La gràcia dels Salms

Els Salms recullen un conjunt de reaccions extremadament humanes davant del món i de la vida. Ens mostren com els éssers humans compartim una sèrie d’actituds bàsiques, íntimes, que formen part de la nostra condició: ens sentim desemparats, necessitem referents, exultem de joia... I és admirable veure com aquestes actituds es van formular fa dos mil cinc-cents anys amb una força i una gràcia tals que mantenen una vivesa i una proximitat que fan possible que ens hi continuem identificant; que ens sentim reconeguts i expressats per aquestes antigues paraules, i que les puguem continuar utilitzant, com han fet generacions i generacions des que van ser escrites.

Hi pot haver qui consideri que només es poden utilitzar els Salms com a lectura o com a pregària si prèviament s’està convençut de l’existència de Déu, o sigui si es considera com a materialment objectiva (independent, per tant, de nosaltres com a subjectes) l’existència d’un ésser conscient que està fora del Cosmos, el vigila atentament i té capacitat per intervenir-hi quan vol. S’obre, però, cada cop més pas una altra perspectiva, alhora molt antiga, a l’hora de considerar Déu, que no necessàriament nega la possibilitat de l’anterior però que no en fa requisit previ per a res. Es tracta d’una perspectiva simbòlica que no s’interessa tant per la realitat material de la divinitat com de la seva operativitat com a símbol, com a imatge de creació humana que té capacitat per impactar en la vida de les persones, per incidir-hi, per transformar-la, per ajudar a situar als éssers humans en el camí d’una vida digna i plena. Des d’aquesta òptica, no cal estar convençut de l’existència objectiva de Déu (o fins i tot es pot estar convençut de la seva no existència objectiva) per a utilitzar els Salms. Es poden utilitzar perfectament sense mostrar-se a favor de l’existència de Déu, o bé deixant en suspens aquesta convicció, perquè des de l’òptica simbòlica el centre d’atenció passa a ser l’ésser humà i el possible paper de la simbologia de la divinitat (i d’altres que s’hi relacionen) en la vida humana.

Hem procurat no fer servir fins ara l'expressió "creure en Déu". Ho hem fet per l'ambivalència a que està sotmesa actualment. Per a uns, creure en Déu és equivalent al que hem anomenat "estar convençut de l'existència objectiva de Déu". Però la tradició s'ha desmarcat sovint d'aquesta interpretació literal. Sempre s'ha sabut que creure en Déu no incorporava la certesa demostrable de la seva existència objectiva (com a quelcom més enllà de la consciència humana). Fet que no excloïa la possible convicció d'aquesta existència, però que mai era certesa demostrable, seguretat plena. La relació amb Déu sempre ha incorporat una dimensió d'inseguretat, d'obertura, de misteri. Des de la perspectiva simbòlica, "creure en Déu" pot ser formulat en d'altres termes. Pots ser vist com a equivalent de "tenir la sort que la noció de Déu et sigui símbol". El creient és llavors aquell en qui el símbol diví opera, és viu, impacta, trasbalsa. Més enllà de la seva raó, dels seus sentiments; simplement, com un fet.

Llavors també tres dels grans atributs divins de la tradició cristiana poden ser rellegits en clau simbòlica. Des d’una perspectiva literal, l’omnipresència, l’omnisciència i l’omnipotència divines poden ser difícils d’entendre: un ésser que tot ho pot, que tot ho sap, que és a tot arreu... Però una altra interpretació és possible. L’omnipresència ens pot dir que utilitzant el símbol diví podem veure tota la realitat transformada, veure-la amb uns altres ulls, d’una altra manera, nova: podem veure-la tota ella com a manifestació de la divinitat, que és el mateix que dir que trobem a Déu present per tot arreu, mirem on mirem, anem on anem; percebem la realitat, la captem, de manera diferent, i tota ella se’ns mostra llavors radiant, lluminosa, fulgurant, resplendent, plena, donadora de sentit: tota la realitat està amarada de divinitat, tota pot ser llegida com a creació divina, tota pot ser vista com a emanació de Déu. L’omnisciència ens podrà dir que el símbol diví ens pot ajudar a penetrar fins el més petit, íntim i amagat racó del nostre cor, que ell ens pot ajudar a conèixer a fons tot el nostre ésser, tot allò que som, conscient i inconscient: no és saber-ho tot del món, sinó de nosaltres mateixos; i aquesta capacitat d’autoconeixement és el fonament per conèixer encertadament tota la realitat i per tractar-la i tractar-nos a nosaltres mateixos adientment. L’omnipotència ens podrà dir que llegint la vida en clau de divinitat s’obre la porta a superar tota mena d’obstacle per arribar a la realització de l’ésser humà, que aquest símbol té una immensa capacitat de destrucció de bloqueigs i barreres, que tota dificultat pot ser superada. Res pot ser obstacle definitiu per a trobar un camí vital de plenitud: la força d’aquest símbol va més enllà de tot impediment.

Ens podem trobar, doncs, amb que algú que no "creu en Déu" en el primer sentit que hem donat de l'expressió, es trobi en ressonància amb les formulacions dels Salms, plenes de divinitat, diàlegs permanents amb Déu, recull de grans actituds humanes formulades en termes de pregària, de conversa amb la divinitat. No és estrany: aquesta primera manera de “creure en Déu” no és imprescindible per a trobar gràcia en la referència a la divinitat, en el diàleg amb ella. Hi pot haver ressonància, hi pot haver comoditat amb el diàleg amb Déu, hi pot haver operativitat del símbol diví sense necessitat de “creença” en el primer sentit del terme. Si aquesta ressonància, si aquesta comoditat, és una indicació, un senyal en nosaltres de la operativitat del símbol diví, deixem-ho a la percepció que cadascú en faci...

Per això considerem, doncs, que un "no creient" també pot apropar-se i assaborir una tria de fragments dels Salms com la que trobareu a Aglaia. Tria enormement sesgada, que ha privilegiat les expressions que ens poden ser més properes o colpidores i ha deixat descaradament de banda les que ens són massa remotes com per ser-nos significatives, o les que queden massa allunyades de la nostra comprensió de la divinitat. Ho hem fet així perquè el nostre propòsit era poder oferir una eina de treball a persones actuals per explorar-se elles mateixes i la seva relació amb el món utilitzant unes formulacions d’un altre món i d’un altre temps, però alhora universals i intemporals.

Es tracta d’una tria feta amb l’esperança de posar a l’abast eines útils per a l’ésser humà actual en el seu camí de recerca de la dignitat i plenitud de la vida. Les hem organitzat en deu capítols temàtics, però alhora hem evitat fragmentar un mateix Salm entre diferents capítols. Això fa que en força capítols hi hagi fragments que correspondrien a un altre. Els Salms barregen sovint diverses actituds, i passen bruscament d’una a una altra; en part potser perquè són reculls de tradicions orals que havien anat acumulant materials diversos fins a quedar fixats d’una determinada manera. Hem optat per no trossejar i mirar de captar l’actitud preponderant de cada un d’ells per situar-lo en un o altre apartat. Els deu capítols temàtics, els vuit primers de caire més personal i els dos darrers de caire més col·lectiu, són: 1) Escolta'm 2) Et cerco 3) Compadeix-te de mi 4) Protegeix-me 5) Perdona’m 6) Guia’m 7) Confio 8) Aclamo 9) Escolta’ns i 10) Aclamem.

Deixeu-vos portar, doncs, per aquestes velles fórmules, deixant de banda els obstacles de les consideracions massa racionalistes o objectivistes, i mireu si aquests fragments poden esdevenir significatius en el vostre diàleg interior i el vostre itinerari vital. Els diferents capítols els trobareu com a entrades separades de l'Aglaia, sempre precedides pel mot Salms i el número de capítol corresponent.