Ixtlan VII. Ser inaccessible

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Diu el Dhammapada de la tradició buddhista en el seu aforisme 49: "Així com l'abella recull l'essència de la flor i se n'allunya sense destruir-ne la bellesa ni el perfum, així el savi peregrini en aquesta vida." Castaneda parla de “minimitzar l’impacte en l’entorn” (p. 94). Una idea potent, rellevant, i que sovint considerem com a absurda, com a contrària a l’evidència: del que es tracta és precisament de deixar petjada, de tenir un impacte en la història, de tenir un nom, de ser recordat... La discreció, el passar de puntetes, desapercebut, el no voler ser centre d’atenció de les mirades, el no voler “fer soroll”, no tenen gaire suport social, no són vistos com a virtuts (i sovint ni per nosaltres mateixos). Però Castaneda insisteix en que el camí de la transformació no va cap a la notorietat, sinó més aviat cap a desaparèixer de l’escenari. La idea és vàlida en diversos plans: en el material (no destruir l’entorn físic), en el social (defugir el protagonisme), en el relacional (no utilitzar els altres).

Reapareix llavors el tema de la visió que tenim del món, per contraposar la nostra visió quotidiana habitual amb la visió alternativa del bruixot (p. 95). La idea de fons serà, sempre, però que totes dues són visions, i per tant parcials i relatives; no és que l’una sigui “la bona” i l’altra “la dolenta”. El seu objectiu és un altre: recordar-nos l’oportunitat de mirar d’anar més enllà de les visions del món, de veure el seu valor relatiu, i mirar d’entrar el més possible en contacte “directe” (el menys mediatitzat possible per la visió) amb el món.

Perquè un dels temes de fons de Castaneda és que en la realitat hi ha més del que coneixem (p. 96 a 100), que el que veiem o copsem no és tot el que hi ha, que la nostra visió no ens dóna accés a la totalitat del món, i que cal mirar de captar això que va més enllà de la nostra visió per moure’s de forma correcta. Per això insisteix en veure el món com a lloc misteriós (p. 100), on hi ha més del que forma el nostre món habitual, conegut; i el no conegut, precisament perquè no és conegut, pot ser considerat com a misteri, pot ser anomenat misteri. L’accés al misteri serà un dels grans reptes i un dels grans propòsits del procés de transformació personal.

I reprèn el fil del poder, indicant la relació existent entre el crepuscle i la manifestació del poder (p. 100). El crepuscle és un temps propici per al poder (com ho és per a la cacera), i és possible la utilització del crepuscle i del poder ocult en el vent com a protecció (p. 102). Aquestes indicacions de Castaneda tenen una dimensió molt pràctica, i més que discutir-ne la validesa sobre el paper del que es tracta és de mirar d’experimentar què ens està volent indicar. El que demanarà passar molts crepuscles a la natura amb atenció, mirant de copsar les subtilitats que ell ens assenyala. Les seves imatges ens poden orientar l’atenció, indicar per on cercar, quines sensacions mirar de constatar; com ara que hi ha poder en el vent, o que el crepuscle i el mateix poder ens protegeixen.

Altres imatges miraran d’ajudar-nos en el nostre intent de percebre el món d’una manera una mica diferent de l’habitual. Així, ens parla del secret dels grans caçadors: posar-se a l’abast o fora de l’abast en el tomb just del camí (p.103), el que ve a ser una imatge de la crucial importància de la interacció entre amagar-se i mostrar-se, entre posar-se a l’abast i fora de l’abast (p. 103). Ni sempre a l’abast ni sempre amagats: l’estratègia per al canvi de manera de viure que necessitem per a prosseguir en el nostre procés de transformació personal demana saber combinar sàviament ambdues coses. Amb un matís addicional: fer-se inaccessible, sortir del mig del camí, posar-se fora de l’abast, no consisteix en amagar-se ni tenir secrets (p. 103). No és anar-se’n a un lloc desconegut, lluny de tothom: podem fer-nos inaccessibles des del bell mig de la nostra activitat habitual. Tampoc no es tracta de tenir secrets, de fer coses estranyes que ningú no ha de saber: el camí tampoc va per aquí, sinó per relacionar-se de manera diferent amb el món habitual, de treure una altra mena de rendiment a les nostres accions. I Castaneda ens recorda que la tècnica d’estar a l’abast i fora de l’abast és un dels aprenentatges del caçador (p. 104); no és senzill, cal aprendre a fer-ho amb l’esforç i la pràctica corresponent. Serem els de sempre i no serem els de sempre, i sabrem combinar amb saviesa ambdues dimensions.

Després de l’escena del falcó, la del pare i la de l’indi jove, apareix aquí l’escena de la noia rossa (p. 104 a 107), una precisa reflexió sobre la sobreexplotació d’una relació. El procés de transformació personal permet revisar experiències viscudes, històries del passat,  traient-ne nous ensenyaments que ens ajudin en el nostre itinerari.

I reprèn de nou la reflexió sobre l’inaccessibilitat, empalmant-la amb una altra idea també treballada anteriorment, la de la necessitat de trencar les rutines. Una vida de rutina és estar a l’abast, i en canvi l’art d’un caçador és tornar-se inaccessible (p. 106-107). Deixar les rutines és una manera de deixar d’estar a l’abast. I retorna llavors al començament del capítol, a la minimització de l’impacte en l’entorn, subratllant que “ser inaccessible és tocar el menys possible el món que t’envolta”. Reflexió que ofereix tota una altra dimensió a la noció d’inaccessibilitat: no només és que no puguin accedir a tu (i condicionar-te amb les seves expectatives, per exemple) sinó que és també no explotar el món que t’envolta, no manipular-lo ni deformar-lo en funció dels teus interessos. És evitar “esgotar-te a tu mateix i als altres”, com fa el que està famèlic i desesperat (p. 107). Per tant, del que es tracta no és només de no deixar-se manipular/afectar/deformar pels altres, sinó de no deformar els altres! T’apartes del camí, deixes d’estar a l’abast, no només ni principalment perquè no et deformin, sinó per no deformar tu als altres! La idea és ben clara, però cal reconèixer que és una mica contraintuïtiu referir-la a la inaccessibilitat, que veiem més aviat com a una mesura defensiva més que no pas com a una mesura protectora... dels altres! És una mica com dir: “és que si et deixo accedir a mi, et puc fer mal! (no només ni principalment em pots fer mal tu a mi...)”.

Ho rematarà encara amb dos subratllats recapitulatoris: d’una banda, ens recorda que preocupar-se és posar-se a l’abast sense voler-ho, és fer-se accessible no volgudament (p. 108); i no podem negar que preocupar-nos és una de les nostres grans activitats, una de les nostres dedicacions més habituals. D’altra banda, ens recorda que ser inaccessible no vol dir amagar-se ni tenir secrets, sinó que és no exprimir el món fins a deformar-lo (p. 108). Aprendre a viure amb petjada lleugera, respectant el món, respectant els altres, respectant-nos a nosaltres mateixos.