Comprensió intercultural i tolerància religiosa

De Staël 1954

Sembla prou raonable considerar que el tipus de relació i intercanvi establert entre les principals tradicions cultural-religioses aplegades al voltant de la Mediterrània tindrà un impacte significatiu en la construcció de la pau i la fraternitat en l'àrea.

El diàleg entre les tradicions cultural-religioses té lloc de maneres força específiques i en un nivell també específic. És força diferent del diàleg entre estats, regions, ciutats o fins i tot entre organitzacions internacionals. És més ideològic i menys institucional; té més a veure amb l'intercanvi de pensaments que amb el poder o els interessos econòmics. És probablement més difícil d'estructurar i més difícil de promoure, i les seves conseqüències són menys òbvies i immediatament efectives. Però tot això no el fa menys important. A la llarga, és un intercanvi imprescindible si volem establir fonaments consistents per a un pacífic i enriquidor veïnatge entre els pobles a la Mediterrània.

Amb el risc d'una excessiva simplificació, podem reduir a quatre les principals tradicions cultural-religioses a la Mediterrània: la tradició jueva, el catolicisme, els cristians ortodoxos i l'Islam. Quatre grans maneres de veure el món, la natura humana i la vida diària. Quatre maneres amb una llarga història d'influències i conflictes, d'intercanvis i lluites, intel.lectuals i militars. Quatre grans famílies amb característiques específiques que les diferencien, i amb elements compartits que les vinculen.

Fins a quin punt aquestes especificitats esdevindran fonts de separació i conflicte, enlloc de ser complementarietats enriquidores? Fins a quin punt les experiències compartides i els desafiaments aconseguiran crear una més forta col.laboració? Aquests són importants interrogants que tenim al davant. Però abans de mirar d'abordar-los, hem d'indicar que no estem al davant de temes estrictament acadèmics que només afecten uns quants erudits. Les respostes als interrogants anteriors tindran un impacte en la convivència diària als carrers de les nostres ciutats. Que bo que hagués estat que una major maduresa d'aquest diàleg entre tradicions hagués pogut evitar la guerra a l'antiga Iugoslàvia! Però quan aquesta guerra acabi, serà necessari -i encara més difícil- reconstruir una correcta vida en comú entre pobles plens de ràbia i amargor. Una vida en comú que també serà necessària a Palestina, en aquesta nova i difícil etapa de la seva història. I que haurà d'existir dins d'Israel, així com entre Grècia i Turquia, especialment a Xipre. Una correcta vida en comú que serà necessària a Itàlia, França i Espanya entre la població local i els immigrants magrebins. És en la nostra experiència diària, fins i tot en una ciutat com Barcelona, amb només un 2% de població immigrant, que haurem de practicar el diàleg, el respecte i la fraternitat.

Un altre fet ha de ser considerat: l'impacte actual de les comunicacions i els "mass media". La Mediterrània s'ha fet encara més petita: en el passat, les naus la creuaven fàcilment i les carreteres l'envoltaven, però ara les ones l'omplen per tot arreu. Les estacions de televisió del Nord envaeixen el Sud. Ídols del futbol i la música de Marsella o Barcelona són populars al Magreb. Coneixem immediatament els atacs terroristes o les converses de pau. Com a resultat, les altres cultures són més presents en les nostres vides; conseqüentment, és encara més justificat dedicar temps al coneixement mutu, aprendre d'una manera seriosa què ens diferencia i què ens vincula.

Així doncs, comencem pel tema de la diferència. Anant més enllà de la història i dels interessos econòmics o geoestratègics, seria bo que poguéssim treballar conjuntament en detectar els principals punts d'especificitat, de dissimilitud. I llavors observar amb cura fins a quin punt són inevitablement una font de conflicte o si poden ser assumits en un marc de pacífica coexistència. Aquesta és una tasca llarga i complicada, que hauria de ser inclosa en el nostre treball diari de reflexió.

Ara com ara només podrem assenyalar alguns exemples i línies de treball, esperant il.lustrar adientment el que volem dir. D'una banda, tenim les formulacions teòriques i pràctiques de caire directament religiós, específicament els elements teològics i litúrgics. Nocions i rituals com el Messies, el Fill de Déu, el Profeta, la Trinitat, el Sabbath, el Papa, la Missa... la llista podria ser enormement llarga. Aparentment, aquestes són barreres insuperables. No sembla haver-hi manera d'anar més enllà de les diferències expressades per aquests conceptes. Però, si podem anar una mica més enllà de la literalitat del llenguatge, de la rigidesa de les definicions teòriques; si podem assolir un estadi on podem captar la dimensió simbòlica d'aquestes nocions, veure a on assenyalen, què volen dir més enllà de la seva definició immediata, inicial, veure on miren de portar-nos, quin és el propòsit d'aquestes imatges, llavors la nostra perspectiva pot canviar, la nostra comprensió pot esdevenir una mica més profunda i el que semblava irreconciliable, implacablement hostil, incompatible, pot semblar-ho menys.

No estem proposant barreges sincrètiques. La idea és adquirir la capacitat de posar-nos sota la pell de l'altre, dins de l'esquema de l'altre, i des d'allà procurar captar el seu significat final, veure on està assenyalant, què està assenyalant. Llavors no ens haurem de sorprendre si trobem que el nucli central de totes les principals tradicions fa referència a un únic i mateix espai. Des de punts de partença diferents, des de diferents perspectives i marcs culturals, amb diferents llenguatges, a través de diversos camins, amb diferents eines, totes coincideixen en la seva recerca de la "salvació", d'una vida adient per a la espècie humana, per assolir tot el potencial que els éssers humans porten a dins; coincideixen en la seva recerca de l'experiència personal d'unitat i de llibertat, en la recerca d'una perspectiva transcendental.

Aquí hem de posar-hi dues notes a peu de plana. Una és la menció del mediterrani -romanès Mircea Eliade, la contribució del qual a la comprensió interreligiosa mereix el nostre agraïment. La segona és una referència al fonamentalisme. Tots coneixem les causes socials, econòmiques i culturals del fonamentalisme. Però la seva aproximació teòrica deriva de la manca de capacitat per anar més enllà de la literalitat del llenguatge, la incapacitat per assolir les dimensions simbòliques de la realitat i del mateix llenguatge. Una interpretació plana, literal dels textos i tradicions és el punt clau del fonamentalisme. Per això és tan difícil establir un diàleg efectiu amb aquestes posicions, i per això són una font de conflicte; el diàleg i l'intercanvi són teòricament impossibles, inconcebibles, des del seu punt de vista. El fonamentalisme és una posició consistent, i molt forta, perquè no és gens fàcil arribar a la dimensió simbòlica de les nocions i les tradicions.

Anem ara a la força òbvia segona banda a l'hora d'indicar alguns exemples de diferències. És el món dels costums i les tradicions propi de cada cultura; els hàbits, convencions, pautes de comportament, formes i pràctiques tradicionals desenvolupades per cada cultura. Menjar això o allò, enterrar d'aquesta manera o de l'altra, vestir així, celebrar tals festivitats d'aquesta o aquesta altra manera... Inicialment també quedem astorats per l'enorme diversitat i tendim a pensar en la incompatibilitat. Però si fem un cert esforç per a discernir el que fem del que som i situar cada cosa al seu lloc, si som capaços de veure que el que fem és certament molt bonic però no és tan important com el que som, com la nostra naturalesa humana, llavors potser també assolirem una perspectiva diferent. El que realment conta és que som criatures dotades de dignitat i capaces de profunditat; el que fem i com ho fem pot ser bonic i bo, i fins i tot important, però no tan important com per justificar el sofriment i la mort. Si fem aquesta distinció, serem molt més lliures per fer el que vulguem tot respectant el que fan els altres, i acabarem descobrint l'encant del que altres fan i potser aprendrem a fer-ho nosaltres mateixos. De fet, si un costum és autèntic, si transmet valors consistents, acabarem certament fascinats per ell i celebrant-ne l'existència.

És clar que això és força fàcil d'entendre i acceptar a nivell artístic, folklòric o gastronòmic. La major part de la gent acaben apreciant el menjar o les danses exòtiques, fins i tot després d'un rebuig inicial; certa gent pot fins i tot tenir devoció per les icones. Quan arribem al nivell de la convivència, les coses es fan menys fàcils, però amb bona voluntat, paciència i comprensió podem obtenir prou coneixement i respecte per les costums dels altres com per superar els problemes. Finalment tenim un selecte grup de problemes més difícils de manegar. Són qüestions on la frontera entre la llibertat individual i les normes socials o la legislació no és tan fàcil de situar. Deliberadament barrejades i sense ordre podríem esmentar aquí els càstigs corporals, la violència a la televisió i el cinema, la poligàmia, el menjar de plàstic, el treball infantil, l'exhibició del cos, la dependència de la dona, l'egoïsme de les petites unitats familiars, l'excisió, l'excés de consum de béns, la manca de respecte per la natura... Aquest assumptes són més difícils de resoldre, però no ens hem de desencoratjar. Hem d'analitzar amb cura cada un d'ells, procurant veure quin és el seu origen profund, d'on vénen, quina és la seva funció i significat. I llavors hauríem de tenir prou llibertat d'esperit com per canviar el que hagi de ser canviat, i prou força d'esperit com per defensar i preservar el que s'ho mereixi. Sabent que si aquests canvis o defenses són fets després -no abans!- d'una anàlisi correcta i d'una profunda i serena consideració, llavors serà possible fer-ho sense tensions ni divisions, sense imposicions ni menyspreu, a partir de la lliure convicció.

Després d'aquestes línies sobre diferències, anem ara a discutir els punts de coincidència, les experiències compartides i els desafiaments comuns. És gairebé tòpic, però de totes maneres un fet, parlar del monoteisme compartit. Aquest és un símbol comú molt poderós, fonament per a una àmplia entesa. Però ha de ser també una riquesa oberta: no hauria de comportar cap menyspreu ni cap sentiment de superioritat envers tradicions no considerades monoteistes. El diàleg amb les tradicions orientals -budisme, hinduisme, taoisme, etc.- és un diàleg important i enriquidor, que les tradicions mediterrànies poden afrontar per separat o conjuntament, però que no poden estalviar-se. I no és només a causa de'n Bertolucci -un mediterrani-: les tradicions orientals tindran un impacte entre nosaltres, i això hauria de ser una experiència positiva per a tothom. No s'han de veure com a competidors; han de ser benvingudes com a elements que ens ajudaran a obrir, complementar i depurar les nostres pròpies tradicions. I probablement també hauríem de reavaluar amb una actitud positiva les extingides tradicions religioses mediterrànies com ara les de l'antic Egipte, la Grècia mitològica, gnosticisme, maniqueisme - el mediterrani Amin Maalouf ha fet una bonica contribució en aquest respecte-, etc. Les terribles lluites del passat van eliminar completament els perdedors, i molts tresors foren llençats amb ells. Aquest exercici també ens ajudaria a considerar millor les nostres pròpies tradicions.

El fet és que, tal com compartim un mar, compartim la simbologia d'un únic Déu, clement i misericordiós, creador i curador paternal. I així com compartim un paisatge peculiar que envolta aquest mar, amb uns quants elements comuns -el cel blau, alguns arbres i plantes, la forma d'algunes roques, la delícia d'algunes platges- les nostres tradicions també comparteixen creences i hàbits que ens vinculen i que hem de portar a la llum i ser-ne plenament conscients.

Ara és hora de, finalment, anar a una cosa més que compartim: desafiaments. D'una banda, aquells de caire més material o social: el desafiament de la pau entre nosaltres, del desenvolupament econòmic de tothom, de les influències geoestratègiques, de la preservació de la natura, etc. Però aquest no és el lloc adient per parlar-ne. Aquí ens hauríem de centrar en un força peculiar desafiament comú: la secularització, el procés de separació entre religió i afers públics. Perquè la societat pot ara operar sense l'ajuda de la religió -o necessita funcionar sense ella per operar convenientment-, i perquè alguns membres de la societat es consideren no-religiosos, hi ha a les societats modernes una pressió envers la separació del "sagrat", dels "assumptes eterns", del "secular", el temporal, el que pertany al temps, al "seculum", el segle. No discutirem ara si això és un procés positiu o negatiu, o si és evitable o inevitable. El fet és que és aquí. Potser alguns pensaran que això és una experiència específicament occidental, una conseqüència de Galileu i de la revolució francesa que només afecta al Catolicisme i altres tradicions occidentals. Però aquesta opinió no sembla coincidir amb els fets. l'autonomia de les estructures econòmiques, del desenvolupament tecnològic i de l'investigació científica sembla haver esdevingut un fenomen escampat universalment. El món sembla estar tan interconnectat que ningú no pot romandre al marge d'aquesta tendència.

El nucli de la secularització és la separació entre religió i supervivència social. A les societats modernes, les estructures econòmiques depenen essencialment de la tecnologia i la ciència. I la ciència no fa servir el nivell religiós en el seu funcionament. De fet, religió i ciència són llenguatges incompatibles: la religió parla a la totalitat de les capacitats humanes des de la totalitat de l'univers, sacseja a la persona com un tot, mobilitza simultàniament totes les facultats perceptives, incloent l'emoció; mentre la ciència es limita a l'ús de la raó, a la freda, distant, objectiva anàlisi dels fets experimentals. Són dues aproximacions a la realitat totalment diferents. Poden ser compatibles i fins i tot complementàries, però no són barrejables. I com que la societat depèn de la ciència, la religió ja no pot involucrar-se en qüestions de supervivència; s'ha de dedicar estrictament al món de l'esperit. D'alguna manera, la secularització pot fins i tot ser considerada com a un alliberament per a la mateixa religió.

Totes les tradicions religioses estan experimentant aquest impacte. Les societats sacrals estan essent destruïdes, i l'experiència religiosa haurà de tenir lloc dins d'aquest nou context. Fins i tot les posicions més favorables a la unificació d'experiència religiosa i vida social -l'Islam, però també corrents en altres religions- hauran de trobar una nova manera de fer això dins d'aquest nou context secular, tenint en compte l'autonomia de la societat i l'existència de no-creients que mereixen respecte.

Esperem que les línies de treball suggerides aquí puguin contribuir a flexibilitzar posicions i al desenvolupament del diàleg, el respecte i el veïnatge fraternal a la Mediterrània.

(ponència presentada a Roma probablement el 1994 en el marc d'una trobada intermunicipal mediterrània. La versió presentada fou en anglès, que adjuntem a continuació)

It seems reasonable enough to consider that the kind of relationship and exchange established amongst the major cultural-religious traditions gathered around the Mediterranean will have a significant impact in the construction of peace and fraternity in the area.

Dialogue amongst cultural-religious traditions takes place in rather specific ways and in a rather specific level. It is quite different from dialogue amongst states, regions, cities or even amongst international organizations. It is more ideological and less institutional; it has to do more with exchange of thoughts than with power or economic interests. It is probably harder to structure and harder to promote, and its consequences are less obvious and immediately effective. But all this does not make it less important. In the long run, it is an unavoidable exchange if we want to set up consistent grounds for a peaceful and rewarding neighborhood amongst peoples in the Mediterranean.

Risking excessive simplification, we can take down to four the major cultural-religious traditions in the Mediterranean: the Jewish tradition, Christian Catholics, Christian Orthodoxes and Islam. Four major ways to see the world, human nature and daily life. Four ways with a long history of influences and conflicts, of exchanges and fights, intellectual and military. Four large families with specific features that differentiate them, and with shared elements that link them.

To which extent those specific features will become sources of separation and conflict, instead of being enriching complementary features? To which extent the shared experiences and challenges will succeed in creating a stronger collaboration? These are major question marks we have in front of us. But before trying to address them, we should point out that we are not facing strictly academic matters concerning only a few scholars. The answers to the above questions will impact the daily living together in the streets of our cities. How good would it have been if a further maturity of this dialogue amongst traditions could have prevented the war in former Yugoslavia! But when this war ends, it will be necessary -and still more difficult- to rebuild a proper joint life amongst peoples full of rage and bitterness. A joint life that will also be necessary in Palestine, in this new and difficult period of its existence. And that will have to exist within Israel, as well as between Greece and Turkey, especially in Cyprus. A proper joint life that will be necessary in Italy, France and Spain between locals and magribian immigrants. It is in our daily experience, even in a city as Barcelona, with only 2% of immigrant population, that we will have to practice dialogue, respect and fraternity.

One more fact should be considered: the present impact of communications and mass media. The Mediterranean has become even smaller: in the past, ships easily crossed it and roads surrounded it, but now waves fill it all. Northern television stations invade the South. Football and music idols from Marseille or Barcelona are popular in the Magrib. We immediately know of terrorist attacks or peace conversations. As a result, other cultures are more present in our lives; consequently, it is still more justified to devote time to mutual knowledge, to learn in a serious way what differentiates us and what links us.

So let us start with the subject of difference. Going beyond history and economic or geostrategic interests, it would be good if we could jointly work in tracing the major points of specificity, of dissimilitude. And then carefully observe to which extent they are inevitably a source of conflict or whether they can be assumed within a frame of peaceful coexistence. This is a long and complicated task, which should be included in our daily thinking work.

Right now we will only be able to point out some examples and lines of work, hoping to properly illustrate what we mean. On one hand, we have theoretical and practical formulations of a directly religious nature, specifically the theological and liturgical elements. Notions and rituals as the Messiah, the Son of God, the Prophet, the Trinity, the Sabbath, the Pope, the Mass... the list could be enormously long. Apparently, these are insurmountable barriers. There seems to be no way to overcome the differences expressed by those concepts. But, if we can go a little further than the literal meaning of language, than the strictness of theoretical definitions; if we can reach a stage where we can apprehend the symbolic dimension of these notions, where do they point to, what do they mean beyond their immediate, initial definition, where are they trying to lead us, what is the purpose of these images, then our perspective may change, our understanding may become a little deeper and what seemed irreconcilable, implacably hostile, incompatible, may seem less so.

We are not pointing at syncretic mixtures. The idea is to acquire the capacity to get under the other's skin, into the other's scheme, and from there try to cope its ultimate meaning, to see where it is pointing to, what it is pointing at. Then we should not be surprised if we find that the core of all major traditions refers to a single and same space. From different departure points, from different perspectives and cultural frames, with different languages, through different roads, with different tools, they all coincide in their search for "salvation", for a proper life for mankind, for reaching all the potential that human beings carry within them; they coincide in their search for the personal experience of unity and freedom, in the search of a transcendental perspective.

Two footnotes should be made here. One is a mention to Mediterranean -Rumanian- Mircea Eliade, whose contribution to inter religious understanding deserves our gratitude. The second is a reference to fundamentalism. We all know of the social, economic and cultural causes of fundamentalism. But its theoretical approach derives from the lack of capacity of going beyond the literal meaning of language, the inability to reach the symbolic dimensions of reality and of language itself. Flat, literal interpretation of texts and traditions is the stronghold of fundamentalism. That is why it is so difficult to establish an effective dialogue with these positions, and why they are a source of conflict; dialogue and exchange are theoretically impossible, inconceivable, from their point of view. Fundamentalism is a consistent position, and a very strong one, since it is not at all an easy task to reach the symbolic dimension of notions and traditions.

Let us now go to the rather obvious second hand on the task of pointing out some examples of differences. It is the world of customs and traditions proper to each culture; the habits, conventions, patterns of behavior, customary manners or practices developed by each culture. To eat this or that, to bury this way or that way, to dress like that, to celebrate such festivities in such or such a way... Initially we are also astonished by the enormous diversity and we are lead to think of incompatibility. But if we make a certain effort to discern what we do from what we are and place each thing in its proper place, if we are able to see that what we do is very nice indeed but is not as important as what we are, as our human nature, then we may also be lead to a different perspective. What really counts is that we are creatures gifted with dignity and capable of depth; what we do and how we do it may be nice and good, and even important, but not so important as to justify suffering and death. If we make this distinction, we will be much more free to do whatever we want while respecting what others do, and we will end up discovering the charm of what others do and may be learning to do it ourselves. In fact, if a custom is authentic, if it transmits consistent values, we will certainly end up by being fascinated by it and celebrating its existence.

Of course this is rather easy to understand and accept at an artistic, folkloric or gastronomic level. Most people end up appreciating exotic food or dancing, even after an initial rejection; some people can even develop a devotion for icons. When we reach the level of living together, things become less easy, but with good will, patience and understanding we can reach enough knowledge and respect for the other's customs as to overcome problems. Finally we have a selected group of problems more difficult to deal with. They are matters where the border line between individual freedom and social norms or legislation is not that easy to place. Deliberately mixing things in no order we might mention here body punishments, violence in television and cinema, polygamy, junk food, children's work, body exhibition, women's dependence, the egoism of small family units, excision, over consumption of goods, lack of respect for nature... Those matters are harder to manage, but we should not be discouraged. We have to carefully analyze them one by one, trying to see which is their ultimate basis, where they come from, what is their function and meaning. And then we should have enough freedom of spirit to change whatever has to be changed, and enough strength of spirit to defend and preserve whatever deserves so. Knowing that if these changes or defenses are done after -not before!- a proper analysis and a deep and serene consideration, then it will be possible to make them without tensions or divisions, without impositions or despise, out of free conviction.

After these lines on differences, let us now discuss points of coincidence, shared experiences and common challenges. It is almost topical, but still a fact, to speak about shared monotheism. This is a very powerful and common symbol, ground for a large understanding. But it has to be also an open wealth: it should not imply any disregard or any feeling of superiority towards traditions not considered monotheistic. The dialogue with Eastern traditions -Buddhism, Hinduism, Taoism, etc.- is an important and enriching one, which Mediterranean traditions can face separately or jointly, but which they cannot avoid. It is not only because of Bertolucci -a Mediterranean-: Eastern traditions will have an impact among us, and this should be a positive experience for all. They should not be seen as competitors; they should be welcomed as elements that will help us to open, complement and purify our own traditions. And we should probably also re-evaluate with a positive approach extinguished Mediterranean religious traditions as the ones from old Egypt, mythological Greece, Gnosticism, Manichaeism -Mediterranean Amin Maalouf has made a nice contribution in this respect-, etc. The terrible fights of the past swept completely the loosing parties, and many treasures where thrown away with them. This exercise would also help us in properly considering our own present traditions.

Anyway, the fact is that, as we share a sea, we share the symbology of an only God, merciful and compassionate, creator of the Universe and that fatherly cares about humanity. And as we share a peculiar landscape surrounding that sea, with quite a few elements in common -the blue sky, some trees and plants, the shape of some rocks, the delight of some beaches- our traditions also share beliefs and habits that link us and that we have to bring to open light and be fully aware of them.

It is time now to finally move to something else we share: challenges. On one hand, those of a more material or social nature: the challenge of peace among us, of economic development for all, of geostrategic influences, of preserving nature, etc. But this is not the proper place to focus on them. Here we should focus on a rather peculiar common challenge: secularization, the process of separation between religion and public matters. Because society can now operate without the help of religion -or needs to function without it to properly operate-, and because some members of society consider themselves non-religious people, there is in modern societies a pressure towards separation of the "sacred", of "eternal matters", from the "secular", the temporal, what belongs to time, to the "seculum", the century. We will not discuss now whether this is a positive or negative process, or whether it is avoidable or unavoidable. The fact is that it is here. Maybe some will think this is a specifically western experience, a consequence of Galileo Galilei and the French revolution that only impacts on Catholicism and other western traditions. But this opinion appears not to match facts. The autonomy of economic structures, of technological development and of scientific investigation seems to have become a universally spread phenomenon. The world seems to be so interconnected that nobody can stand aside from this trend.

The core of secularization is the separation between religion and social survival. In modern societies, economic structures depend essentially on technology and science. And science does not use the religious level in its functioning. As a matter of fact, religion and science are incompatible languages: religion speaks to the totality of human capacities from the totality of the universe, it shakes the person as a whole, it mobilizes simultaneously all the perceptive faculties, including emotion; while science limits itself to the use of reason, to the cold, distant, objective analysis of experimental facts. They are two totally different approaches to reality. They may be compatible and even complementary, but they are not mixable. And since society depends on science, religion cannot get involved anymore in matters of survival; it has to strictly devote itself to the world of the spirit. In a way, secularization can even be considered as a liberation for religion itself.

All religious traditions are experiencing this impact. Sacral societies are being destroyed, and religious experience will have to take place within this new context. Even the positions more favorable to the unification of religious experience and social life -Islam, but trends in other religions too- will have to find a new way to do it within this new secular context, taking into account the autonomy of society and the existence of non-believers that deserve respect.

We hope the lines of work suggested here can contribute to make positions more flexible and to develop dialogue, respect and fraternal neighborhood around the Mediterranean.