Estic en contra del terme "intel·ligència espiritual". Em sembla un terme més aviat "comercial", aprofitant l'èxit que va tenir la noció d'"intel·ligència emocional". Sota aquest terme s'apleguen una sèrie de camps i consideracions interessants, però que no justifiquen aquesta retolació. Més aviat al contrari: el seu ús fa mal a la noció d'espiritualitat, vinculada a l'àmbit religiós i per tant a una experiència que formulem com a "més enllà del que és humà", tot i ser inevitablement una experiència humana. L'espiritualitat ens vincula amb l'"altre món", vinculació que pot tenir efectes positius per a la vida en aquest món, però que passa per una experiència peculiar d'alteritat, de depassament. Fins i tot es pot arribar a dir que no esdevenim plenament humans si no ens vinculem amb aquest "altre món", però aquesta és una afirmació subjectiva, emocional, "ritual" o "litúrgica", feta des de l'experiència espiritual i que només pot entendre el que fa l'experiència espiritual.
Val més, doncs, considerar que l'espiritualitat no és una dimensió més de l'humanisme. Es pot ser plenament humà sense "connectar-se" al món de l'esperit. No és un requisit obligatori per a la plena humanització. Val més posar cada cosa al seu lloc i respectar l'autonomia de cada àmbit. Quan parlem d'humanització, de maduració, de plena realització, de ple desplegament del nostre potencial, de viure amb més consciència, direcció, saviesa i compassió, d'estar en pau, parlem d'això. Quan parlem de l'experiència del contacte amb el misteri, de l'obertura al desconegut, de l'anul·lació de l'ego, de l'accés a dimensions que van més enllà de la raó, parlem d'això altre.
El problema del terme "intel·ligència espiritual" és que barreja les dues coses. I per tant pot crear confusió, i pot ser de facto una proposta reduccionista. Si l'espiritualitat ha de passar per la intel·ligència, deixa de ser espiritualitat, si més no en el sentit estricte del terme que mirem de fer servir aquí; si optem per una definició laxa i vaporosa d'espiritualitat que inclou tot el que pertany al món de la cultura, de la sensibilitat, de les humanitats, etc. llavors la cosa és diferent... i més aviat poc interessant, poc útil.
Créixer com a persones, assolir nivells més alts de qualitat humana, està molt bé, i és un dels grans propòsits que es poden tenir a la vida. I alguna interrelació hi ha entre aquest àmbit i el de l'espiritualitat, així com també hi és entre aquest àmbit i el de la sensibilitat (i entre la sensibilitat i l'espiritualitat, és clar). Però són àmbits diferenciats, autònoms, amb la seva dinàmica pròpia, sense correlació mecànica de cap mena i cultivables separadament. Si en fem un sol paquet indiferenciat les coses són més fàcils (hem de precisar menys, el paquet resultant és molt acolorit, més gent s'hi pot sentir còmode...) però menys fecundes. Respectem, doncs, la diferenciació.
- - -
Al seu llibre Les vint-i-una habilitats de la Intel·ligència Espiritual, l'autora nord-americana Cindy Wigglesworth diferencia la intel·ligència espiritual (IE) de l'espiritualitat i de la religió, fent servir les següents definicions:
- espiritualitat: la innata necessitat humana d'estar connectats amb quelcom més gran que nosaltres, quelcom que considerem com a diví o d'una noblesa excepcional.
- religió: un conjunt específic de creences i pràctiques, normalment fonamentades en un text sagrat, i representat per una comunitat de persones.
- IE: conjunt d'habilitats que desenvolupem en el temps, a través de la pràctica, i que ens porten a comportar-nos amb saviesa i compassió, tot mantenint la pau interior i exterior en qualsevol situació.
L'autora vincula la IE amb l'aspiració màxima indicada per Maslow d'esdevenir plenament humans. I ens dirà quines són les característiques habitualment associades amb les persones que han desenvolupat al màxim la IE: ser autèntics i tenir integritat; ser calmats, pacífics i centrats; ser compassius, capaços de tenir cura dels altres, amables i amorosos; ser valents, fiables, fidels i plens de fe; ser capaços de perdonar i generosos; ser humils, inspiradors i savis; ser no-violents; ser oberts de ment i de cor; ser persistents, orientats per valors i compromesos en el servei als altres (també hi afegeix tenir una missió o vocació clares i ser grans líders, mestres o mentors, però aquests dos trets semblen pertànyer a un àmbit una mica diferenciat).
El que em pregunto és perquè cal introduir el terme "espiritual", pertanyent al món de la connexió amb quelcom "altre" que allò que és humà, en la definició d'unes habilitats per portar-nos a unes actituds "plenament humanes", per dir-ho d'alguna manera, o sigui assolibles pels humans sense necessitat de referència a instàncies externes al que és humà. Podem dir-ne plena maduració humana, realització, mindfulness, self-awareness, qualitat humana o com vulguem, però és un "ideal humà" assolible sense necessitat de vinculació a l'espiritualitat ni a la religió. Llavors, perquè utilitzar el terme "espiritual" en un àmbit que no ho és?
- - -
Quin problema hi ha en utilitzar el terme "espiritual" a l'hora de parlar d'esferes humanes? Si el que es pretén en fer això és subratllar l'element de plenitud, de màxim, no crec que calgui. I en canvi genera dos perills: 1) defensar o introduir discretament un punt de vista pel qual l'humà no es pot entendre sense referència a l'espiritual/religiós, i per tant un punt de vista sacralitzador que mira d'absorbir l'esfera humana en l'esfera espiritual-religiosa 2) defensar o introduir discretament un punt de vista que nega l'esfera espiritual-religiosa i "recupera" el terme "espiritual" per designar una sèrie d'experiències humanes considerades com a qualitativament subratllables, com les més lligades a allò que ens porta a una major plenitud com a éssers humans.
Cadascú fa servir les paraules com vol, però l'aspiració a minimitzar la confusió també és a tenir en compte. Crec preferible que el terme espiritualitat es limiti a l'àmbit que fa referència a quelcom que va més enllà de l'humà (per molt que serà sempre una experiència humana, per molt que no puguem saber mai massa què és, per molt que aquesta referència esdevingui "humanitzadora" pels qui la viuen, per molt que alguns dels qui la viuen puguin dir que només s'és plenament humà si es viu aquesta experiència).
- - -
La Cindy Wigglesworth és una dona honesta. Dedica el seu llibre a proposar 21 indicadors per mesurar el que ella anomena intel·ligència espiritual, uns indicadors interessants i bonics que mesuren moltes coses importants per a la vida humana, però reconeix d'entrada (pàgina 34 del seu llibre) que l'Esperit no es pot mesurar. Crec que val la pena transcriure i traduir aquest passatge, ric i significatiu:
"Almost all of the great saints, sages and seers of the past have maintained, as philosopher Ken Wilber points out, that "Spirit", by whatever name, "is actually ineffable, unspeakable, utterly beyond words, symbols and logic." I agree with this description. When we are talking about the source of life -whether you would call that the Ground of Being, God, the Tao, the Cosmos, or something else- we are speaking of something that is beyond words and concepts. Meditators and spiritual practitioners across the world report finding a place of non-duality or transcendent oneness wherein there is no longer even an observer self. In this state there are no words or concepts -there is only what IS. Words seem to be inappropriate constraints of this experience -somehow too crude, too harsh, too limited." ("Gairebé tots els grans sants, savis i vidents del passat han mantingut, com el filòsof Ken Wilber assenyala, que "l'Esperit", o el nom que sigui, "és en realitat inefable, indescriptible, totalment més enllà de les paraules, els símbols i la lògica." Estic d'acord amb aquesta descripció. Quan estem parlant de la font de la vida -en diguem Fonament de l'ésser, Déu, el Tao, el Cosmos, o alguna altra cosa- estem parlant d'alguna cosa que està més enllà de paraules i conceptes. Els meditadors i practicants espirituals de tot el món informen de trobar un lloc de no-dualitat o unitat transcendent en què ja no hi ha ni tan sols un jo observador. En aquest estat no hi ha paraules o conceptes -només hi ha el que ÉS. Les paraules semblen ser restriccions inapropiades d'aquesta experiència -d'alguna manera massa crues, massa dures, massa limitades.")
