius no poden controlar aquestes dinàmiques del cadascú per ell i a veure qui en treu més profit. Certament que "qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra", i que la condició humana incorpora en el seu nucli un component d'ambigüitat i feblesa. Potser les coses sempre han estat així i el que fèiem era viure més enganyats. Però no podem evitar la impressió que en altres temps el pes de les idees morals, de la consciència, de la necessitat de preservar la convivència, de no perjudicar als altres, de ser bones persones o com n'hi vulguem dir era més alt, més operatiu; que ara ha minvat, s'ha afeblit (caldria veure el perquè i el com d'aquest afebliment); i que aquest afebliment és al darrera del procés de degradació, de dissolució d'horitzons que contemplem i que genera en nosaltres una gran desolació.
dijous, 21 de febrer del 2013
Pallassos
Gris 1919 |
Hi ha dues menes de pallassos. Els pallassos A són aquells que volen fer riure i fan riure. Els pallassos B són aquells que no volen fer riure i fan riure.
Els pallassos A, siguin professionals o simples persones amb gràcia, són una bona contribució a la societat, transmeten alegria, sentit de l'humor, distància, relaxació.
Els pallassos B són patètics. Parlen seriosament de coses que per a ells són importants i l'entorn reacciona rient, enfotent-se'n, caricaturitzant-los, fent-ne riota. És una situació trista, lamentable, tant per al pallasso B com per als que se'n riuen. Aquesta reacció de mofa és sovint fruit d'una crueltat col·lectiva espontània amb profundes arrels en la psicologia de grup. Una crueltat que difícilment apareix quan l'individu està sol. Però el pallasso B també és culpable, perquè no hauria de parlar de determinades coses sense prou rigor o fonament com per no generar la reacció de mofa en el seu entorn. I sovint el pallasso B, amb tota la seva bona voluntat i entusiasme, no es dóna compte de la seva ridiculesa, i encara fa més el ridícul, encara esdevé més patètic.
dilluns, 18 de febrer del 2013
diumenge, 17 de febrer del 2013
Proposar ideals
"La cultura contemporánea, tanto desde la derecha como desde la izquierda, conspira para que la filosofía no cumpla su misión histórica, que no es otra que proponer ideales. Hemos aceptado que vivimos en una sociedad del post: postideológica, postconsumista, postmoderna... Y vemos con desconfianza cualquier propuesta constructiva y cualquier gran relato."
"Un buen filósofo es el que te hace una propuesta de sentido dentro de un gran relato."
"Vivir es reconciliarte con la imperfección: la nuestra como individuos y la del mundo. Ser ciudadano es también reconciliarse con la imperfección de las instituciones políticas. Y me parece muy inconveniente proyectar sobre ellas un perfeccionismo que no nos pueden dar. No podemos pretender que las instituciones nos doten de sentido."
divendres, 15 de febrer del 2013
La força de Picasso
dimecres, 13 de febrer del 2013
Meditació quaresmal
Klee 1938 |
"Crida ben fort, no t'estiguis de cridar. Fes sentir com un corn la teva veu. Recorda al meu poble la seva infidelitat, al casal de Jacob els seus pecats.
M'interroguen cada dia, volen saber per què em comporto així, com si ells fossin gent que obrés el bé i no s'apartés del que mana el seu Déu. Em reclamen que faci justícia, voldrien que els fes costat, i em diuen: "Per què no ens mires quan dejunem? Per què no fas cas de les nostres súpliques?"
Doncs jo els responc:
"Els dies de dejuni, vosaltres mireu pel vostre interès i us mostreu encara més exigents amb els qui treballen per vosaltres. Passeu el dejuni entre plets i baralles, repartint amb malícia cops de puny. Dejunant d'aquesta manera, el vostre clam no pot arribar al cel.
¿Us penseu que jo tinc per un dejuni que un home faci súpliques tot el dia, abaixi el cap com un jonc, es vesteixi de sac negre i s'ajegui a la cendra? ¿D'això en dieu un dejuni, un dia agradable al Senyor?
El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus.
Llavors brillarà com l'alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda la glòria del Senyor. Quan invoquis el Senyor, ell mateix et respondrà; quan cridis auxili, ell et dirà: Aquí em tens!""
Isaïes 58, 1-9a
El text és magnífic, fins i tot en un temps on ja s'han deixat de banda els "dies de dejuni". I que bonica i original és aquesta expressió final del profeta, resum del que succeeix quan es va pel bon camí: "Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda la glòria del Senyor" ! El primer que es veu del que segueix el recte camí i practica l'amor als altres és la seva bondat, però en el rerefons hi ha com un esplendor que l'emmarca per darrera...
diumenge, 10 de febrer del 2013
dimecres, 6 de febrer del 2013
Maduració personal
Torres-García 1932 |
Al seu llibre "The Twenty-One Skills of Spiritual Intelligence" (2012), Cindy Wigglesworth proposa 21 capacitats per a fer un cert seguiment del procés de maduració personal. Ella en diu capacitats per mesurar la intel·ligència espiritual, però nosaltres no compartim aquest llenguatge (veure "Contra la intel·ligència espiritual" en aquest mateix blog, post del 22.10.12) i en fem una adaptació lliure des d'una perspectiva més "laica", més lligada a la qualitat humana. La terminologia que emprem no és, doncs, en alguns casos una traducció fidel de l'original, sinó una adaptació a un llenguatge que ens resulta més proper i adient.
Capacitats per a potenciar el procés de maduració personal
A) Bloc de l'autoconsciència
1. Consciència de la pròpia concepció del món ("Weltanschauung"). A través de quins filtres veig la realitat? Soc conscient de fins a quin punt la meva visió del món està impresa en el meu inconscient, que el que anomeno "real" o considero "donat" és una construcció?
2. Consciència de la nostra tasca a la vida. Quina és la nostra vocació, missió, propòsit, paper a la vida? A què ens sentim cridats, quina considerem que és la nostra feina al món? Què és allò que ens omple, que ens fa sentir curulls, "realitzats"? Què és allò que portem a dins i volem projectar?
3. Consciència de la jerarquia de valors (dels valors que un té i la seva jerarquització). Com estableixo les meves prioritats? Wigglesworth proposa una sintètica definició de "valor": "allò que et sembla prou important com per fonamentar accions i decisions." Els valors no són només "idees", només són reals si generen decisions i accions. Som conscients dels nostres valors i de la importància de tenir-ne? Hem intentat mai escriure un llistat dels nostres valors "reals", operatius (no els que ens agradaria tenir)? Sabem ordenar-los per importància?
4. Complexitat del pensament interior. Soc capaç de manegar la complexitat de la vida? Sé copsar-ne els matisos? O bé els meus mecanismes interns de pensament, d'anàlisi, són massa simples com per abastar aquesta complexitat? Ens limitem a trobar les coses "bé" o "malament"? Sabem entendre que hi ha elements consistents en punts de vista contradictoris? Sabem assumir aspectes paradoxals o misteriosos, incomprensibles?
5. Consciència del jo egocèntric i del jo altruista. Qui dirigeix la meva vida? El jo que només pensa en els meus interessos particulars o el jo que té en compte, que incorpora als altres, a la societat, a la cultura, a la natura, que sap estimar, ser generós, ser savi? Tots tenim aquests dos "jo", però quin paper juga cadascun en la nostra vida? Quin ens sembla més "autèntic"? Desitgem anar incrementant la importància del segon i disminuint la del primer? Tots dos parlen dins nostre: com fer-ho per anar escoltant més la calmada veu del segon que la impacient veu del primer? Som conscients de fins a quin punt la por i la inseguretat enforteixen el jo egocèntric? Podem fer madurar el jo egocèntric com per posar-lo al servei del jo altruista? Podem enfortir prou el jo altruista com perquè deixi d'haver-hi conflicte entre els dos "jo"?
Nota: Pel que fa al jo altruista, hi ha qui l'aborda com un resultat del procés evolutiu (es parla de "gen altruista": sobrevivien més els que s'ajudaven entre ells que els que no ho feien...). Hi ha qui l'aborda com una internalització de les normes necessàries per a la convivència social, i per tant com a un resultat del procés educatiu i de socialització. Algunes tradicions religioses el consideren com una presència o manifestació en l'interior de cada individu del que elles tenen com a referent central: d'aquí que, com indica Wigglesworth , se l'hagi anomenat Saviesa Interior, Jo Espiritual, Ànima, Essència, Jo Etern, Atman, naturalesa de Buddha, Divinitat interior, Tao interior, etc. Wigglesworth i altres l'anomenen "Higher Self". Nosaltres preferim evitar tantes majúscules i vinculacions amb tan importants termes simbòlics de les grans tradicions religioses, que certament tenen la seva funció, i preferim tractar-lo més simplement com un constituent de la condició humana.
B) Bloc de la consciència de l'entorn
6. Consciència de la interconnexió de tot el que existeix. Ens veiem com a fruits puntuals del procés de desplegament còsmic, com un moment fugisser, una espurna, un grumoll de complexitat, derivat de l'explosió (fa 13.700 milions d'anys) d'un gran artefacte pirotècnic, explosió de la que sorgeix el que anomenem Cosmos o Univers? Som conscients de la interdependència existent entre tots els éssers vivents?
7. Consciència de les visions del món dels altres. Sabem escoltar realment els punts de vista diferents, fins i tot quan són oposats als nostres? Busquem activament aquests punts de vista diferents per mirar d'entendre'ls i d'aprendre'n alguna cosa? Mirem de sintonitzar, d'empatitzar amb ells, de tenir en compte els sentiments de les persones que els presenten? Podem arribar a tractar els altres amb cordialitat a pesar de tenir punts de vista diferents, podem anar més enllà de les diferències culturals? Ens ajuda aquest procés a ser més conscients de la relativitat del nostre punt de vista, els nostres valors, la nostra visió del món? Ens ajuda a veure que hem d'assumir la nostra visió del món com una opció lliure i conscient, anant més enllà de la simple herència inconscient? Ens porta aquest procés a revisar críticament la nostra pròpia visió del món?
8. Amplitud de la percepció del temps. És important mirar d'eixamplar al màxim la nostra consciència del temps: del nostre itinerari vital, del lligam amb els pares i avis, de la pertinença a una societat amb una determinada història, de l'itinerari de l'espècie humana, de l'evolució de les espècies vivents, de l'impacte del moviment de les plaques tectòniques en l'evolució de la vida a la Terra, de la gènesi del planeta i del sistema solar, de la gènesi de les galàxies, de la durada de l'univers (els famosos 13.700 milions d'anys...). Aquesta amplitud de consciència del temps ens permet una doble vivència paradoxal però fonamental: no som res més que una guspira que s'encén i s'apaga en pràcticament un instant, i alhora derivem, depenem i estem vinculats a un procés llarguíssim necessari per a fer possible la nostra existència. I el que fem, els nostres comportaments i decisions, és irrellevant, una petita peça infinitesimal en la història de l'univers, i alhora impacta en el nostre entorn, marca el present i el futur d'altres persones.
9. Consciència de les limitacions i del poder de la percepció humana. La nostra percepció és inherentment esbiaixada, i des d'aquest biaix crea la nostra "realitat". Els nostres sentits només copsen una limitada gamma de fenòmens. Tendim a voler conèixer allò que prèviament ens interessa o atrau, generant així moles deformacions i zones d'ombra (difícilment cerquem dades que contradiguin les nostres opinions prèvies). Ens costa veure allò en que no creiem, o esperem, o volem veure. Tenim un gran poder de "deformació" de la realitat.
10. Consciència de les lleis profundes/principis universals que afavoreixen una vida plena. Normes, regles, indicacions, orientacions ètiques que ens ajuden a actuar correctament o ens ajuden a situar-nos correctament en el món; actituds de fons que és millor adoptar per viure dignament. Cal que fem aflorar i revisem les que portem a dins i les que se'ns proposen des de fora, veient quina relació hi tenim realment. Ens costa aplicar-les, o les tenim assumides amb naturalitat?
11. Experiència de la unificació intemporal. Moments de sentir-se vinculat, connectat amb el conjunt de la realitat, viure el formar part d'ella, experimentar la unitat. Sentir-se més enllà de la multiplicitat i del temps. Moments de pura joia inesperada, de plenitud, de felicitat.
