L'Anunciació

“El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué: - Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu. Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué: - No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. Maria preguntà a l'àngel: - Com podrà ser això, si jo sóc verge? L'àngel li respongué: - L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible. Maria va dir: - Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules. I l'àngel es va retirar." (Lluc 1, 26-38)

Què ens vol dir aquesta escena? Què ens planteja personalment a nosaltres?

¿Quina és l'actitud a adoptar per tal de poder sentir la paraula dins del nostre cor?

¿Una actitud d’atenció, d’alerta, d’escolta, de fixar-se bé en tot, una actitud d’interrogació activa, preguntant-nos què ens vol dir d’important, de significatiu, la realitat?

Quan la paraula apareix (quan experimentem quelcom que és com si captéssim un missatge), se’ns presenta com quelcom que ve de fora, i no d’un fora qualsevol, sinó del fonament mateix de la realitat, expressat per la imatge de la divinitat. Aquesta paraula és portada pel rostre parlant de la divinitat, l’arcàngel Gabriel (que vol dir “Déu que parla”, és Déu mateix qui s’adreça al cor dels humans). És un esdeveniment desconcertant (“no tinguis por, Maria”, comença dient l’àngel), que trenca la lògica quotidiana, allò que considerem normal, previsible, “humà”. Aquesta irrupció ens depassa (“no és humana”, podriem dir), ve des del fons de la realitat, i per això la vivim desconcertats, com a provinent del misteri. No entenem com és que pot passar això, que podem ser cridats a no seguir la normalitat previsible, allò que considerem normalment com a “humà” (i per això vivim aquesta crida, aquesta irrupció, com a provinent del diví: “el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra”).

¿Quina és l’actitud a adoptar davant de la irrupció de la divinitat? El que ens diu el text és: acceptació, submissió lliure, “que es compleixin en mi les teves paraules”. Ni resistència, ni queixa: docilitat, deixar-se portar, assumir el que ve. És la mateixa actitud que tindrà Jesús a l’hort de Getsemaní: “Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.” No és gens fàcil arribar a aquest estat d’esperit, com tampoc no és fàcil arribar a l’estat d’esperit que ens permet estar prou atents a la realitat com per captar-hi l’insòlit, el desconcertant, les traces de la divinitat. Però aquest és el repte que tenim al davant com a creients.