I Wiggelsworth indica, prudentment i encertada, que ella no pretén quantificar o mesurar l'Esperit en el sentit que acaba d'assenyalar. Per això, pels que no hi ha altre noció d'Esperit que aquesta, parlar d'intel·ligència espiritual mesurable és un contrasentit.
- - -
A casa nostra hi ha qui defensa la noció d'intel·ligència espiritual i la seva utilitat en l'àmbit educatiu, des de posicions sòlides i treballades. Es veu a la intel·ligència espiritual com una bona plataforma de treball a l'hora d'abordar el tema de com educar els infants en la interioritat i l’espiritualitat. Es considera que l’infant té una dimensió espiritual que cal treballar i conrear com la resta de capacitats socials i emocionals que ja desenvolupa normalment. Es considera que en tota persona hi ha un potencial d'intel·ligència espiritual, tot i que el seu nivell de desenvolupament no és el mateix per a tothom i que la intel·ligència espiritual no es desenvolupa per ella mateixa, sinó que li fa falta un entorn favorable, sense el qual la potencialitat espiritual queda atrofiada. Es considera que si un no es troba immers en un món espiritual, difícilment podrà desenvolupar aquesta potencialitat. Aquest entorn espiritual no marca inevitablement, sinó que és un punt de referència en el desenvolupament de la persona; arribarà un moment en que la persona prendrà consciència del que ha rebut i optarà en concret en un sentit o en un altre.
Des d'aquesta posició es diu que al plantejar-se la intel·ligència espiritual en els infants cal diferenciar l’espiritualitat, la religiositat i la confessionalitat. Es considera que la confessionalitat, com a pertinença a una comunitat concreta i com a “relligar-se” a un ésser que crida i amb el que s’estableix un diàleg interpersonal, és també una dimensió determinant en l’educació de la intel·ligència espiritual dels infants, però que abans d'arribar a aquest estadi s’ha d’estimular la capacitat espiritual dels infants, tot i potenciar-la des d’un ideari concret de referència. O sigui, que no es pot plantejar l’educació en la intel·ligència espiritual només pels qui han fet un acte de fe en el marc d'una determinada tradició, sinó que aquesta s'ha de fer extensiva a tothom, abastant els qui opten per una espiritualitat laica, sense Déu, per molt que això també obri importants interrogants: quin serà el seu referent, una espiritualitat neutra, sincrètica?
És una posició matisada i significativa que assenyala les dificultats que té abordar aquest tema. Des del nostre punt de vista s'hi barregen el que en diríem el procés de desenvolupament de la qualitat humana i el que és pròpiament el procés de desenvolupament de l'espiritualitat, que inclou la dimensió simbòlica, la meditació/pregària, l'anar més enllà de la racionalitat, etc. Es pot dir que tota persona té un potencial de qualitat humana, que es pot desplegar en major o menor grau. Ara bé, si tota persona té un potencial de desenvolupament espiritual ja no està tan clar. L'espiritualitat és una bogeria que es pot mirar de transmetre, certament, però sense cap garantia de resultats ("l'esperit bufa on vol", es deia). Són dos processos paral·lels que es poden interinfluir, però que són diferents, autònoms, a no ser que reduïm l'un a una dimensió de l'altre, prioritzant el primer (humanisme) o el segon (espiritualisme).
