Ixtlan VI. Esdevenir caçador

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Els processos de transformació personal topen amb obstacles, resistències. Unes són externes: no hi acostuma a haver unes dinàmiques socials afavoridores d’aquests processos, sovint s’han de fer contra-corrent. Però hi ha també una importantíssima resistència interna al canvi, a emprendre el camí (p. 79). Deixar de ser com soc, esdevenir un altre, no és quelcom benvingut per aquell qui soc ara, per la identitat que vertebral a meva vida. “Ja estic bé com soc, ja funciona, ja n’hi ha prou, més val no ser massa ambiciosos i proposar-se objectius que poden ser arriscats i potser impossibles, utòpics. Potser dedicarem energies a una cosa que no porta enlloc, perdent-les i perdent el temps corresponent. Val més que ens quedem com som...” Aquesta escèptica veu interior, “realista”, “assenyada”, és un dels grans obstacles. D’alguna manera, l’haurem d’apartar, de controlar.

Castaneda passa llavors a una tècnica curiosa, un veritable exemple d’exercici de percepció extra-racional: la localització del lloc benèfic (p. 80 i 81). Demanant de trobar un lloc peculiar sense aplicar cap criteri racional, sinó per pura intuïció, per pura captativa inargumentable, ens obre la porta a una manera determinada de fixar-se en l’entorn que ens el fa veure amb altres ulls. És un exercici fascinant. Et trobes en un espai i busques el “teu” lloc, però sense cap lògica al darrera: ni el lloc més còmode, ni el que té millor vista, ni el més arrecerat... Cap explicació, i en canvi acabes notant que sí, que no saps perquè però trobes un lloc que és el teu lloc, amb certesa però sense cap explicació al darrera.

Després reprèn el tema dels auguris, d’aquella mena de signes que semblen, dèiem, una invitació a llegir en l’entorn indicacions relatives al futur, i per tant una manera peculiar de mirar el present: no només mirar-lo com un fet tancat, sinó com una plataforma oberta a l’esdevenidor i en la que apareixen indicis, indicacions, pistes que fan referència a aquest esdevenidor. Aquí Castaneda l’associa amb un ésser vivent, el corb (p. 81).

Tornant al terreny de les tècniques, Castaneda parla de la de creuar els ulls: la tècnica de la doble percepció, els breus cops d’ull (p. 82). Potser és més un recordatori que altra cosa: un senzill mecanisme d’enfocament visual (com el que fem servir per veure figures en tres dimensions en determinats dibuixos on no sembla haver-hi res) fa que veiem dues imatges de l’objecte que tenim al davant. Quina és la real? Totes dues i cap de les dues: no n’hi ha una de bona i una de falsa, són dues imatges equivalents. Això ens serveix de recordatori de l’existència de maneres diverses de veure el món, cap d’elles més real que les altres, simplement equivalents; i que l’important és mirar d’anar més enllà de les maneres de veure el món, viure’l amb la mínima intermediació ideològica possible. No és fàcil, potser és impossible arribar fins al final en això, però es pot avançar molt en la relativització de les nostres mirades, estadi necessari per a la desdogmatització i per deixar enrere el fonamentalisme. En aquest sentit, les immersions simbòliques en aparells simbòlics diversos també ens ajuden a relativitzar-los i ens estimulen a mirar d’anar més enllà del símbol, en la mesura que això és possible. És cert que un ha de triar immergir-se en els aparells simbòlics que li són més adients i no s’ha d’entestar a immergir-se en algun que se li posi travessat, però sempre va bé immergir-se en més d’un aparell simbòlic i gaudir així del potencial de relativització que en deriva. L’objectiu no és gaudir del símbol, sinó apropar-se al que hi ha darrera o més enllà del símbol, a allò a que el símbol apunta o suggereix, tot i que només s’hi pugui accedir a través del símbol. La simbologia del “Viaje a Ixtlan” és útil en aquesta tasca, com a aparell simbòlic alternatiu als que estem més acostumats en el qual poder-se també immergir, sense pretendre exclusivitats i sempre que el seu llenguatge no ens resulti tan estrany i poc estimulant que esdevingui un mur infranquejable.

Si a la introducció del llibre Castaneda parlava de la distinció entre mirar i veure, aquí introdueix la distinció entre veure i sentir; els bons i mals llocs se senten (p. 83). Tornant a la tècnica de percepció extra-racional que ens ha de permetre trobar el nostre lloc benèfic, també hi ha la possibilitat de diferenciar bons llocs i mals llocs, però això no es fa amb la mirada, amb l’anàlisi visual processat per la raó, sinó amb el cor, amb la intuïció, amb el sentiment. No nomes veiem el món, sinó que també el “sentim”; aquesta relació intuïtiva amb la realitat, no confrontada però sí diferenciada de la relació analítica, ens permet relacionar-nos amb l’entorn d’una altra manera, i ens permet entre altres coses detectar amb el sentiment bons llocs, que ens donen força, energia, i mals llocs, que són veritables xucladors de sentiments i generadors de dubtes i descoratjament sobre el mateix sentit del camí (p. 84). Encara hi afegirà una altra imatge, molt gràfica, que mira de sintetitzar aquesta manera de procedir: “sentir amb els ulls” (p. 84 i 85).

Es desenvolupa llavors un nou univers metafòric. Si hem de canviar de manera de viure per dur a terme el procés de maduració personal, potser el que fan els caçadors pot esdevenir metàfora útil pel nostre propòsit. D’aquí llavors l’immersió en l’àmbit de l’aprenentatge de la cacera (p. 85), possible imatge, insistim, de la nova manera de viure que hem d'adoptar.

Es subratlla llavors un dels grans requeriments per a la cacera: la completa concentració (p. 86). El procés de maduració no es pot fer distret, o en pla multitasca: requereix de la més profunda i exclusiva dedicació física i mental.

D’aquí passarem a la descripció del caçador, amb tres trets fonamentals tant en el pla real com en el metafòric: 1) conèixer molt 2) poder veure el món de maneres diferents 3) estar en equilibri amb tot (p. 87).

I es subratllarà la vinculació entre la cacera i la detecció de llocs: hi ha una relació entre la capacitat de caçar i la de trobar llocs bons i dolents i els seus colors corresponents (p. 88). Aquesta cacera, doncs, també pertany a l’àmbit de les pràctiques de percepció extra-racional: aquesta cacera no es fa pensant, calculant, sinó desplegant la intuïció.

Apareix aquí un altre potent paral·lelisme metafòric, en subratllar la importància de la agudesa i capacitat de càlcul del caçador: deixa molt poques coses a l’atzar (p. 88). Intuir no vol dir fer les coses de qualsevol manera: cal molta precisió i tenir el màxim d’elements molt ben lligats.

De les tècniques a les metàfores, i de les metàfores a les reflexions, que aquí reapareixen quan ens diu quin és l’objectiu que perseguim a través de tota aquesta colla d’estranys viaranys: “aprendre a viure de manera diferent” (p. 89). Madurar, canviar, transformar-se vol dir anar passant a viure d’una altra manera, una manera millor, més humana, més plena. I amb molta agudesa detecta immediatament que això pot comportar una reacció de satisfacció, d’orgull, de prepotència: per això immediatament subratlla la necessitat d’humilitat per a fer el camí (p. 89). El procés només es pot viure des de la més estricta humilitat: en la mesura que n’estem cofois, o l’exhibim, o creiem que això ens atorga algun privilegi, deixem de fer-lo.

Tothom pot fer aquest procés? Sí, tothom. A ser caçador se n’aprèn, es pot canviar de vida per ser-ho (p. 89). Tothom pot fer el pas i decidir aprendre a caçar. En aquest itinerari, el mestre indica el camí i guia (p. 89), orienta l’activitat en la bona direcció, assenyala passos a fer, tècniques a utilitzar.

I com passa altres vegades en el text, de cop una mena d’onada emotiva apareix sobtadament, reflectida en unes consideracions peculiars sobre el procés, ara no ja a nivell de tècniques sinó de conseqüències i significats. I ens diu que el caçador esdevé el millor dels homes (p. 90). Ens torna a recordar que per ser un caçador digne de respectar-se a sí mateix, cal canviar de vida, i que això s’ha de fer sense laments, ni plors, ni victimisme (p. 91); l’enyor del passat, la nostàlgia paralitzant no té espai en aquesta dinàmica. Si hi ha moments durs, s’entomen i prou, sense queixes, sense autocompassió. El món del caçador és un món d’actes, sentiments i decisions precisos (p. 92 i 93). No és faramalla, ni bullícia, ni mars de dubtes o piles de confusió: en ell tot es fa amb precisió, fins i tot els sentiments han de ser precisos. N’hi ha de sentiments, però no deixats anar, flotant per l’espai, no sabent ben bé quina funció tenen: aquí tot té el seu encaix exacte.

Però, tot i aquestes exactituds i meravelles, el camí continua no essent fàcil, i la nostàlgia poderosa, de manera que no sempre és possible evitar el plor davant del camí (p. 93). Hem de saber que hi haurà moments així, i que d’alguna manera formen part també del procés, que no són retrocessos ni desviacions, sinó moments que hem de passar inevitablement en el marc mateix de l’itinerari. Moments d’efusió sentimental, moments d’incertesa, moments de tristor profundíssima.