Advent

La tradició ens parla de l’Advent com a temps per preparar el Nadal. Per preparar-nos per rebre l’infant Jesús, el Messies, el Salvador, l’Emmanuel (Déu amb nosaltres), el fill de Déu, l’enviat de Déu.

Com tots els símbols, aquest permet diverses interpretacions, que poden ser complementàries. Una d’elles seria veure l’Advent com la preparació per a acollir dins nostre quelcom que ens canviarà la vida, que ens farà fer un salt qualitatiu, que ens permetrà passar de viure “com sempre”, “com de costum”, a viure diferent, a viure amb sentit i plenitud, a viure des de l’esperança i la confiança. Estem ansiosos i expectants davant de la possibilitat que es produeix aquesta irrupció, aquest esdeveniment vitalment clau, excepcional, extraordinari. L’Advent seria llavors el temps per gestionar aquesta expectativa, aquest neguit. Temps de foscor, temps de nit: la llum encara no és aquí. Però temps, precisament, per veure com canalitzar l’extraordinària energia generada per l’expectativa de manera que faci possible que es produeixi l’esdeveniment, el naixement, la irrupció de la llum, de l’infant lluminós. Si això fos així, l’Advent seria cabdal, seria el gran temps; i tota la nostra vida podria ser llegida en termes d’Advent, de la nostra contribució (esforç, encert) a fer possible el gran canvi. És aquest canvi en la “vivència de la vida” allò que anomenem “salvació”? Com es fa aquest pas? Depèn de nosaltres? És un regal del cel? Podem fer alguna cosa per facilitar-lo?

I l’Advent és també un tems d’evocació. De mirar enrere, de retrobar les arrels, de veure què ens “marca”, quines imatges portem a dins que ens commouen, que ens connecten amb el més profund de la nostra identitat. Temps de pensar en la importància dels moments “fundants”, el record de la història, la realitat del present, la projecció del futur des d’una identitat que es va construint i reinterpretant… Temps de pensar en els “moments fundants” de la nostra tradició, i concretament en el Nadal, moment del naixement de Jesús, aquell qui ha estat anomenat el Messies, el Salvador, l’Emmanuel (Déu amb nosaltres), el fill de Déu, l’enviat de Déu i que d’alguna manera és l’inici d’una de les grans aventures de l’esperit humà, d’una de les construccions simbòliques i històriques més fecundes de la història de la humanitat, la que ens és més propera, fills com som d’un temps i un espai concrets.

Vivim en aquesta actitud d’Advent, de nit que es vol transfigurar, de temps de cercar i de trobar, de “gran temps” per fer possible el “gran canvi”? És aquest canvi en la “vivència de la vida” allò que anomenem “fe” i “salvació” (“la teva fe t’ha salvat”)? Com es fa aquest pas? Depèn de nosaltres (del nostre esforç, del nostre encert)? És un regal del cel? Podem fer alguna cosa per facilitar-lo? Contemplem atentament l’horitzó? Desitgem que un raig de llum entri a casa nostra? Obrim la finestra per tal que això sigui possible? Volem que un infant neixi al nostre cor, fer del cor una establia, un humil racó on es pot produir la meravella? Mirem a les arrels, al passat, a la història a les institucions, amb respecte i agraïment? Ens sentim “hereus” i responsables de transmetre l’”herència”?