La dimensió espiritual no pot ser oferta genèricament, sinó només des d'un marc específic de referents simbòlics. No existeix una espiritualitat genèrica, l'espiritualitat és quelcom que comparteixen les diferents tradicions religioses però que no es pot separar d'elles, aïllar-la en un genèric manipulable. No hi ha un primer estadi espiritualment genèric en el que educar a tots els infants al que s'hi podrà afegir un segon estadi peculiar a cada tradició: només hi ha desenvolupament espiritual des del marc de tradicions concretes. Són els pares, les famílies i les comunitats els que eduquen els infants en una determinada tradició, que després l'infant assumirà lliurement o no (sigui per assumir-ne una altra, sigui per no assumir-ne cap, sigui per moure's en el marc de més d'una). L'estadi espiritual genèric previ no existeix: és inevitable plantejar l'educació espiritual des del marc d'una determinada tradició. Però això parlar d'un desenvolupament genèric de la intel·ligència espiritual pot resultar enganyós, generar confusió. No hi ha educació en una espiritualitat laica: hi ha desenvolupament de la qualitat humana i educació espiritual específica en un marc concret (tal com de fet apunta la posició esmentada quan, després d'afirmar la universalitat de l'educació espiritual, s'interroga sobre els referents des de la qual serà feta).
Queda, però, un aspecte important per tenir una visió completa de la qüestió: es pot immergir els infants en més d'un marc de referència espiritual? Crec que sí, però això no és el mateix que un previ estadi espiritual genèric universal ni és el mateix que un sistema sincrètic fet de retalls de diverses tradicions. Se'ls pot (i és bo fer-ho, triant bé el quan i el com) fer veure que hi ha més d'un marc referencial, sense deixar d'immergir-los en un marc concret. Aquest és un camí més difícil, però més fecund, perquè afavoreix i està en línia amb l'objectiu final de la dinàmica espiritual: que la persona utilitzi els marcs referencials concrets com a ajuda, com a trampolí, per depassar-los i anar més enllà d'ells, entrant en l'àmbit de l'experiència inefable. No fer això, quedar-se encallat en el marc referencial, és el que subratlla críticament la coneguda imatge buddhista d'emportar-se la barca a sobre després de travessar el riu. Necessitem barques per travessar el riu, però no ens hem d'aferrar a elles. I l'altra riba del riu (l'espiritualitat) és probablement universal (tot i que aquí hi roman la vella discussió sobre metàfores: pugem una mateixa muntanya per diferents camins, o pugem diferents cims d'una mateixa serralada?). En qualsevol cas, la universalitat està a l'altra banda del riu, no en aquesta. L'espiritualitat no és un punt de partença genèric, sinó un punt d'arribada a través del procés, i la noció d'intel·ligència espiritual afavoreix excessivament aquesta consideració d'àmbit genèric d'arrencada.
Val més, doncs, considerar que l'espiritualitat no és una dimensió més de l'humanisme. Es pot ser plenament humà sense "connectar-se" al món de l'esperit. No és un requisit obligatori per a la plena humanització. Val més posar cada cosa al seu lloc i respectar l'autonomia de cada àmbit. Quan parlem d'humanització, de maduració, de plena realització, de ple desplegament del nostre potencial, de viure amb més consciència, direcció, saviesa i compassió, d'estar en pau, parlem d'això. Quan parlem de l'experiència del contacte amb el misteri, de l'obertura al desconegut, de l'anul·lació de l'ego, de l'accés a dimensions que van més enllà de la raó, parlem d'això altre.
El problema del terme "intel·ligència espiritual" és que barreja les dues coses. I per tant pot crear confusió, i pot ser de facto una proposta reduccionista. Si l'espiritualitat ha de passar per la intel·ligència, deixa de ser espiritualitat, si més no en el sentit estricte del terme que mirem de fer servir aquí; si optem per una definició laxa i vaporosa d'espiritualitat que inclou tot el que pertany al món de la cultura, de la sensibilitat, de les humanitats, etc. llavors la cosa és diferent... i més aviat poc interessant, poc útil.
Créixer com a persones, assolir nivells més alts de qualitat humana, està molt bé, i és un dels grans propòsits que es poden tenir a la vida. I alguna interrelació hi ha entre aquest àmbit i el de l'espiritualitat, així com també hi és entre aquest àmbit i el de la sensibilitat (i entre la sensibilitat i l'espiritualitat, és clar). Però són àmbits diferenciats, autònoms, amb la seva dinàmica pròpia, sense correlació mecànica de cap mena i cultivables separadament. Si en fem un sol paquet indiferenciat les coses són més fàcils (hem de precisar menys, el paquet resultant és molt acolorit, més gent s'hi pot sentir còmode...) però menys fecundes. Respectem, doncs, la diferenciació.
- - -
Al seu llibre Les vint-i-una habilitats de la Intel·ligència Espiritual, l'autora nord-americana Cindy Wigglesworth diferencia la intel·ligència espiritual (IE) de l'espiritualitat i de la religió, fent servir les següents definicions:
- espiritualitat: la innata necessitat humana d'estar connectats amb quelcom més gran que nosaltres, quelcom que considerem com a diví o d'una noblesa excepcional.
- religió: un conjunt específic de creences i pràctiques, normalment fonamentades en un text sagrat, i representat per una comunitat de persones.
- IE: conjunt d'habilitats que desenvolupem en el temps, a través de la pràctica, i que ens porten a comportar-nos amb saviesa i compassió, tot mantenint la pau interior i exterior en qualsevol situació.
L'autora vincula la IE amb l'aspiració màxima indicada per Maslow d'esdevenir plenament humans. I ens dirà quines són les característiques habitualment associades amb les persones que han desenvolupat al màxim la IE: ser autèntics i tenir integritat; ser calmats, pacífics i centrats; ser compassius, capaços de tenir cura dels altres, amables i amorosos; ser valents, fiables, fidels i plens de fe; ser capaços de perdonar i generosos; ser humils, inspiradors i savis; ser no-violents; ser oberts de ment i de cor; ser persistents, orientats per valors i compromesos en el servei als altres (també hi afegeix tenir una missió o vocació clares i ser grans líders, mestres o mentors, però aquests dos trets semblen pertànyer a un àmbit una mica diferenciat).
El que em pregunto és perquè cal introduir el terme "espiritual", pertanyent al món de la connexió amb quelcom "altre" que allò que és humà, en la definició d'unes habilitats per portar-nos a unes actituds "plenament humanes", per dir-ho d'alguna manera, o sigui assolibles pels humans sense necessitat de referència a instàncies externes al que és humà. Podem dir-ne plena maduració humana, realització, mindfulness, self-awareness, qualitat humana o com vulguem, però és un "ideal humà" assolible sense necessitat de vinculació a l'espiritualitat ni a la religió. Llavors, perquè utilitzar el terme "espiritual" en un àmbit que no ho és?
- - -
Quin problema hi ha en utilitzar el terme "espiritual" a l'hora de parlar d'esferes humanes? Si el que es pretén en fer això és subratllar l'element de plenitud, de màxim, no crec que calgui. I en canvi genera dos perills: 1) defensar o introduir discretament un punt de vista pel qual l'humà no es pot entendre sense referència a l'espiritual/religiós, i per tant un punt de vista sacralitzador que mira d'absorbir l'esfera humana en l'esfera espiritual-religiosa 2) defensar o introduir discretament un punt de vista que nega l'esfera espiritual-religiosa i "recupera" el terme "espiritual" per designar una sèrie d'experiències humanes considerades com a qualitativament subratllables, com les més lligades a allò que ens porta a una major plenitud com a éssers humans.
Cadascú fa servir les paraules com vol, però l'aspiració a minimitzar la confusió també és a tenir en compte. Crec preferible que el terme espiritualitat es limiti a l'àmbit que fa referència a quelcom que va més enllà de l'humà (per molt que serà sempre una experiència humana, per molt que no puguem saber mai massa què és, per molt que aquesta referència esdevingui "humanitzadora" pels qui la viuen, per molt que alguns dels qui la viuen puguin dir que només s'és plenament humà si es viu aquesta experiència).
- - -
La Cindy Wigglesworth és una dona honesta. Dedica el seu llibre a proposar 21 indicadors per mesurar el que ella anomena intel·ligència espiritual, uns indicadors interessants i bonics que mesuren moltes coses importants per a la vida humana, però reconeix d'entrada (pàgina 34 del seu llibre) que l'Esperit no es pot mesurar. Crec que val la pena transcriure i traduir aquest passatge, ric i significatiu:
"Almost all of the great saints, sages and seers of the past have maintained, as philosopher Ken Wilber points out, that "Spirit", by whatever name, "is actually ineffable, unspeakable, utterly beyond words, symbols and logic." I agree with this description. When we are talking about the source of life -whether you would call that the Ground of Being, God, the Tao, the Cosmos, or something else- we are speaking of something that is beyond words and concepts. Meditators and spiritual practitioners across the world report finding a place of non-duality or transcendent oneness wherein there is no longer even an observer self. In this state there are no words or concepts -there is only what IS. Words seem to be inappropriate constraints of this experience -somehow too crude, too harsh, too limited." ("Gairebé tots els grans sants, savis i vidents del passat han mantingut, com el filòsof Ken Wilber assenyala, que "l'Esperit", o el nom que sigui, "és en realitat inefable, indescriptible, totalment més enllà de les paraules, els símbols i la lògica." Estic d'acord amb aquesta descripció. Quan estem parlant de la font de la vida -en diguem Fonament de l'ésser, Déu, el Tao, el Cosmos, o alguna altra cosa- estem parlant d'alguna cosa que està més enllà de paraules i conceptes. Els meditadors i practicants espirituals de tot el món informen de trobar un lloc de no-dualitat o unitat transcendent en què ja no hi ha ni tan sols un jo observador. En aquest estat no hi ha paraules o conceptes -només hi ha el que ÉS. Les paraules semblen ser restriccions inapropiades d'aquesta experiència -d'alguna manera massa crues, massa dures, massa limitades.")
I Wiggelsworth indica, prudentment i encertada, que ella no pretén quantificar o mesurar l'Esperit en el sentit que acaba d'assenyalar. Per això, pels que no hi ha altre noció d'Esperit que aquesta, parlar d'intel·ligència espiritual mesurable és un contrasentit.
- - -
A casa nostra hi ha qui defensa la noció d'intel·ligència espiritual i la seva utilitat en l'àmbit educatiu, des de posicions sòlides i treballades. Es veu a la intel·ligència espiritual com una bona plataforma de treball a l'hora d'abordar el tema de com educar els infants en la interioritat i l’espiritualitat. Es considera que l’infant té una dimensió espiritual que cal treballar i conrear com la resta de capacitats socials i emocionals que ja desenvolupa normalment. Es considera que en tota persona hi ha un potencial d'intel·ligència espiritual, tot i que el seu nivell de desenvolupament no és el mateix per a tothom i que la intel·ligència espiritual no es desenvolupa per ella mateixa, sinó que li fa falta un entorn favorable, sense el qual la potencialitat espiritual queda atrofiada. Es considera que si un no es troba immers en un món espiritual, difícilment podrà desenvolupar aquesta potencialitat. Aquest entorn espiritual no marca inevitablement, sinó que és un punt de referència en el desenvolupament de la persona; arribarà un moment en que la persona prendrà consciència del que ha rebut i optarà en concret en un sentit o en un altre.
Des d'aquesta posició es diu que al plantejar-se la intel·ligència espiritual en els infants cal diferenciar l’espiritualitat, la religiositat i la confessionalitat. Es considera que la confessionalitat, com a pertinença a una comunitat concreta i com a “relligar-se” a un ésser que crida i amb el que s’estableix un diàleg interpersonal, és també una dimensió determinant en l’educació de la intel·ligència espiritual dels infants, però que abans d'arribar a aquest estadi s’ha d’estimular la capacitat espiritual dels infants, tot i potenciar-la des d’un ideari concret de referència. O sigui, que no es pot plantejar l’educació en la intel·ligència espiritual només pels qui han fet un acte de fe en el marc d'una determinada tradició, sinó que aquesta s'ha de fer extensiva a tothom, abastant els qui opten per una espiritualitat laica, sense Déu, per molt que això també obri importants interrogants: quin serà el seu referent, una espiritualitat neutra, sincrètica?
