 |
| Malevich 1929 |
Algunes consideracions sobre els valors que ens ajudin a veure perquè necessitem un nou sistema de valors
(amb un to que intentarà defugir tant els laments apocalíptics com la indiferència o la ignorància, o sigui des d’una serena preocupació, compartirem ara algunes reflexions que puguin ajudar a respondre a alguns interrogants com: hi ha “crisi de valors”? necessitem un nou sistema de valors? Val la pena parlar de valors?)
- Primera consideració (De la naturalesa dels valors…)
Certa confusió entorn del terme
“valors”. Necessitat d’algunes precisions inicials, sense
pretensions (només “per entendre’ns”).
Definició
de valors que adoptarem: els valors com a allò
que es pot interioritzar i que té la capacitat de vertebrar i orientar el
pensament i el comportament, i per tant es viu i apareix com a desitjable.
Proposarem
tres models complementaris, superposables, tots ells vàlids al seu nivell. Tot
recordant que els models són això: models. No pretenen explicar tota la
realitat, ni ser l’única explicació possible d’una realitat, sinó ser una eina
útil per ajudar a entendre i a treballar una certa realitat.
Model I
Una sola mena de
valors; els valors canvien segons les persones, les cultures, les èpoques.
La
“crisi de valors” apareix quan no es té clar què es desitja (desorientació) o
bé quan el que un té clar es veu qüestionat pels altres, per l’entorn (pèrdua
de vigència).
Model
II
Distinció
entre valors temporals (subjectes a canvi) i valors intemporals (o que ho
semblen, que són viscuts com a immutables, fora del temps).
Crisi
de valors: moment de modificació dels valors temporals o bé moment d’afebliment
de la influència dels valors intemporals en els temporals.
Model
III
Distinció
entre:
- “allò que és sempre espontàniament
desitjat”
- “allò que en aquests moments i en
aquest lloc es considera desitjable”
- “allò que sempre i en tot lloc és
desitjable que sigui desitjable”
Això
ens portaria a tres grans grups de valors:
A. els “valors primaris”, pulsions espontànies
lligades a la supervivència i a l’herència instintiva: l’ambició, l’audàcia, el benestar, el confort, el descans, el desig, la
distinció, l’eficàcia, l’elegància, l’èxit, la fama, la força, la gosadia, el
luxe, el plaer, el poder, la respectabilitat, la riquesa, el risc, la
satisfacció, la seguretat… Podríem dir que aquests valors primaris estan
sovint lligats a la nostra naturalesa animal. Els valors primaris no s’han pas
de rebutjar, d’eliminar (pretensió absurda i fora de lloc) sinó que s’han
d’equilibrar sàviament amb els altres valors.
B. els “valors
intermedis” o “sòcio-històrics”, els que operen en una determinada societat
i en un determinat moment històric. Per exemple, la competitivitat, el
creixement sostenible, l’eficiència i transparència de la gestió pública, la
globalització respectuosa de les particularitats, la igualtat d'oportunitats,
la ingerència humanitària, la laïcitat, i tot
el que són valors propis de cada cultura, de cada època…
C. els
“valors ideals”, que 1) semblen fora
del temps, immutables, no lligats a un context socio-històric determinat (o si
més no tenen una vigència històrica tan llarga i una validesa tan universal que
els associem a la naturalesa humana, a la condició humana) i que 2) suporten un
moment de reflexió, d’anàlisi crítica, de sedàs racional i intuïtiu (no només
són immediats, espontanis com els primaris).
Els
exemples són ben coneguts, fins al punt que força gent quan diu “valors” pensa
en aquests: Abnegació, Afecte, Agraïment,
Alegria, Altruisme, Amabilitat, Amistat, Amor, Austeritat, Bellesa, Benvolença,
Bondat, Calma, Compassió, Comprensió, Confiança, Consol, Constància,
Contemplació, Coratge, Cordialitat, Dedicació, Delicadesa, Dignitat, Discreció,
Disponibilitat, Docilitat, Dolcesa, Esforç, Esperança, Fe, Felicitat,
Fidelitat, Fraternitat, Generositat, Gratitud, Honestedat, Humilitat, Igualtat,
Innocència, Justícia, Lleialtat, Llibertat, Misericòrdia, Modèstia, Noblesa,
Obediència, Paciència, Perseverança, Pobresa, Puresa, Quietud, Resignació,
Respecte, Responsabilitat, Sensibilitat, Senzillesa, Serenitat, Simplicitat,
Sinceritat, Solidaritat, Tendresa, Transparència, Veritat.
Si aquests “valors ideals” estan
lligats al nostre caràcter racional o bé al nostre caràcter espiritual seria
objecte de discussió, però en tot cas estan estretament lligats a
l’especificitat de la condició humana.
Des d’aquest punt de vista, els valors
primaris i els valors ideals incidirien, des de punts de partença diferents, en
la configuració dels valors intermedis, els quals podrien ser vistos com el
resultat de la incidència dels valors primaris i dels valors ideals en una
circumstància sòcio-històrica determinada.
En aquest nivell és on es dóna la
confusió que més ens complica el parlar de valors: la no distinció entre el
desitjat i el desitjable, entre el que és i el que hauria de ser, entre els
valors com una constatació i els valors com a quelcom dotat de càrrega
“valorativa”, com a quelcom que ha de ser “positiu”, que ha de servir per a fer
millors les persones i les societats. ¿Anomenem
valors a allò que de fet mou a les persones o a allò que considerem que seria
bo que les mogués?
Sovint utilitzem el terme tan en un
sentit com en l’altre, o bé hi ha gent que l’utilitza en un sentit i altres que
l’utilitzen en l’altre, i això complica la discussió sobre els valors
(probablement això no passi perquè sí, per pur descuit o manca de rigor
semàntic, sinó que hi ha bases objectives que afavoreixen aquesta situació: en
efecte, en la pràctica sovint no és tan senzill delimitar la frontera entre
allò que és i allò que hauria de ser, i aquí hi pot haver l’arrel del doble ús
del terme…)
Aquest tercer model sembla més ric,
precís i matisat que els anteriors, i permet entendre millor la dinàmica de la
realitat; a més, és encara prou senzill com per ser manejable. Però no oblidem
que no és més que això: un model d’entre molts d’altres de possibles.
Per acabar de
completar - i complicar - el panorama sobre la complexitat de l’ús del terme
“valors”, cal assenyalar que és també útil mirar de diferenciar entre:
- els valors personals i els valors
col·lectius.
- els valors com a experiència subjectiva
(“experiències de desitjabilitat”) i els valors com a entitats objectivables
(“allò que apareix com a desitjable”).
- els valors simples (normalment
designats amb un sol mot: “solidaritat”), més senzills de recensar i de
manejar, i els valors complexos (“solidaritat entre generacions”, “amor a la
pàtria”), els quals es poden multiplicar enormement.
- els valors viscuts o internalitzats
(allò que ens és important, el que de fet ens mou, les nostres conviccions
reals i profundes, els nostres principis, allò que ens identifica i que no
estem disposats a perdre, tant els formulats conscientment com els que operen
sense que ni ens en adonem) i els valors “considerats” (allò que una reflexió o
bé la intuïció ens fa veure com a valuós, el que considerem que ens hauria de
moure, en tant que deure, programa o objectiu a assolir)
Actualment, com dèiem, en la vida
quotidiana i en els mitjans de comunicació es barregen sovint totes aquestes
diferents accepcions i això pot portar a certes confusions. Quan algú diu
“valors” cal mirar d’esbrinar si està parlant dels valors ideals, dels
socio-històrics o dels primaris; si s’està referint a valors personals o
col·lectius, internalitzats o “considerats”… Val la pena fer l’esforç de tenir
en compte tots aquests possibles significats del terme i saber a què ens
referim quan en parlem (això comportarà que en les altres consideracions que
segueixen tendirem a qualificar sempre el terme valors; és una mica pesat, però
esperem que sigui clarificador).]
- Segona consideració (De la naturalesa dels valors ideals…)Els “valors ideals”
són, probablement, creats per l’home (si més no, com a espècie i com a fruit
d’una llarga evolució que es perd en la nit dels temps; probablement han
canviat poc en els darrers 30.000 anys…)
però
es
presenten i els vivim de tal manera que és com si fossin preexistents i
independents de l’home, el qual “els descobreix”, “se li imposen”, els viu com
a reverenciables, com si tinguessin entitat pròpia i superior al la mateixa
condició humana… semblen una mena d’entitats a mig camí entre els homes i el
món de la raó o el de l’esperit.
D’aquí
que siguin mereixedors de respecte, que se’ls tracti com a coses valuoses, com
a….”valors”! El seu paper en la vida humana és rellevant, important, central:
Ø aquests
valors “ens fan éssers humans”, són la sal de la vida, donen sentit a
l’existència, la seva pràctica és realitzadora, “omple”.
Ø són
quelcom de venerable, de reverenciable, de respectable; els hem de cultivar, de
protegir, n’hem de tenir cura.
Ø són
alhora d’una gran potència i enormement fràgils, vaporosos, evanescents…
Ø només
es manifesten en els nostres actes, els nostres gests, les nostres maneres de
tractar-nos, de relacionar-nos; són subtils, i en canvi si desapareixéssin
quedaríem perduts, desorientats, sense nord; ells ens il·luminen, indiquen el
camí veritablement digne de ser seguit pels éssers humans.
Ø
nosaltres som els “intermediaris”, i
per tant els únics responsables de la seva existència o, si més no, de la seva
manifestació. Això ens atorga:
·
dignitat
(tenim l’honor de tenir la potestat de manifestar-los)
·
responsabilitat
(de nosaltres depèn que es manifestin)
·
llibertat
(podem manifestar-los o no, depèn de nosaltres)
- Tercera consideració (De la naturalesa de la crisi de valors…)Avui
es parla de “crisi de valors”. Això
pot voler dir que els valors intermedis estan en ple procés de canvi i això ens
crea desorientació, o que no entronquem prou amb els valors ideals per a crear
o vivificar aquests valors socio-històrics. Probablement passin les dues coses,
i ens trobem de fet davant d’una “doble crisi de valors”.
Però
el que de moment ens preguntem és, simplement: n’hi ha o no n’hi ha, de crisi de valors?
Hi
ha qui diu que no. Heus aquí dos exemples ben lúcids i a tenir molt en compte:
q
Salvador
Cardús a “La transmissió de valors”, dins “Societat civil i
valors”, Societat civil n.28, juny del 2000: “Particularment, les referències a
una suposada crisi de valors, serveixen per emmascarar just la situació
contrària. Efectivament, l’afirmació de l’existència d’una gran crisi de
valors, a més de ser ben poc original –cada època s’ha inventat la seva pròpia
gran crisi de valors-, dissimula que vivim en una societat que resol els
problemes creats per la seva complexitat tot desenvolupant estratègies molt
sofisticades de transmissió de valors –amb maneres de fer, de pensar i de dir
la realitat- que imposen un ordre i un sentit a la vida de cada dia. Amb una
mica de capacitat d’observació, es pot descobrir com malgrat la suposada
pluralitat d’estils de vida, mai com ara no hi havia hagut uns models culturals
tan compartits i tan homogèniament interioritzats per un nombre tan gran
d’individus. (…) En definitiva, si el sentit comú, el coneixement de la
història i l’observació sociològica ens indiquen que no hi ha crisi de valors,
en el sentit que no hi ha desorientació respecte de com comportar-se en la
majoria d’àmbits socials, perquè s’insisteix tant a lamentar allò de què no es
té evidència que existeixi? La resposta cal buscar-la en un altre fet: en qui
és que parla de crisi de valors. Ho fa tothom? Se’n parla sempre? S’aplica a
tots els àmbits socials? Efectivament, el discurs sobre la crisi de valors és,
fonamentalment, un discurs de poder. O, més precisament, el discurs de sempre
de la crisi d’autoritat i, per tant, el propi d’un poder afeblit. Així, parlen
de –i viuen en- crisi de valors, els bisbes que han perdut pes social, els
polítics en retirada, els intel·lectuals desacreditats, els artistes
incompresos, les associacions estancades, els pares contestats pels seus
fills…”
q Juan-José López Burniol
a “La política y los valores”, La
Vanguardia del 28 d’agost del 2000: “Mi respuesta es clara: no se trata de
una crisis social de valores, sino de la crisis de una clase dirigente –no sólo
política- que se ha perpetuado a si misma, en más de un ámbito, desde el inicio
de la transición, hace ya la friolera de 25 años. Y es esta perpetuación, más
allá de toda medida razonable, la que provoca las disfunciones hoy detectables
en nuestro ámbito, fruto de la falta de renovación a tiempo. Lo que resulta
especialmente grave si el líder histórico ha propiciado, más o menos
conscientemente, la neutralización de cualquier expectativa sucesoria desde
antes de que llegase a tomar auténtica consistencia. (…)”
O sigui: només hi hauria crisi dels
valors de l’elit dominant, o dit d’una altra manera, només hi hauria crisi de
transmissió dels valors dels que manen. I això s’arriba a personalitzar en el
President Pujol, i s’esmenta la Comissió de Valors com a exemple d’aquesta preocupació
exclusivament presidencial… A La Vanguardia de l’1 d’octubre del 2000, Francesc-Marc Alvaro, parlant del President Pujol, deia: “Y el presidente descubre, desconcertado y con gusto de
ceniza en el paladar, que Cataluña debería volver a pensarse. Urgentemente. (…)
Pero él ya no tiene tiempo de hacerlo. O ganas. Y, entonces, es como si
estirase la goma de su sueño hasta que, un día, se rompa. Mientras, para llenar
los tiempos muertos, habla de valores y busca en el viejo baúl de las grandes
palabras algo donde colgar su oferta (…)”. Curiosa manera de considerar als
valors com a quelcom que no té relació amb la necessitat de repensar Catalunya…
Les crítiques que hem vist són
intel·ligents i consistents, i cal tenir-les en compte. Però:
- crec que tots dos autors parlen només
de la transformació dels valors sòcio-històrics, i no tenen prou en compte el
problema de l’afebliment del vincle amb els valors ideals.
- em temo que tradueixen excessivament
posicions polítiques. Que no són visions prou objectives, la seva mirada sobre
la realitat no és prou serena i distant.
No dic que no tinguin raó en bona part
del que diuen: dic que, tot i el que diuen, a mi em continua semblant que actualment es pot parlar i s’ha de parlar
de crisi de valors, i fins i tot de “doble crisi de valors”, com dèiem
abans. Ara, això sí: sense drames, ni visions apocalíptiques, sense “rasgarse
las vestiduras”; “crisi” és potser un terme una mica alarmista. Serà bo
prendre-s’ho simplement com una situació que hem d’afrontar, amb tranquil·litat
i decisió.
De fet sempre n’hi ha hagut, de crisis
de valors; probablement, cada generació viu la seva (hi ha textos romans, o del
segle passat, que semblen escrits avui mateix…). Molt bé, ara ens toca viure la
nostra. Això sí: que n’hi hagi hagut d’altres no permet afirmar que ara no n’hi
ha, o que la d’ara no és important. El que cal és que analitzem bé com és
aquesta crisi actual, quines són les seves especificitats, i que trobem maneres
de superar-la. Negar la crisi no és certament una manera d’enfrontar-s’hi.
Crec,
doncs, que avui vivim una doble crisi de valors, o sigui: 1) una
profunda transformació dels valors “sòcio-històrics” i 2) un notable oblit,
ignorància, menysteniment, dels valors “ideals”, que està empobrint els valors
“sòcio-històrics”.
Alguns indicadors
d’aquesta crisi, dits sense ordre ni concert:
§
l’estil de vida de molts adolescents i
joves de casa nostra. No només 1) el paquet discoteca-tabac-alcohol-droga i 2)
la dependència de la TV i dels jocs -Cybiko- sinó també 3) el desinterès per
l’escola i per la cultura, 4) la manca d’iniciativa i d’imaginació per
construir nous projectes personals i col·lectius
§
les dificultats viscudes per moltes
famílies per educar bé els seus fills
§
el fet que el consumisme sigui un dels
valors centrals de la vida (o si més no de l’entreteniment, de la diversió) de
molta gent
§
l’afebliment de la vitalitat social, de
les normes i les xarxes de compromís cívic, que es tradueix en un descens de la
qualitat de la vida pública i de l'actuació de les institucions socials. En són
signes l'abstencionisme electoral, la baixa afiliació sindical i política, la
poca participació en les associacions de pares i mestres, la reducció del
nombre de voluntaris en organitzacions cíviques o l’afebliment dels vincles
dins del veïnatge i la família
§
l'augment de l'individualisme,
l’afebliment de les conviccions morals i la disminució dels valors compartits
amb altres, amb un predomini creixent de la competitivitat i un feble compromís
en els projectes cívics
§
la insensibilitat respecte a la
destrucció de l’entorn natural
§
les dificultats per acollir realment
els immigrants procedents d’altres cultures
§
la submissió i al mateix temps
desconfiança envers els mitjans de comunicació
§
la presència de la violència en els
mitjans de comunicació i en la vida quotidiana (baralles a les sortides de
discoteques), i certa insensibilització al respecte (vídeos frapants de com els
altres joves observen les baralles)
§
el culte al cos, a la moda i a la
banalitat (revistes del cor) i la manca de contestació al respecte
§
la polarització entre tenir massa feina
i no tenir-ne gens, ambdós alienadors
§
la creixent precarietat dels llocs de
treball i la “corrosió del caràcter” que comporta
§
l’incapacitat del sistema de lluitar
contra la pobresa i l’exclusió, la manca de solidaritat dels rics amb els
pobres, dels forts amb els febles, dels “in” amb els marginals
§
el descrèdit de l’activitat política
§
la desaparició del debat col·lectiu de
les qüestions relatives a la religió i l’espiritualitat, però també de
qüestions lligades a la mort, als sentiments, a les emocions… Sembla que vivim
temps incapaços tant per l’èpica com per la lírica, predominant una grisa i
prosaica quotidianitat del plaer immediat i l’anar tirant.
Tot
això més aviat ens indica que necessitem un nou sistema de valors, que els
sistemes anteriors ja no són prou operatius, que cal una profunda “renovació
axiològica”. El problema és que tot això no
es resol amb crides voluntaristes a recuperar, a recordar, a tenir en
compte els valors “ideals”. Es resol amb accions
que comportin, que afavoreixin, la
creació de nous valors sòcio-històrics de qualitat, o sigui accions que potenciïn la màxima integració
dels valors ideals en els nous valors sòcio-històrics.
Però
per fer això bé, per trobar les accions adients, cal començar per analitzar les
causes de la situació actual. En aquest sentit, potser es poden apuntar com a
mínim els elements següents:
§
l’impacte de l’acceleració del canvi
social que està suposant la societat del coneixement i de la innovació, amb les
TIC i companyia. Com seguir el ritme? Com no sentir-se constantment desfasat,
perdut, desbordat?
§
el tipus de relacions laborals que
predominen en el marc de la nova economia (la precarietat dels llocs de treball
o el “Jo S.A.”, segons com es miri) i el seu impacte en l’estil de vida (com
construir famílies estables sobre llocs de treball inestables? Està comportant
ja això una menor durada de les relacions de parella i una disminució de la
natalitat a les societats avançades?)
§
el tipus de personalitats que apareixen
en una societat “inundada d’informació” però no necessàriament de capacitat de
manejar-la (que comporta criteris de classificació, capacitat de discerniment
del rellevant i l’accessori, maduresa personal per a l’avaluació…)
§
el tipus de personalitats que apareixen
en una societat “inundada de diversió” (on en qualsevol lloc i moment es pot
jugar a qualsevol cosa -Cybiko-, veure qualsevol pel·lícula, sentir qualsevol
música, llegir qualsevol novel·la, veure qualsevol imatge…)
§
l’aparent ignorància i desconnexió del
passat, de la tradició històrica. Sembla com si el passat fos irrellevant i
inútil en el nou context històric i social, com si l’experiència acumulada no
comptés per a res, com si les obres d’art generades per 30.000 anys d’història
humana no tinguessin cap valor: la novetat és l’únic que compta, que té
interès…
- Quarta consideració (De la naturalesa dels valors sòcio-històrics…)Per a comprendre una mica millor la nostra situació actual i
perquè necessitem un nou sistema de valors, pot valer la pena deixatar una mica
més la dinàmica i les característiques dels valors “sòcio-històrics” en la nova
societat.
Els
mites i les ideologies, vigents fins fa ben poc, compartien una “capacitat de
dictamen”: això és cert i això no, això
val i això no val. Determinaven des de fora el que era veritat i el que era
bo, valuós. D’alguna manera, assimilaven els valors socio-històrics als valors
ideals, els tractaven com a tals. L’individu només tenia que assimilar i
adaptar-se a aquesta veritat externa (això és simplista, però a grans trets era
així). Per enfortir aquest mecanisme “d’imposició externa” es recorria a
mecanismes de referència a una autoritat inqüestionable, bàsicament “Déu” en la etapa mitològica i “la
naturalesa de les coses” o la “Raó”
en la etapa de les ideologies. Aquestes “autoritats externes” determinaven la
veritat i el bé, i demanaven l’adhesió exclusiva, immutable, acrítica i
permanent dels individus al que elles, instàncies supremes indefugibles,
dotades del màxim prestigi i autoritat, determinaven. La Llei de Déu o la Llei
Natural eren la gran referència.
¿Què passa en la nova “societat del
coneixement”, en la qual el coneixement és l’element clau de la dinàmica
econòmica i social, i que és una societat globalitzada i en constant procés de
canvi, de transformació? ¿Com s’estableixen la veritat i el bé en aquest
context? ¿D’on surten els valors socio-històrics? ¿Quina mena de valors
socio-històrics són? Aquests són enormes interrogants que tenim al davant.
En
aquesta nova societat ja no podem funcionar amb l’esquema “això val i el que no sigui això no val”. Hem de passar a l’esquema “això val en aquest moment i el que no sigui això pot ser que també valgui”. Els valors
socio-històrics recuperen tota la seva identitat, especificitat, autonomia, es
delimiten terrenys, es clarifiquen àmbits. Ja no hi ha autoritat única i
inqüestionable, la relativitat i la diversitat són acceptades. El que abans
anava “de dalt a baix” –de l’autoritat emissora al poble receptor- ara va “de
baix a dalt”. El que eren valors rebuts passen a ser valors construïts.
Ara,
doncs, els valors socio-històrics ja no troben el seu fonament en la voluntat
de Déu ni en la llei natural, sinó en la constatació de la seva utilitat, de la
seva operativitat. Són fruits de la nostra pròpia activitat, són valors
construïts per nosaltres mateixos i no per una instància exterior. Són valors
relatius, més o menys “valuosos” segons si estan més o menys ben fets, i per
tant dependents de la capacitat - de la lucidesa i de la pregonesa, de la
clarividència i del gruix qualitatiu - d’aquells que els han generat i
proposat; i per tant de la intensitat de vivència dels valors ideals per part
dels constructors de valors socio-històrics. Són valors més dependents, pel que
fa a la seva consistència, de la qualitat dels seus constructors. En temps més
estables les generacions podien anar destil·lant col·lectivament els valors. En
temps de canvis ràpids, això serà més difícil, caldrà encertar-la més a la
primera, i d’aquí la major dependència de la qualitat dels grups i persones
capaços de subministrar nous valors.
Són
valors “horitzontals”, que neixen arran de terra, i que no demanen ni comporten
creença, ni militància, ni adhesions incondicionals; són valors a utilitzar
mentre serveixin i a substituir per d’altres quan deixin de servir. Són valors
“pragmàtics”, mesurats per la seva capacitat d’ajudar al bon funcionament de
les persones i dels col·lectius, per la seva capacitat de generar excel·lència
personal, per la seva capacitat de generar relacions o lligams de qualitat
entre les persones i amb l’entorn natural del que som fruit i pel qual som
nodrits i acollits. Em sembla que avui les coses van per aquí, encara que el
senyor Josep Miró i Ardèvol, a
l’Avui del 29 de setembre del 2000, titlli d’utilitaristes aquests punts de
vista i de “terrorífic” el text en el que els exposàvem a l’Avui del 25 de
setembre del 2000.
- Cinquena consideració (De la utilitat de parlar de valors…)Val
la pena discutir sobre si hi ha o no crisi de valors? Val la pena parlar de
valors? Serveix d’alguna cosa?
Jo crec que val molt la pena, que el debat serveix per a incidir en la
realitat, per a transformar-la; crec que parlant - i discutint - la gent no
només s’entén sinó que es transforma, canvia positivament, esdevé sensible a
certes coses, descobreix coses que no se li havien acudit. Crec que un gran debat públic sobre valors a Catalunya resultaria molt
sa, molt higiènic; crec que és necessari i útil.
Un debat no només a nivell
d’intel·lectuals, sinó un debat popular,
que pogués arribar a un màxim de gent. Que des dels ajuntaments, els partits,
el sindicats, els moviments, les ONGs o qui sigui s’obrin plataformes de debat
públic, en les que pugui participar tothom. De fet, un debat sobre els valors és ja un tipus de pràctica en la bona
direcció.
Recordem el que diu l’Àngel Castiñeira al respecte:
“Catalunya pateix avui un dèficit de debat públic sobre els projectes de
societat que volem compartir i sobre els valors que voldríem comuns. La por a
parlar en públic de valors i a ser inclosos en el "club dels
predicadors" és la coartada perfecta per a convertir el pluralisme en una
caricatura de si mateix i per a desproveir-nos de tot judici de valor. I
tanmateix, el debat sobre projectes i valors és avui --en un moment de grans
canvis-- més necessari que mai. Necessitem qüestionar-nos sobre la nostra
identitat moral perquè aquest és un dels components a través del qual podem
decidir què farem en el futur, en què tractarem de convertir-nos. Només podem
narrar la nostra identitat (personal o col·lectiva) quan ens hi impliquem
emocionalment i renovem diàriament en l’àgora públic el nostre compromís com a
ciutadans, el nostre projecte de vida en comú.”
Una
tasca d’aquesta mena l’hauria d’emprendre qualsevol societat que vulgui ser una
mica responsable i protagonista de la seva pròpia evolució. Ara bé, la seva
importància pel futur d’un col·lectiu rep un èmfasi especial quan aquest
col·lectiu es troba en situació de risc d’extinció de la seva identitat. En
aquests casos, el treball sobre els valors pot esdevenir un element decisiu per
a aquesta supervivència.
Dit
d’una altra manera: pels francesos, dur a terme aquesta tasca és important a
l’hora de mirar d’orientar el model de societat cap al qual volen avançar, però
dels seus resultats no en dependrà, si més no a curt termini, la supervivència
de la identitat francesa. Pels catalans, en canvi, el desafiament és més gran,
ja que del resultat d’aquesta tasca sí
que en pot dependre la mateixa continuïtat de la identitat catalana. De
l’encert i la creativitat del treball indicat en depèn la capacitat de generar
propostes engrescadores, mobilitzadores, que facin que la gent consideri
espontàniament, inconscientment, que val la pena adherir-s’hi activament i
contribuir a la seva implementació. I com que aquestes propostes innovadores i
mobilitzadores hauran estat formulades des
de la identitat catalana, això comportarà una major possibilitat de
pervivència d’una llengua, d’una cultura, d’una manera de fer, d’una manera de
veure el món construïda en constant evolució durant segles i que voldríem que
pogués continuar evolucionant en el futur.
- Sisena consideració (De les prioritats en el debat sobre valors…)
Com
a exemple del que es podria debatre prioritàriament en aquest àmbit, heus aquí
les meves preferències (a la Comissió estem mirant de consensuar entre tots
unes prioritats comuns pel que fa a aquest possible debat):
1. ¿Cal difondre la consciència de la
necessitat d’avançar cap a un model de desenvolupament sostenible i solidari,
un model de creixement econòmic capaç de fer un ús racional dels recursos
naturals disponibles i eliminar alhora la pobresa?
(Relació amb valors com “respecte a la natura”, “creixement sostenible”, “lluita contra la pobresa i l’exclusió”, “solidaritat amb el Tercer Món”, “solidaritat entre generacions”…)
2. ¿Què porta a l’alt consum de droga, el
desinterès per l’escola i la manca d’idees engrescadores i de projectes
creatius que es poden constatar en una part significativa de la joventut catalana,
i què es pot fer al respecte?
(Relació amb valors com “creixement personal, “projecte vital”, “felicitat”, “joia”, entusiasme”, “sentit de la vida”…)
3. ¿Cal que, tot conservant els avantatges
derivats de l’accés a una determinada quantitat i diversitat de béns, el
consumisme deixi de ser un referent important en la vida de moltes persones i
un referent de la nostra societat, anant més enllà d’una societat de consum?
(Relació amb valors com “consum responsable”, “moderació”, “senzillesa”, “simplicitat”, “austeritat”, “altruisme”…)
4. ¿Cal avançar cap a una major
participació del ciutadà en la vida política, que li permeti ser més que un
simple elector? ¿Com imaginar noves formes de participació política capaces de
generar una dinàmica que superi eficaçment la passivitat i el desinterès
polítics de molts ciutadans?
(Relació amb valors com “consciència col·lectiva”, “participació social”, “democràcia”, “llibertat”, “justícia”, “solidaritat” o “generositat”…)
5. ¿Cal fomentar l’interès per la
tradició, per la història, pels ensenyaments del passat, per l’alta cultura
acumulada a tot el món al llarg de segles i segles de creació, i que avui es
situa a l’abast de molts gràcies als mitjans de difusió dels coneixements dels
que disposem?
(Relació amb valors com “interès per la cultura”, “veneració de l’antiga saviesa”, “respecte als avantpassats”, “tradició”…)
6. ¿És
possible difondre la consciència de la gràcia de conservar i desenvolupar la
identitat catalana, fent simultànies la fidelitat al llegat rebut i la capacitat
de creativitat cap a nous horitzons?
(Relació amb valors com “identitat col·lectiva”, “respecte dels drets dels pobles”, “patriotisme”…)
7. ¿Com harmonitzar l’enfortiment de la
identitat catalana amb un major contacte amb altres cultures, moltes d’elles
operativament presents en el nostre mateix marc social?
(Relació amb valors com “multiculturalitat”, “globalització”, “tolerància”, “respecte a la diversitat”, “diàleg intercultural”, “pau”…)
8. ¿Cal enfortir la consciència individual
i col·lectiva de la importància del desenvolupament de la sensibilitat (envers
la natura, estètica, ètica, espiritual…) per a poder gaudir d’una vida
veritablement humana?
(Relació amb valors com “sensibilitat”, “tendresa”, “pregonesa”, “bellesa”, “bondat”, “obertura al transcendent”…)
9. ¿Cal redescobrir la importància de
plantejar-se el que significa la interpel·lació religiosa (en el marc de la
tradició que sigui) i donar-hi una resposta lliure i conscient? ¿Com crear un
marc institucional i un clima social que afavoreixin aquesta dinàmica i
permetin el ple desenvolupament de les actituds de resposta positiva a aquesta
interpel·lació?
(Relació amb valors com “espiritualitat”, “religiositat”, “pau interior”, “obertura al misteri”…)
10. ¿Cal
enfortir les actituds que fan de la persona l’element essencial de la dinàmica
individual i col·lectiva, el referent sobre el que fonamentar les nostres
iniciatives individuals i socials? ¿Cal fer de la condició humana un dels
subjectes principals de reflexió i debat, treballant a fons el que és realment
l’ésser humà?
(Relació amb valors com “humanisme”, “personalisme”, “amor”, “amistat”, “comprensió”, “servei”…)
- Setena consideració (Del fonament dels valors ideals…)Podria
acabar aquí i evitar polèmiques. Però llavors no estaria arribant al fons de
les meves conviccions, i per tant no seria prou honest amb vostès. M’arrisco,
doncs, a oferir una setena i darrera reflexió.
Dèiem
al principi que és com si els valors
ideals fossin preexistents a l’home. Doncs bé, també és com si els valors ideals no fossin autofonamentats, entitats
increades que existeixen per si mateixes, disperses i inconnexes, sinó que és
com si derivessin, estiguessin lligats a un únic fonament. Per a uns, aquest
fonament és la Raó humana. Per a uns altres, entre els quals em compto, aquest
fonament és una instància de caràcter inefable i inabastable (l’Altre,
l’Absolut, el Misteri, Déu…), un fonament sense forma, no subjecte als avatars
de la història, de la raó, del pensament. Aquest “fonament sense forma” seria
el generador dels valors ideals o, millor dit, els valors ideals serien fruit
de la interacció de l’home amb aquest fonament, i per això vivim els valors com
un regal del qual cal estar agraïts i contents.
Aquest
fonament immutable i els fruits perennes de la seva interacció amb la humanitat
ens permetrien afrontar amb confiança
temps de canvis accelerats en les estructures dels valors socio-històrics com
els que estem vivint. El “fonament sense forma” i els valors ideals farien
possibles noves interaccions generadores de valors socio-històrics de qualitat.
Potser és precisament en això que consistiria la creació de nous valors, tant a nivell de les persones com de les
organitzacions: assumint a fons els valors ideals, generar idees,
comportaments, normes, institucions màximament impregnats i al servei d’aquests
valors ideals.
Per
tant, aquests nous valors haurien de caracteritzar-se pel fet de contribuir al
bon funcionament de la nova societat. I per bon funcionament entenem un
funcionament al servei de les persones, o sigui que garanteixi la seva digna
supervivència i el desplegament de les seves potencialitats de màxima
humanització, o sigui la potenciació de les més elevades dimensions de que
l’home és capaç.
Alhora,
el fonament sense forma i els valors ideals actuarien com a instàncies
validadores o criticadores de nous valors socio-històrics. I els valors
socio-històrics esdevindrien instàncies regeneradores de la vigència i
operativitat dels valors ideals.
Cal afegir encara un matís. Potser la
manera d’amarar-nos dels valors ideals no sigui directa, sinó indirecta. Potser
sigui un sub-producte. No es tractaria, doncs, d’invocar-los directament, de
predicar-los i practicar-los voluntarísticament, de pensar-hi molt. Es
tractaria potser més aviat de posar-se en contacte amb el fonament sense forma,
ja que seria d’aquest contacte d’on sorgirien els valors ideals. I seria en el
marc d’aquest contacte que aquests valors anirien arrelant més profundament en
el cor de l’home i podrien esdevenir més operatius, més presents en el
comportament. L’assumpció, “l’encarnació” dels valors ideals seria així un
sub-producte de la vinculació de l’home amb el fonament sense forma,
directament o a través de mediacions (símbols, rituals). Llavors el silenci, la
meditació, la pregària, la litúrgia, dient-li com es vulgui i agafant la
tècnica que es vulgui (doncs n’hi ha moltes), passaria a ser el contacte
realment fecund.
Aquesta
referència i connexió al fonament sense forma ens permetria mantenir la
coherència i la estabilitat en un món inestable, en el que tot canvia i molt de
pressa, en què les referències desapareixen davant dels nostres ulls. En
aquesta connexió amb el “fonament sense forma” hi trobaríem la capacitat de
suportar els canvis dràstics de formes i els relativismes anihiladors del
sentit.
Amb
l’avantatge que això ens permetria trobar una font de certesa i estabilitat no
lligada:
1) ni a determinades idees, gestos, hàbits,
paraules, imatges, referències, costums, pautes, normes, regles (que avui
canvien constantment, i per tant no poden ser base sòlida)
2) ni a certes adhesions incondicionals, cegues,
irracionals i voluntaristes que no es corresponen amb la dinàmica de la nostra
societat (opcions fonamentalistes)
El
fonament sense forma estaria més enllà de les expressions concretes dels
sistemes de valors, els podria fonamentar sense identificar-s’hi. Apareixeria
precisament quan “callen” les formes, quan aquestes passen a un segon pla, quan
deixen de ser claus, decisives. Seria un conèixer i un sentir que es produeixen
quan es retiren les paraules i les formes. Seria una saviesa que brolla del
silenci.
En
resum: estem propugnant individus i grups amb una bona connexió amb el fonament
sense forma que els porti a una màxima interiorització dels valors ideals
(persones i grups que tinguin aquell “dring d’autenticitat” que esmenta el pare
Jordi Molas, monjo de Montserrat). Això els ajudarà a ser persones equilibrades
i generadores de valors socio-històrics de qualitat, valors que permetin
construir una societat acollidora, justa, creativa i capaç de, tancant el
cercle, generar individus dignes del nom de “veritables éssers humans”."
- Annex: Vuitena consideració (De valors i cosmovisions…)
Hem establert ja més o menys una certa
noció de “valors”. La noció de “visió del món” o “cosmovisió” ja és una mica
més complicada. En un pla més modest que les “Weltanschauung” dels filòsofs
(totes aquestes reflexions estan fetes des de l’antropologia recreativa, no pas
des de la filosofia), considerarem que una cosmovisió és un conjunt de valors
articulats entre sí formant una estructura suficientment cohesionada com per
funcionar com un tot. Aquest conjunt estructurat de valors opera tant a nivell
de les consciències i vides individuals (és un element bàsic de la “vivència
del món” per part de l’individu) com a nivell de la societat, on pot esdevenir
tant un factor de cohesió social com un factor de canvi social.
De valors en tenim tots. De visions del
món i de la vida espontànies, passives o implícites, també. De cosmovisions en
el sentit que acabem de definir, ja no és tan fàcil tenir-ne: cal haver fet
aquesta tasca de relligar coherentment i amb prou força els valors entre si, de
manera que el resultat “funcioni”: serveixi per a donar sentit a l’existència
de les persones o bé per a mantenir unida o transformar la societat.
Diuen els historiadors que les primeres
cosmovisions es formularen en forma de “mites”, tan antics com la humanitat i
que operaren amb força tranquil·litat –tot i que els grecs clàssics ja havien
iniciat un cert procés de desmitologització- fins al Renaixement, quan el
retorn als clàssics i la consolidació del pensament científic desencadenà un
procés de revisió crítica que acabà portant a la substitució dels mites per les
ideologies com a cosmovisions dominants o hegemòniques en la societat.
Els mites, com bé explica en Marià
Corbí, serien narracions explicatives del món vertebrades al voltant d’un
element central que es troba en correspondència amb les formes de supervivència
bàsiques per a les societats (la mort de l’animal o del fruit en les societats
que viuen de la cacera i la recol·lecció, el plantar la llavor i la collita en
les societats que viuen de l’agricultura, la defensa del ramat contra els
depredadors i els lladres en les societats que viuen de la ramaderia…). Aquest
element central era l’encarregat d’articular els diferents valors en una
teranyina pautada a la seva imatge. Els mites posseïen una alta capacitat de
commoció global de l’individu: li explicaven el món i li assenyalaven el seu
paper en aquest món d’una forma impactant, personalment colpidora, ja que no
s’adreçaven només a la seva raó sinó a la totalitat del seu ésser: la narració
no era només “interessant”, era també “emocionant”.
Les ideologies comportaren un canvi
profund en l’estructura mateixa de les cosmovisions. Per una banda, eren
explicacions racionals del món, pretenien tenir un caràcter científic, i es
formulaven en termes de concepcions abstractes, de principis (no d’”històries”,
de “contes”, com feien els mites). Per altra banda, tenien també un punt clau,
una noció principal, un eix vertebrador que articulava el conjunt, però no ho
feia tant des del centre com més aviat des de dalt, en una estructura piramidal
o d’arc amb una clau de volta. Aquest element vertebrador (la raó, la
democràcia, la llibertat, la indústria, el proletariat, la lluita de classes,
la justícia, la solidaritat…) era la clau del sistema, la peça decisiva que
havia de permetre explicar o canviar el món; un element que polaritzava la
realitat (el que estava amb ell i el que estava contra ell), definia un enemic
clar, fornia una esperança cega i l’èxit li semblava imminent.
Les dues grans ideologies històriques
foren el liberalisme i el marxisme, més o menys articulats amb el racionalisme,
l’anarquisme, el cientisme i alguns
altres “ismes” satèl·lits. La darrera generació d’ideologies, ja molt recent,
seria la representada bàsicament per l’ecologisme, el feminisme i el pacifisme,
els quals, tot i alguns retocs modernitzadors, de fet segueixen operant
bàsicament segons el model de funcionament descrit: un element que és la peça
clau que ha de permetre canviar la realitat (l’ecologia, la condició femenina,
la pau), una capacitat de mobilització, etc.
En els darrers vint anys, les ciències
i els canvis socials han comportat una ràpida i aguda crisi de les ideologies.
És el que s’anomena la “crisi de la post-modernitat”. Amb la caiguda del mur de
Berlín com a imatge simbòlica, les ideologies s’han esfondrat estrepitosament
sense ser substituïdes per cap nova forma de cosmovisió. Fins i tot l’aparent
triomf i pervivència de l’anomenat neo-liberalisme com a ideologia és una
ficció. La post-modernitat, amb la seva crítica del poder de la raó com a
constructora de visions globals de la realitat, tasca en la que paradoxalment
la ciència li ha estat un aliat inestimable, ha creat un panorama en el qual
certament hi continuen havent valors però no “estructures ben travades” de
valors, o sigui cosmovisions.
Davant d’aquesta situació hi ha dues
grans opcions. La primera és considerar que això és molt sa i positiu, que no
cal preocupar-se, que el món contemporani no necessita cosmovisions i que amb
la ciència i els valors que la gent té ja n’hi ha prou per tirar endavant i
bastir un món més eficient i tranquil, sense “menjar-nos tant el tarro”, que
diu l’argot actual. És una hipòtesi respectable i defensable, i més defensada
del que sembla, si més no implícitament. Potser l’etiqueta de neo-liberalisme
no fa més que encobrir, disfressant-ho amb una aparença d’ideologia, aquesta mena
de posicions, tranquil·litzant així els qui podrien sentir el buit o la
nostàlgia d’un referent ideològic.
La segona opció és considerar que per a
l’equilibri i la maduració de les persones humanes i per a la cohesió i
transformació de les societats segueixen fent falta cosmovisions i que, per
tant, si les ideologies s’han esfondrat cal generar nous tipus de cosmovisions.
Aquests nous tipus de cosmovisions hauran de complir com a mínim tres requisits
previs: ser compatibles amb el coneixement científic, ser capaços d’operar
positivament en una societat de la informació i la globalització i tenir plena
consciència del seu caràcter “construït pels homes” (ni vingut dels déus ni de
la raó). Certament, totes les cosmovisions han estat construïdes pels homes,
però els mites es presentaven a sí mateixos com a fruits de l’esfera dels déus,
subratllant així la seva importància i intocabilitat, i les ideologies
apareixien com a filles de la raó, harmòniques amb la naturalesa de les coses,
amb la Llei natural. Les noves cosmovisions no podran tenir cap d’aquests dos
fonaments i hauran de ser plenament conscients del seu caràcter
d’auto-construcció humana, provisional i utilitària; però no per això deixaran
de ser cosmovisions.
Si ens decantem per aquesta segona
opció estarem abocats, doncs, en aquest començament de segle, a una tasca de
creació, de construcció de cosmovisions sobre les bases descrites. No és
senzill, i si només mirem endavant, cap a la immensitat de la tasca, ens pot
entrar un cert vertigen o una sensació d’impotència, de tasca inassolible.
Però no estem sols en aquesta tasca.
Les generacions precedents no ens abandonen. Elles no van treballar en va,
creant sistemes que s’hagin dispersat com boires de la matinada. Si mirem enrere, si fem l’esforç de visitar la història, d’explorar a fons els mites i
ideologies del passat, ens trobarem amb enormes riqueses on pouar. Certament
que no ens estalviarem la tasca de destriar l’herència valuosa de la que no ens
ho és, ni la d’articular aquests elements formant un nou conjunt operatiu, ni
la d’afegir aquells elements que ens facin falta i no tinguem a mà (una notable
dosi de creativitat serà inevitable). Però no partirem de zero, sinó d’una rica
i llarga experiència que ens servirà de subministrador de materials i de
referència permanent tant per imitar el que convingui com per no caure en els
defectes i problemes experimentats en el passat.
Revisitar, doncs, la història, i
revisitar les diferents cultures, ja que cada una d’elles ha estat matriu de
concepcions del món. Quan avui en dia parlem de diàleg intercultural i de
multiculturalitat, no només hem de pensar en les cultures actuals (la majoria
d’elles en perill davant la invasió de la tecnocultura occidental
globalitzadora, simbolitzada pels texans, el trajo i la corbata, l’hamburguesa,
l’automòbil i la discoteca), sinó en la riquesa cultural acumulada per la
història. Haurem de revisitar, per exemple, la Grècia clàssica i la cultura
xinesa, i per fer-ho probablement no haurem d’anar ni a Grècia ni a la Xina, on
la pervivència actual d’aquestes cultures és qüestionable, sinó a les
biblioteques, als museus, a les universitats, als monestirs de tot el món on es
preserva el que es pot de les antigues tradicions.
Diguem-ho amb una certa passió: si,
emmirallats per la novetat d’Internet i la comunicació global, per un món
sotmès a processos d’innovació permanent, per la “nova economia”, les nostres actituds envers el passat són el
rebuig o la ignorància, ens condemnarem a nosaltres mateixos a una àrida
existència on el confort material i la desorientació filosòfica i psicològica
formaran un cocktail que no se sap si serà endormiscador, alienant, o bé
explosiu. Potser val més, doncs, que adoptem una actitud més intel·ligent, la
de mirar de recuperar l’herència, la de poder gaudir del que encara estigui al
nostre abast de les grans riqueses acumulades en tants segles d’història humana
per tantes i tantes cultures. Se n’ha perdut la major part, però el que encara
queda és important i ens pot ser molt útil.
Aquesta
recuperació de riqueses es pot fer de dues maneres principals. Una és la
d’analitzar els mites i ideologies i agafar-ne aquelles peces que semblen poder
ser útils en el marc de la nova concepció del món. S’ha de fer, però no és la
única perspectiva de treball possible. L’altra és la de preservar la unitat
d’aquestes savieses tradicionals, immergir-s’hi i treure d’aquesta immersió la
inspiració necessària a l’hora de bastir les noves concepcions del món. A
l’hora de la veritat potser ambdós camins no són tan diferents, i certament no
són incompatibles. Són maneres diferents d’aproximar-se al passat; potser la
segona mostra un tarannà més respectuós envers aquest passat i un major desig
de comprendre, de valorar, d’admirar aquestes grans cosmovisions que foren els
mites i les ideologies que fins fa ben poc havien estructurat la visió del món
dels éssers humans, però ambdós procediments ens seran útils.
Les noves cosmovisions no estan, doncs,
encara prou perfilades ni batejades; més aviat ens trobem a les beceroles del
procés. Les haurem de construir sobre la base de la severa crítica a que han
estat sotmeses en els darrers anys les ideologies. Les haurem de construir
recuperant materials de la història de totes les cultures. Seran una nova mena
de cosmovisions, diferents del caràcter quadrat dels mites o del piramidal de
les ideologies: potser, com a imatge, la forma circular els serà escaient, i la
disposició en xarxa més que no pas estructures més jerarquitzades. Encara és
massa d’hora ni per entreveure’n les característiques; tot just si podem
començar a intuir les seves condicions de possibilitat, alguns trets que hauran
de tenir i altres que no podran tenir. Però avui, com bé sabem, tot va molt de
pressa, i aquesta construcció no té perquè fer-se esperar massa: la crítica
post-moderna ha fet ja la seva saludable neteja, i tenim massa problemes a
nivell individual i col·lectiu com per entretenir-nos massa abans d’emprendre
la tasca.
Qui estarà en condicions de fer aquesta
tasca? Hem d’esperar algun “profeta” que desencadeni el procés? Els nostres
temps semblen indicar que les coses no aniran pas així. En canvi, la “xarxa” sí
que hi podrà jugar un paper, facilitant la connexió entre la multitud de petits
nuclis vius que poden actuar com a generadors de noves cosmovisions. No és
fàcil predir quins seran aquests nuclis, però pot ser que hi tinguin un paper
rellevant colles d’amics sensibles a aquesta problemàtica i capaces de trobar
una dinàmica de reflexió conjunta, grups d’artistes que vulguin reflexionar a partir
de la seva experiència, grups de voluntariat al servei de tasques diverses però
amb una dinàmica interna de fraternitat creativa, equips de professors i
investigadors universitaris, certes instàncies al si de les empreses com ara
centres de recerca i d’innovació, petites comunitats religioses de meditació,
pregària i celebració, etc.
La feina hi és, cal la energia, la
imaginació i l’encert suficients com per dur-la a la pràctica. Potser no és una
feina de tots, però certament és una feina de molts. Pot ser que ens hi estem
jugant la possibilitat que el món de demà sigui un món habitable, digne i en
pau amb ell mateix."
(ponència de Raimon Ribera a una "Tertúlia sobre els valors" celebrada el dia 16 d’octubre del 2000 a les 20 h. al Restaurant Gularis -Diagonal, entre Balmes i Tuset- de Barcelona)