C) Bloc de l'autocontrol
12. Compromís amb el procés de maduració personal. Clarificar contínuament què és important per a nosaltres i veure més clarament la realitat. Mantenir el procés amb continuïtat, no només com una qüestió de moments excepcionals. Dedicar-hi regularment temps i energia. Dissenyar estratègies de treball (lectures, converses, activitats...). Buscar els punts clau que poden bloquejar la nostra maduració.
13. Mantenir el jo altruista al comandament. Identificar quan el jo egoista dirigeix el nostre comportament i veure les conseqüències que això comporta, per als altres i per a un mateix. Veure que seria preferible que fos el jo altruista el qui assumís la direcció. Aprendre a activar amb més facilitat el jo altruista, fins que aquesta predominança sigui la més habitual. Aconseguir que la predominança del jo altruista es faci sense esforç i es mantingui fins i tot amb vents desfavorables (pressions de l'entorn, pressions instintives, etc.). Controlar els pensaments i emocions generats pel jo egocèntric, de manera que no arribin a orientar el nostre comportament. "Com que no puc governar els esdeveniments, em governo a mi mateix" (Montaigne). Controlar les nostres reaccions als esdeveniments; inserir una falca entre esdeveniment i reacció que ens permeti fer entrar en joc el jo altruista. Desenvolupar l'art del comportament conscient. Desenvolupar la comprensió i la capacitat de reemmarcar les coses i perdonar.
14. Viure d'acord amb el propi propòsit i els propis valors. Aconseguir que els nostres propòsits i valors orientin realment la nostra vida, dirigeixin les nostres accions i decisions. Aconseguir posar la nostra vida al servei dels valors, i no al revés.
15. Mantenir la convicció. Fermesa en les circumstàncies adverses i els moments de desorientació. Mantenir la capacitat de generar sentit fins i tot quan res sembla tenir sentit, en temps de dificultat, desesperació, por, incertesa. Mirar de mantenir una actitud d'agraïment fins i tot en els moments més difícils. Aprendre a ser realista sobre la naturalesa de les coses.
16. Buscar orientació en el jo altruista. Tenir bona connexió amb el jo altruista, fàcil accés a ell. Deixar-lo manifestar a través de la intuïció, el llenguatge corporal, els pensaments lliures, els sentiments, els somnis. Ser sensible als seus missatges.
D) Bloc de la influència en l'entorn
17. Ser un testimoni de saviesa. Ser algú capaç d'ajudar als altres a potenciar i aplicar les capacitats relacionades amb el procés de maduració personal, de creixement en qualitat humana. Madurar ajudant a madurar. Ser testimoni de la gràcia del procés de maduració.
18. Ser un efectiu agent de canvi. Tenir la capacitat de promoure processos de canvi ben orientats en persones, grups, organitzacions, societats. Saber analitzar bé les situacions, buscar amb calma camins de transformació en els que tothom en surti beneficiat (no agafar la primera solució que es presenta d'un problema, anar a l'arrel de les coses, respectar amb paciència el ritme natural dels processos, evitar les crispacions, regir-se pel jo altruista, no descoratjar-se davant de les dificultats i fracassos).
19. Prendre decisions des de la comprensió. Mirar la realitat amb ulls amorosos. Ser comprensiu amb un mateix, no impacientar-se per la lentitud del procés de maduració i per les seves dificultats, perdonar les pròpies imperfeccions. Ser comprensiu amb els altres, no empipar-se si no entren en processos de maduració o ho fan molt lentament, respectar els seus propis camins, no creure's que sabem el que més els convé, ajudar-los sense crear dependències; ningú no pot fer el procés per un altre. Ser comprensius amb els nostres rivals o enemics, no odiar als que proposen camins diferents del nostre o s'oposen a la nostra manera de fer, utilitzar prudentment i amb intenció amorosa la pròpia força. Procurar no fer mal a ningú i tenir molt en compte els possibles sofriments que derivin de les nostres decisions, sense quedar però paralitzats per aquesta consciència d'aquests sofriments; buscar els camins d'actuació més equilibrats per fer el major bé possible. Arribar a que l'emprendre les accions des d'una actitud interior compassiva, des del jo altruista, em sigui espontani, connatural, sense esforç.
20. Ser una presència calmant i guaridora. Anar quedant allunyat de discussions i conflictes, de les petites misèries egocèntriques, de xafarderies i victimismes, de crispacions i susceptibilitats. Ser capaços d'una acció sostinguda i alegre, que no ens fa malbé. L'espai al nostre voltant queda net de les emanacions del jo egocèntric i comunica pau, amor, absència de judici sever, potenciant així l'accés dels altres al seu propi jo altruista. Actuem des de la calma, la confiança i la humilitat. Posem més l'accent en el "ser" que en el "fer".
21. Estar en línia amb l'origen i el flux de la vida. La vida és un procés, un corrent imprevisible i en canvi constant, i ens hem d'anar adaptant, com l'aigua, al que trobem al davant, amb l'ajuda de la nostra intuïció interior, la sensibilitat al nostre cos, la consciència del que ens envolta. Així sabem quan és temps d'actuar i quins són els obstacles que hem d'afrontar.
dimarts, 5 de febrer del 2013
Ciutats de Schiele
dilluns, 4 de febrer del 2013
Viure el present
"Then they were together so that as the hand on the watch moved, unseen now, they knew that nothing could ever happen to the one that did not happen to the other, that no other thing could happen more than this; that this was all and always this was what had been and now and whatever was to come. This, that they were not to have, they were having. They were having now and before and always and now and now and now. Oh, now, now, now, the only now, and above all now, and there is no other now but thou now and now is thy prophet. Now and forever now. Come now, now, for there is no now but now. Yes, now. Now, please now, only now, not anything else only this now, and where are you and where am I and where is the other one, and not why, not ever why, only this now; and on and always please then always now, always now, for now always one now; one only one, there is no other one but one now, one, going now, rising now, sailing now, leaving now, wheeling now, soaring now, away now, all the way now, all of all the way now; one and one is one, is one, is one, is one, is still one, is still one, is one descendingly, is one softly, is one longingly, is one kindly, is one happily, is one in goodness, is one to cherish, is one now on earth with elbows against the cut and slept-on branches of the pine tree with the smell of the pine boughs and the night to earth conclusively now, and with the morning of the day to come.”
Ernest Hemingway, For whom the bell tolls (1940)
Excepcional fragment d'aquesta preciosa novel·la, tota ella una reflexió sobre el "viure el present", enmig de la intensitat d'una guerra. Fragment que val més no traduir per no perdre la potència literària original...
