Ixtlan III. Perdre la importància

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

En la seva línia d’atac a l’ego, procés indicat aquí amb molt d’encert amb la magnífica expressió “perdre la importància personal” (perquè és d’això del que es tracta, de deixar de sentir-se important, protagonista, “rei del mambo”), Don Juan va proposant al tercer capítol del “Viaje a Ixtlán” tècniques peculiars, com ara la tècnica de caminar correctament (amb les mans buides i relaxades). Per a ell, fer això és font d’energia i lucidesa i eina per a “despertar el cos”, sovint adormit o estúpid (p. 42).

Una altra tècnica és la de la provocació del mestre sobre el deixeble, la de desconcertar al deixeble provocant la seva irritació i obligant-lo així a fer aflorar, a manifestar la seva arrogància. És una antipàtica tècnica que passa per provocar la humiliació del deixeble, per acorralar-lo (p. 43 a 45). Una tècnica dura tant pel mestre com pel deixeble, que pot portar al deixeble a “rebotar-se” amb el mestre (o amb el mateix procés de canvi personal); si això passa, és un fracàs del procés, ja que el deixeble en surt amb un ego ferit i enfortit.

Un dels aspectes més críptics d’aquest tercer capítol és la subtil distinció entre “senyal” i ”acord” (p. 43, 44 i 46). És un d’aquells passatges, que es troben de tant en tant en l’obra de Castaneda, en que és difícil copsar a què fa exactament referència. Potser el senyal és més aviat una interpel·lació, una crida a fer camí, i l’acord és un gest de suport, un estímul a continuar. Punts com aquest conviden a la reflexió i a la creativitat individual i col·lectiva, i tothom pot mirar d’interpretar-ho d’una manera que li sigui d’utilitat.

Més clara és en canvi la referència a la necessitat de remodelar la major part de la pròpia conducta (p. 45). Quan ens posem a fer camí, anem veient cada cop més coses de la nostra vida, del nostre comportament, de la nostra manera de ser, que no estan bé i que cal esmenar. Aquesta experiència pot ser alhora estimulant i desmoralitzadora: “que bé que detecto tantes coses a revisar”, i ”quina mandra haver de modificar tantes coses”!

Una altra indicació ben a l’abast i útil és la de la necessitat de deixar de prendre’s massa seriosament, de deixar de donar-se massa importància, de deixar l’arrogància (p. 45). Ho sapiguem més o menys, ho explicitem més o menys, tots anem una mica de “creguts” per la vida, i aquest recordatori és fonamental; hauríem de tenir algun recurs per tenir-ho present ben sovint, alguna eina mnemotècnica que ens ho recordés: sobre la porta de la nostra habitació hi hauria d’haver inscrit: “no et donis tanta importància”.

L’obra de Castaneda trena diversos fils que van apareixent reiteradament i amb certa regularitat. Un d’ells és la utilització de l’entorn natural com a eina pel procés de canvi. Aquí subratlla la possibilitat de l’ús del territori, dels espais, i de l’exercici (caminar) a l’hora d’incidir en l’estat d’ànim (p. 46). L’estat d’ànim és quelcom de molt rellevant en la nostra vida i no sempre és un bon aliat nostre. N’estem molt pendents: em sento trist, em sento alegre, em sento angoixat, em sento neguitejat... sempre tenim un ull posat a com se sent el nostre interior, i sempre mirem de regular la nostra activitat en funció d’aquest estat d’ànim. Aquí es tractarà de mirar d’apaivagar-lo, de no donar-li tant de relleu i que no ens condicioni tant. I l’estar a la natura, quiets o caminant, és un bon camí per ajudar a relativitzar la incidència de l’estat d’ànim.

Un altre dels fils conductors trenats per Castaneda és el de com veiem i com ens relacionem amb el món: el trobem previsible i avorrit o el trobem motivador? Ell ens subratlla que el  món és un misteri ple de secrets, difícils d’obtenir (p. 47 i 50): el món és un àmbit més desconegut que no pas conegut, ple de coses que no sabem, però que no són de fàcil accés, sinó que caldrà relacionar-se amb el món d’una determinada manera per “fer-lo cantar”, per fer-li revelar els seus secrets, per veure-li tots els plecs, totes les dimensions.

I és per això que cal suprimir, perdre la importància personal: perquè ella fa que no puguem apreciar prou bé el món que ens envolta: la importància personal fa que només ens veiem a nosaltres mateixos, diferenciats de tota la resta (p. 47), i el món passa a un segon pla, menys rellevant, sovint gairebé irrellevant. La importància personal ens infla, ens fa immensos, i el món queda enxiquit i relegat davant d’aquest ninot inflat que ocupa el panorama.

Per ajudar-nos a perdre la importància personal Don Juan proposa una tècnica inesperada i espectacular: la tècnica de parlar a les plantes en veu alta, tècnica considerada com un camí d’humilitat (p. 47 i 48). Realment, per a nosaltres engreïts occidentals pagats de nosaltres mateixos posar-nos a parlar amb un arbre o una flor o un bri d’herba en veu alta (no val dir que ja ho fem mentalment) és una manera de descol·locar-nos, fent-nos vorejar el sentir-nos ridículs i estúpids. Però aquesta tècnica té altres dimensions precioses: sentir que les plantes et cauen bé, arribar a tractar-les com un igual (perquè ni elles ni nosaltres som importants, aquest és un punt clau: som germans d’impermanència, d’irrellevància, d’humilitat), demanar-los disculpes si les tallem. I la proposta és de parlar-hi en veu alta davant d’altra gent, superar el ridícul (p. 48 i 49). Fer camí, ho hem dit ja, no és una simple passejada agradable...

Castaneda ho remata aquí amb una d’aquestes frases lapidàries que li són característiques, i que també hauríem de posar damunt del dentell de casa nostra o a la pantalla d’obertura del nostre ordinador: “Els homes no som millors que qualsevol altra cosa” (p. 50). Venim d’una llarga tradició de considerar a l’home com el rei de la creació, com el senyor del món, com allò per a qui tot fou creat, com allò que dóna sentit a l a mateixa dinàmica del cosmos, entesa com un camí destinat a generar l’aparició de l’ésser humà. D’això, res de res: tenim la mateixa importància que un bri d’herba, que un conill que corre pel camp, que l’arbre que ens protegeix del sol o de la pluja, que la pedra que trobem a una banda del camí, que l’ocell que creua volant el cel damunt del nostre cap... Som un fruit més de la creació còsmica, potser més complex que altres fruits d’aquesta creació però tan important com qualsevol d’ells. I la complexitat no dóna dret a cap títol nobiliari.

El capítol tanca amb un copet a l’esquena, amb una d’aquestes miques de motivació que alguna vegada es permet Castaneda amb nosaltres, en parlar-nos de l’exaltació i felicitat que produeix l’avenç en el camí (p. 51). Canviar-nos a nosaltres mateixos pot ser dur, feixuc, exigent, cansat, certament, però no només és això ni molt menys: també és una enorme font de vitalitat i entusiasme pel món i per la vida.