The West Wing

The West Wing és una sèrie de televisió extraordinària. Ideada per Aaron Sorkin, recent guanyador d’un Oscar per The Social Network, té tots els elements atractius d’una sèrie (amenitat i agilitat del guió, interpretacions de primer nivell, generació d’una relació de simpatia amb els personatges, seguiment de les seves aventures i desventures) i hi afegeix l'enorme interès de la temàtica plantejada (l'experiència de la gestió del poder en el punt de màxima concentració d'aquest, la Casa Blanca).

The West Wing permet apropar-se a la multiplicitat de situacions viscudes i decisions que cal prendre en un entorn polític molt divers i complex, i amb una perspectiva sobre el món sencer (fet que fa que de vegades passin tantes coses i tan de pressa que ens quedem sense poder copsar totes les seves implicacions, i de vegades fins i tot, sobretot els no nord americans, sense entendre de què va la cosa). Alhora, The West Wing és una creació amb una gran voluntat didàctica (apropament del ciutadà a la política) i de creació de models ideals (com hauria de ser un president ideal dels Estats Units, i com hauria de ser l'equip dels seus col·laboradors més immediats). Això fa, per exemple, que el President que se’ns proposa sigui alhora un gran economista, un amant de la història i una persona de fermes conviccions morals. I que la gent que l'envolta siguin alhora persones enormement intel·ligents i capacitades (com es correspon als llocs d’enorme responsabilitat que ocupen) i persones amb una faceta humana real i ben presentada (no només màquines de poder, gent sense escrúpols). Això darrer permet compensar l’enorme elitisme inherent a aquest entorn (on tothom ha de ser capaç de les observacions i els acudits més intel·ligents, i de treballar sota una pressió inaudita) amb bones dosis d’humanitat i de presència de la cara fràgil de tot ésser humà.

Des de l’òptica del lideratge, The West Wing també és un material interessant. El President que s'hi proposa és alhora el més alt càrrec del país més poderós del món i una persona amb capacitat de visió i de transmissió mobilitzadora d’aquesta visió (podríem dir que és líder en els dos sentits més habituals amb els que s'empra aquest terme). Alhora, aquest lideratge s'exerceix doblement: ell exerceix el lideratge sobre el seu equip de col·laboradors i, amb aquest equip al voltant, exerceix el lideratge sobre el país i sobre el món. Aquí apareix novament un cert component elitista, formulat explícitament en algun moment: aquest petit grup pot canviar el món. Això és coherent amb la funció de lideratge assumida, i presenta alhora el risc inherent a tot lideratge: no tenir prou en compte que la dinàmica social no només la configuren la voluntat de líders o petites elits dinàmiques, sinó que hi ha uns corrents profunds a nivell social que orienten el canvi social, que l'impulsen o el frenen, que el fan anar cap a un cantó o cap a un altre, i que aquests corrents profunds han de ser coneguts i respectats (o qüestionats) tant per garantir l'eficàcia de l'acció com per noblesa política: el polític treballa pel bé comú, està al servei del conjunt de la societat. De fet, la dinàmica social real acaba essent el fruit de la complexa interrelació entre aquests corrents socials profunds i les voluntats transformadores conscients de persones i petits grups exercint funcions de lideratge.

El risc, no de la sèrie, que té la funció que té, sinó d'alguns dels seus possibles admiradors que es trobin en situacions més o menys anàlogues a les dels seus protagonistes (cal tenir en compte que The West Wing és un magnífic i amè curset de formació política), pot ser doncs el de no tenir prou en compte aquesta interrelació amb les tendències socials profundes i caure en el perill de la prepotència, de sobrevalorar la seva capacitat d'incidència en la conducció de la dinàmica social, o en el perill de la unilateralitat, posant-se al servei d'interessos només particulars (ni que siguin de partit) més que no pas dels interessos generals. El que no vol dir que no puguin defensar una visió determinada de la societat, però ho han de fer tenint present el conjunt de la societat. No només, com dèiem, per fer més operativa la seva tasca (un ampli i profund coneixement de la realitat és sempre imprescindible per a governar una societat), sinó com a fruit de l'exigència moral de no marginar o maltractar determinats sectors de la societat, ni que aquests formin part de mons ideològics, socials o ètnics diferents del món del grup governant. Cal comprendre i tenir en compte el conjunt per tal de poder prendre les decisions més favorables de cara al millorament de la societat. Un millorament que es mesura en termes de sostenibilitat econòmica però també de cohesió social i, sobretot, de nivell cultural i de vitalitat dels grans valors compartits i potenciats per una determinada societat.