Hemingway, a l'esquerra, durant la Guerra Civil |
diumenge, 3 de febrer del 2013
Contra la intel·ligència espiritual
Estic en contra del terme "intel·ligència espiritual". Em sembla un terme més aviat "comercial", aprofitant l'èxit que va tenir la noció d'"intel·ligència emocional". Sota aquest terme s'apleguen una sèrie de camps i consideracions interessants, però que no justifiquen aquesta retolació. Més aviat al contrari: el seu ús fa mal a la noció d'espiritualitat, vinculada a l'àmbit religiós i per tant a una experiència que formulem com a "més enllà del que és humà", tot i ser inevitablement una experiència humana. L'espiritualitat ens vincula amb l'"altre món", vinculació que pot tenir efectes positius per a la vida en aquest món, però que passa per una experiència peculiar d'alteritat, de depassament. Fins i tot es pot arribar a dir que no esdevenim plenament humans si no ens vinculem amb aquest "altre món", però aquesta és una afirmació subjectiva, emocional, "ritual" o "litúrgica", feta des de l'experiència espiritual i que només pot entendre el que fa l'experiència espiritual.
Val més, doncs, considerar que l'espiritualitat no és una dimensió més de l'humanisme. Es pot ser plenament humà sense "connectar-se" al món de l'esperit. No és un requisit obligatori per a la plena humanització. Val més posar cada cosa al seu lloc i respectar l'autonomia de cada àmbit. Quan parlem d'humanització, de maduració, de plena realització, de ple desplegament del nostre potencial, de viure amb més consciència, direcció, saviesa i compassió, d'estar en pau, parlem d'això. Quan parlem de l'experiència del contacte amb el misteri, de l'obertura al desconegut, de l'anul·lació de l'ego, de l'accés a dimensions que van més enllà de la raó, parlem d'això altre.
El problema del terme "intel·ligència espiritual" és que barreja les dues coses. I per tant pot crear confusió, i pot ser de facto una proposta reduccionista. Si l'espiritualitat ha de passar per la intel·ligència, deixa de ser espiritualitat, si més no en el sentit estricte del terme que mirem de fer servir aquí; si optem per una definició laxa i vaporosa d'espiritualitat que inclou tot el que pertany al món de la cultura, de la sensibilitat, de les humanitats, etc. llavors la cosa és diferent... i més aviat poc interessant, poc útil.
Créixer com a persones, assolir nivells més alts de qualitat humana, està molt bé, i és un dels grans propòsits que es poden tenir a la vida. I alguna interrelació hi ha entre aquest àmbit i el de l'espiritualitat, així com també hi és entre aquest àmbit i el de la sensibilitat (i entre la sensibilitat i l'espiritualitat, és clar). Però són àmbits diferenciats, autònoms, amb la seva dinàmica pròpia, sense correlació mecànica de cap mena i cultivables separadament. Si en fem un sol paquet indiferenciat les coses són més fàcils (hem de precisar menys, el paquet resultant és molt acolorit, més gent s'hi pot sentir còmode...) però menys fecundes. Respectem, doncs, la diferenciació.
- - -
Al seu llibre Les vint-i-una habilitats de la Intel·ligència Espiritual, l'autora nord-americana Cindy Wigglesworth diferencia la intel·ligència espiritual (IE) de l'espiritualitat i de la religió, fent servir les següents definicions:
- espiritualitat: la innata necessitat humana d'estar connectats amb quelcom més gran que nosaltres, quelcom que considerem com a diví o d'una noblesa excepcional.
- religió: un conjunt específic de creences i pràctiques, normalment fonamentades en un text sagrat, i representat per una comunitat de persones.
- IE: conjunt d'habilitats que desenvolupem en el temps, a través de la pràctica, i que ens porten a comportar-nos amb saviesa i compassió, tot mantenint la pau interior i exterior en qualsevol situació.
L'autora vincula la IE amb l'aspiració màxima indicada per Maslow d'esdevenir plenament humans. I ens dirà quines són les característiques habitualment associades amb les persones que han desenvolupat al màxim la IE: ser autèntics i tenir integritat; ser calmats, pacífics i centrats; ser compassius, capaços de tenir cura dels altres, amables i amorosos; ser valents, fiables, fidels i plens de fe; ser capaços de perdonar i generosos; ser humils, inspiradors i savis; ser no-violents; ser oberts de ment i de cor; ser persistents, orientats per valors i compromesos en el servei als altres (també hi afegeix tenir una missió o vocació clares i ser grans líders, mestres o mentors, però aquests dos trets semblen pertànyer a un àmbit una mica diferenciat).
El que em pregunto és perquè cal introduir el terme "espiritual", pertanyent al món de la connexió amb quelcom "altre" que allò que és humà, en la definició d'unes habilitats per portar-nos a unes actituds "plenament humanes", per dir-ho d'alguna manera, o sigui assolibles pels humans sense necessitat de referència a instàncies externes al que és humà. Podem dir-ne plena maduració humana, realització, mindfulness, self-awareness, qualitat humana o com vulguem, però és un "ideal humà" assolible sense necessitat de vinculació a l'espiritualitat ni a la religió. Llavors, perquè utilitzar el terme "espiritual" en un àmbit que no ho és?
- - -
Quin problema hi ha en utilitzar el terme "espiritual" a l'hora de parlar d'esferes humanes? Si el que es pretén en fer això és subratllar l'element de plenitud, de màxim, no crec que calgui. I en canvi genera dos perills: 1) defensar o introduir discretament un punt de vista pel qual l'humà no es pot entendre sense referència a l'espiritual/religiós, i per tant un punt de vista sacralitzador que mira d'absorbir l'esfera humana en l'esfera espiritual-religiosa 2) defensar o introduir discretament un punt de vista que nega l'esfera espiritual-religiosa i "recupera" el terme "espiritual" per designar una sèrie d'experiències humanes considerades com a qualitativament subratllables, com les més lligades a allò que ens porta a una major plenitud com a éssers humans.
Cadascú fa servir les paraules com vol, però l'aspiració a minimitzar la confusió també és a tenir en compte. Crec preferible que el terme espiritualitat es limiti a l'àmbit que fa referència a quelcom que va més enllà de l'humà (per molt que serà sempre una experiència humana, per molt que no puguem saber mai massa què és, per molt que aquesta referència esdevingui "humanitzadora" pels qui la viuen, per molt que alguns dels qui la viuen puguin dir que només s'és plenament humà si es viu aquesta experiència).
- - -
La Cindy Wigglesworth és una dona honesta. Dedica el seu llibre a proposar 21 indicadors per mesurar el que ella anomena intel·ligència espiritual, uns indicadors interessants i bonics que mesuren moltes coses importants per a la vida humana, però reconeix d'entrada (pàgina 34 del seu llibre) que l'Esperit no es pot mesurar. Crec que val la pena transcriure i traduir aquest passatge, ric i significatiu:
"Almost all of the great saints, sages and seers of the past have maintained, as philosopher Ken Wilber points out, that "Spirit", by whatever name, "is actually ineffable, unspeakable, utterly beyond words, symbols and logic." I agree with this description. When we are talking about the source of life -whether you would call that the Ground of Being, God, the Tao, the Cosmos, or something else- we are speaking of something that is beyond words and concepts. Meditators and spiritual practitioners across the world report finding a place of non-duality or transcendent oneness wherein there is no longer even an observer self. In this state there are no words or concepts -there is only what IS. Words seem to be inappropriate constraints of this experience -somehow too crude, too harsh, too limited." ("Gairebé tots els grans sants, savis i vidents del passat han mantingut, com el filòsof Ken Wilber assenyala, que "l'Esperit", o el nom que sigui, "és en realitat inefable, indescriptible, totalment més enllà de les paraules, els símbols i la lògica." Estic d'acord amb aquesta descripció. Quan estem parlant de la font de la vida -en diguem Fonament de l'ésser, Déu, el Tao, el Cosmos, o alguna altra cosa- estem parlant d'alguna cosa que està més enllà de paraules i conceptes. Els meditadors i practicants espirituals de tot el món informen de trobar un lloc de no-dualitat o unitat transcendent en què ja no hi ha ni tan sols un jo observador. En aquest estat no hi ha paraules o conceptes -només hi ha el que ÉS. Les paraules semblen ser restriccions inapropiades d'aquesta experiència -d'alguna manera massa crues, massa dures, massa limitades.")
I Wiggelsworth indica, prudentment i encertada, que ella no pretén quantificar o mesurar l'Esperit en el sentit que acaba d'assenyalar. Per això, pels que no hi ha altre noció d'Esperit que aquesta, parlar d'intel·ligència espiritual mesurable és un contrasentit.
- - -
A casa nostra hi ha qui defensa la noció d'intel·ligència espiritual i la seva utilitat en l'àmbit educatiu, des de posicions sòlides i treballades. Es veu a la intel·ligència espiritual com una bona plataforma de treball a l'hora d'abordar el tema de com educar els infants en la interioritat i l’espiritualitat. Es considera que l’infant té una dimensió espiritual que cal treballar i conrear com la resta de capacitats socials i emocionals que ja desenvolupa normalment. Es considera que en tota persona hi ha un potencial d'intel·ligència espiritual, tot i que el seu nivell de desenvolupament no és el mateix per a tothom i que la intel·ligència espiritual no es desenvolupa per ella mateixa, sinó que li fa falta un entorn favorable, sense el qual la potencialitat espiritual queda atrofiada. Es considera que si un no es troba immers en un món espiritual, difícilment podrà desenvolupar aquesta potencialitat. Aquest entorn espiritual no marca inevitablement, sinó que és un punt de referència en el desenvolupament de la persona; arribarà un moment en que la persona prendrà consciència del que ha rebut i optarà en concret en un sentit o en un altre.
Des d'aquesta posició es diu que al plantejar-se la intel·ligència espiritual en els infants cal diferenciar l’espiritualitat, la religiositat i la confessionalitat. Es considera que la confessionalitat, com a pertinença a una comunitat concreta i com a “relligar-se” a un ésser que crida i amb el que s’estableix un diàleg interpersonal, és també una dimensió determinant en l’educació de la intel·ligència espiritual dels infants, però que abans d'arribar a aquest estadi s’ha d’estimular la capacitat espiritual dels infants, tot i potenciar-la des d’un ideari concret de referència. O sigui, que no es pot plantejar l’educació en la intel·ligència espiritual només pels qui han fet un acte de fe en el marc d'una determinada tradició, sinó que aquesta s'ha de fer extensiva a tothom, abastant els qui opten per una espiritualitat laica, sense Déu, per molt que això també obri importants interrogants: quin serà el seu referent, una espiritualitat neutra, sincrètica?
És una posició matisada i significativa que assenyala les dificultats que té abordar aquest tema. Des del nostre punt de vista s'hi barregen el que en diríem el procés de desenvolupament de la qualitat humana i el que és pròpiament el procés de desenvolupament de l'espiritualitat, que inclou la dimensió simbòlica, la meditació/pregària, l'anar més enllà de la racionalitat, etc. Es pot dir que tota persona té un potencial de qualitat humana, que es pot desplegar en major o menor grau. Ara bé, si tota persona té un potencial de desenvolupament espiritual ja no està tan clar. L'espiritualitat és una bogeria que es pot mirar de transmetre, certament, però sense cap garantia de resultats ("l'esperit bufa on vol", es deia). Són dos processos paral·lels que es poden interinfluir, però que són diferents, autònoms, a no ser que reduïm l'un a una dimensió de l'altre, prioritzant el primer (humanisme) o el segon (espiritualisme).
La dimensió espiritual no pot ser oferta genèricament, sinó només des d'un marc específic de referents simbòlics. No existeix una espiritualitat genèrica, l'espiritualitat és quelcom que comparteixen les diferents tradicions religioses però que no es pot separar d'elles, aïllar-la en un genèric manipulable. No hi ha un primer estadi espiritualment genèric en el que educar a tots els infants al que s'hi podrà afegir un segon estadi peculiar a cada tradició: només hi ha desenvolupament espiritual des del marc de tradicions concretes. Són els pares, les famílies i les comunitats els que eduquen els infants en una determinada tradició, que després l'infant assumirà lliurement o no (sigui per assumir-ne una altra, sigui per no assumir-ne cap, sigui per moure's en el marc de més d'una). L'estadi espiritual genèric previ no existeix: és inevitable plantejar l'educació espiritual des del marc d'una determinada tradició. Però això parlar d'un desenvolupament genèric de la intel·ligència espiritual pot resultar enganyós, generar confusió. No hi ha educació en una espiritualitat laica: hi ha desenvolupament de la qualitat humana i educació espiritual específica en un marc concret (tal com de fet apunta la posició esmentada quan, després d'afirmar la universalitat de l'educació espiritual, s'interroga sobre els referents des de la qual serà feta).
