El Xinxinming (Xina, segle VIII): comparació de tres versions al català.
1.- El gran Camí no és pas difícil, n’hi a prou amb estar-se de triar.
Si sou lliures de la repulsió i l’atracció, el Camí apareix amb tota claredat.
Fer el camí no és difícil, però cal prescindir de l'atracció, de l'aversió, de l'opció, del refús.
Només cal que no hi hagi ni atracció ni aversió per tal que la comprensió aparegui, espontàniament clara, com la llum del dia vista des de dins d'una cova.
El gran camí no és difícil, només li repel·leix haver d’escollir i seleccionar.
Si no hi ha rebuig i aferrissament, tot és clar i evident.
2.- Si us n’allunyeu ni que sigui el gruix d’un cabell, un abisme separa llavors el cel i la terra.
Si el voleu trobar, no estigueu a favor ni en contra de res.
Si es crea en la ment una singularitat, ni que sigui tan petita com una partícula, immediatament una distància il·limitada separa el cel de la terra.
Si volem fer present la consistència (satori) ara i aquí, les nocions de correcte i erroni han de desaparèixer de la nostra ment.
Una mínima separació (del gruix d’un fil de seda) produeix una distància com del cel a la terra.
Si es vol captar l’aquí i ara no hi ha d’haver preferència ni aversió.
3.- La lluita entre l’”a favor” i l’”en contra”, vet aquí la malaltia del cor!
Si no discerniu el sentit profund de les coses, us esforceu en va per calmar la vostra ment.
En la nostra consciència, la lluita entre el correcte i l'erroni porta a malmetre la ment.
Si no podem arribar fins allà d'on brollen les coses, la nostra ment s'esgotarà en va.
El conflicte entre atracció i repulsa és una malaltia del cor.
Si un no copsa del misteri de la vida, vanament s’esforça per la pau del cor.
4.- Perfecte com el vast espai, al Camí no li falta res, ni hi ha en ell res de superflu.
Si cerquem o rebutgem les coses no estem en sintonia amb el Camí.
El camí és circular, pacífic, ample com el cosmos, perfecte; no hi ha en ell cap rastre de quedar quiet o de fugir.
De fet, com que volem agafar o rebutjar, no som lliures.
És rodó i un [unitari] com el gran espai, res no li manca i res no li sobra.
En escollir o rebutjar quelcom es perd de vista la cosa tal com és.
5.- No empaiteu el món sotmès a la causalitat, no us perdeu tampoc en un buit que exclou els fenòmens!
Si la ment roman en la pau de l'Únic, aquesta dualitat desapareix per ella mateixa.
No correu darrera els fenòmens, no resteu en el buit.
Si la nostra ment resta tranquil·la, s'esvaneix espontàniament.
No s’han de perseguir les coses de fora ni aferrissar-se a l’experiència de buit.
S’ha de romandre serè en l’u [unitat], i les preocupacions desapareixen per elles mateixes.
6.- Si deixeu d’actuar per trobar la tranquil·litat, aquesta no serà res més que un afegit d’agitació.
Cercant el moviment o el repòs, com podríem conèixer l'Únic?
Si aturem tot moviment, la nostra ment es calmarà, i llavors aquesta calma tornarà a provocar moviment.
Si restem en els dos extrems, com en podem comprendre un?
En intentar aturar l’activitat i aconseguir la quietud, el mateix intentar d’aturar es converteix en activitat.
Si un es queda en un dels dos extrems, com poder, llavors, conèixer l’U?
7.- Quan no s’entén la no-dualitat del Camí, el moviment i el repòs són falsos.
Si rebutgeu el fenomen, us engoleix; si perseguiu el buit, li gireu l’esquena.
Si hom no es concentra en el que origina, els mèrits dels dos extrems es perdran.
Si només acceptem una existència, caiem en aquesta única existència. Si seguim el buit (ku), llavors estem contra el buit (ku).
Si un no penetra en la unitat, no s’aconsegueix res en cap dels dos àmbits.
En intentar assolir el que és, es perd el que és; perseguint el buit, es va contra el buit.
8.- A força de paraules i d’especulacions, ens allunyem del Camí.
Aturant els discursos i les reflexions, no hi ha cap lloc on no puguem penetrar.
Ni que les nostres paraules siguin justes, ni que els nostres pensaments siguin exactes, no expressem la veritat.
Anar més enllà del llenguatge i del pensament ens portarà més enllà de tot lloc. Si no podem anar més enllà de la paraula i el pensament, com podem emprendre el camí?
Quantes més paraules i pensaments, menys un s’atansa al fet.
Tallant paraules i pensaments no queda lloc que no penetri Això.
9.- Tornar a l’arrel és retrobar el sentit; córrer darrera les aparences és allunyar-se de la Font.
En l'instant, reorientant la nostra mirada, anirem més enllà del buit de les coses del món.
Si tornem a l'arrel original, entrem en contacte amb l'essència. Si seguim els reflexes, perdem el que origina.
Si estem il·luminats en totes direccions, ni que sigui un sol instant, això és superior al món dels fenòmens.
Tornant cap a l’arrel s’assoleix el principi; perseguint les formes es perd la font essencial.
Dirigint la pròpia llum endins, ni que sigui un instant, se supera el buit interior.
10.- Si el món sembla canviar, és degut a les nostres falses maneres de veure les coses.
No cal cercar la veritat, abandoneu només les falses maneres de veure les coses.
El canvi del món dels fenòmens depèn del naixement de les il·lusions.
No busqueu la veritat, simplement no tingueu prejudicis.
Els canvis en aquest buit interior es deuen tots a la visió il·lusòria.
No és necessari perseguir la veritat; simplement s’ha de deixar d’intentar veure-hi.
11.- No us deixeu enganxar per les perspectives duals, vigileu de no seguir-les.
Al menor rastre d’”a favor” o “en contra”, la ment s'embolica en les complexitats.
No resteu en els dos prejudicis, fugiu del dualisme.
Per petita que sigui la mica de noció de correcte i d'erroni que resti en nosaltres, la nostra ment es perd en la confusió.
En no romanent en punts de vista dualistes es fa innecessària la seva persecució.
N’hi ha prou amb un xic de veritable o de fals, i el cor es perd en la confusió.
12.- La dualitat només existeix en relació a la Unitat; no us aferreu a la Unitat.
Quan la ment s’unifica sense aferrar-se a l’U, tot esdevé inofensiu.
El dos depèn de l'u; no us vinculeu a l'u.
Si la ment no es manifesta, els fenòmens seran sense error.
Hi ha dos perquè hi ha u, però tampoc un s’ha d’aferrar a l’u.
Si no ha sorgit la ment de l’u, les deu mil coses són immaculades.
13.- Si una cosa no us altera, és com si no existís; si res no es produeix, no hi ha ment.
El subjecte desapareix amb l'objecte; l'objecte s'esvaeix amb el subjecte.
Si no hi ha error, no hi ha manifestació; si no hi ha manifestació, no hi ha ment.
El subjecte s'esvaneix en seguir l'objecte, l'objecte es perd en seguir el subjecte.
On no hi ha màcula, no hi ha cosa. Quan no sorgeix, no hi ha ment.
El subjecte s’esvaeix al mateix temps que l’objecte; l’objecte s’esvaeix al mateix temps que el subjecte.
14.- L'objecte és objecte en relació al subjecte; el subjecte és subjecte en relació a l'objecte.
Si desitgeu saber el que són aquestes dues entitats, sapigueu que en el seu origen són buides de substància.
L'objecte es realitza com a tal per la dependència del subjecte, el subjecte es realitza com a tal per la dependència de l'objecte.
Si voleu comprendre el subjecte i l'objecte, heu de veure que tots dos són buit.
L'objecte és objecte perquè hi ha un subjecte; el subjecte és subjecte perquè hi ha un objecte.
Si algú vol conèixer ambdós nivells a l’origen són un sol buit.
15.- En aquest buit únic, totes dues es confonen i cadascuna ho conté tot.
No mireu de distingir el subtil del groller; com prendre partit per això contra allò?
Un buit idèntic per a l'un i l'altre inclou tots els fenòmens.
No discrimineu entre el subtil i el groller, no hi ha partit a prendre.
El buit és el mateix en ambdós, i ambdós contenen per igual totes les coses.
Quan no es distingeix entre fi i tosc, com hi pot sorgir algun prejudici?
16- L'essència del gran Camí és vasta; en ell no hi ha res fàcil, ni res difícil.
Les visions estretes són indecises i malfiades; com més de pressa penses anar, més lentament vas.
La substància del Gran Camí és per tot arreu, no és ni difícil ni fàcil.
Les persones amb una ment rígida cauen en el dubte.
El gran camí és ample per essència, ni fàcil, ni difícil.
Mantenir punts de vista estrets és causa de titubeigs; com més es corre, més es tarda.
17.- Si ens lliguem sentimentalment al gran Camí, perdem la justesa; en l’intent, ens fiquem en un carreró sense sortida.
Deixeu-lo estar i tot seguirà la seva pròpia naturalesa; en l’essència res no es mou ni es queda quiet.
Si ens tornem mesquins, perdent tota mesura, ens endinsem pel camí de l'error.
Si l'expressem lliurement, som naturals. En el nostre cos no hi ha enlloc on refugiar-se.
Aferrant-se a aquests punts de vista, es perd la perspectiva justa, i, amb certesa, un es desvia.
Soltant-los, tot es torna natural: en l’essència no hi ha anar ni romandre.
18.- Escolteu la naturalesa de les coses i estareu en sintonia amb el Camí, lliures i deslliurats de tot turment.
Quan els nostres pensaments es fan rígids, girem l’esquena a la veritat; ens emboliquem i ens enfonsem en el neguit.
Si confiem en la natura, podem estar en harmonia amb el Camí.
La dispersió s'oposa a la veritat, la depressió l'evita.
Actuar segons la pròpia naturalesa és concordar amb el camí, camina lleuger, sense preocupacions.
El pensament discriminatori allunya la veritat; una ment maldestra i espessa tampoc hi ve a tomb.
19.- Aquest neguit cansa l'ànima: de què serveix fugir d’això i buscar allò altre?
Si desitgeu prendre el camí del Vehicle únic, no tingueu cap prejudici contra els objectes dels sis sentits.
---
Si volem avançar, emprendre l'únic i més gran Camí, no hem de rebutjar els fenòmens.
Quan no hi està d’acord, l’esperit se sent torbat; per a què serveix posar-se a favor o en contra de les coses?
Si es vol cavalcar en el vehicle u, no s’ha de tenir aversió al món dels sis polsos (sentits).
20.- Quan ja no els defugiu, llavors assolireu la il·luminació.
El savi no porta a terme cap tasca; el foll s'embolica ell mateix.
Si no rebutgem els fenòmens, podem assolir l'estat suprem.
L'home savi no pren iniciativa, l'home boig es deixa estirar i s'aficiona a sí mateix.
Certament, no rebutjar el món dels sentits s’identifica amb veritable il·luminació.
Els savis no persegueixen metes, però els ignorants s’encadenen a ells mateixos.
21.- Les coses estan desproveïdes de distincions; és el nostre lligar-nos a elles el que els n’hi confereix.
Utilitzar la manera de funcionar de la ment, no és aquesta la més gran manera de esgarriar-se?
En el Camí, res de diferenciació, però l'home boig s'aficiona a sí mateix.
Treballar la ment amb la ment, gran confusió o harmonia?
Perquè, encara que entre les coses no hi ha diferències, ells vanament s’hi lliguen.
Cercar la Ment-Cor amb la ment discriminatòria, potser no és aquesta la més gran de les equivocacions?
22.- La il·lusió tan aviat engendra la calma com el neguit; la il·luminació destrueix tota dependència i tota aversió.
Totes les oposicions són fruit de les nostres reflexions.
Quan dubtem, la dispersió i la depressió apareixen. En la consciència de la consistència (satori), l'atracció i l'aversió són inexistents.
Pel que fa a la doble cara de tots els elements, ens hi capfiquem massa.
Quietud i intranquil·litat sorgeixen de l’il·lusori; la il·luminació no sap de gustos i disgustos.
Tots els punts de vista oposats deriven del propi pensar il·lusori.
23.- Somnis, il·lusions, flors de l'aire, perquè extenuar-se per voler-les atrapar?
Guany i pèrdua, veritable i fals desapareixen en un instant.
Com un somni, un fantasma, una flor de buidor, així és la nostra vida. Perquè hem de sofrir per emparar-nos d'aquesta il·lusió?
El guany, la pèrdua, el correcte, l'erroni, us ho prego, abandoneu-los.
Són com somnis, pètals surant en l’aire; per què anar a caçar-los?
Guany i pèrdua, veritable i fals: deixa’ls anar d’una vegada per totes!
24.- Si l'ull no dorm, els somnis s'esvaeixen per ells mateixos.
Si la ment no queda atrapada per les diferències, tot no és més que una única Realitat.
Si els nostres ulls no dormen, tots els nostres somnis s'esvaneixen.
Si la ment no està sotmesa a les diferenciacions, totes les existències del cosmos formen una unitat.
Si l’ull mai no dorm, els somnis desapareixen sols.
Si la ment no discrimina, les deu mil coses són Talitat única (són tal qual són, d’essència única).
25.- Lliurant-nos al misteri de les coses en llur realitat única, oblidem el món de la causalitat.
Quan totes les coses són considerades amb equanimitat, retornen a la seva naturalesa original.
Si el nostre cos assumeix profundament la unitat, podem tallar a l'instant totes les relacions.
Si considerem totes les existències amb equanimitat, tornem a la nostra natura original.
L’essència de la Talitat única és un misteri, l’immòbil, l’absolut, l’oblit de les xarxes kàrmiques.
Veient les deu mil coses des de la igualtat, aquestes tornen al seu propi estat natural.
26.- No cerqueu el perquè de les coses: evitareu així caure en el món de les comparacions.
Quan la quietud es mou, ja no hi ha moviment; quan el moviment s’aquieta, ja no hi ha quietud.
Si examinem això, res no pot ser comparat.
Si aturem el moviment, s'acaba el moviment. Si fem moure l'immobilitat, s'acaba l'immobilitat.
Les causacions desapareixen, impossible fer-hi comparances.
Aturant el moviment, no hi ha moviment; posant quietud en el moviment, no hi ha quietud.
27.- ---
Les fronteres de l’Últim no estan protegides per lleis.
Si la ment és il·luminada per la identitat, tota activitat s’hi apaivaga.
Essent el dos impossible, l'u ho és també.
Finalment, en darrera instància, no hi ha ni regla ni regulació.
Si la ment es retroba amb la ment, les llavors, els rastres de les accions, s'esvaneixen.
Si dos no existeixen, com pot haver-hi un?
En l’últim terme (absolut), cap llei no hi té aplicació.
La ment que està en concordança amb això arriba a ser imparcial, deixa de planificar i de lluitar.
28.- Quan els dubtes són escombrats, la veritable confiança llueix, forta i dreta.
Res a retenir, res a recordar.
En no existir el dubte de la guineu, les passions desapareixen completament, i de cop apareix la convicció.
Com que tots els elements són impermanents, no hi ha cap rastre a la memòria.
Quan pors i dubtes han estat aclarits, la veritable fe és harmoniosa i directa.
Totes les coses són passatgeres; no hi ha necessitat de recordar-les.
29.- Tot és buit, irradiant i lluminós per ell mateix: no esgoteu les forces de la vostra ment.
L'Incomparable no és mesurable pel pensament, el coneixement no pot sondejar-lo.
Per il·luminar la pròpia interioritat amb la llum de la vacuïtat no fa pas falta fer servir la potència de la ment.
Pel que fa a la condició original, fer consideracions és molt difícil.
Buida, clara, resplendent en ella mateixa, la Ment-Cor no fa esforços.
Aquest és el lloc del no pensar, difícil de calibrar amb l’enteniment o el sentiment.
30.- En la Realitat tal com és, no hi ha ni altri ni un mateix.
Si voleu sintonitzar-hi, hi ha una sola paraula possible: no-dos!
En el món de la realitat tal com és, no hi ha ni identitat del jo ni altres diferenciacions.
Si voleu realitzar l'u, només ho podreu fer en el no-dos.
En el món dels fenòmens (dharma) de la Talitat no hi ha un altre, no hi ha un jo.
Si s’ha d’expressar de manera immediata, només es pot dir “no-dos”.
31.- En la no-dualitat, totes les coses són idèntiques, no hi ha res que no estigui contingut en ella.
Els savis de tot arreu tenen accés a aquest principi cardinal.
Com que això és no-dos, tot és idèntic, semblant, assumidor de les contradiccions.
Els savis, tota la humanitat, van cap a l'ensenyament de la font original.
Si és no-dos, llavors tot és el mateix; res no queda exclòs.
Els savis de les deu direccions, tots han entrat en aquesta veritat.
32.- El principi no té pressa ni fa tard; un instant és semblant a milers d'anys.
Ni present ni absent i tot i això per tot arreu davant els vostres ulls.
Un moment de consciència esdevé deu mil anys.
Ni existència ni no-existència, per tot arreu davant dels nostres ulls.
És més enllà d’expansió i contracció: un moment d’atenció és deu mil anys.
Ni ser, ni no-ser: el món de les deu direccions és davant dels teus ulls.
33.- L’infinitament petit és com l'infinitament gran, en l’oblit total dels objectes.
L'infinitament gran és com l'infinitament petit, quan l’ull ja no percep límits.
El mínim és idèntic al màxim, hem d'esborrar les fronteres dels diferents llocs.
L'infinitament gran és igual que l'infinitament petit, no podem veure els límits dels llocs.
L’infinitament petit és igual al gran: els límits han desaparegut.
L’infinitament gran és igual al petit: les diferències no es poden veure.
34.- L'existència és la no-existència, la no-existència és l'existència.
Mentre no ho entengueu, romandreu inquiets.
La mateixa existència és no existència. La mateixa no-existència és existència.
Si això no és així, no només us hi heu de vincular.
Ser no és sinó no ser; no-ser no és sinó ser.
Si per a algú les coses encara no són així, de cap manera no ha de quedar-se en l’estat actual.
35.- Una cosa és alhora totes les coses, totes les coses no són més que una cosa.
Només que pugueu copsar això, ja no cal que us turmenteu a propòsit del coneixement perfecte.
El mateix u ho és tot, el mateix tot és u.
Si això és així, perquè fer consideracions sobre el tema del no-finit?
Un és Tot, Tot és Un.
Si això es comprèn, perquè preocupar-se d’arribar al final?
36.- L’actitud de confiança és no dual; el que és dual no és actitud de confiança.
Aquí els camins del llenguatge s'aturen, ja que no és ni passat, ni present, ni futur.
L'essència de la convicció és no-dos, no-dos és l'essència de la convicció.
Finalment, les tècniques del nostre llenguatge seran totalment trencades, i passat, present i futur no estaran limitats.
La Ment-Cor de fe és no-dos, no-dos és la Ment-Cor.
Les paraules no aconsegueixen expressar-ho; no pertany al passat, ni al futur, ni al present.
