Ixtlan II. Esborrar la història personal

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

En el segon capítol del “Viaje a Ixtlán” s’inicia un implacable atac a l’ego, a aquesta estructura de la nostra consciència que s’erigeix indegudament, tot i que comprensiblement des de l’òptica de la supervivència individual, en centre de referència de la nostra vida. Si no es pot suprimir l’ego, es tracta com a mínim de marginar-lo, d’apartar-lo d’aquest lloc central. I Castaneda ens ofereix una sèrie de tècniques per avançar en aquesta direcció.

Una d’elles és la d’eliminar les rutines, fer desaparèixer de la nostra vida els processos automàtics, el predictible (p. 30). Les rutines deriven de la nostra manera de ser i ens confirmen en la nostra manera de ser, enforteixen l’ego i ens treuen pressió de qüestionar-lo. Quan ens quedem sense rutines ens hem de plantejar amb molta més freqüència i agudesa què volem fer, el que comporta preguntar-se el perquè volem fer-ho, i això fa aflorar l’ego, el porta a la superfície, permetent sotmetre’l millor al nostre implacable qüestionament. La primera fase d’aquest procés serà prendre consciència de les pròpies rutines i analitzar la seva funció, i a partir d’aquí anar-les deixant de banda. La vida esdevé llavors un espai més creatiu, més desafiant i més fàcil de redissenyar des d’altres criteris que no siguin simplement “els de sempre”. Això és cansat (les rutines estalvien molta energia mental), però ningú ha dit que els processos de transformació personal fossin camins de roses. Una tècnica auxiliar en aquesta línia, per exemple, pot ser la de deixar que el temps que fa, la meteorologia,  influeixi en el disseny de la nostra activitat: fer una cosa o altra en funció de la llum, de la transparència de l’aire, de la temperatura...

Un fascinant subproducte de la lluita contra l’ego és constatar que les preguntes sobre el passat són inútils i indesitjables (p. 31 i 35). Bona part del nostre temps està condicionat per remordiments, fantasmes d’altres temps, preguntes repetides de manera obsessiva fins a l’infinit (perquè vaig fer –o no vaig fer- allò?). Castaneda ens diu que tot això no serveix per res, és un exercici totalment inútil; més aviat al contrari, el que fa és enfortir el nostre ego subratllant la nostra vinculació amb la història viscuda, amb el que vàrem viure i ser. No és gens fàcil desempallegar-se d’aquest etern retorn d’imatges del passat, però és una orientació que val la pena de mantenir. El passat, passat està, deixem-lo tranquil, ja no el podem canviar, el que compta és el nostre present.

Castaneda formula tot això en uns termes evocadors, gairebé poètics. De la vida passada en diu amb molta precisió la nostra “història personal”, i afirma rotundament que l’hem de deixar enrere, que l’hem de tallar harmoniosament (no es tracta de passos traumàtics ni ruptures violentes, sinó de deixar-la amb discreció, amb delicadesa). I cal fer-ho perquè la història personal és un generador de dependència, com la beguda; crea “apego” (p. 32), ens passaríem el dia sencer tornant i tornant a aquests episodis del passat, als que ens turmenten i als que enyorem i ens aprovisionen de nostàlgia, una altra potent droga. La història personal, cal liquidar-la (p. 33). Fàcil de dir, dificilíssim de fer (què serem sense el nostre passat?), repte inevitable.

I deixar la història personal comporta també relativitzar els nostres lligams afectius amb persones, especialment amb aquelles que, vives o mortes, esperen alguna cosa de nosaltres (amb qui ens casarem, quin estil de vida tindrem, quina mena de feina farem, com ens vestirem, etc.). Sovint els familiars més propers juguen aquest paper, però també altres persones. Es tracta d’arribar a un punt en el que ningú no et condicioni amb les seves expectatives; es tracta d’alliberar-se de la càrrega dels pensaments dels altres (p. 34, 35, 38), de la imatge que els altres tenen de nosaltres i de la que nosaltres volem que tinguin. No és ignorar els altres, sinó deixar d’estar condicionats pels altres, sotmesos als altres. No és gens senzill conjugar aquest propòsit amb la família, tant amb els pares i avis, com amb la mateixa parella i fins i tot amb els fills, que també generen expectatives sobre nosaltres, algunes més justificables, altres no tant.

Castaneda ens ofereix un recurs metafòric en aquest camí: crear boira al propi voltant. Fins i tot per a un mateix (p. 36, 37, 40): desaparèixer dins de la boira, on certament som però mai se sap ben bé on, ni per on podem sortir (no ho saben els altres ni ho sabem nosaltres mateixos; d’aquí la gràcia, utilitat i precisió de la imatge de la boira). És una bona manera de parlar de la desaparició de l’ego.

Aquest camí de supressió o marginació de l’ego és ambivalent: atrau i espanta alhora (p. 36). S’experimenta com l’alliberament d’una feixuga càrrega (no més expectatives que complir, ni dels altres ni d’un mateix) i alhora sentim el terror del buit, del “no ser ningú”, de la irrellevància social, de la manca de reconeixement, de la desaparició de les seguretats vingudes de fora... Un terror que s’erigeix en obstacle enorme, ja que sovint és més fort que la nostra aspiració de llibertat del condicionament de les expectatives dels altres. Controlar aquest terror és un dels grans reptes del procés de maduració.

I per què té sentit esborrar la història personal? Què obtenim a canvi, a banda d’aquest alliberament de les expectatives? N’obtenim un bé escàs i molt preuat: la possibilitat de poder identificar-nos amb tot, esdevenir tot, fusionar-nos amb el cosmos (final p. 36); ser u amb la realitat, fondre’ns amb la totalitat, retornar a l’origen. La nostra història personal ens separa, ens delimita, ens desmarca, ens diferencia; esborrant-la, ens anem reintegrant a la realitat.

Aquest esborrar la història personal comporta concrecions com ara no dir el que veritablement fas, o allunyar-te dels que et coneixen bé (final p. 37), per tal que no et “donin per fet” (el que vol dir que saben què poden esperar de tu, què poden reclamar de tu), lligant-te així amb els seus pensaments, les seves expectatives (p. 38). Aquesta darrera és una concreció duríssima, suposa una alta exigència, i té un nivell de radicalitat semblant a la evangèlica (certament, l’evangeli està ple de crides i propostes radicals: lliga’t una pedra al coll i tira’t a l’aigua, talla’t una mà, treu-te un ull, deixa els pares i germans, deixa el que estàs fent...).

Castaneda afirma que no es pot conservar la història personal i fruir alhora de la frescor i novetat del que fas (p. 39); hi ha incompatibilitat entre aquestes dues coses. Esborrar la pròpia història personal, només mostrar el que vols mostrar, voltar-se de boira, permet evitar “morir d’avorriment” (un altre recurs ben gràfic del llenguatge de Castaneda) i entrar en un estat emocionant i misteriós de permanent expectativa, d’alerta (p. 40). Aquesta és la proposta, i l’atractiu de la proposta: canviar-se a un mateix per tenir una experiència diferent de la vida, una experiència vibrant, emocionant, de novetat, d’obertura.

D’entrada no sabem com fer-ho, tot això, o ho veiem impossible; però alhora, d’alguna manera sabem que ho hem de fer. En algun racó del nostre cor hi ha una veu, una intuïció que ens diu que don Juan té raó, que el que proposa té sentit i consistència, que és el que realment val la pena.

Davant d’aquest desbordament i de tanta incomoditat, el text ens passa a parlar de l’existència de llocs i posicions (per exemple, situar el cap vers l’est) especials per descansar (p. 40 i 203). Cal disposar d’aquest recurs, dels nostres petits balnearis, per refer-nos de la tensió i l’esforç que suposa seguir el camí que se’ns proposa. Cadascú ha de buscar i trobar aquests llocs especials per a ell, i utilitzar-los. Detectar-los és ja una altra pràctica que ens ajuda a obrir la nostra sensibilitat a noves dimensions i captatives.

El mestre, el qui ens acompanya i orienta en aquest camí, esdevé sovint incòmode perquè posa el dit a les llagues, ens mostra les nostres febleses i contradiccions, trenca les nostres excuses i justificacions, i per tant ens genera incomoditat. Però el seu grau d’exigència ha de ser màxim per fer bé la seva tasca, com quan proposa “deixar de veure els que et coneixen” (p. 37, 52). Tornem a la radicalitat evangèlica: “deixeu que els morts enterrin els seus morts”, “qui són la meva mare i els meus germans”, etc.