Queda, però, un aspecte important per tenir una visió completa de la qüestió: es pot immergir els infants en més d'un marc de referència espiritual? Crec que sí, però això no és el mateix que un previ estadi espiritual genèric universal ni és el mateix que un sistema sincrètic fet de retalls de diverses tradicions. Se'ls pot (i és bo fer-ho, triant bé el quan i el com) fer veure que hi ha més d'un marc referencial, sense deixar d'immergir-los en un marc concret. Aquest és un camí més difícil, però més fecund, perquè afavoreix i està en línia amb l'objectiu final de la dinàmica espiritual: que la persona utilitzi els marcs referencials concrets com a ajuda, com a trampolí, per depassar-los i anar més enllà d'ells, entrant en l'àmbit de l'experiència inefable. No fer això, quedar-se encallat en el marc referencial, és el que subratlla críticament la coneguda imatge buddhista d'emportar-se la barca a sobre després de travessar el riu. Necessitem barques per travessar el riu, però no ens hem d'aferrar a elles. I l'altra riba del riu (l'espiritualitat) és probablement universal (tot i que aquí hi roman la vella discussió sobre metàfores: pugem una mateixa muntanya per diferents camins, o pugem diferents cims d'una mateixa serralada?). En qualsevol cas, la universalitat està a l'altra banda del riu, no en aquesta. L'espiritualitat no és un punt de partença genèric, sinó un punt d'arribada a través del procés, i la noció d'intel·ligència espiritual afavoreix excessivament aquesta consideració d'àmbit genèric d'arrencada.
Val més, doncs, considerar que l'espiritualitat no és una dimensió més de l'humanisme. Es pot ser plenament humà sense "connectar-se" al món de l'esperit. No és un requisit obligatori per a la plena humanització. Val més posar cada cosa al seu lloc i respectar l'autonomia de cada àmbit. Quan parlem d'humanització, de maduració, de plena realització, de ple desplegament del nostre potencial, de viure amb més consciència, direcció, saviesa i compassió, d'estar en pau, parlem d'això. Quan parlem de l'experiència del contacte amb el misteri, de l'obertura al desconegut, de l'anul·lació de l'ego, de l'accés a dimensions que van més enllà de la raó, parlem d'això altre.
El problema del terme "intel·ligència espiritual" és que barreja les dues coses. I per tant pot crear confusió, i pot ser de facto una proposta reduccionista. Si l'espiritualitat ha de passar per la intel·ligència, deixa de ser espiritualitat, si més no en el sentit estricte del terme que mirem de fer servir aquí; si optem per una definició laxa i vaporosa d'espiritualitat que inclou tot el que pertany al món de la cultura, de la sensibilitat, de les humanitats, etc. llavors la cosa és diferent... i més aviat poc interessant, poc útil.
Créixer com a persones, assolir nivells més alts de qualitat humana, està molt bé, i és un dels grans propòsits que es poden tenir a la vida. I alguna interrelació hi ha entre aquest àmbit i el de l'espiritualitat, així com també hi és entre aquest àmbit i el de la sensibilitat (i entre la sensibilitat i l'espiritualitat, és clar). Però són àmbits diferenciats, autònoms, amb la seva dinàmica pròpia, sense correlació mecànica de cap mena i cultivables separadament. Si en fem un sol paquet indiferenciat les coses són més fàcils (hem de precisar menys, el paquet resultant és molt acolorit, més gent s'hi pot sentir còmode...) però menys fecundes. Respectem, doncs, la diferenciació.
- - -
Al seu llibre Les vint-i-una habilitats de la Intel·ligència Espiritual, l'autora nord-americana Cindy Wigglesworth diferencia la intel·ligència espiritual (IE) de l'espiritualitat i de la religió, fent servir les següents definicions:
- espiritualitat: la innata necessitat humana d'estar connectats amb quelcom més gran que nosaltres, quelcom que considerem com a diví o d'una noblesa excepcional.
- religió: un conjunt específic de creences i pràctiques, normalment fonamentades en un text sagrat, i representat per una comunitat de persones.
- IE: conjunt d'habilitats que desenvolupem en el temps, a través de la pràctica, i que ens porten a comportar-nos amb saviesa i compassió, tot mantenint la pau interior i exterior en qualsevol situació.
L'autora vincula la IE amb l'aspiració màxima indicada per Maslow d'esdevenir plenament humans. I ens dirà quines són les característiques habitualment associades amb les persones que han desenvolupat al màxim la IE: ser autèntics i tenir integritat; ser calmats, pacífics i centrats; ser compassius, capaços de tenir cura dels altres, amables i amorosos; ser valents, fiables, fidels i plens de fe; ser capaços de perdonar i generosos; ser humils, inspiradors i savis; ser no-violents; ser oberts de ment i de cor; ser persistents, orientats per valors i compromesos en el servei als altres (també hi afegeix tenir una missió o vocació clares i ser grans líders, mestres o mentors, però aquests dos trets semblen pertànyer a un àmbit una mica diferenciat).
El que em pregunto és perquè cal introduir el terme "espiritual", pertanyent al món de la connexió amb quelcom "altre" que allò que és humà, en la definició d'unes habilitats per portar-nos a unes actituds "plenament humanes", per dir-ho d'alguna manera, o sigui assolibles pels humans sense necessitat de referència a instàncies externes al que és humà. Podem dir-ne plena maduració humana, realització, mindfulness, self-awareness, qualitat humana o com vulguem, però és un "ideal humà" assolible sense necessitat de vinculació a l'espiritualitat ni a la religió. Llavors, perquè utilitzar el terme "espiritual" en un àmbit que no ho és?
- - -
Quin problema hi ha en utilitzar el terme "espiritual" a l'hora de parlar d'esferes humanes? Si el que es pretén en fer això és subratllar l'element de plenitud, de màxim, no crec que calgui. I en canvi genera dos perills: 1) defensar o introduir discretament un punt de vista pel qual l'humà no es pot entendre sense referència a l'espiritual/religiós, i per tant un punt de vista sacralitzador que mira d'absorbir l'esfera humana en l'esfera espiritual-religiosa 2) defensar o introduir discretament un punt de vista que nega l'esfera espiritual-religiosa i "recupera" el terme "espiritual" per designar una sèrie d'experiències humanes considerades com a qualitativament subratllables, com les més lligades a allò que ens porta a una major plenitud com a éssers humans.
Cadascú fa servir les paraules com vol, però l'aspiració a minimitzar la confusió també és a tenir en compte. Crec preferible que el terme espiritualitat es limiti a l'àmbit que fa referència a quelcom que va més enllà de l'humà (per molt que serà sempre una experiència humana, per molt que no puguem saber mai massa què és, per molt que aquesta referència esdevingui "humanitzadora" pels qui la viuen, per molt que alguns dels qui la viuen puguin dir que només s'és plenament humà si es viu aquesta experiència).
- - -
La Cindy Wigglesworth és una dona honesta. Dedica el seu llibre a proposar 21 indicadors per mesurar el que ella anomena intel·ligència espiritual, uns indicadors interessants i bonics que mesuren moltes coses importants per a la vida humana, però reconeix d'entrada (pàgina 34 del seu llibre) que l'Esperit no es pot mesurar. Crec que val la pena transcriure i traduir aquest passatge, ric i significatiu:
"Almost all of the great saints, sages and seers of the past have maintained, as philosopher Ken Wilber points out, that "Spirit", by whatever name, "is actually ineffable, unspeakable, utterly beyond words, symbols and logic." I agree with this description. When we are talking about the source of life -whether you would call that the Ground of Being, God, the Tao, the Cosmos, or something else- we are speaking of something that is beyond words and concepts. Meditators and spiritual practitioners across the world report finding a place of non-duality or transcendent oneness wherein there is no longer even an observer self. In this state there are no words or concepts -there is only what IS. Words seem to be inappropriate constraints of this experience -somehow too crude, too harsh, too limited." ("Gairebé tots els grans sants, savis i vidents del passat han mantingut, com el filòsof Ken Wilber assenyala, que "l'Esperit", o el nom que sigui, "és en realitat inefable, indescriptible, totalment més enllà de les paraules, els símbols i la lògica." Estic d'acord amb aquesta descripció. Quan estem parlant de la font de la vida -en diguem Fonament de l'ésser, Déu, el Tao, el Cosmos, o alguna altra cosa- estem parlant d'alguna cosa que està més enllà de paraules i conceptes. Els meditadors i practicants espirituals de tot el món informen de trobar un lloc de no-dualitat o unitat transcendent en què ja no hi ha ni tan sols un jo observador. En aquest estat no hi ha paraules o conceptes -només hi ha el que ÉS. Les paraules semblen ser restriccions inapropiades d'aquesta experiència -d'alguna manera massa crues, massa dures, massa limitades.")
I Wiggelsworth indica, prudentment i encertada, que ella no pretén quantificar o mesurar l'Esperit en el sentit que acaba d'assenyalar. Per això, pels que no hi ha altre noció d'Esperit que aquesta, parlar d'intel·ligència espiritual mesurable és un contrasentit.
- - -
A casa nostra hi ha qui defensa la noció d'intel·ligència espiritual i la seva utilitat en l'àmbit educatiu, des de posicions sòlides i treballades. Es veu a la intel·ligència espiritual com una bona plataforma de treball a l'hora d'abordar el tema de com educar els infants en la interioritat i l’espiritualitat. Es considera que l’infant té una dimensió espiritual que cal treballar i conrear com la resta de capacitats socials i emocionals que ja desenvolupa normalment. Es considera que en tota persona hi ha un potencial d'intel·ligència espiritual, tot i que el seu nivell de desenvolupament no és el mateix per a tothom i que la intel·ligència espiritual no es desenvolupa per ella mateixa, sinó que li fa falta un entorn favorable, sense el qual la potencialitat espiritual queda atrofiada. Es considera que si un no es troba immers en un món espiritual, difícilment podrà desenvolupar aquesta potencialitat. Aquest entorn espiritual no marca inevitablement, sinó que és un punt de referència en el desenvolupament de la persona; arribarà un moment en que la persona prendrà consciència del que ha rebut i optarà en concret en un sentit o en un altre.
Des d'aquesta posició es diu que al plantejar-se la intel·ligència espiritual en els infants cal diferenciar l’espiritualitat, la religiositat i la confessionalitat. Es considera que la confessionalitat, com a pertinença a una comunitat concreta i com a “relligar-se” a un ésser que crida i amb el que s’estableix un diàleg interpersonal, és també una dimensió determinant en l’educació de la intel·ligència espiritual dels infants, però que abans d'arribar a aquest estadi s’ha d’estimular la capacitat espiritual dels infants, tot i potenciar-la des d’un ideari concret de referència. O sigui, que no es pot plantejar l’educació en la intel·ligència espiritual només pels qui han fet un acte de fe en el marc d'una determinada tradició, sinó que aquesta s'ha de fer extensiva a tothom, abastant els qui opten per una espiritualitat laica, sense Déu, per molt que això també obri importants interrogants: quin serà el seu referent, una espiritualitat neutra, sincrètica?
És una posició matisada i significativa que assenyala les dificultats que té abordar aquest tema. Des del nostre punt de vista s'hi barregen el que en diríem el procés de desenvolupament de la qualitat humana i el que és pròpiament el procés de desenvolupament de l'espiritualitat, que inclou la dimensió simbòlica, la meditació/pregària, l'anar més enllà de la racionalitat, etc. Es pot dir que tota persona té un potencial de qualitat humana, que es pot desplegar en major o menor grau. Ara bé, si tota persona té un potencial de desenvolupament espiritual ja no està tan clar. L'espiritualitat és una bogeria que es pot mirar de transmetre, certament, però sense cap garantia de resultats ("l'esperit bufa on vol", es deia). Són dos processos paral·lels que es poden interinfluir, però que són diferents, autònoms, a no ser que reduïm l'un a una dimensió de l'altre, prioritzant el primer (humanisme) o el segon (espiritualisme).
La dimensió espiritual no pot ser oferta genèricament, sinó només des d'un marc específic de referents simbòlics. No existeix una espiritualitat genèrica, l'espiritualitat és quelcom que comparteixen les diferents tradicions religioses però que no es pot separar d'elles, aïllar-la en un genèric manipulable. No hi ha un primer estadi espiritualment genèric en el que educar a tots els infants al que s'hi podrà afegir un segon estadi peculiar a cada tradició: només hi ha desenvolupament espiritual des del marc de tradicions concretes. Són els pares, les famílies i les comunitats els que eduquen els infants en una determinada tradició, que després l'infant assumirà lliurement o no (sigui per assumir-ne una altra, sigui per no assumir-ne cap, sigui per moure's en el marc de més d'una). L'estadi espiritual genèric previ no existeix: és inevitable plantejar l'educació espiritual des del marc d'una determinada tradició. Però això parlar d'un desenvolupament genèric de la intel·ligència espiritual pot resultar enganyós, generar confusió. No hi ha educació en una espiritualitat laica: hi ha desenvolupament de la qualitat humana i educació espiritual específica en un marc concret (tal com de fet apunta la posició esmentada quan, després d'afirmar la universalitat de l'educació espiritual, s'interroga sobre els referents des de la qual serà feta).
Queda, però, un aspecte important per tenir una visió completa de la qüestió: es pot immergir els infants en més d'un marc de referència espiritual? Crec que sí, però això no és el mateix que un previ estadi espiritual genèric universal ni és el mateix que un sistema sincrètic fet de retalls de diverses tradicions. Se'ls pot (i és bo fer-ho, triant bé el quan i el com) fer veure que hi ha més d'un marc referencial, sense deixar d'immergir-los en un marc concret. Aquest és un camí més difícil, però més fecund, perquè afavoreix i està en línia amb l'objectiu final de la dinàmica espiritual: que la persona utilitzi els marcs referencials concrets com a ajuda, com a trampolí, per depassar-los i anar més enllà d'ells, entrant en l'àmbit de l'experiència inefable. No fer això, quedar-se encallat en el marc referencial, és el que subratlla críticament la coneguda imatge buddhista d'emportar-se la barca a sobre després de travessar el riu. Necessitem barques per travessar el riu, però no ens hem d'aferrar a elles. I l'altra riba del riu (l'espiritualitat) és probablement universal (tot i que aquí hi roman la vella discussió sobre metàfores: pugem una mateixa muntanya per diferents camins, o pugem diferents cims d'una mateixa serralada?). En qualsevol cas, la universalitat està a l'altra banda del riu, no en aquesta. L'espiritualitat no és un punt de partença genèric, sinó un punt d'arribada a través del procés, i la noció d'intel·ligència espiritual afavoreix excessivament aquesta consideració d'àmbit genèric d'arrencada.
dissabte, 2 de febrer del 2013
Corrupció
Klee 1926 Reconstrucció |
La corrupció és greu, la situació actual és difícilment tolerable. Cal demanar responsabilitats, cal que hi hagi gent que les assumeixi i deixi els seus càrrecs. Cal aconseguir un entorn social intransigent amb la corrupció a tot nivell. Cal crear un marc legislatiu que la faci més difícil i fomenti i protegeixi la transparència. Cal donar més importància a la qualitat personal d'aquells i aquelles que assumeixen responsabilitats socials rellevants: polítics, empresaris, periodistes, professors, militars i policies, jutges, funcionaris, etc. Cal regenerar moltes de les nostres estructures, maneres de fer, institucions, partits polítics, valors. Cal acabar amb un món d'aparences, on es fa veure que les coses no són com són, quan de fet tothom sap com són. No es pot fer política des de la prepotència i l'ostentació, des de la frivolitat i l'amiguisme.
Cal també, però, situar les coses al seu lloc precís. Dir tot això pot estar bé però pot ser també un clam impotent. Els suflés catàrtics acostumen a incidir poc en la realitat, i en l'entorn comunicatiu actual els suflés són freqüents: el que avui és gran notícia, d'aquí a pocs dies és oblidat perquè ja ha perdut impacte, novetat, morbositat. Estripar-se la roba com es feia en l'antiga tradició jueva és massa sovint un gest aparatós de cara a la galeria. I dir que això és inacceptable en un moment on tanta gent ho està passant econòmicament malament és un argument delicat, perquè pot implicar que en un moment de bonança econòmica la corrupció és tolerable.
És cert que la majoria dels ciutadans no tenim canals per obtenir canvis estructurals immediats que afrontin la gran corrupció dels sistema. Però podem aprofitar la situació per preguntar-nos que és el que està al nostre abast de fer, tant a nivell personal com col·lectiu. Tan de bo aprofitem aquestes conjuntures crítiques per treballar-nos més i millor, sense malgastar energies en gestualitats sense conseqüències. Siguem curosos a l'hora d'evitar les actituds hipòcrites; només des de la pròpia consistència obtindrem el dret a criticar i ens dotarem de la capacitat de canviar les coses.
Cal mirar, doncs, de canalitzar bé la indignació i no fer-ne un foc d'encenalls. Preguntem-nos què podem fer nosaltres en el nostre comportament professional per construir una societat més sana, més rigorosa, més seriosa. Mirem de fer arribar als partits actuals que s'han de revisar a fons a tot nivell i siguin més propers a la gent, més accessibles, més oberts, més inclusius. Mirem de fer real el millorament de la nostra qualitat humana, única base des de la que podrem aconseguir que els altres també s'incorporin a aquesta dinàmica. Revisem a fons els nostres propis valors, fem-los aflorar, prenem-ne consciència i analitzem-los críticament. Mirem d'anar més enllà del realisme que proclama que "les coses són com són", i que per tant la corrupció és inevitable; fem-nos una mica més "idealistes".
Deixem-nos impactar pel desastre i treiem-ne lliçons per a incidir en la realitat. Creem coses noves, xarxes noves, organitzacions noves, conscients del compromís i l'esforç que això suposa, de la generositat que demana. Si som capaços de generar noves dinàmiques en aquesta línia, aquestes ens motivaran i orientaran personalment i incidiran en l'entorn, i aquest serà el millor fruit que podrem treure d'una realitat que ens escandalitza però que corre el risc de portar-nos només a un desfogament estèril. Sapiguem situar bé les coses i procurem trobar petits passos reals de canvi en la bona direcció.