És una posició matisada i significativa que assenyala les dificultats que té abordar aquest tema. Des del nostre punt de vista s'hi barregen el que en diríem el procés de desenvolupament de la qualitat humana i el que és pròpiament el procés de desenvolupament de l'espiritualitat, que inclou la dimensió simbòlica, la meditació/pregària, l'anar més enllà de la racionalitat, etc. Es pot dir que tota persona té un potencial de qualitat humana, que es pot desplegar en major o menor grau. Ara bé, si tota persona té un potencial de desenvolupament espiritual ja no està tan clar. L'espiritualitat és una bogeria que es pot mirar de transmetre, certament, però sense cap garantia de resultats ("l'esperit bufa on vol", es deia). Són dos processos paral·lels que es poden interinfluir, però que són diferents, autònoms, a no ser que reduïm l'un a una dimensió de l'altre, prioritzant el primer (humanisme) o el segon (espiritualisme).
La dimensió espiritual no pot ser oferta genèricament, sinó només des d'un marc específic de referents simbòlics. No existeix una espiritualitat genèrica, l'espiritualitat és quelcom que comparteixen les diferents tradicions religioses però que no es pot separar d'elles, aïllar-la en un genèric manipulable. No hi ha un primer estadi espiritualment genèric en el que educar a tots els infants al que s'hi podrà afegir un segon estadi peculiar a cada tradició: només hi ha desenvolupament espiritual des del marc de tradicions concretes. Són els pares, les famílies i les comunitats els que eduquen els infants en una determinada tradició, que després l'infant assumirà lliurement o no (sigui per assumir-ne una altra, sigui per no assumir-ne cap, sigui per moure's en el marc de més d'una). L'estadi espiritual genèric previ no existeix: és inevitable plantejar l'educació espiritual des del marc d'una determinada tradició. Però això parlar d'un desenvolupament genèric de la intel·ligència espiritual pot resultar enganyós, generar confusió. No hi ha educació en una espiritualitat laica: hi ha desenvolupament de la qualitat humana i educació espiritual específica en un marc concret (tal com de fet apunta la posició esmentada quan, després d'afirmar la universalitat de l'educació espiritual, s'interroga sobre els referents des de la qual serà feta).
Queda, però, un aspecte important per tenir una visió completa de la qüestió: es pot immergir els infants en més d'un marc de referència espiritual? Crec que sí, però això no és el mateix que un previ estadi espiritual genèric universal ni és el mateix que un sistema sincrètic fet de retalls de diverses tradicions. Se'ls pot (i és bo fer-ho, triant bé el quan i el com) fer veure que hi ha més d'un marc referencial, sense deixar d'immergir-los en un marc concret. Aquest és un camí més difícil, però més fecund, perquè afavoreix i està en línia amb l'objectiu final de la dinàmica espiritual: que la persona utilitzi els marcs referencials concrets com a ajuda, com a trampolí, per depassar-los i anar més enllà d'ells, entrant en l'àmbit de l'experiència inefable. No fer això, quedar-se encallat en el marc referencial, és el que subratlla críticament la coneguda imatge buddhista d'emportar-se la barca a sobre després de travessar el riu. Necessitem barques per travessar el riu, però no ens hem d'aferrar a elles. I l'altra riba del riu (l'espiritualitat) és probablement universal (tot i que aquí hi roman la vella discussió sobre metàfores: pugem una mateixa muntanya per diferents camins, o pugem diferents cims d'una mateixa serralada?). En qualsevol cas, la universalitat està a l'altra banda del riu, no en aquesta. L'espiritualitat no és un punt de partença genèric, sinó un punt d'arribada a través del procés, i la noció d'intel·ligència espiritual afavoreix excessivament aquesta consideració d'àmbit genèric d'arrencada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada