El Montsec de Rúbies és com un gegant amb aire de pagès, immens i ple de bonhomia. Tranquil, acollidor, silenciós, irradiant una notable grandesa. Una mica descurat al punt que hi dóna nom, a la banda occidental de la seva cara meridional, però molt ben tractat a la part central i oriental per la gent del Meianès. Les perdius us hi acullen amb la seva divertida manera de caminar.
El Montsec d'Ares és alegre, femení, ben proporcionat, ric. A la seva vessant meridional, l'encantadora vall d'Àger hi llueix amb tot el seu dinamisme -tot i el trist i polsós estat de la seva col·legiata medieval-, dinamisme, però, que no sembla abastar el seu extrem occidental, on l'entorn de Corçà mostra indicis de certa dificultat. El mateix passa a la seva vessant septentrional: vigorosa a l'orient, presidit pel conjunt de Mur, es va esllanguint cap a ponent, amb alguns poblets més aviat ignorats i d'escassa vitalitat, com ara Castellnou de Montsec, pàtria de Gaspar de Portolà, descobridor i primer governador de Califòrnia. Sota el patronatge de Sant Alís, sovint envoltat pels moderns àngels del parapente, el Montsec d'Ares gaudeix de la seva riquesa i diversitat botàniques, ara incipientment amenaçada per la plaga de les erugues dels pins, que no lluny d'allà, a l'altra banda del Noguera Pallaresa, ja han fet destrosses considerables, anihilant boscos sencers, com podem veure a l'entorn de l'ermita de la Mare de Déu d'Esplà, a prop de Gerri de la Sal.
El Montsec d'Estall és terrible. Dur, salvatge, agrest, poc acollidor, solitari, aïllat, agressiu. Crea una intensa i inquietant sensació de desolació, d'espai inhòspit on fins i tot els animals són poc presents. A la primavera les flors miren de compensar una mica aquesta impressió, i de tant en tant ho aconsegueixen, però la desolació torna a imposar la seva llei. Certament aquest vast territori ofereix les millors vistes del conjunt geològic de Mont-Rebei, per exemple des de l'extraordinària ermita romànica de Santa Quitèria i Sant Bonifaci, a Montfalcó. I en molts punts, la vista sobre el pantà de Canyelles és preciosa, tot i que aquest pantà suposés la mort per despoblament de molts dels seus pobles, com ara Estall, Fet i Finestres, la visita als quals trenca l'ànima. A costat d'aquest darrer hi ha una formació geològica extraordinària, amb estrats calcaris d'una verticalitat i una primor excepcionals. La renovació de les seves pistes actualment en curs potser trencarà una mica l'aïllament, però li costarà deixar de ser un enorme espai on s'us encongeix el cor i us agafa la por de quedar-hi engabiat. Lluny de tot, desconnectat de tot, mereixeria ser terra per a nous ermitans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada