La bimil·lenària història de Barcelona recull -i seria bo que en fosssim ben conscients- com a mínim vuit moments culturals, vuit estils de pensament social compartit amb el seu entorn europeu: la romanicitat, el gòtic, el renaixement, la il·lustració, el romanticisme, el modernisme, el noucentisme i l'avantguardisme.
La romanicitat hi queda una mica oculta, soterrada. Però el Museu d'Història de la Ciutat ens l'apropa i ens recorda que és el nostre substrat bàsic. La plaça de Sant Jaume no deixa de ser el centre d'una ciutat romana... Val la pena tenir present la nostra llatinitat, la nostra vinculació al món de l'Imperi Romà, i algunes avingudes ens en faciliten la memòria: la Via Augusta, la Via Júlia, la Via Favència...
El gòtic reflecteix l'esplendor econòmic i polític de la Barcelona medieval. La seva presència física és impactant: Santa Maria del Mar, la Catedral, el Tinell, la capella de Santa Àgata i la Plaça del Rei, el Monestir de Pedralbes, el Saló de Cent de l'Ajuntament, el Saló de Contractacions de la Llotja, el cos central del Palau de la Generalitat, les Drassanes, l'Església del Pi, la façana gòtica de l'Ajuntament... El nomenclàtor dels grans carrers de l'Eixample ens fa memòria de l'abast territorial de la influència catalana medieval, i el carrer Muntaner ens recorda el seu gran cronista. El gòtic és solidesa i religiositat, és ambició i generositat, és l'esplendor fet pedra i la pedra mirant de ser esperit.
El renaixement, malauradament, no fou un temps de bonança per la ciutat, i tret del magnífic Palau del Lloctinent a la Plaça del Rei (de mitjans del segle XVI), del campanar - i en certa manera el Pati dels Tarongers - i de la façana del Palau de la Generalitat (de finals del segle XVI) i de la tardana Casa de la Convalescència (s. XVII), esplèndida seu de l'Institut d'Estudis Catalans, ens manquen grans referents arquitectònics que ens recordin el fantàstic esperit d'aquell temps. Temps de mirar alhora enrere i endavant, de redescobrir el món clàssic greco-llatí i obrir la primera globalització del conjunt del planeta, tot i el seu enorme cantó fosc. Aquesta capacitat de mirar simultàniament endarrere i endavant Barcelona la necessita en el moment actual, i per això no podem deixar de banda l'esperit renaixentista.
La il·lustració és també una sensibilitat, en un temps de lenta recuperació de la ciutat. després de la guerra de Successió i la desfeta de 1714, de la que el Born s'erigirà en memorial. Els palaus de la Rambla - el Palau de la Virreina (1772-1778), el Palau Moja (1774-1784), el Palau Marc (1776-1780) - exerceixen la seva funció simbòlica i de recordatori d'un temps d'ordre, de fe en el progrés, de difusió de la cultura(i és bonic que el Departament de Cultura de la Generalitat i l'àrea de Cultura de l'Ajuntament tinguin seu en aquests palaus).
El romanticisme barceloní l'hem d'associar amb la Renaixença. El carrer d'Aribau ens evoca a l'autor del poema La Pàtria, escrit el 1832. I la Plaça Reial és un dels seus pocs referents arquitectònics.
El modernisme representa el segon gran esclat econòmic de la ciutat, recollint els fruits de la Revolució industrial. És grans noms, començant pel de Gaudí i continuant pels de Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch o Jujol. És el Parc Güell i la Pedrera, és l'Hospital de Sant Pau i és el Palau de la Música Catalana, és el Palau Güell i el Palau Macaya, és la Casa Batlló i la Casa Ametller, és la Casa de les Punxes i la Casa Vicens, és la Casa Golferichs i la Casa Fuster. Però és també molts edificis modernistes gairebé anònims escampats per l'Eixample o per zones d'estiueig engolides per la ciutat. I és Rusiñol i Casas, Mir i Nonell, i Llimona. I és la popularitat de Wagner a les classes altes de la ciutat. El modernisme és alegria de la vida, optimisme, ganes de fer coses, manca de por a innovar, gust pel gest bell i gratuït, rauxa una mica cega més centrada en el curt termini que en el gran projecte històric; és festeig amb la decadència, és ganes de fugida i oblit, és poca sensibilitat al sofriment aliè, és viure al dia, i Barcelona sovint és tota aquesta barreja de coses.
El noucentisme és seny, és ordre racional, és gust per la mesura, és lluminosa serenitat mediterrània. És Torres-Garcia i és Sunyer, és Maillol, Clarà i Nogués. És Eugeni d'Ors. És la pedagogia dels Galí i els Llongueres. És l'edifici de l'Estació de França (1926-1929).
L'avantguardisme és connexió amb la voluntat de ruptura i novetat, és agosarament, és exploració, és modernitat. És Picasso, Miró i Tàpies, sense oblidar el lirisme d'Hernández Pijuan i Ràfols Casamada. És l'arquitectura racionalista amb ressons de Van der Rohe, la Bauhaus, le Corbusier. És Sert i la Fundació Joan Miró. I és també fins i tot la Vila Olímpica de 1992 i el MACBA, l'arquitectura i el disseny que van posar de moda Barcelona a les acaballes del segle XX. Aquests vuit pilars ens són i ens han de ser una referència, unes pautes amb les que contrastar els nostres projectes de futur, uns esperits en els que inspirar-nos a l'hora de mirar de fer passos endavant a la nostra ciutat.
La romanicitat hi queda una mica oculta, soterrada. Però el Museu d'Història de la Ciutat ens l'apropa i ens recorda que és el nostre substrat bàsic. La plaça de Sant Jaume no deixa de ser el centre d'una ciutat romana... Val la pena tenir present la nostra llatinitat, la nostra vinculació al món de l'Imperi Romà, i algunes avingudes ens en faciliten la memòria: la Via Augusta, la Via Júlia, la Via Favència...
El gòtic reflecteix l'esplendor econòmic i polític de la Barcelona medieval. La seva presència física és impactant: Santa Maria del Mar, la Catedral, el Tinell, la capella de Santa Àgata i la Plaça del Rei, el Monestir de Pedralbes, el Saló de Cent de l'Ajuntament, el Saló de Contractacions de la Llotja, el cos central del Palau de la Generalitat, les Drassanes, l'Església del Pi, la façana gòtica de l'Ajuntament... El nomenclàtor dels grans carrers de l'Eixample ens fa memòria de l'abast territorial de la influència catalana medieval, i el carrer Muntaner ens recorda el seu gran cronista. El gòtic és solidesa i religiositat, és ambició i generositat, és l'esplendor fet pedra i la pedra mirant de ser esperit.
El renaixement, malauradament, no fou un temps de bonança per la ciutat, i tret del magnífic Palau del Lloctinent a la Plaça del Rei (de mitjans del segle XVI), del campanar - i en certa manera el Pati dels Tarongers - i de la façana del Palau de la Generalitat (de finals del segle XVI) i de la tardana Casa de la Convalescència (s. XVII), esplèndida seu de l'Institut d'Estudis Catalans, ens manquen grans referents arquitectònics que ens recordin el fantàstic esperit d'aquell temps. Temps de mirar alhora enrere i endavant, de redescobrir el món clàssic greco-llatí i obrir la primera globalització del conjunt del planeta, tot i el seu enorme cantó fosc. Aquesta capacitat de mirar simultàniament endarrere i endavant Barcelona la necessita en el moment actual, i per això no podem deixar de banda l'esperit renaixentista.
La il·lustració és també una sensibilitat, en un temps de lenta recuperació de la ciutat. després de la guerra de Successió i la desfeta de 1714, de la que el Born s'erigirà en memorial. Els palaus de la Rambla - el Palau de la Virreina (1772-1778), el Palau Moja (1774-1784), el Palau Marc (1776-1780) - exerceixen la seva funció simbòlica i de recordatori d'un temps d'ordre, de fe en el progrés, de difusió de la cultura(i és bonic que el Departament de Cultura de la Generalitat i l'àrea de Cultura de l'Ajuntament tinguin seu en aquests palaus).
El romanticisme barceloní l'hem d'associar amb la Renaixença. El carrer d'Aribau ens evoca a l'autor del poema La Pàtria, escrit el 1832. I la Plaça Reial és un dels seus pocs referents arquitectònics.
El modernisme representa el segon gran esclat econòmic de la ciutat, recollint els fruits de la Revolució industrial. És grans noms, començant pel de Gaudí i continuant pels de Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch o Jujol. És el Parc Güell i la Pedrera, és l'Hospital de Sant Pau i és el Palau de la Música Catalana, és el Palau Güell i el Palau Macaya, és la Casa Batlló i la Casa Ametller, és la Casa de les Punxes i la Casa Vicens, és la Casa Golferichs i la Casa Fuster. Però és també molts edificis modernistes gairebé anònims escampats per l'Eixample o per zones d'estiueig engolides per la ciutat. I és Rusiñol i Casas, Mir i Nonell, i Llimona. I és la popularitat de Wagner a les classes altes de la ciutat. El modernisme és alegria de la vida, optimisme, ganes de fer coses, manca de por a innovar, gust pel gest bell i gratuït, rauxa una mica cega més centrada en el curt termini que en el gran projecte històric; és festeig amb la decadència, és ganes de fugida i oblit, és poca sensibilitat al sofriment aliè, és viure al dia, i Barcelona sovint és tota aquesta barreja de coses.
El noucentisme és seny, és ordre racional, és gust per la mesura, és lluminosa serenitat mediterrània. És Torres-Garcia i és Sunyer, és Maillol, Clarà i Nogués. És Eugeni d'Ors. És la pedagogia dels Galí i els Llongueres. És l'edifici de l'Estació de França (1926-1929).
L'avantguardisme és connexió amb la voluntat de ruptura i novetat, és agosarament, és exploració, és modernitat. És Picasso, Miró i Tàpies, sense oblidar el lirisme d'Hernández Pijuan i Ràfols Casamada. És l'arquitectura racionalista amb ressons de Van der Rohe, la Bauhaus, le Corbusier. És Sert i la Fundació Joan Miró. I és també fins i tot la Vila Olímpica de 1992 i el MACBA, l'arquitectura i el disseny que van posar de moda Barcelona a les acaballes del segle XX. Aquests vuit pilars ens són i ens han de ser una referència, unes pautes amb les que contrastar els nostres projectes de futur, uns esperits en els que inspirar-nos a l'hora de mirar de fer passos endavant a la nostra ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada