AGLAIA

Dèficit moral

2012-01-28T15:54:00.004+01:00

Francesca Llopis

"A Catalunya dir la veritat, defensar la justícia i ser íntegre és secundari. La prioritat és sobreviure, encara que sigui indignament, i arrambar les engrunes. Aquest dèficit moral no només apareix quan el conseller de torn negocia amb el ministre de torn. Aquest dèficit moral penetra totes les capes de la societat catalana fins a amarar el caràcter. Quan un investigador no contradiu el seu cap per no perdre la feina encara que sàpiga que està equivocat. Quan un subordinat fa els ulls grossos davant la corrupció o el despotisme, quan un articulista rebaixa un adjectiu, quan un mosso parla només en castellà per pressionar, quan un secretari fa de negre, quan un ideòleg usa eufemismes, quan una caixera es deixa tocar el cul. Quan un nen aprèn que rere tots els llibres de text l'única veritat és la submissió. És el dèficit moral, i no és amb Madrid. És amb nosaltres mateixos."

Jordi Graupera, a La Vanguardia del 28 de gener de 2012

Spanair

2012-01-27T23:00:00.000+01:00

Ja sabem que la realitat és molt complexa i no es deixa encasellar en els inevitablement simplificadors esquemes teòrics. Però aquests esquemes són útils a l'hora de mirar d'entendre millor com funcionen les coses i com podem actuar.

Un esquema teòric elemental ens diu que hi ha un conjunt de directius capaços de fer productiva una inversió i un conjunt de directius amb qualitat humana. I la major part dels inversors consideren que aquests dos conjunts no se superposen, o bé que la zona de superposició és tan petita que és irrellevant com a criteri de sel·lecció (el directiu que forma part d'ambdós conjunts seria una rara avis gairebé introbable).

Altres persones considerem que aquesta zona de superposició (diguem-ne Z3) existeix (i que, per exemple, una de les tasques de les bones escoles de negocis és engrandir-la, potenciar directius que en formin part). I considerem que triar els directius només en la zona en què el primer conjunt no se superposa amb el segon (diguem-ne Z1) és un mal assumpte, perquè si la inversió no va bé el desastre és total (ni beneficis econòmics, ni beneficis socials, ni beneficis en humanització). I si va bé, podem dubtar de la idoneïtat dels criteris i mètodes emprats per a que vagi bé (corrupció, explotació, manipulació, xantatge...); no oblidem que un dels trets considerats característics de Z1 és l'"instint assassí", la sang freda que et permet fer qualsevol cosa, i que es considera que sense aquest instint no hi pot haver inversions productives (com tampoc no hi pot haver lideratge: és creu que no és possible ser un "bon líder bo").

Certament, la Z2 (la zona dels que tenen qualitat humana però no capacitació professional per generar uns beneficis) tampoc no és adient per a fer inversions. Amb bona voluntat i criteris humanistes de comportament no n'hi ha prou com per ser un bon directiu. D'aquí la preocupació per l'existència i ampliació de la Z3, la zona de superposició dels nostres dos conjunts de directius. D'aquí l'esforç per potenciar-la, per formar directius que hi pertanyin.

Perquè si hem agafat un directiu Z3 i la inversió va malament, ens queda la bona consciència d'haver fet el que havíem de fer, d'haver aplicat criteris honorables, i això és important; hem perdut els diners, però no la integritat ni la capacitat de discerniment. Però si hem agafat un directiu Z1 i la inversió va malament, ni tenim els diners ni cap compensació o justificació de consciència.

Hi ha directius Z3? N'hi ha, però costa més trobar-los, perquè n'hi ha menys que de Z1 (ens hauriem de preguntar perquè, i quina part de responsabilitat té en això l'estructura de valors de la nostra societat i quina part hi té l'enfocament formatiu de les escoles de negocis i altres centres de formació). I costa més trobar-los perquè detectar-los és més difícil, demana determinades sensibilitats i criteris ja en el mateix inversor. Un inversor exclusivament preocupat per la rendibilitat de la inversió (excloent qualsevol criteri social o humanista) difícilment serà capaç de detectar els directius Z3. Caldrà treballar, doncs, no només les capacitats dels directius sinó també les dels mateixos inversors.

Quan una inversió amb criteris de productivitat incorpora també criteris de caire socio-polític (de construcció de país, per exemple) el tema es fa encara més delicat. Perquè si s'han aplicat aquests dos criteris però s'ha optat per directius Z1, quan les coses no van bé no només estem perdent diners sinó que estem afectant negativament l'objectiu polític desitjat (estem desfent país, en aquest cas). I això incrementa la responsabilitat. I fa més tràgica la manca d'element compensador que aportava haver optat per Z3. A banda de que sempre queda un cert dubte de si fer l'opció per un directiu Z1 en lloc d'un directiu Z3 no ha estat part de les causes de la fallida de la inversió (fet que accentua la dimensió tràgica de la qüestió).

Certament, és difícil qualificar a un directiu com a Z1 o Z3. Tot directiu és humà, i incorpora dimensions personals entranyables. Però les decisions es fan sempre sobre simplificacions, i hem de tenir la capacitat de discernir si algú és més aviat Z1, Z2 o Z3. Encara que sigui difícil i que ens puguem equivocar. El que passa, tornant al principi, és que massa sovint l'inversor considera que només els Z1 són adients per a generar beneficis, o que els Z3 són un ideal inexistent, cosa que facilita l'opció pels directius Z1. I llavors, quan les coses val maldades, van totalment maldades, i costa més de digerir les pèrdues.

Valors a Catalunya

2012-01-23T22:00:00.000+01:00

Quins perills principals experimenten els valors actualment a Catalunya?

Crec que són tres:

1) el de la seva manipulació per part de sectors que els volen posar al servei dels seus interessos

2) el de la seva ignorància, deixant-los de banda, oblidant-los

3) el de la seva banalització, tractant-los des d'un entorn de superficialitat, de manca de rigor que comporta el seu desprestigi

Un altre problema és el de les conseqüències de la manera diferent d'abordar els valors per part de:

- la sociologia (què valoren els catalans, a què dónen de fet valor en els seus comportaments i en les seves formulacions?)

- la filosofia (què són els valors, quina funció tenen en la vida humana, quins són els principals, com es jerarquitzen?)

- la política, si més no una visió il·lustrada de la política que posa l'accent en la transformació de la realitat, inclosa la mentalitat col·lectiva (com establir el que els catalans haurien de valorar? com aconseguir que els catalans passin de valorar el que valoren a valorar el que haurien de valorar?).

Esquerdes de tronc

2012-01-22T23:00:00.000+01:00

La presidència

2012-01-19T22:57:00.000+01:00

Tot i que potser encara és massa d’hora per poder dir-ho amb prou fonament, sembla que, de moment, el President Mas governa, però no lidera (o, si ho voleu més matisat, governa més que no pas lidera).

Això no és una crítica, és una constatació. Ningú pot ser criticat per no ser líder, ja que és una cosa que no només depèn d’una decisió personal, de la pròpia voluntat. Liderar en sentit estricte no és ocupar una determinada posició o càrrec, sinó generar una dinàmica entre la persona del líder, el projecte que proposa i els seguidors que lliurement se senten mobilitzats pel projecte proposat pel líder. Estic interessat a constatar si dinàmiques com aquesta apareixen en el nostre panorama polític actual i de moment no en sé veure.

Pel que fa al govern, Artur Mas va fer un equip prou digne, tot i alguns casos desconcertants, però a partir de cert nivell sembla haver predominat la lògica dels aparells, mancant imaginació o preparació prèvia i predominant un cert amateurisme i el retorn de favors i dedicacions. Això pot funcionar en temps normals; no està tan clar que ho pugui fer en situacions excepcionals (amb el risc de caure en buits de poder, en desorientacions o en desmotivacions col·lectives).

Insisteixo: ningú està obligat a ser líder. Ningú ho pot ser per una simple decisió personal, per un mer esforç de voluntat. Es pot governar, i bé, sense ser líder. Però si es considera necessària una dinàmica de lideratge com l’esmentada (i crec que actualment Catalunya la necessita, a molts nivells però també al màxim nivell polític), generar-la requereix disposar de determinades condicions i saber-les encaixar en una situació concreta. Requereix capacitat de projecció capil·lar en el conjunt de la societat. Requereix una gran autenticitat, que certament inclou la maduració personal però també qualitats arrelades a la fondària d’un mateix. Només des d’aquí es poden generar dinàmiques capaces de transformar la realitat, en aquest cas de transformar Catalunya en una societat més vibrant i il·lusionada del que és actualment.

Eucalíptiques

2012-01-14T22:12:00.000+01:00

Realitat i observació

2012-01-11T22:00:00.000+01:00

Diu en Jordi Pigem a la pàgina 3 del suplement "Cultura/s" de La Vanguardia del 04.01.2012: "Tot això ens duu més enllà del realisme clàssic, cap a una realitat postmaterialista i cap a un univers participatiu, en el qual no estem separats del món i en el que les decisions i expectatives de l'observador condicionen decisivament allò que observem."

Perdoneu la meva rotunditat, però aquesta frase em sembla tramposa. La segona part pot ser correcta, no hi tinc cap problema, però els conceptes de "realitat postmaterialista" i d'"univers participatiu" em semblen especulatius i mancats de fonament i utilitat, i els considero misleading, creadors de confusió i que no porten a cap pensament fructífer.

No podem treballar sobre la confusió. Que l'observador pugui influir sobre el que és observat no implica que no existeixi una realitat independent de l'observador.

Jo dec estar situat en la realitat materialista i en l'univers no participatiu, però crec que aquí hi ha una inferència no rigorosa, no fonamentada. Pot ser molt bé que aquesta manera de veure les coses encaixi amb els desigs filosòfico-teològico-esotèrics d'alguns (que reivindiquen la física quàntica com a suport de les seves posicions, en un gest que tampoc em sembla prou fonamentat), però no crec que els justifiqui a l'hora de fer inferències improcedents.

Certament la nostra percepció del món depèn de nosaltres mateixos. I deu ser cert que el que nosaltres observem queda influït per la nostra observació. Però crec que la realitat còsmica a la que pertanyem i de la que som fruit és la mateixa que era fa 65 milions d'anys, i funcionava igual que ara (món quàntic inclòs). Em sembla que aquestes tres afirmacions són compatibles. Que haguem canviat la nostra manera de veure el món no vol dir que el món hagi canviat. Em temo que el món és com és independentment de la consciència humana del mateix, la qual té el seu paper, però no té el poder de configurar la realitat (si que té el poder de marcar la nostra comprensió de la realitat, però això ja és una altra cosa).

Afegeixo algunes impressions (prematures) sobre el tema de la consciència (tema en el que la neurociència deurà tenir un paper rellevant). Raó/intel·ligència i consciència, van lligats? Els avenços de la intel·ligència influeixen en la consciència? La consciència, és gradual, va creixent? És diferent en diferents individus? El desenvolupament cultural de la humanitat comporta un desenvolupament de la consciència? Cada persona, pot incrementar el seu nivell d'autoconsciència, pot fer créixer la seva "self-awareness"? La consciència actual dels humans, és la mateixa que fa 5.000 anys?

Certament, la consciència és un salt qualitatiu que obre les portes a un allunyament d'un mateix que permet veure'ns des d'una distància i així conèixer-nos millor. També deu permetre conèixer millor el món que ens envolta, pensar millor. Però tot i ser en un cert moment un salt qualitatiu, ella mateixa deu anar madurant, deu anar desenvolupant-se gradualment, deu anar desplegant-se (tot i que nosaltres la visquem com a estable i font de la nostra identitat personal). Potser podriem arribar a dir que a l'espècie humana la consciència li va anar venint de mica en mica; el problema és que els estadis intermedis entre l'animal i l'home es van extingir i no els podem observar, però no per això els hem d'ignorar. Potser s'haura de fer referència també al procés d'aparició de l'autoconsciència en cada individu i veure fins a quin punt és gradual o hi ha un punt en el temps amb un salt qualitatiu clar.

Probablement preferiríem que hi hagués una frontera nítida, un moment de "click" en que apareixés la consciència ja totalment feta, tant a nivell d'evolució de la humanitat com a nivell personal de cada individu. I aquesta és la sensació subjectiva que tenim, que és quelcom que hi és o no hi és; que ja des del principi hagi estat una consciència tan madura com la nostra (cosa que ens facilitaria definir clarament el pas del regne animal a l'humà). Però aquesta comprensible preferència no ens pot portar a descartar el procés d'aparició gradual, a nivell col·lectiu i individual, que probablement és el real...

Així com la intel·ligència sembla anar correlacionada amb la dimensió del cervell, és possible que la consciència també, que no sigui un procés de "existeix/no existeix" (tot i que hi hagués un primer moment de lucidesa inicial) sinó un procés de creixement gradual paral·lel (tot i que no necessàriament mecànicament correlacionat) al de la intel·ligència. Si els humans tornessin a experimentar un procés evolutiu biològic que portés a cervells de 3.000 centímetres cúbics (cosa difícil d'imaginar), quina mena d'intel·ligència i de consciència tindríem?

Caldrà afinar en les definicions i interrelacions d'un paquet peculiar de nocions: intel·ligència, raó, consciència, ment, ànima, esperit...

Canyes de l'Estrets

2012-01-05T22:30:00.001+01:00

Condició de misteri

2012-01-04T21:00:00.000+01:00

Botticelli 1480

Si els altres no tinguessin accés als secrets del nostre cor, a saber què hi ha en cada gest d'autenticitat o d'autojustificació, però nosaltres sí que sabéssim amb precisió a què respon cada una de les nostres actituds i els nostres passos, podríem dir que som un secret.

Però sabem que no és així, i que ni nosaltres mateixos, ambivalents i complexos com som, podem saber què hi ha realment darrera de les nostres accions, fins a quin punt deriven de la nostra llibertat o estem condicionats a prendre un o altre camí, en quina mesura assumim la responsabilitat del nostre itinerari vital o ens abandonem a la facilitat, la comoditat, el plaer o fins i tot la por. Per això podem dir que els ésser humans no som un secret, sinó un misteri.

Un misteri insondable, ja que ni els altres ni nosaltres mateixos podem veure el fons del pou, podem saber a què respon realment el que fem. Aquesta "condició de misteri" no és un tret fàcil ni amable de la condició humana, però aquesta és la nostra naturalesa.

Tremolors d'aigua

2012-01-03T22:30:00.000+01:00

La dignitat de l'instant

2012-01-02T23:30:00.000+01:00

Munch 1895

"D'això se'n diu esperança, i és un dolç obsequi. I, tot i això, té alguna cosa d'element prohibit perquè menysté la dignitat de l'instant sagrat i s'avança a les hores festives del cicle que encara no han arribat. Cada hora té el seu honor i no viu bé qui no sap desesperançar."

Thomas Mann, a Josep i els seus germans, vol. IV

Creativitat i llibertat

2011-12-28T23:00:00.000+01:00

Duchamp 1912

"Si li diuen que tingui una resposta per demà, no la tindrà, però si li donen un mes és molt possible que la tingui demà. (...) Les grans idees arribaran quan estiguis relaxat. Però ni abans ni després no et forcis a aconseguir res per obligació: fes-ho tot per il·lusió i els problemes més difícils es convertiran en jocs divertits. Esforça't, però no et forcis ni t'estressis ni et deixis pressionar: la creativitat sempre arriba de bracet de la llibertat."

Sir Michael Atiyah a La Vanguardia del 28 de desembre de 2011

Mirada de tronc

2011-12-27T16:00:00.000+01:00

Humanitats en l'educació

2011-12-26T20:25:00.000+01:00

Piero della Francesca s. XV

Deu punts de reflexió de cara a un debat sobre el paper de les humanitats en el nostre sistema educatiu:

1. Sobre la necessitat de la lleialtat a la tradició cultural en els continguts educatius. Hi ha una tradició cultural més "nostra" que altres? És incompatible la lleialtat amb la pròpia tradició amb l'obertura a altres tradicions culturals? Hi ha espai per a ambdues coses?

2. Sobre qui determina els continguts a transmetre en el procés educatiu: El desig democràticament expressat de la població? Les necessitats de l’estructura productiva de la societat? L’estructura de valors de la que es dota una societat? Els qui tenen el poder polític? Una articulació de tots aquest factors? I com es regula aquesta articulació? i qui la regula?

3. Sobre la interrelació de coneixements, valors i emocions en el procés de conreu de la sensibilitat, i la interrelació entre sensibilitat i humanitats. Només des de l'àmbit dels coneixements l'accés a les humanitats és molt parcial i poc fecund; cal desplegar la sensibilitat per arribar a un ple accés a la riquesa de les humanitats.

4. Sobre la mena d’impacte que tenen les humanitats en les persones. Es pot entendre un procés de creixement, de maduració personal, deixant de banda l'aportació de les humanitats? Fins a quin punt ajuden les humanitats a esdevenir més humà, més proper al que entenem com a aspiració desitjable de la condició humana?

5. Sobre la interrelació entre humanitats i humanisme. Quin paper juguen les humanitats en el que entenem per pensament humanista, el pensament que té a l'ésser humà com a centre de referència i es posa al seu servei? Es poden cultivar les humanitats i no tenir una visió humanista?

6. Referències humanístiques compartides, cohesió ideològica i cohesió social. La cohesió social té components materials, però també en té d'ideològics. Compartir uns mateixos referents culturals esdevé una contribució a la cohesió social i a la vertebració identitària d'un poble, a la fortalesa i fondària de la seva identitat col·lectiva.

7. Sobre la pertinença d’incloure l’àmbit de l’espiritualitat i les tradicions religioses i l’àmbit de l’ecologia en el marc de les humanitats. Hi ha una complementarietat i alhora una tensió entre ecologisme, humanisme i espiritualisme. S'han de limitar les humanitats a l'àmbit humanístic o haurien d'incloure també l'aprofundiment en la reflexió ecològica (que té a la natura com a centre de referència) i en la reflexió espiritual (que té a la divinitat com a centre de referència)?

8. Sobre la necessitat de precisar i actualitzar quins continguts bàsics considerem avui com a constitutius de les humanitats. Tradicionalment s'han associat les humanitats a les lletres gregues i llatines, però en el moment actual aquest enfocament sembla massa restrictiu, i es veu la necessitat d'ampliar el concepte d'humanitats. Per a visualitzar aquesta ampliació, fem una doble proposta a nivell d'àmbits i continguts per donar més peu a aquest debat.

A) A nivell d’àmbits temàtics.

1. Història

2. Filosofia

3. Art

3.1. Literatura

3.1.1. Novel·la

3.1.2. Poesia

3.1.3. Teatre

3.2. Pintura-escultura

3.3. Arquitectura

3.4. Música clàssica

3.5. Arts escèniques (teatre, dansa, cinema)

B) A nivell de continguts concrets bàsics a compartir dins de cada àmbit (cànon elemental de referència, fites indefugibles). Aquesta proposta vol ser alhora un exercici de complementar la visió per àmbits amb una visió més transversal:

Edat i origen de l’univers, del sistema solar i de la terra; dinàmica tectònica i canvi climàtic; evolució de la biosfera fins als grans primats; el paper de l’atzar i la necessitat en l’evolució del cosmos. Evolució dels homínids. Pas de la recol·lecció a la producció d’aliments. Gènesi de l’Estat, desenvolupaments tecnològics inicials, invenció de l’escriptura; Mesopotàmia i els primers imperis (Egipte, Assíria, Babilònia, Pèrsia, l’Índia, la Xina). L’aparició de les grans religions (zoroastrisme, judaisme, hinduisme, buddhisme). Lao Tse i Kung Tse. Grècia i la democràcia, Soló, Pèricles. La tragèdia grega (Eurípides, Sòfocles, Esquil). Arquitectura i escultura gregues. Alexandre de Macedònia. Plató i Aristòtil, estoïcisme i epicureisme. L’Imperi romà. Sèneca, Marc Aureli. El cristianisme. Les invasions bàrbares. L’Islam. L’Edat Mitjana. La revolució agrària i la revolució comercial medievals. La reconstrucció de l’Estat a Europa. Art romànic i gòtic. Dante. Giotto. El mercantilisme; les revolucions comercial i agrària de l’Edat Moderna. El Renaixement. Pintors flamencs (Van Eyck, Van der Weyden, Memling). Bosch. Pintors del Renaixement italià (Fra Angelico, Bellini, Botticelli, Leonardo da Vinci, Michelangelo, Raffaello). Els Reis Catòlics. Erasme. La reforma protestant. Dürer, Cranach. Carles V, Felip II. Shakespeare. El Segle d’Or literari espanyol: Cervantes, Lope de Vega, Calderón de la Barca. Tiziano, Brueghel, El Greco, Caravaggio. Els levellers i Cromwell. Descartes, Pascal. La revolució científica moderna (Copèrnic, Kepler, Galileu, Newton). Rubens. Olivares, Richelieu. Velázquez, Rembrandt, Vermeer. El Segle d’Or literari francès: Corneille, Molière, Racine. Lluís XIV. La música barroca (Vivaldi, Bach, Haendel). El classicisme musical (Haydn, Mozart). La Il·lustració. Carles III. Goya. Voltaire, Rousseau. La fisiocràcia. El liberalisme: Adam Smith. Kant. La Revolució Francesa. David, Ingres, Delacroix. Napoleó. Goethe. Hegel. Beethoven. Friedrich. El romanticisme musical (Schubert, Chopin). El segle XIX i la Revolució industrial (cotó, ferro, vapor, ferrocarril, acer, electricitat, química de síntesi, motor d’explosió). Darwin. Marx. Wagner. Bismarck. El realisme (Millet, Courbet). Tolstoi. Gaudí. Txèkhov. L’Imperi britànic. L’impressionisme (Manet, Monet, Renoir). Debussy, Ravel. El post-romanticisme (Mahler, R. Strauss, Klimt, Schiele). Les avantguardes en pintura (Cézanne, Van Gogh, Gauguin, Rodin, fauves, Die Brücke, expressionisme, cubisme, surrealisme, abstracció, Kandinski, Matisse, Mondrian, Picasso, Miró) i música (Schoenberg, Berg, Webern, Bartok, Stravinski, Xostakovitx). La Primera Guerra Mundial. Rilke. Le Corbusier. Einstein i la ciència moderna. La Revolució rusa i la Unió Soviètica. El feixisme i el nazisme. Machado. Thomas Mann. Keynes. La Segona Guerra Mundial. La revolució xinesa. El procés de descolonització. Albert Camus. L’Estat de Benestar. La crisi de les ideologies. La secularització. La globalització.

9. Sobre el pes dels mitjans de comunicació en el procés educatiu i la presència de les humanitats en aquests mitjans. Com s’hi programa el cinema? Com es presenten els documentals sobre art (Palettes, Power of art) o història? Com es valoren els programes específicament dedicats a temes de cultura? Quina és la presència de les humanitats en els canals per a joves?...

10. Sobre la presència de les humanitats en el procés educatiu. Posicions al voltant de continguts i metodologia, diferenciant els nivells de primària, secundària i formació universitària. Debat sobre quines instàncies públiques i privades poden impulsar la inserció de continguts mínims preestablerts com a referència compartida en els tres nivells esmentats.

Desarrelats

2011-12-23T23:00:00.000+01:00

"Ens ha tocat viure temps accelerats. I l'acceleració vital és la llevadora de l'oblit. Tot va massa de pressa, i hem après a viure en una atenció distreta, arrossegada pel neguit d'haver d'estar al corrent de mil coses alhora, i de cap en concret. El futur sembla que es jugui sempre en les pròximes 24 hores, més enllà de les quals tot és un forat negre, ignot. I, lentament, ens anem conformant amb el que ens ha tocat de viure, resignats sota l'estúpida creença que val més no parlar-ne massa, perquè tot podria ser pitjor. Vivim entretinguts, i per això mateix vivim desarrelats, tot fullejant tal vegada algun llibre d'autoajuda, paraula glacial que no reflecteix altra cosa que la constatació que ens endinsem en uns temps on ningú pot esperar més ajuda que la que es pot proporcionar a si mateix. (...) No podem aspirar a millorar el món si renunciem a millorar-nos a nosaltres mateixos; no podem esperar millorar-nos a nosaltres mateixos si renunciem a millorar el món. (...) Avui els que ens fa falta de debò no és l'auto-ajuda, sinó l'autèntica alter-ajuda."

Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano, a La Vanguardia del 23 de desembre de 2011

CCCB i CPSC

2011-12-19T23:00:00.000+01:00

Estic dolgut amb CDC per no haver nomenat com a director del CCCB l'Àngel Castiñeira.

Estic decebut amb el PSC pel seu Congrés del desembre del 2011, que no suposa cap renovació ni aporta cap contribució a una perspectiva de futur motivadora per al país.

Com sabeu, he estat un ferm sociovergent. Ja no em puc sentir ni "socio" ni "vergent".

Dic això per escrit no perquè m'agradi dir-ho sinó per compromís de transparència amb els lectors d'aquest blog (si no fos per això, políticament em convindria més callar). Les decepcions personals condicionen la manera de veure les coses. Per exemple, si jo escric ara "el país cavalca al galop vers la mediocritat i la irrellevància", això no seria només el fruit d'una freda i objectiva anàlisi racional de la dinàmica política dels dos grans partits catalans (cada cop més semblants a dos clans a la manera de Capulets i Montescos), sinó que al darrera hi haurà també la vivència personal ressentida dels fets esmentats. "Cada cual ve la feria según como le va en ella", diuen els gallecs, i és ben cert: la nostra vivència marca la nostra valoració. És així, i "més val saber-ho i dir-ho", com diu el poeta. Els canvis de posició política no sempre són fruit d'una evolució ideològica o d'un estudi rigorós, sinó que l'experiència viscuda hi té un pes indubtable que val més posar sobre la taula, ja que esdevé unes ulleres a través de les quals veiem l'entorn. Fer veure que aquestes ulleres no hi són és enganyar-se i portar als altres a engany.

No faré comentaris concrets sobre els fets indicats ni les persones implicades, conscient com soc de la deformació passional que comportarien. Des de l'abrandament es poden dir massa coses poc rigoroses i fins i tot injustes. Tots sabem que la política és molt complicada i de vegades deixa poc marge de maniobra. Però de vegades cal posar al país per damunt dels interessos o conveniències polítics. I per mi, en aquests dos casos no ha estat així. I això em sap molt de greu, ho he de dir (per cert, si algú opta per impulsar alguna nova iniciativa política catalanista, progressista i humanista, pot comptar amb la meva activa adhesió...).

A nivell ideològic i polític m'hauré, doncs, de retirar mentalment, de refugiar-me simbòlicament, seguint antigues tradicions, a les muntanyes. Ho faré a les de l'extrem sud del país, tocant a l'Aragó i al País Valencià, al Port, i més concretament als Ports d'Arnes. Les meves fites seran Santa Bàrbara, els Montsagres, les Roques de Benet, les Moles del Don i les Roques del Duc, l'Espina i les Rases del Maraco, la Mola de Lino, la Ballestera i Lo Blau, lo Molló, la Penya Galera, les Roques del Masmut. M'endinsaré pel Canaleta, pel Barranc del Carrer Ample, per l'Estrets, per l'Algars, pel riuet de les Valls, pel gran Ulldemó, pel Matarranya, pel riu de Pena, pel Racó de Patorrat. Amb, com a contrapunt, alguna escapada a l'altre extrem del país, a la banda més oriental del Cadí, concretament a les roques que es troben entre el Coll de Tancalaporta i el Pas dels Gosolans. Temps d'exili interior i exterior, que voldria fecund per a la consciència i l'esperit.

Ens fa mal l'ànima?

2011-12-18T23:30:00.000+01:00

Sovint ho anomenem “estrès”. Anem atabalats, desbordats, corrent amunt i avall, oblidant coses a fer, sigui a la feina, sigui (més sovint) a casa. No tenim temps per acompanyar un amic que passa un mal tràngol, ni per assumir les tasques de la llar que ens pertoquen, ni per anar a veure als pares grans, ni per estar amb els fills: que no m’ocupo prou dels “meus” ho sé molt bé, però tampoc no faig res per canviar-ho. Davant d’això, alguna cosa dins nostre ens grinyola.

Mirem-ho amb més detall? Que potser dedico alguna estona a prendre consciència de com visc, a mirar si visc com vull viure o com els altres em fan viure? Quan de temps fa que no em paro a pensar si m’agrada com jo soc, si estic content amb mi mateix? Quan fa que no analitzo com gestiono el meu temps i com regulo el meu equilibri? Potser ja no tinc ni idea de si m’he perdut de vista a mi mateix... I què n’he fet, de la il·lusió, d’aquella empenta que em caracteritzava i que em feia sortir del llit amb ganes cada matí?

Encara més interrogants? Som-hi... Procuro ser bona persona? Visc amb coherència amb els meus principis, amb els meus valors centrals? Sé conviure amb els companys? Què caram busco en el treball? Diners, reconeixement, poder... Hi penso alguna vegada? Fins a quin punt m’agrada de debò el que dic que m’agrada? Quan podré anar sense màscara a la meva empresa? M’he d’acabar convertint en un mal parit per estar a l’alçada del que l’empresa espera de mi? I qui m'agrairà el que estic fent?

Una altra tongada de coses a posar sobre la taula... Quan de temps fa que no penso en si soc feliç, o en si la meva vida té sentit? Recordo a què em sento cridat, quin és el meu projecte vital? Tinc capacitat de replantejar-me les coses, de canviar d’activitat? Tinc espai vital per a voler altres coses, per a compatibilitzar més d’una opció? Em sento amo de la meva vida, o bé més aviat em sento atrapat? I si és així, de què i de qui soc esclau? I perquè no goso alliberar-me? De què tinc por? Què no vull perdre?

La major part d’aquests interrogants ens fa mal. Mal a on? A l’estómac? A la ment? A la consciència? A l’ànima? Tan se val, el que és rellevant és que són preguntes que ens fan mal, i precisament per això tendim a defugir-les, a ignorar-les, a fer veure que no existeixen, a girar el cap cap a l’altra banda... Ens caldrà un esforç per afrontar-les. Ens caldrà dir prou a amagar el cap sota l’ala. Quan ho fem, haurem començat un camí.

On anirem a trobar respostes? A trobar repòs? A trobar un temps i un lloc per afrontar aquests interrogants i d’altres que hi afegim? Com establirem un diàleg positiu, fecund, amb nosaltres mateixos, que vagi més enllà de la queixa, del lament continuat amb que ens autoatabalem? Hi ha alguna ermita, algun santuari que ens permeti prendre distància, mirar amb perspectiva, rentar-nos i guarir-nos les ferides i agafar forces per tirar endavant de manera més autèntica, de manera diferent a la que la inèrcia, la mandra o la por ens estaven portant?

L’ermita, és clar, és la nostra mateixa ànima, el nostre cor, la nostra dimensió interior, la nostra autoconsciència (selfawareness, que els anglicismes sovint aporten algun matís). Però de vegades, per accedir a aquesta ermita interior hem de cercar un entorn que ens ajudi a obrir-ne la porta. Una mena d’ermita exterior que ens doni prou serenor, prou pau, prou lucidesa com per entrar en la nostra intimitat. Un espai que aturi el temps, que apaivagui la nostra ment, que ens doni calma. Aquest recinte pot ser molt divers: un raconet del nostre pis on puguem recollir-nos en silenci (amb una estora i una espelma n’hi pot haver prou), un bosc o un prat, un paisatge, una música, una estona de silenci, una posició del cos, una lectura, una imatge, una passejada, una ermita real, de pedra, fins i tot tota una catedral... Tan li fa, del que es tracta és de trobar la nostra ermita personal, allò que obre les portes del nostre jo profund.

Ens hi poden ajudar, a fer això? Més aviat poc. Queden lluny els temps dels directors espirituals o els gurus (i no tots estaven a l’alçada). De mestres no n’hi ha gaires. Ni psicòlegs ni coaches van gaire enllà. I el clergat avui és escàs, atabalat i poc preparat. Els llibres d’autoajuda tenen poc recorregut, i massa genèric. Fer grups, petites comunitats amb el propòsit de donar-se suport els uns als altres en aquesta tasca és un tresor que cal procurar bastir, però tampoc no és fàcil, ni per la celeritat i dispersió de la vida actual ni per les dificultats d’entesa o sintonia interpersonal que de vegades obstaculitzen aquest camí. Algun amic ens pot donar un cop de mà, però probablement la major part de vegades ens haurem d’espavilar tots sols. No és senzill, però ho haurem de fer.

Si no ho fem, el risc que correm és gran. No només ens podem trobar a mig camí (o més enllà) i veure que ens hem equivocat de ruta, que no era allà on volíem anar (sensació prou desesperant), sinó que podem “petar”, “fondre’ns”, “cremar-nos”, diguem-li com vulguem; trencar-nos per dins, desorientar-nos i quedar perduts, sense horitzó vital.

Hauriem d'aplegar comentaris, oferir eines, presentar materials que puguin ser d’utilitat a l’hora de plantejar-se aquestes qüestions. No és senzill d’etiquetar-les: són qüestions psicològiques? O morals? O bé espirituals? És igual, aquí l’etiqueta és secundària. La psicologia ens ajudarà, l’ètica també. I l’espiritualitat (llegir la problemàtica humana des d’una referència a la divinitat, des d’una obertura a quelcom que ens depassa i que és poderós i acollidor, fascinant i tremend, comprensiu i exigent...) hi pot aportar un punt de vista que eixampli el nostre marc conceptual i els recursos que tenim a disposició. Però més val no voler establir massa barreres ni distincions, i deixar-se endur pel que es pot aprendre d’experiències diverses, de nivells de reflexió diversos, amb l’esperança que els materials resultin útils, compatibles, complementaris.

Agafem, doncs, el temps i el coratge per mirar-nos al mirall i ser sincers envers nosaltres mateixos. Reconeixent el que ens fa mal i buscant camins per deixar-ho enrere. Amb il·lusió i esperança. En tant que éssers humans, i encara que costi, és probablement el que s’espera de nosaltres.

(Contribució a la reflexió sobre la possible aportació d'ESADE a nivell de la dimensió més personal dels seus alumnes, antics alumnes i altres professionals interessats.)

Pregària per a un Nadal en temps de crisi

2011-12-14T23:00:00.000+01:00

Nadal. El fred: la terra reposa. El solstici d’hivern: la nit més llarga, i l’esperança que ens porta el fet de veure que, de mica en mica, aquesta nit es comença a escurçar. L’esperança que dins la terra les llavors germinen. Comença un nou any, un nou cicle.

Nadal. Un infant, un portal on s’atura un estel. On es proclama una invitació a la pau. Una mare pareix, un pare pateix, un bou i una mula s’ho miren. De la foscor de la nit en surt una llum. Del silenci, un cant.

"Mira com vinc per la nit

del meu poble, del món, sense cants

ni ja somnis, ben buides les mans:

et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l’has sentit?

Desperta amb mi, guia’m la por

de caminant, aquest dolor

d’uns ulls de cec dintre la nit."

Salvador Espriu

"Veig encara el bou i la mula
i el meu fang que els mancaments endinsen
pel camí de la mort.
Però les mans oloroses de molsa,
les benignes mans de la meva
mare, són quietes per sempre,
allí, sota la nit dels xiprers.
Encalmada en aquest difícil somni,
tota la mar m’acompanya i escolta:
plora amb mi, per mi, el teu fill, Maria?"

Salvador Espriu

Nadal és el temps de la “renovació” (re-novació: la novetat que retorna...).

D’alguna manera, cada any, cada Nadal, tot pot tornar a començar, ens és donada una nova oportunitat de viure diferentment el mateix viatge. Una nova oportunitat de posar-se en harmonia amb tot: amb un mateix, amb els altres, amb la societat, amb la natura, amb l’univers sencer. I des d’aquesta harmonia es pot copsar el ressò de la dimensió subtil, amagada i misteriosa de la realitat.

La imatge del petit infant acabat de néixer, amb una vida tot just encetada, ressona dins de cadascú. Aquest nadó, d’alguna manera, és un símbol de la llum, de la puresa, de la innocència que ens pot alliberar de la nostra manera espontània de ser (egocèntrica, interessada) i de la càrrega que s’ha anat acumulant damunt nostre (disgustos, frustracions, ressentiments, ironies, opacitats, ambigüitats, menyspreus, escepticismes, passotismes, suficiències…).

Nadal és la proclamació d’una gran notícia: es pot canviar la vida, es pot ser diferent, no s’està irremissiblement condemnat pel passat o per l’entorn, es pot veure i viure el món d’una altra manera, amb ulls de pastor, amb ulls d’àngel, amb ulls de llum, amb ulls d’infant.

La realitat és un text en el que es pot llegir entre línies, i així se’ns fa visible quelcom de misteriós i inabastable que és alhora fonamental, que dona gruix, fondària a la nostra vida.

Nadal fa al·lusió a aquest misteri, presentant-lo com un infant lluminós que porta pau. Els àngels que omplen la nit amb el seu cant són imatge de l’intent de mostrar-se’ns de l’inefable. Quan parlem d’un cel ple d’àngels, parlem d’un món ple d’un misteri que se’ns adreça, que ens interpel·la i que ens estima (“Pau a la terra als homes, que el Senyor tant estima”, anuncien els àngels).

Nadal és una oportunitat de renovació, de re-sintonitzar la vida de tal manera que puguem obrir-nos al misteri, a la dimensió subtil, a l’entre-línies de la realitat. És una oportunitat d’alliberar-nos de la càrrega acumulada i poder veure-ho tot amb uns nous ulls, amb ulls d’infant (els únics capaços de “veure” el misteri), amb ulls de llum.

L’Evangeli reflecteix com veien Jesús els seus deixebles. El veien com un do de llum de l’Altíssim, com un gest inaudit de tendresa. Els semblava que la nit el reconeixia i s’il·luminava, que els àngels li cantaven, que els senzills (i preferentment els exclosos) se li apropaven i que els que cerquen els camins del Senyor li feien ofrenes.

Val la pena reflexionar sobre els elements simbòlics de la narració evangèlica del Nadal, veient-los com a orientacions pràctiques pel camí interior: la freda nit d’hivern (el cosmos), l’establia (la pobresa, l’austeritat, la humilitat: no el confort de l’hostal), el bou i la mula (la vida), Josep i Maria (la humanitat), el nen (la petita, fràgil i lluminosa espurna d’esperança), els pastors (els socialment marginals, els exclosos, i també els que vetllen, que estan alerta; ells són els primers a rebre el missatge), els àngels (els desvetlladors, els conscienciadors)...

"[Els homes i les dones] clamoregen i lluiten, dubten i es desesperen, sense trobar fi a llurs baralles. Que la teva vida arribi entre ells, infant, com una figura de llum pura i viva que els encisi silenciosament. […] Que vegin el teu rostre, infant, i copsin així el sentit de totes les coses; que t’estimin, i així s’estimaran els uns als altres. Vine i pren el teu lloc en el cor de l’infinit, infant.“

(R. Tagore, La lluna nova)

"Sento el fred de la nit
   i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
   que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
   Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar."

Joan Salvat-Papasseit

"Celebrem aquí, en aquesta vida temporal, el naixement etern que Déu Pare ha realitzat i realitza ininterrompudament en l’"eternitat" i que aquest mateix naixement es produeix també en el temps, en la natura humana. Però, si aquest naixement no es produeix en mi, què m'importa? Ans al contrari, que en mi es produeixi, aquesta és la qüestió! […]

Hi ha algun signe pel qual pugui reconèixer que ha esdevingut aquest naixement? Certament, sí! Quan aquest naixement té lloc, ja res no és obstacle per a l'home: tota realitat li mostra Déu. Mentre el teu rostre estigui dirigit cap a aquest naixement, tota cosa es convertirà per a tu en rostre de Déu."

Mestre Eckhart

"Del teu cos fes néixer, com Maria, un Jesús sense pare; cal néixer dues vegades, primer de la mare, després de si mateix. Vés, doncs, i engendra’t a tu mateix una altra vegada.”

Rumi, Mathnawi III, 3700

"Cada persona, com Maria, és portadora d’un Jesús en el seu si. Però fins que no experimentem els dolors de part no naixerà el Jesús; sense aquest esforç, Jesús retornarà vers el seu origen privant-nos dels seus beneficis."

Rumi, Fihi-ma-fihi, 5 p.39

“Venturós qui gronxola l’Infant
i oblidant-se del món un instant,
i de viure, a la Vida s’atansa."

Miquel Martí i Pol

Pastoral de l’Oratori de Nadal de Bach (dirigida per Garcia Navarro)

http://www.youtube.com/watch?v=Y1bfAmz05Do&feature=related

Lideratge i carisma

2011-12-13T23:30:00.000+01:00

La presentació d'en Rai a la sessió "Hi pot haver lideratge sense carisma?" de la Càtedra de Lideratges i Governança Democràtica d'ESADE celebrada a l'Edifici 3 d'ESADE el dia 13 de desembre del 2011, amb en Carlos Losada com a altre ponent i l'Àngel Castiñeira com a moderador.

http://www.slideboom.com/presentations/463439/Lideratge-i-carisma

Forma i fons

2011-12-09T22:30:00.000+01:00

Fra Angelico 1431

De vegades, en entrar en contacte amb algunes obres d'art, tens la sensació d'un perfecte encaix entre la forma i el fons, la sensació d'una conjuminació plena entre el que l'artista vol dir i els mitjans que fa servir per dir-ho. T'arriba a semblar que aquella és la millor manera de dir allò. Això no és mai objectivament cert, ja que tot contingut es pot expressar amb una plenitud equivalent de maneres diverses. Però la sensació subjectiva que genera és que aquella és "la" manera.

Dic això arran de la lectura d'una obra extra-ordinària (perquè va més enllà del que és habitual). No sé si dir-ne una novel·la: el terme no li acaba d'escaure. Tampoc és un poema en prosa. És certament una creació literària, però sembla situar-se més aviat en un estrany gènere sapiencial, en una mena de text la lectura del qual esdevé una meditació per al lector. Hi parla un vell pastor protestant nord-americà poc abans de morir. El que diu és molt interessant, però ho és tant o més el ritme amb el que ho diu, un ritme que et porta a fer anar el temps més a poc a poc. L'obra et convida a ser llegida en breus fragments, i la mateixa articulació del text t'hi porta. És l'obra qui marca el copàs, no el lector.

Pot ser molt bé que la temàtica que s'hi aborda i el llenguatge que s'hi utilitza no resultin propers o còmodes. A alguns ens resulten fascinants, però això pot ser degut a l'edat i al món religiós en el que alguns varem ser educats. De fet, el mateix text ho expressa amb precisió: "He pensat molt sovint en això -en com els temps canvien, i en com les mateixes paraules que porten a una bona quantitat de gent d'una generació a un udol salvatge són molestes o sense significat per a la generació següent."

Això és així, però no necessàriament és bo que sigui així. Les generacions han de poder entendre a les precedents, han de poder ser colpides pels aspectes fonamentals de la vida que varen colpir als que els van precedir. No en aspectes secundaris de gust, moda o maneres d'entretenir-se, però sí en allò que afecta al cor de l'experiència humana, que se situa en el nivell profund d'aquesta experiència. Si cada generació esdevé un món tancat en ell mateix, les societats esdevenen culturalment i vitalment més pobres. Cal mirar d'aprendre la llengua d'altres generacions, com aprenem la llengua d'altres nacions. Només així el passat ens podrà ser significatiu i nodridor. Només així podrem gaudir de l'experiència vital d'aquestes generacions que ens precedeixen.

L'obra es diu Gilead, nom del petit poblet d'Iowa on es mouen els personatges. L'autora és Marilynne Robinson, nascuda el 1943, professora de la universitat d'aquest estat. És de l'any 2004. Va guanyar el Premi Pulitzer del 2005. N'hi ha traducció al castellà (i n'hi hauria d'haver al català).

Quatre propòsits

2011-12-07T22:00:00.000+01:00

1. Viure dignament

2. Assaborir la vida

3. Encarnar grans valors

4. Obrir-se a la divinitat

Per a això, disposem de quatre facultats: la consciència, la sensibilitat, la voluntat i la fe.

Lleialtats

2011-12-04T22:30:00.000+01:00

Una de les maneres possibles d'aplegar les lleialtats és fer-ho en dos grups: les jerarquitzades i les no jerarquitzades. En aquest segon grup hi hauria les lleialtats a la mare terra, a la humanitat o a Jesús i el cristianisme, per exemple. No entren en conflicte, i no cal posar-ne unes per damunt de les altres.

Però hi ha altres lleialtats que poden entrar en conflicte, i en aquest cas és bo tenir clara la jerarquia per la que cadascú es guia. La lleialtat a un nivell no pot comportar la deslleialtat a un nivell anterior.

Aquesta seria una possible jerarquia de lleialtats:

1. A la divinitat, a Déunostresenyor o com li vulgueu dir.

2. Als grans valors, als ideals o com els hi vulgueu dir.

3. A la cultura, al pensament, a les humanitats, a l'humanisme o com li vulgueu dir.

4. Al país, a la pàtria, al poble, a Catalunya o com li vulgueu dir.

5. Al govern del teu país.

6. A la institució a la que pertanys o treballes.

7. Als responsables de la institució a la que pertanys o treballes.

Maria Magdalena segons Memling i Van der Weyden

2011-12-03T22:30:00.000+01:00

Memling 1480

Van der Weyden 1435

Van der Weyden 1450

Tasca de la Universitat

2011-12-02T23:30:00.000+01:00

Del discurs pronunciat per Adolfo Nicolás, Superior General de la Companyia de Jesús, a Deusto el 9 de setembre de 2011:

"L'avenç del coneixement, els descobriments científics, les innovacions tecnològiques representen un indubtable assoliment de la humanitat; però, alhora que serveixen per a millorar molts aspectes de la vida, contenen la llavor de noves desigualtats i majors diferències. Una educació purament científico-tècnica i racional no és suficient: si no desenvolupem alguna mena de revolució espiritual que pugui mantenir-nos al mateix nivell que el nostre geni tecnològic, és molt improbable que aconseguim un autèntic progrés humà."

"Per primera vegada tenim més informació que capacitat per a digerir-la i processar-la. El que es ven no és saviesa sinó superficialitat: solucions immediates, explicacions prefabricades, cultura d'usar i llençar, gràcia barata..."

"Ens trobem avui en una cruïlla: com harmonitzar el necessari desenvolupament i la dimensió utilitària del saber amb la reflexió sobre les finalitats i el sentit: amb el conjunt de dimensions de la mateixa realitat que no es circumscriuen a la mera utilitat pràctica. Com aconseguir que l'eficàcia dels assoliments de la Universitat tingui en compte la llibertat d'un pensament capaç de generar noves visions; un pensament que no converteixi el curt termini en l'únic valor; que no posi per davant els mitjans a les finalitats del saber; que no oblidi que el saber no ha de convertir-se en instrument de poder; sinó de servei."

"La universitat, de ser concebuda com a lloc de recerca del coneixement camina cap a una universitat gairebé exclusivament professionalitzant. El coneixement ha deixat de ser una finalitat en ell mateix i s'ha convertit en una mercaderia susceptible de ser venuda i comprada. Això comporta la consegüent devaluació de les disciplines que tenen poc que oferir al món comercial."

"L'Ètica, les Humanitats i les Ciències Socials haurien de tenir un més gran protagonisme en el disseny del model de societat per al segle XXI, si no volem estar supeditats al dictat de la economia i el mercat, amb el conseqüent empobriment moral i la creació d'abismes cada cop més grans entre els que tenen i els que no tenen."

Miró: Constel·lacions

2011-11-29T23:00:00.000+01:00

Algunes de les Constel·lacions que Joan Miró va pintar el 1940-1941...

Espais entre nosaltres

2011-11-24T22:00:00.000+01:00

"In every important way we are such secrets from each other, and I do believe there is a separate language in each of us, also a separate aesthetics and a separate jurisprudence. Every single one of us is a little civilization built on the ruins of any number of preceeding civilizations, but with our own variant notions of what is beautiful and what is acceptable - which, I hasten to add, we generally do not satisfy and by which we struggle to live. We take fortuitous ressemblances among us to be actual likeness, because those around us have also fallen heir to the same customs, trade in the same coin, acknowledge, more or less, the same notions of decency and sanity. But all that really allows us to coexist with the inviolable, untraversable, and utterly vast spaces between us.

Maybe I should have said we are like planets. But then I would have lost some of the point of saying that we are like civilizations. The planets may have been sloughed from the same star, but still the historical dimension is missing from that simile, and it is true that we all do live in the ruins of the lives of other generations, so there is a seeming continuity which is important because it deceives us."

Marilynne Robinson a Gilead (2004)

El Greco: Maria Magdalena

2011-11-21T23:00:00.000+01:00

El Greco 1578

El Greco 1580

El Greco 1585

El Greco 1590

La fluïdesa

2011-11-20T19:19:00.001+01:00

Si voleu sentir la fluïdesa feta so, escolteu atentament aquesta meravellosa interpretació d'Hélène Grimaud del tercer moviment (Allegretto) de la sonata per a piano No. 17 de Beethoven, coneguda com "La tempesta". La manera de canalitzar l'emoció és extraordinària.

Amb aquesta música celebrem haver arribat a les mil entrades a l'Aglaia... Gràcies a tots els que les compartiu amb nosaltres!

http://merceirai.podomatic.com/entry/2011-11-20T10_44_20-08_00#.TslMzXrqe7g.email

Nota: la qualitat del so a través de Podomatic no és ideal. Podeu trobar també aquesta interpretació a Spotify.

Vinyoli: Tardor

2011-11-18T23:00:00.000+01:00

Tardor

Sóc ara en avingudes de novembre
on tot es fa quiet i sembla caure
com desistint. La melangia llaura
camps de records però ja res no sembra.

Ara tot és campana que s'atarda
tocant a morts i posa gravetat
boscos endins on la madura tarda
ja minva, plena d'or i soledat.

Ulls tristos, melancòlics de la posta,
no us apagueu: la llangorosa flama
un altre món al nostre món acosta,
del somni fa més íntima la trama.
Vida, on ets? La nit tot ho reclama
i un plor de vent és l’única resposta.

Paisatge de tardor amb poeta

Et vas girar un moment, acomiadant-nos,
encerclant amb ulls cansats i empetitits
un paisatge de tardor que es reduïa
a un carrer gris, discretament indiferent,
vorejat de plàtans vells, mig nus, esblanqueïts.
Enfilant altra volta el camí vers l'estació
t'endinsares pel portal de la teva ombra.
Era el capvespre del dia de Tots Sants,
l'inici d'un altre llarg i fosc hivern.

Dos poemes de Joan Vinyoli

Una brúixola axiològica

2011-11-13T21:00:00.000+01:00

Hi ha força consens en que cal un nou model de societat, però costa molt imaginar-lo, crear-lo. Tot i la greu crisi econòmica i de sostenibilitat que estem vivint, l’aparició de noves maneres de pensar que ens puguin portar a aquest nou model de societat es fa difícil.

Hi ha una petita eina, però, que ens pot ser útil a l’hora de navegar per aquests mars incerts: una brúixola axiològica (perquè té quatre grans valors a les seves quatre direccions).

A la part dreta (la que correspon a l’est) hi hauria la justícia, un tractament correcte i equitatiu de les persones i els grups socials i culturals. L’aire de la justícia ens fa vibrar, ens commou, ens mobilitza. I un pas per realitzar-la és mirar de disminuir les desigualtats existents i controlar els elements generadors de desigualtat. Siguem justos i lluitem per la justícia.

A la part l’esquerra (l’oest) hi hauria la pau, l’absència de guerres i de violència i l’asserenament dels cors (les emocions) i les ments (els pensaments). La pau reverbera, s’escampa tot i la quietud de l’emissor. I un dels molts passos per realitzar-la seria l’abandó de les polítiques armamentístiques i la reconversió dels exèrcits nacionals en policies destinades a la lluita contra el crim. Pau a la terra.

A la part superior (el nord) hi hauria la veritat, la lluita contra la mentida i l’engany, la falsedat i la hipocresia. La veritat va a fons, penetra com l’aigua es fica dins la terra, ens reconcilia amb nosaltres mateixos i amb el món, ens neteja de greuges i culpes, ens ajuda a veure les coses tal com són (i no tal com ens convé que siguin, o voldríem que fossin). Deixem de suportar discursos retòrics, una publicitat enganyosa, informacions interessades, manipulacions de tota mena. La veritat ens farà lliures.

A la part inferior (el sud) hi hauria la bondat, el mirar de millorar les coses i les persones, de fer un món més amable i acollidor, de fer-nos a nosaltres mateixos millors éssers humans. El foc de la bondat ens reconforta, ens dona escalfor, ens omple de sentit, ens aclareix la mirada. Fem un món més ple d’humanitat.

A diferència de les brúixoles magnètiques, que sempre indiquen cap al nord, aquesta pot indicar qualsevol de les quatre direccions. En cada situació, la brúixola axiològica assenyalarà aquell valor que més ens pugui ajudar a trobar quin és el bon camí, quina és l’acció adient. I el valor indicat ens ajudarà a fer passos en la bona direcció. Només cal tenir la paciència de consultar la brúixola axiològica, fixar-se en el valor indicat com a prioritari i seguir-ne les indicacions que honestament brollaran del nostre propi criteri i del nostre propi cor.

Això sí, cal prendre’s la brúixola axiològica seriosament, anant més enllà de mandres, covardies, pors, cinismes, realismes, maquiavelismes i altres ismes profundament arrelats en la condició humana però no per això justificables ni intocables.

Simple en aparença, la brúixola axiològica pot ser molt potent pel que fa als seus resultats. Però això només ho pot constatar cadascú deixant-se guiar per ella.

No cal que ens enfarfeguem parlant molt de valors, val més fer servir amb constància eines tan simples com aquesta.

Nota complementària: si substituíssim la imatge de la brúixola per la d’un àtom, hi trobaríem els quatre valors indicats com els electrons. Al nucli hi trobaríem, com a protons, quatre valors relacionats: la llibertat per la veritat, la igualtat per la justícia, la bellesa per la bondat i la fraternitat per la pau. I al mig hi hauria un petit neutró, l’amor.

Arbres de llum

2011-11-12T23:00:00.000+01:00

Soledat

2011-11-09T22:30:00.000+01:00

Wyeth

"There's a lot under the surface of life, everyone knows that. A lot of malice, and dread, and guilt, and so much loneliness, where you wouldn't really expect to find it, either."

Marilynne Robinson a Gilead (2004)

Possible traducció:

"Hi ha molt sota la superfície de la vida, tothom ho sap. Una gran quantitat de maldat, i por, i culpa, i tanta solitud, fins i tot on realment no esperaries de trobar-ne".

Les quatre estacions

2011-11-08T18:43:00.000+01:00

Goldsworthy

Quatre moments vitals que es van repetint cíclicament i ens posen en sintonia amb el cosmos, amb la dansa de la Terra al voltant del Sol.

• L’hivern: el temps de la preparació, de la discreta acumulació d’energies, del retrobament amb un mateix, el temps de l’aigua, el temps de la nit, el temps blanc (Nadal)

• La primavera: el temps de la joia, de la renovació, de l’esperança, de la descoberta, de l’esclat de novetat, el temps de l’aire, el temps del matí, el temps verd (Pasqua)

• L’estiu: el temps de la plenitud, de la collita, de l’esclat festiu, de la celebració satisfeta, del repòs, el temps del foc, el temps del migdia, el temps groc (Sant Joan, la Mare de Déu)

• La tardor: el temps del recolliment, de la rememoració, de la malenconia, de la contemplació, de la serenitat, de l’acceptació, el temps de la terra, el temps de la tarda i el capvespre, el temps marró (Tots Sants, el dia dels difunts...)

Maria Magdalena segons Caravaggio i Vaccaro

2011-11-07T23:30:00.000+01:00

Caravaggio 1597

Vaccaro segle XVII

Noves fundacions

2011-11-06T23:34:00.000+01:00

La crisi de les caixes d'estalvi catalanes i la crisi econòmica en la que estem immersos podrien afavorir una onada de noves fundacions a Catalunya. Unes fundacions en la perspectiva de la col·laboració lleial entre el sector públic i el sector privat i amb l'objectiu d'aplegar esforços de cara a garantir la continuïtat d'un conjunt d'activitats d'interès pel país.

Aquestes noves fundacions podrien sorgir de la confluència de dinàmiques i recursos de les antigues obres socials de les caixes d'estalvi catalanes amb altres entitats del país, tant de caràcter públic com privat, que també poden veure la seva continuïtat amenaçada. Haurien d'estar ben arrelades a territoris definits, a diversos nivells. Haurien d'aplegar patrimonis, equips humans i fonts de finançament per conformar noves entitats viables en el temps, capaces de donar continuïtat a una colla de tasques que no podem posar en risc.

Aquestes tasques es poden aplegar en tres grans àmbits: el social, el cultural i el natural, àmbits que mereixen una gestió diferenciada. La necessitat de garantir la sostenibilitat d'aquestes noves entitats subratlla el caràcter imprescindible del seu arrelament territorial (a nivell català, de vegueries, de comarques, de ciutats o barris de ciutat, de pobles). La seva viabilitat dependrà en gran mesura de la generositat dels seus impulsors institucionals i personals i de la complicitat que s'estableixi entre ells, tant a nivell de patrons com de gestors i treballadors. El caràcter públic i privat d'aquests impulsors (preferiblement amb un pes equivalent) és un repte addicional a superar, però alhora pot ser la clau del seu futur. En el context actual, la confrontació entre públic i privat en els tres àmbits esmentats no sembla tenir pas gaire sentit.

Quan parlem de sector públic fem referència lògicament a la Generalitat de Catalunya, als ajuntaments catalans i a ens públics intermedis, sotmesos actualment a revisió (Diputacions, consells comarcals, vegueries, municipalies si s'arribessin a crear). I quan fem referència al sector privat hi situem instàncies com les cambres de comerç i altres associacions empresarials; empreses com a tals; associacions i fundacions actualment existents, que en alguns casos es podrien integrar en aquestes noves entitats; persones físiques disposades a contribuir voluntàriament mitjançant aportacions econòmiques o de temps, etc.

Les noves fundacions podrien compartir una denominació que recollís el seu orígen i naturalesa i la seva identitat territorial, precedida o seguida si s'escau per un identificador més específic, sigui un designador tradicional, sigui el nom d'una persona, sigui algun altre tipus de referent. Pel que fa a la primera part de la denominació, aquesta podria ser, d'acord amb el que hem vist, de tres tipus: Fundació Obra Social, Fundació Obra Cultural i Fundació Obra Natural (FOS, FOC, FON).

La conjuminació d'aquests tres àmbits amb els nivells territorials abans indicats dóna lloc a una matriu complexa, però en la que no cal ni molt menys imaginar totes les caselles plenes: cal omplir simplement aquelles en que hi hagi prou necessitats, energies i iniciativa com per fer cristal·litzar una d'aquestes noves fundacions.

Aquestes noves entitats haurien d'aportar una racionalitat i una eficiència que també contribuissin a garantir el futur del conjunt d'activitats al que fem referència. D'aquí la proposta de 1) separació especialitzada en tres àmbits (social, cultural i natural) i 2) arrelament territorial ben definit (i no ja en funció de l'expansió de les sucursals d'una entitat financera).

Es podria objectar que aquesta proposta afavoreix la dispersió i la multiplicació d'entitats. Si és així, és perquè pretén fonamentar-se en la mobilització de les energies reals del país, i aquesta va sovint molt lligada a una identitat territorial concreta. La gent es mobilitza pel que es mobilitza: en alguns casos pel seu poble, en d'altres per la seva comarca, en d'altres per la seva vegueria, en d'altres a nivell global català. Depèn de l'àmbit i del territori, i tant li fa si la mobilització és a un nivell o a un altre; el cas és que n'hi hagi. Com dèiem, no es tracta pas d'omplir la matriu, sinó de potenciar iniciatives que se situïn en alguna de les seves caselles, per tal de donar claredat i coherència al model.

És difícil d'assenyalar un major nivell de concreció de la proposta, la qual podria comportar la reorganització d'una colla d'entitats actuals. A nivell local i comarcal, preocupa el que pugui passar amb tot el que fan fins ara les obres socials de les caixes d'estalvi catalanes, així com la destinació del patrimoni (residències, tallers, etc.) que aquestes posseïen. Al Bages, a Osona, al Penedès, a Sabadell, a Terrassa i a moltes altres comarques i municipis, això és rellevant, i cal garantir la continuïtat d'aquestes activitats. Alhora, sovint aquestes antigues obres socials de les caixes impulsaven iniciatives culturals, i comptaven amb un ric patrimoni d'aquesta mena (edificis històrics, auditoris, etc.). Les fundacions proposades haurien de fer convergir la continuïtat d'aquesta herència amb la d'altres entitats que també poden veure qüestionada la seva pervivència pel context actual, tot i que també hi podrien participar entitats viables però desitjoses d'entrar en una dinàmica nova. A barris com el Raval o altres de Barcelona o d'altres ciutats catalanes, aquesta nova onada de Fundacions també podria ajudar a donar suport a moltes entitats de la societat civil que hi porten a terme una bona tasca.

A nivell global català, potser no seria absurd racionalitzar la heterogeneïtat institucional actual a través d'una FOC Catalunya que aplegués a entitats d'àmbit nacional com el MNAC, el TNC, l'Auditori, el MACBA, la Filmoteca... Hi ha tot un conjunt d'altres equipaments que no queda clar si s'haurien d'ubicar en el mateix marc o en el d'una FOC Barcelona: el Palau de la Música, el Liceu, la Pedrera, el Teatre Lliure, el CCCB, el Pati Manning... (la possible objecció que suposa la participació del Ministeri de Cultura en algunes d'aquestes entitats no hauria de ser obstacle; ben al contrari, això permetria regularitzar aquesta situació, situant la relació amb les instàncies estatals al nivell que els hi correspon, que no és el de la presència en algunes institucions concretes). I una FON Catalunya hauria de recollir el valuós patrimoni natural aplegat per l'antiga Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya, el que no vol dir que no poguessin sorgir FONs amb un caire territorial més delimitat. La possible confluència en aquesta entitat de la gestió dels parcs naturals catalans s'hauria de contemplar.

Tot això no pot tirar endavant en un entorn de rivalitats i gelosies, de capelletes i de visions miops, de lluites pel poder o d'afanys de protagonisme. Cal molta generositat, molta transparència, molta eficiència i molta capacitat d'iniciativa per tirar-ho endavant.

Els germans Dardenne

2011-11-05T19:00:00.000+01:00

Potser podríem qualificar el seu enfocament com a “realisme humanista”. Les seves pel·lícules no són amables, però vessen de rigor i d’autenticitat, de molta autenticitat, a més de ser d’una austeritat exemplar. Qui diu que fan falta molts diners per fer cinema de qualitat? El que cal és tenir quelcom rellevant per dir i saber-ho expressar.

Es germans Dardenne són exemplars en aquest sentit. Potser ens els fa propers que siguin de la nostra generació (en Jean Pierre és del 1951 i en Luc de 1954). Immersos en el món való, del que són els grans cineastes, escriuen els seus guions, i produeixen les pel·lícules. Les seves obres: La promesse (1996), Rosetta (1999, Palma d’Or a Cannes), Le fils (2002, premi de Cannes al millor actor, Olivier Gourmet), L’enfant (2005, Palma d’Or a Cannes), Le silence de Lorna (2008, Premi de Cannes al millor guió) i Le gamin au vélo. Si teniu possibilitats de veure-les, fer-ho val la pena (en el sentit literal de l’expressió, ja que els temes que tracten són colpidors, i la seva realització és sense concessions).

Univers foradat

2011-11-03T23:30:00.000+01:00

Sembla ser que tenim un Univers foradat. Com un colador, però no només amb forats a la part exterior. Són els forats negres. N'hi ha un de molt gran al centre de cada galàxia, i molts més d'escampats per tot arreu.

Sembla ser que un forat negre no només absorveix tota la matèria que té al seu voltant, engolint-la com si aquesta fos aigua xuclada per una cataracta, sinó que, posats a engolir, engoleix també l'espai i el temps. Tot això engolit va a parar a una "singularitat", o sigui a un punt molt petit i extraordinàriament dens on es va acumulant tot el fruit de l'engoliment i del que no tenim ni idea de què és ni de com funciona. És una de les fronteres del nostre coneixement. Diuen que potser una combinació de la mecànica quàntica i la gravetat podria explicar-ho, però encara ningú no ha aconseguit combinar ambdues coses en el que en diuen una "gravetat quàntica", o una teoria unificada.

El cas és que hi ha la possibilitat que el big bang que originà el nostre Univers fa 13.700 milions d'anys fos l'esclat d'una singularitat d'un forat negre (que hauria anat acumulant, acumulant fins a no poder més i esclatar...). Si fos així, no sembla absurd pensar que d'altres forats negres podrien haver fet el mateix en el passat, o faran el mateix en el futur. Potser això és el que en diuen "universos paral·lels", fruits d'esclats de diferents forats negres, universos que es van expandint i refredant però que alhora generen nous forats negres que acaben explotant i generant nous universos (tornem a la nostra estimada metàfora dels focs artificials). Ara bé, també pot ser que això no sigui així, que els forats negres no tinguin la capacitat de generar nous universos, això no està demostrat. El que faria una mica més estrany el nostre big bang (perquè només un?), però potser hi haurà teories alternatives al respecte que expliquin satisfactòriament l'exclusivitat del nostre univers.

Per nosaltres, però, tot això és molt bonic però força irrellevant en termes vitals. Ens és més interessant el fet que, en aquest processos d'expansió refredadora de l'univers (o dels universos), a banda i en paral·lel amb la dinàmica d'aquests forats negres tan afamats i que potser poden crear nous universos sense que nosaltres ens n'enterem, hi ha també uns altres processos fantàstics: uns processos d'agrumollament generadors de complexitat. Alhora que l'univers es fa més gran i fred, en alguns punts es produeixen dinàmiques contràries d'acumulació creativa. Dinàmiques temporals, provisionals, que duren el que duren, que sempre acaben desfent-se, però mentre es manté el procés d'agrumollament surten coses fantàstiques. Com ara els minerals, com ara els cristalls, com ara la vida, com ara les plantes i animals, com ara nosaltres, com ara el nostre coneixement, com ara les nostres societats i cultures, com ara les obres d'art...

Ratolins verds

2011-11-02T23:30:00.000+01:00

Quatre tesis

2011-11-01T23:00:00.000+01:00

1. La causa de la construcció de l’Esperit en el món d’avui és pertinent i difícil. Cal formular una visió de l’àmbit espiritual entenedora pels nostres contemporanis i que ajudi a endinsar-se pels camins de Déu. En aquest sentit, la tríada cosmoteàndrica és un referent fonamental per a una reflexió fecunda. Alhora, cal veure com manegar el triangle ecologisme-humanisme-espiritualisme, en el que cada vèrtex accentua el seu element central per damunt dels elements centrals dels altres dos. Tots tres tenen raó, fins al punt que s’ha d’acabar subscrivint-los tots, tot i saber que els èmfasis i les prioritats d’acció a les que porten són diferents, encara que de vegades complementàries. També cal treballar la incidència de la sensibilitat i la qualitat humana en l’espiritualitat, una incidència real però no mecànica.

2. Cal treballar críticament les nocions de laïcisme espiritual i d’espiritualitat laica, veient fins a quin puny són intrínsecament contradictòries, fins a quin punt comporten una violència sobre la noció de laïcitat. Això obliga probablement a diferenciar com a mínim dues nocions d’espiritualitat, que cal precisar. Cal evitar que les nocions de laïcisme espiritual i d’espiritualitat laica siguin un recurs poc adient per a la gent que no es troba còmode amb les adscripcions religioses i desitja treballar un àmbit transcendent, o per la gent amb una visió religiosa més aviat tancada i centrada en la seguretat que, assumint aquestes nocions, defuig la difícil tasca de reformulació de la seva religiositat en relació amb una espiritualitat compatible amb la modernitat i significativa per a la humanitat actual.

3. Cal abordar, com sempre, el tema de l’existència de Déu. Cal diferenciar coneixement i creença. Déu no el coneixem, hi creiem; no és un objecte per a la nostra anàlisi racional, sinó una manera de parlar de la nostra experiència del món i un referent simbòlic que orienta la nostra vida. Cal evitar parlar de Déu com si fos un objecte de coneixement; quan en parlem, cal deixar clar el caràcter simbòlic o hímnic de les nostres expressions. Cal no identificar Déu amb conceptes filosòfics revestits d’emocionalitat poètica denotada per l’ús de majúscules. Cal parlar-ne el mínim possible, només quan sigui imprescindible. Cal evitar la temptació d’una possible vinculació de Déu amb nocions de la física, com ara conceptes de la física quàntica, la matèria i energia fosques, les teories dels “multiversos” o universos paral·lels, la fractalitat, etc.; Déu no està amagat en algun plec desconegut del cosmos, i la física no és camí cap a la divinitat. Déu no juga a fet i amagar amb nosaltres pels racons de l’univers. Si Déu “existeix”, no deu ser en termes físics, còsmics; o és en termes simbòlics, o és en uns termes que no podem ni pensar, ni imaginar, dels que no podem ni parlar, i que no són els còsmics. No és necessària la constatació de l’existència còsmica de Déu per “creure en Ell”, per viure en funció d’Ell. No és fora de lloc considerar que Déu pot ser una construcció simbòlica humana no fonamentada en cap realitat còsmica pre-humana, i no per això s’ha de deixar de “creure-hi”, no per això deixa de poder ressonar en les entranyes dels humans. Dit gràficament, no podem saber si Déu existia fa 100 milions d’anys, o fa 14.000 milions d’anys, però constatem que “va existint” en la mesura que els humans hi van fent referència, van elaborant reflexió al respecte, en van fent el seu referent vital central, el van “creant”. Els humans anem “creant” Déu en tant que el més potent dels símbols, podríem dir. I els símbols són reals, però amb una realitat diferent de la dels estels i els planetes, i també diferent a la de nocions filosòfiques com ara l’Ésser o els valors, per exemple. Si aquesta realitat simbòlica es correspon amb o remet a alguna mena de realitat no còsmica ens ho pot semblar, podem fins i tot estar-ne convençuts, però no ho “sabem” (no en podem tenir certesa, no és un coneixement abastable per la raó), ni ho podem saber, ni ens és condició de res, ja que podem igualment “creure en Déu” sense aquesta referència externa (que no ens és “condició de creença”; no podem condicionar la creença a l’opinió sobre l’existència externa de Déu, considerant que si Déu no “existeix”, no hi podem creure; mai sabrem si “existeix”, però no per això ens veiem impossibilitats a creure-hi). Creure en Déu no és opinar que Déu existeix; és procurar posar la pròpia vida en referència a Ell. El que ho aconsegueix és un sant, un separat de la mera condició humana, un salvat.

4. No hi ha un procés de síntesi o de convergència entre les religions. Cada una d’elles és un fenomen històric amb la seva lògica i la seva dinàmica. Es bo i necessari que es coneguin i dialoguin, però sense pretensions d’unificació. Dissimular les diferències pot ser atractiu, però no fecund. Cal anar amb compte a l’hora de trobar paral·lelismes i equivalències entre religions (cal molt de rigor, cal no forçar les coses). La nostra societat no s’interessa avui realment pel diàleg interreligiós, tot i que de vegades ho digui de paraula o faci algun gest escenogràfic al respecte. Seria desitjable la potenciació real d’aquest diàleg i la impulsió d’espais interreligiosos.

Essència de tardor

2011-10-30T22:00:00.000+01:00

La Mercè Arànega va fer aquest ram tardoral als voltants d'Albet, a la Vall de Santa Magdalena, a l'Alt Urgell.

Ratlla en el verd

2011-10-24T23:56:00.000+02:00

Cor d'agave verd

2011-10-22T23:30:00.000+02:00

Fulles d'agave

2011-10-22T23:00:00.000+02:00

Cor d'agave gris

2011-10-22T22:30:00.001+02:00

Flors de plàstic

2011-10-22T22:30:00.000+02:00

Caldria erradicar les flors de plàstic dels cementiris catalans. Caldria dir que és una manca de respecte a la nostra tradició. Els nostres cementiris només s'haurien d'omplir de color, de flors - naturals - per Tots Sants i el Dia dels Difunts, l'1 i 2 de novembre. La resta de l'any els nostres cementiris haurien de convidar al recolliment, a la serenor, a l'austeritat, a la senzillesa del record. Les flors de plàstic malmeten aquest clima, són un testimoni d'afecte que prima la comoditat - "lo pràctic" - per sobre de la bellesa, la naturalitat, l'autenticitat. Caldria convèncer a tothom per fer fora les flors de plàstic dels nostres cementiris.

(Aquest comentari pot semblar poc popular, elitista, il·lustrat, poc democràtic, tot el que vulgueu. Però per construir un país de qualitat aquesta mena de coses s'han de posar sobre la taula. Amb paciència, sense imposar res, per la via del diàleg i la convicció, però s'han de plantejar. Resignar-se i acceptar en silenci el triomf de determinades dinàmiques sense ni tan sols discutir-les ens va afeblint en la nostra identitat i en la nostra valoració de nosaltres mateixos, i aquest és un mal camí).

David: evolució

2011-10-21T23:00:00.000+02:00

David 1773 La mort de Sèneca

David 1787 La mort de Sòcrates

Quina evolució en la manera de pintar de David (1748-1825) que es constata comparant aquests dos quadres, de temàtica similar i realització tan diferent!

David Jou: Les paraules i les coses

2011-10-20T23:00:00.000+02:00

"Si no tenim les paraules que cal per dir les coses,
no pensem sobre les coses;
si no tenim paraules per a expressar els sentiments,
no vivim amb profunditat els sentiments;
si oblidem les paraules per parlar de Déu,
sembla que Déu s'esvaeixi en el silenci.
Per això, escriure poemes sobre Déu,
els sentiments o les coses
va més enllà d'un entreteniment consolador i fútil,
i busca l'arrel del nostre lloc en el món.
No només pensar, sinó viure el pensament
com una casa acollidora,
des d'on cal sortir de tant en tant
a camps vastos i misteriosos,
enllà de les paraules,
i des d'on tornem de vegades
amb una fulguració, amb un matís, amb una nova incògnita."

David Jou, Trenta poemes sobre ciència i fe

Escorça de palo santo

2011-10-19T22:30:00.000+02:00

Presentació "Vers un temps de síntesi"

2011-10-17T23:00:00.000+02:00

Aquest és el link al vídeo de la presentació del llibre "Vers un temps de síntesi", de Xavier Melloni, editat per Fragmenta Editorial, que es va fer a Cristianisme i Justícia el 17 d'octubre de 2011. Dura una hora. A la primera part hi ha la intervenció de Raimon Ribera.

[Fragmenta] Presentació del llibre "Vers un temps de síntesi" de Xavier Melloni from Fragmenta Editorial on Vimeo.

Artemisia Gentileschi: Maria Magdalena

2011-10-16T22:30:00.000+02:00

Gentileschi 1616

Gentileschi 1620

Gentileschi 1622

Jordi Llovet

2011-10-15T23:00:00.000+02:00

Franciabiggio 1522

M’ha agradat llegir el llibre Adéu a la Universitat, de Jordi Llovet, que porta com a subtítol L’eclipsi de les humanitats. Un llibre molt ric, pràcticament una autobiografia de l’autor que li serveix alhora per exposar les seves grans preocupacions, que comparteixo des de la consciència d’estar a una enorme distància de la magnitud dels seus coneixements.

No he tractat personalment en Jordi Llovet, que és un parell d’anys més gran que jo, tot i que els nostres itineraris vitals tenen algunes connexions, com la molt rellevant d’haver compartit escoles (Montessori i Virtèlia) i haver fet Filosofia i Lletres en un context intel·lectual molt marcat pel marxisme, ni que fos en versions crítiques o heterodoxes d’aquest. Les meves limitacions intel·lectuals i l’haver entrat al món laboral immediatament després d’acabar els estudis universitaris (d’haver acabat la meva llicenciatura en cultura general, com m’agrada dir, ja que fer Econòmiques i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona del 1968 al 1974 tot participant del moviment estudiantil equivalia a això, a no saber molt de res però haver tastat moltes coses) em van portar per altres camins, bàsicament un itinerari professional erràtic –tot i que gratificant- i una preocupació pels temes religiosos/espirituals mantinguda sempre en l’àmbit amateur però a la que també he dedicat energies. Crec que el fet de compartir orígens em permet entendre el seu llenguatge, la seva sensibilitat, els seus valors i les seves preocupacions, amb tots els quals em sento molt proper i còmode.

D’alguna manera l’itinerari intel·lectual i professional d’en Jordi Llovet és el que m’hauria agradat idealment seguir a mi: viure com ell la major part del temps enmig dels llibres i la transmissió de coneixements, gaudint de la música i la pintura, interessat per la filosofia i la política, etc. Per això, llegir el seu llibre ara, en començar com ell la darrera etapa vital, em produeix una barreja d’enorme enveja i notable desànim, que en una primera reacció em porta a dir “deixa de mirar de pensar en coses que altres poden pensar amb molta més preparació, amb molt millors fonaments”. Deixar d’impulsar aquest blog en seria una conseqüència immediata. M’hauria de limitar a gaudir de l’art i les idees –i espero fer-ho fins que em mori-, sense cap pretensió de reflexió o transmissió al respecte. Però sé també que hi ha en mi una mena de pulsió vanitosa barrejada amb conviccions apostòliques que em portaran a continuar fent entrades a l’Aglaia, ni que sigui amb més mala consciència.

El llibre d’en Jordi Llovet és riquíssim en cites i bibliografia –l’índex onomàstic és espectacular-, i trena bé i amb amenitat elements prou diversos. Demostra la seva gran traça com a escriptor, com a narrador d’històries, fins i tot en el registre humorístic, que en la seva explicació sobre la tieta Rosa de la pàgina 204 i següents arriba a nivells d’excel·lència dignes del Jesús Moncada de “Calaveres atònites”. La seva profunda preocupació per l’educació i la transmissió de la cultura i els valors associats amb l’humanisme dóna peu a moltes consideracions sàvies, profundes i brillants; el llibre permetria tantes cites que el més aconsellable és simplement recomanar-ne la lectura. És cert que, inevitablement, l’autor mostra aspectes no del tot atractius de la seva personalitat; i és d’agrair que ho faci i no s’amagui darrera d’un perfil deformat i idealitzat. Hi ha en ell, com en tothom -tots portem un paó a dins- una certa tendència al protagonisme (que, en algú amb el seu nivell, podria portar a associar-lo amb un Truman Capote o un Oscar Wilde), però alhora sap mostrar-se prou proper, entranyable i conscient d’ell mateix com per compensar-ho.

El llibre, doncs, m’ha desanimat profundament, m’ha fet sentir petit, inculte, intel·lectualment indigne, però alhora m’ha reconfortat molt, en trobar-hi magníficament formulades moltes de les meves preocupacions i crítiques respecte al moment present de les nostres societats a nivell cultural i educatiu, inclosa la reflexió sobre l’impacte de les noves tecnologies en la mentalitat de les noves generacions.

I m’ha reconfortat també el paral·lelisme de moments vitals: al final de l’obra, donant per tancat el seu cicle professional amb la seva prejubilació de la universitat, en Jordi Llovet diu “A l’autor l’esperen els anys de la vellesa (...), en la qual es dedicarà al conreu de l’amistat, a l’estudi, a cursos divulgatius (...), a llargues caminades per les planes de l’Empordà, a la lectura, a l’audició de música clàssica, i un bon arròs a banda, de tant en tant.” Substituint les planes de l’Empordà per les muntanyes i rius dels Ports i els conreus de la Terra Alta i el Matarranya, que a prop em sento d’aquest programa i de l’estat d’esperit que expressa!

Nova etapa: arrelar

2011-10-14T23:30:00.000+02:00

Passat, present, futur

2011-10-12T23:30:00.000+02:00

Rothko 1953

El Xinxinming acaba amb una frase difícil, enigmàtica: "Aquí els camins del llenguatge s'aturen, ja que no és ni passat, ni present, ni futur."

Sembla ser una al·lusió a la divinitat, a allò inefable, transcendent, etern (que està més enllà del temps, que unifica el temps, i que per tant no és ni passat, ni present, ni futur).

Doncs bé, a la nota 19 de la pàgina 340 del seu llibre Adéu a la Universitat en Jordi Llovet inclou un comentari que sembla encaixar amb aquesta reflexió:

"L'autodefinició bíblica de Jahvè: "ehieh aixer ehieh", "Jo seré qui Jo seré", habitualment traduïda com "Jo sóc el qui sóc", dóna idea d'aquesta concepció de la història per la qual es decanta l'autor d'aquest llibre. El futur hebreu ehieh no exclou el temps present de les conjugacions llatina o neollatines, sinó que l'inclou en una llei del temps extens en què passat, present i futur formen una sola dimensió temporal. Per això el Talmud babilònic pot dir que "No hi ha abans i després a la Torà": el nom que Jahvè revela a Moisès invita els creients a "posar-se contínuament en moviment, en un esdevenir permanent que impedeix de fixar-se en la imatge present i en la realitat immediata", els quals, al capdavall, no compten gens. Vegeu Philippe Haddad, Paroles de rabbins, París, Seuil, 2010, pàgs. 51-53."

Aquesta nota està inserida en un paràgraf del text prou interessant:

"Només una visió molt optimista de la història pot induir-nos a pensar que, de la mateixa manera que en temps pretèrits el panorama de l'educació i de la cultura lletrada del nostre país va fer un capgirell inesperat, així mateix es pot esperar, en un dia a venir, una altra revolució pedagògica: de moment, l'esperem solament com qui espera, a la manera judaica, una redempció messiànica. Per aquesta raó, i ara s'explica, aquest llibre porta el subtítol de "L'eclipsi de les humanitats": perquè podem afigurar-nos -amb gran imaginació, és clar- que, passats uns quants decennis, potser centúries, la qüestió pedagògica serà abordada o assolirà uns horitzons diferents dels que ara presideixen aquest art. [aquí Llovet invoca els exemples de la cort de Carlemany, les universitats del segle XII, l'humanisme renaixentista, la Il·lustració, la racionalitat del segle XX] (...) És cosa d'esperar, doncs, d'acord amb aquesta tan discutible teoria dels vaivens de la història, que d'aquí a cinquanta anys, o dos o tres segles, qüestions tan importants com la relació assossegada entre ciutadà i poder, o com el lloc fonamental que ha d'ocupar el domini del llenguatge i de l'eloqüència en tota democràcia, tornin a ser considerats com una matèria de la més gran importància."

Crisi i innovació

2011-10-08T22:30:00.000+02:00

Tàpies 1984

Ens deia fa poc l’Alfons Cornella que les estructures no acostumen a canviar des del centre, des de dins, sinó des de la perifèria, des de la frontera, des dels límits, des dels marges, on hi apareixen propostes alternatives, models diferents que poden anar creixent fins a substituir els models anteriors. Aquest és l’espai de la innovació: les institucions difícilment es reinventen a elles mateixes, difícilment es transformen per iniciativa pròpia: més aviat tendeixen a tornar-se rígides i a anar esdevenint irrellevants, fins a ser substituïdes per noves propostes que van agafant força, Hi ha excepcions, evidentment, però són excepcions.

Això és prou clar en el món de l’empresa. També ho hem vist en grans aparells institucionals que semblaven molt poderosos, amb dos grans exemples històrics recents i colpidors: els partits comunistes, que van optar per no canviar i han acabat essent residuals (i van tenir com a mínim un moment, una oportunitat de fer-ho, l’eurocomunisme, però no van gosar seguir el camí del canvi) i l’Església catòlica, que també ha preferit no renovar-se i abocar-se a la insignificància (i també va tenir una via de renovació, la oberta pel Concili Vaticà II, però després no va gosar seguir el camí de la transformació). En bona mesura això s’entén: les estructures agafen una inèrcia, hi ha un pensament establert que dóna seguretat, se segueixen uns paràmetres coneguts, previsibles, hi ha persones que hi ostenten el poder i s’hi troben bé... i costa molt sortir de l’escalfor del cau, anar a la intempèrie, arriscar-se, saber trobar nous camins, renunciar a la seguretat del que és conegut. Si fins i tot el coneixement científic avança a través de trencaments paradigmàtics...

Aquesta mena de situació l’estem vivint ara intensament a Catalunya, especialment a nivell institucional (per sort, en el món empresarial hi ha més dinàmica renovadora, tot i que encara n'hi hauria d'haver més). En l’àmbit dels partits ha estat molt analitzada l’absència de processos de renovació. En el de les institucions religioses, passa el mateix: hi ha el de sempre, però cada com més insignificant. L’Església catalana pràcticament ha desaparegut, i des d’altres tradicions religioses tampoc no hi ha noves dinàmiques amb projecció a nivell públic (hi pot haver petits grups amb una intensa activitat, però sense incidència en l’àmbit col·lectiu). Tampoc des de l’àmbit universitari ens arriben nous horitzons. I a nivell de grans institucions de la societat civil, la cosa no va gaire millor (podríem arribar a dir que el panorama és tràgic, però val més que ens estalviem la grandiloqüència). El Cercle d’Economia a la seva torre d’ivori, la Cambra tan gran com públicament irrellevant, el Foment deu fer bé la defensa de determinats interessos però no gran cosa més... Les grans institucions culturals (TNC, Auditori, Liceu, Palau, MNAC, MACBA...) estan rutinitzades i les restriccions pressupostàries les acaben de paralitzar (es fa el de sempre, però una mica menys en quantitat i qualitat). Segur que cap d’aquestes institucions no ho experimenta així des de dins, com tampoc no ho viuen així els partits o els grups religiosos: tots s’esforcen per millorar, per estar al dia, per créixer. Però aquí no parlem només d’esforços, sinó d’incidència en la ciutadania, de repercussió en l’entorn, de generació de dinàmiques realment renovadores.

Faran falta, doncs, noves iniciatives capaces de conjuminar el servei al país i la innovació. Capaces d’imaginar nous camins i de mobilitzar gent per tirar-los endavant. En aquest context, la crisi (econòmica, política i de valors, com diu el periodista Rafael Nadal) juga un paper contradictori. D’una banda, fa més urgent la necessitat de trobar noves perspectives. De l’altra, paralitza, genera una desorientació – i de vegades un terror – que immobilitza, que deixa clavat a la cadira –o davant la pantalla- esperant a veure què passarà, quan i com petarà tot plegat. A la gran crisi dels anys 1930s, equivocadament o no, era present en molta gent un model social alternatiu a la dinàmica del capitalisme: el socialisme. La seva existència, fos com a hipòtesi o com a alternativa real, va portar com a resultant a avançar per un camí prou innovador i positiu, el de l’estat del benestar (que, com diu el professor Anton Costas, va viure el seu moment àlgid en el període 1950-1975). El socialisme, però, en part degut a la fracassada i terrible experiència soviètica i en part a la seva incapacitat de generar cap altra experiència real operativa i més acceptable, a banda de les seves febleses com a construcció teòrica, ha anat desapareixent del panorama ideològic i ara vivim una altra gran crisi sense cap proposta alternativa, ni que només sigui a nivell ideològic. Ningú imagina un altre model social que no sigui el capitalisme. Ni tan sols hi ha propostes esbojarrades, siguin fruit de la utopia o de la desesperació (com va passar a la primera meitat del segle XVI, per exemple).

Això afavoreix que visquem la crisi des de la impotència, des del fatalisme, esperant que sigui cert que la dinàmica capitalista s’acabi recuperant per ella mateixa sense haver hagut d’arribar a cap gran catàstrofe, sigui una guerra o un període de caos i d’empobriment a gran escala. La impressió és que s'ha perdut el control de la plataforma de comandament –la impotència de la instància política i la desorientació de la instància acadèmica a l’hora de conduir la dinàmica social semblen ser-ne testimonis- i fa l’efecte que no podem fer altra cosa que tapar-nos les orelles amb els braços, aclucar els ulls i esperar que la patacada no sigui tan forta com es diu que pot ser.

No s’apunten nous camins, ni al món ni a casa nostra (on a més vivim aquesta situació enmig d’una creixent incomoditat d’articulació dins de l’Estat espanyol i amb un sector públic català en grans dificultats pressupostàries). No es constaten perspectives engrescadores que puguin incidir en el conjunt de la societat, i anem practicant el “qui dia passa, any empeny” (amb un cert rerefons de “Déu ens agafi confessats”). Procurem anar fent el de sempre, com si res passés, dissimulant, amb la petita esperança que no acabi passant res massa greu, que anant fent com si res potser ens en acabarem sortint. No ens mobilitzem socialment de manera innovadora. Preferim l’aixopluc al camp obert. Ens refugiem cadascú a casa seva, que ves a saber si no és el millor –o l’única cosa- que podem fer. Aplegar-nos és molt cansat i complicat, i encara podríem prendre mal.

Llàstima. Posats a no sortir-se’n, seria més bonic fer-ho des de l’esforç d’intentar-ho que des de la paràlisi de la por, la inseguretat i la manca d’horitzons. Seria més bonic que, sigui quin sigui el resultat, si més no poguéssim gaudir del goig de mirar de fer alguna cosa nova plegats, encara que sigui insuficient per alterar el curs de les coses. No des de la indignació o la queixa, sinó des de la imaginació i la proposta positiva. Si més no hauríem gaudit d’una vivència de vibració col·lectiva, d’un “estat naixent” (Alberoni), que és una de les coses que donen sentit a l’existència. N’hi ha d’altres de coses amb capacitat de donar sentit, sobretot en l’àmbit personal, però aquesta reflexió fa referència a l’àmbit col·lectiu, a allò que només podem fer si és fruit de l’empenta de força gent organitzada i té incidència a nivell social. El repte és moure’ns plegats en una determinada direcció, tot assaborint i celebrant aquest moviment.

Presentació del Xinxinming

2011-10-07T23:00:00.000+02:00

http://www.slideboom.com/presentations/429609/El-Xinxinming

El sentit del cosmos

2011-10-05T22:00:00.000+02:00

Amb l'Albert Cot estem tenint un diàleg sobre Richard Tarnas. Em permeto incorporar aquí algunes reflexions fetes en aquest context.

Diu Tarnas que els grans copernicans "estaven convençuts que l'ordre còsmic havia estat expressament creat per tal que la intel·ligència humana el conegués i l'admirés". Una posició bonica i temptadora, però que em sembla una lectura a posteriori. Si la qualifiquéssim dient "és com si (o "sembla com si") el cosmos hagués estat creat per a ser conegut i admirat pels humans", ho podria subscriure; la nostra vivència ens porta a tenir aquesta impressió, però això no té perquè portar-nos a no mantenir clara consciència de l'estatut subjectiu d'aquesta apreciació, del seu caràcter més sentimental i poètic que no pas analític. Jo no puc afirmar que el món va ser creat per a permetre l'aparició dels humans. Som massa fugissers, som un breu i estrany subproducte (de vegades un dany col·lateral) d'una dinàmica còsmica que va fent, va generant complexitats evanescents. La nostra gran característica, la consciència, és probablement un derivat no buscat d'un procés de creixement del cervell que responia a altres necessitats. I ara ens trobem amb aquesta meravellosa joguina, la consciència, i en fruïm, i la celebrem. Ara, tant com per arribar a dir que el cosmos existeix per fer-la possible... És lícit que utilitzem aquesta imatge com a metàfora poètica, com a celebració hímnica de la nostra realitat, però no fins a donar-li estatut de veritat incontrovertible.

Tarnas parla de dos models d'interpretació de la realitat o mites (el Progrés i la Caiguda) i l'aparició d'un tercer model postmodern que vindria a dir que "en realitat no hi ha model coherent en la història o l'evolució humana, si més no cap que sigui independent de la interpretació humana. (...) No hi ha en història cap model o sentit que no sigui una construcció conceptual que la ment humana projecta sobre la història." Tarnas diu no compartir tampoc aquest tercer model, que considera subjectiu i parcial (com els dos precedents). Potser sí. Però jo, que no em considero gens postmodern, m'hi apunto (cal reconèixer que el mateix Tarnas diu que potser aquest tercer model més que postmodern és "expressió directa, i possiblement inevitable, de la moderna mentalitat progressista en la seva reflexió crítica cada cop més profunda").

Diu Tarnas en un fragment potent, magnífic, tot i que no el comparteixo:

"Llevemos, pues, nuestra estrategia de reflexión crítica sobre nosotros mismos un paso más adelante, decisivo y tal vez inevitable. Apliquémosla al supuesto fundamental y punto de partida de la visión moderna del mundo -un supuesto muy arraigado que sigue influyendo sutilmente sobre el giro posmoderno-, según el cual ningún significado ni finalidad que la mente humana perciba en el universo existe en éste de manera intrínseca, sino que es construido y proyectado en él por la mente humana. ¿No podría ser éste el engaño final, el más globalmente antropocéntrico de todos? Pues el hecho de suponer que, en última instancia, la fuente exclusiva de todo sentido y finalidad en el universo se centra en la mente humana, que es por tanto absolutamente única y especial y, en este sentido, superior al cosmos entero, ¿no es acaso un acto extraordinario de hybris humana, literalmente, una hybris de dimensiones cósmicas? ¿No lo es suponer que el universo carece por completo de lo que nosotros, los seres humanos, descendientes y expresión de ese universo, poseemos de modo tan preeminente? ¿No lo es suponer que, de alguna manera, la parte difiere radicalmente del todo y lo trasciende? ¿No lo es fundar toda nuestra visión del mundo en el principio de que toda vez que los seres humanos perciben una organización cualquiera de significado psicológico o espiritual en el mundo no humano, un signo cualquiera de interioridad y mente, una sugerencia cualquiera de orden coherente con finalidad y de sentido inteligible, éstos deben entenderse únicamente como construcciones y proyecciones humanas, arraigados en última instancia en la mente humana y nunca en el mundo?"

Crec que aquí Tarnas s'excedeix. Aquesta visió no té perquè ser un engany. És antropocèntrica? Sí, és clar, però quina de les nostres reflexions no ho és? Ser antropocèntric no és cap mal mentre mantinguis la consciencia d'antropocentricitat. No crec que sigui un cas de supèrbia humana enfollida, ans al contrari: em sembla un cas de modèstia, de reconeixement de les pròpies limitacions. Que trobem sentit com a construcció de la nostra ment? Certament. Que aquesta és la nostra font exclusiva de sentit? Per mi, si. No tinc cap indici de sentit que no passi per la nostra ment. No veig indicis de ment fora de l'àmbit humà (ja ens agradaria, és clar, però un desig no pot ser confós amb una percepció). Que la ment humana sigui única i especial pel que veiem del cosmos (o potser no, ves a saber: n'hi pot haver d'equivalents o superiors en altres galàxies, tot i que aquesta és una consideració irrellevant) no permet dir que es consideri superior al cosmos sencer: aquí en Tarnas fa trampa, o si es vol demagògia, per portar l'aigua al seu molí. Dir que no pot ser que el cosmos no tingui una cosa que nosaltres tenim és un altre raonament poc sòlid (de fet, nosaltres som part del cosmos, i per tant el cosmos té ment, consciència; però això és una cosa, i una altra és constatar ment, consciència en un cosmos no humà. Hi havia ment al cosmos fa 100 milions d'anys? Jo considero que no (deixem de banda el tema de les altres galàxies). Hi havia un potencial de que n'hi hagués? Sí, però tampoc no estava garantida la seva aparició, com si aquesta hagués estat fruit d'un procés inevitable. Dir que limitar la ment al fenomen humà és fer que la part difereixi del tot i el transcendeixi és també un raonament abusiu. Insisteixo: jo no veig cap organització de significat psicològic o espiritual en el món no humà. No veig en aquest món no humà cap signe d'interioritat i ment, d'ordre coherent amb finalitat i sentit intel·ligible.

Torno a dir que continuo veient el cosmos sense propòsit predeterminat, com un procés de desplegament imprevisible, atzarós -no passa res- tot i que alhora molt coherent i capaç de gestar coses fantàstiques. I que veig el que en diem "propòsit" o "sentit" com a meravellosa creació humana però que ha de renunciar a les pretensions d'"externalitat". No el "descobrim" sinó que el "construïm". És cert que de vegades ens és necessària la imatge de que el descobrim, per mirar d'expressar la seva naturalesa difícilment acotable; és una imatge que ens ajuda a precisar, però això no vol dir que es pugui "objectivar", traslladar en materialitat constatable empíricament (ni tan sols emocionalment). Quan es fa aquest pas, s'obre la porta a camins tan diferents com poden ser el fonamentalisme o l'esoterisme. Aquest darrer pot tenir interès pel que té d'estímul interpretatiu, de capacitat de fer aflorar l'inconscient, de suggeridor d'imatges poètiques, però tot i això no puc compartir el pas que em sembla que fa Tarnas, de considerar "objectiva" una visió del cosmos en termes de ment. La ment és nostra, i la podem projectar en el cosmos i obtenir amb això suggerents formulacions; però res em porta a pensar que el cosmos respongui a la configuració d'una ment externa a nosaltres, o com diu Tarnas que la ment sigui intrínseca al cosmos més enllà del fenomen humà.

Evidentment molta teologia s'ha construït sobre aquesta base, sobre aquesta "intrinsicitat", però no em sembla una opció fonamentada (i tot i això em considero creient, algú a qui la noció o imatge o símbol "Déu" li ressona a les entranyes...).

Esplendor de l'Ulldemó

2011-10-03T23:00:00.000+02:00

Flors de tardor

2011-10-03T22:30:00.000+02:00

Vinyoli: No la cançó perfecta

2011-09-30T22:00:00.000+02:00

Hernández Pijuan 1988

"No la cançó perfecta sinó el crit
que invoca Déu és necessari,
car no com l'àliga en té prou
el nostre cor amb moure bé les ales.

Amb ulls encesos cal entrar
dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l'aire
que bat als ulls, penetri fins al cor."

Joan Vinyoli (1914-1984)

La saviesa del silenci interior

2011-09-29T22:00:00.000+02:00

Una versió adaptada d'un probable text taoista trobat a la xarxa, amb fotos nostres del cel fetes una tarda a Arnes.

http://www.slideboom.com/presentations/430243/La-saviesa-del-silenci-interior

La dificultat del diàleg

2011-09-27T23:00:00.000+02:00

Tàpies 1981

Normalment, abans d’una confrontació conscient hi ha intents de diàleg per evitar-la. De vegades, el diàleg funciona i no s’arriba a la confrontació. De vegades, el diàleg serveix per posar en evidència la dificultat d’estalviar-se la confrontació.

El matí del 27 de setembre de 2011 s'ha viscut a Sant Benet de Bages un bon intent de diàleg sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Els interlocutors eren rellevants, tant els que van parlar com els que no ho varen fer públicament. Entre els primers (no és una relació exhaustiva) hi havia Agustí Colomines, Ferran Requejo, Enric Juliana, Miquel Roca i Junyent, José Maria Lassalle, Fernando Vallespín, José Luís Álvarez, Laia Bonet, Joan Rigol, Ramón Jáuregui i Jordi Pujol. Hi havia també, a la darrera part, Felipe González, que no va abordar el tema (tot i que ho va fer una mica després en una entrevista per a TV3). La tarda anterior havien intervingut Antonio Garrigues Walker i Artur Mas, les aportacions dels quals eren també referents rellevants en el diàleg matinal. Gent de pes, gent valuosa, interlocutors vàlids.

També ho eren els que no varen intervenir públicament. D’una banda, alguns empresaris o alts directius empresarials i alguns alts càrrecs de l’àmbit de l’administració i l’educació. També un grup de membres d’un àmbit empresarial organitzat com és FemCAT. La cúpula dirigent d’ESADE i alguns professors d’aquesta escola. Alguns dirigents significatius del món de l’esquerra. I una colla de periodistes i opinadors significats i d’alt nivell. El grup humà, per tant, no només era significatiu sinó també molt adient per dur a terme el diàleg.

La interpretació del que es va veure i viure aquell matí serà diferent certament segons qui la faci, segons la posició, el lloc d’observació del qui la faci; les interpretacions sempre estan mediatitzades per la particular vivència subjectiva. Des del meu punt de vista, vaig constatar una fractura difícilment superable. Es van exposar posicions, però no es van establir ponts per a l’entesa. Vaig tenir la sensació d’observar una esquerda com les que produeixen els terratrèmols, potser no gaire ampla però força profunda. I em vaig sentir travessat per l’esquerda, engolit per l’esquerda.

La meva mirada subjectiva sobre el diàleg té com a mínim dos trets que cal explicitar. Un és la meva opció política confederal (Catalunya com a estat lliurement associat a Espanya). Aquest tret em permet sentir-me còmode parlant tant amb els sectors independentistes o secessionistes (com li agrada dir a en Ferran Requejo) serens (amb els més arrauxats tinc moltes dificultats) com amb els sectors autonomistes i federalistes. L’altre tret és la meva convicció que la política és una qüestió de correlació de forces (les coses s’aconsegueixen quan tens prou poder per fer-ho possible; la clau es troba en l’acumulació de poder. I els aspectes emocionals només tenen rellevància política en la mesura que són aportacions a aquesta acumulació de poder). Aquest tret em permet sentir-me prou còmode parlant amb la part espanyola no anticatalana, en un debat que visc sense gaire emocions (ni decepció, ni sentir-me enganyat). És des d’aquests dos trets que constato l’esquerda abans esmentada. Una esquerda que separa els independentistes i la gent decebuda del tracte rebut d’Espanya (i això inclou bona part de Convergència) dels autonomistes i federalistes catalans, que en alguna mesura s’identifiquen amb les posicions més raonables expressades des d’Espanya, siguin del PSOE o del PP.

D’aquí la meva preocupació. L’esquerda que constato no és la que separa catalanistes d’anticatalanistes, més clara i fàcil de veure, sinó l’esmentada, una mica més difícil de constatar però que a Sant Benet em va semblar palpable. Caldrà llegir amb cura la transcripció de la rica conversa per veure’n tots els detalls i matisos, però la impressió global viscuda per mi és aquesta. I si la meva percepció no és equivocada la situació és preocupant, perquè esdevé un indici d’una confrontació més dolorosa que la que hi pugui haver entre catalanisme i anticatalanisme. Perquè és una esquerda que no passa per cap frontera geogràfica sinó pel cor de la societat catalana, i comporta el risc que més voldríem evitar: la fractura interna dins de Catalunya.

Nota addicional: Jo no crec que l’increment de l’independentisme o la radicalització (sobreescalfament, crec que en diu en Juliana) de posicions sigui positiu per a Catalunya. Jo estic d’acord en la necessitat d’enfortir la cohesió, de generar grans majories al voltant de propostes concretes, i el pacte fiscal em sembla una d’elles, i ben adient. Sé que és probable que fracassi, però no crec que aquest fracàs generi una segona onada independentista. El que generarà en un primer moment és desànim col·lectiu, i també una major radicalització de l’independentisme, però no el seu creixement significatiu. Serà un escenari complicat, però que caldrà assumir i a partir del qual caldrà trobar altres camins de construcció de la identitat nacional i d’enfortiment de la cohesió del poble català. Però això no em fa considerar que la proposta de pacte fiscal sigui incorrecta: crec que és positiva i ben orientada, i que és una batalla que val la pena lliurar, que cal lliurar. Si fracassa, serà per la incomprensió espanyola, però també perquè no haurem estat capaços de construir una majoria i una mobilització suficient, una consciència prou intensa al voltant del pacte fiscal (no haurem acumulat prou poder). La pilota està també en part, doncs, al nostre camp, i per això no és una batalla perduda d’entrada.

Martí i Pol: Tardor

2011-09-22T22:30:00.000+02:00

"Mandrosament els geranis frueixen
l'últim sol de la tarda.
Ja són lluny
els xafogosos, dilatats capvespres
d'un estiu molt feixuc i, a poc a poc,
revenen les profundes quietuds,
la mà es torna exigent, i l'ull, tenaç.
Comença la tardor, temps de creixença."

Miquel Martí i Pol

Treballar la sensibilitat

2011-09-20T22:32:00.000+02:00

Entenem per sensibilitat la capacitat que tenim els éssers humans per admirar-nos i commoure’ns davant de coses, persones, situacions. Seria la nostra capacitat d'experimentar el món no només com un espai de satisfacció de les nostres necessitats, sinó bàsicament com un espai generador d'admiració i commoció. És una capacitat que tot ésser humà té, però que pot ser més o menys conreada, desenvolupada. Cultivant la nostra sensibilitat despleguem i enriquim les nostres capacitats com a éssers humans, esdevenim persones "més humanes".

La sensibilitat té grans enemics: la indiferència, la fredor, la rigidesa; la superficialitat, la frivolitat, la banalitat; l’autosatisfacció, la suficiència, l’orgull; la mandra, la comoditat; la rutina, el conformisme; l’atabalament; l’entreteniment.

I també té grans amics: l’atenció; l’interès per la realitat; l’esperit crític; la curiositat; el desig d’anar més enllà, d’ampliar horitzons; el plaer, la sensualitat; la capacitat d’esforç de voluntat, de reiteració, de constància, per seguir endavant quan, al principi, un exercici resulta pesat, avorrit, insuls o, fins i tot, irritant.

Podem esdevenir més sensibles si fem passos per fer-ho. Podem ampliar la nostra sensibilitat quantitativament (incrementant el nombre de coses a les que som sensibles) i qualitativament (incrementant la intensitat de la nostra admiració o commoció davant de determinada cosa).

La sensibilitat té un component racional (que es treballa a través del coneixement, de la informació i la reflexió, del debat) i un component emocional (que es treballa a través de la confrontació directa amb les coses).

Treballar la sensibilitat forma part del nostre desenvolupament personal. I val la pena anar trobant exercicis pràctics que ens ajudin, que ens siguin útils, en aquest camí.

Una manera de treballar la sensibilitat és l'observació reiterada, atenta i duradora d'objectes adequats (un paisatge, un arbre, una flor, un quadre, una melodia, una persona, una posta de sol) fins que interioritzem el valor que comuniquen (bellesa, serenitat, alegria ...). De què ens parla aquest objecte? En aquest àmbit és important el diàleg amb altres per contrastar percepcions i enriquir-les; l'exercici en solitari té alguns avantatges (facilitat, prolongació ...) però també té limitacions.

Altres pràctiques per al desenvolupament de la sensibilitat poden ser, per exemple llegir amb calma i a fons un text, cantar amb intensitat, amb tot el cor, una cançó, caminar durant una hora fixant-nos simultàniament en nostre interior i en l'entorn, anar a veure un quadre a un museu o a sentir un concert, emprendre un debat seriós sobre alguna cosa que considerem rellevant, visitar assíduament a un malalt, protestar amb constància per una injustícia... Es tractaria de posar aquestes coses sistemàticament en pràctica fins aconseguir que la nostra relació amb l'entorn inclogui o generi els valors que hi ha en ell, fins a relacionar-nos amb el món com a impregnat de valors.

Una altra manera de treballar la sensibilitat és esforçar-nos per captar el matís, per captar la diferència que separa coses que, a primera vista, poden semblar iguals o molt semblants, però que, observades amb deteniment, no ho són. De vegades aquesta diferència és la distància que separa la mediocritat de la genialitat. Es tracta de refinar la percepció, d’afinar fins a captar aquest matís decisiu, i això pot donar-se tant davant d'una peça de vestir com davant una tonalitat de la mar; tant davant d'una pintura com davant la interpretació d'una obra musical. Comparar les versions d'una mateixa obra realitzades per diferents intèrprets pot resultar d'utilitat en aquesta pràctica. Comparar la lectura d'un mateix poema per dues persones diferents és també un bon exercici.

Un altre exercici per al desenvolupament de la sensibilitat és la contraposició d'obres que mostren alhora per una banda paral·lelismes, punts de similitud, afinitats, i per altra banda contrastos, punts de diferenciació rotunds, discordances. En aquest blog n'anem posant, sota l'etiqueta Xarrups de pintura.

En el treball de la sensibilitat és oportú seguir itineraris: quan som sensibles a alguna cosa, aquesta cosa es converteix en una pista cap a noves metes a assolir, cap a coses semblants a les que, però, encara no som sensibles i que per això podrem treballar fins aconseguir que "ens parlin", que siguin expressives per a nosaltres.

Treballar la sensibilitat ens portarà a endinsar-nos en dos grans àmbits: la natura i la cultura.

És bo fer-nos cada vegada més sensibles a l'entorn natural fins a sentir un profund amor per la natura i l'exaltació del cor davant seu. La naturalesa ens regala cada dia una claredat particular, uns núvols irrepetibles, estiguem on estiguem. Ara bé, cal trobar el moment per fixar-se en ella. De fet, en general, serà bo trobar temps per estar "amb" la natura (no només "a" la natura) i llocs especials per a fer-ho. Cal submergir-se en la natura i deixar que vagi penetrant en el nostre interior. Cal caminar, cal passar hores a la intempèrie; el que obtenim d'aquesta experiència no té preu.

Caldrà, doncs, trobar llocs que ens ajudin a fixar-nos en la transparència de l'aire, en la forma dels núvols, en les muntanyes i les roques, en els arbres, les plantes, les flors, els bolets; en els animals, dels voltors als isards, dels ocells als amfibis, les papallones diürnes i nocturnes, els insectes; en les pedres, amb els seus colors, textures i formes. El concepte de territori sagrat ens pot semblar impropi del nostre temps i la nostra cultura (utilitzem “parc natural”) però tradueix millor l'experiència que volem assenyalar aquí.

La cultura és un àmbit molt ampli, on tant les ciències com la filosofia ens poden enriquir moltíssim i ajudar a afinar la nostra visió del món. No obstant això, són sovint les arts plàstiques (pintura, escultura, fotografia, arquitectura...), la literatura (la poesia, la novel·la...), la música i les arts escèniques (teatre, cinema, dansa...) els camins que tenim més a l'abast per treballar la nostra sensibilitat des de la cultura. En aquest sentit, és important conèixer els grans fites que s'han anat assolint, conèixer els clàssics, és a dir, a aquells el valor i missatge dels quals van més enllà del seu temps.

Els clàssics han arribat a la grandesa, la qual genera grandesa en els que s'acosten a ells, com ens recorda Karl Jaspers. Això explica el seu magnetisme i l'oportunitat d'acostar-s'hi, de deixar-se impregnar per ells, de rebre la seva influència. Afortunadament, la llista dels clàssics és immensa, i és bo que cadascú es vagi construint la llista dels “seus” clàssics. Heus aquí una tasca digna de ser duta a terme: anar tornant als clàssics una i altra vegada fins que ens facin vibrar i ens commoguin. Amb reflexió i ordre, amb passió i dedicació, seguint itineraris que ens portin a nous descobriments, deixant que els experts, la intuïció i l'atzar ens mostrin nous camins. I amb la sensibilitat que ells ens ajuden a obrir, observar atentament el nostre entorn cultural actual i descobrir en ell tot el que ressona, el que té consistència, el que aporta qualitat, el que val la pena. Així, la nostra sensibilitat s’anirà ampliant i aprofundint contínuament.

Les tecnologies actuals, tot i la limitació que suposa tota reproducció, faciliten el treball de la sensibilitat a nivell personal i de grup. Pintura, música i fotografia apareixen com a camps amb fàcil accés a reproduccions, de major o menor qualitat. També aquí caldrà saber triar.

Un cop iniciat el recorregut per un món perceptiu no cal omplir-lo (no cal aprendre tota la història de la pintura o la música occidentals dels darrers 500 anys, encara que són dos camps absolutament plens de meravelles) però sí que és important un ritme de cultiu que ens permeti mantenir-lo obert (és bo, doncs, tornar periòdicament a l'exercici). Fer aquesta mena d’exercici (amb pintures, amb músiques, amb fotografies, etc.) no s'identifica amb el coneixement acadèmic-enciclopèdic. Sovint amb un únic exercici fet a fons i amb calma i atenció obrim la porta a tot un món perceptiu. El rellevant no és la quantitat de coneixement sinó el cultiu de certes capacitats perceptives, com ara la capacitat d'atenció, la sensibilitat a la forma i al color, la percepció de contrastos i harmonies, tant evidents com subjacents, la captació de ritmes i estructures, de temes centrals i melodies o l’observació de les reaccions intel·lectuals i emocionals que les obres ens produeixen.

Hi ha un tercer gran àmbit per al desenvolupament de la sensibilitat: la relació amb les persones. Aquest és un àmbit més complex que els de la natura i la cultura, ja que la relació que establim amb les persones és molt més ambivalent, s’hi dona una més gran barreja d’harmonia i conflicte, d’atracció i refús. És un camp clau, però difícil. En ell podem diferenciar el treball de sensibilització envers les persones concretes (especialment en les relacions personals profundes, d'amor i d'amistat, i també en l'autoconeixement bé entès), la sensibilització envers els col·lectius, institucions, entitats, organitzacions, moviments socials (especialment quan establim amb ells una relació de compromís) i la sensibilització envers les situacions viscudes o previstes (sofriments, alegries, injustícies, gestos de bondat, moments d'èxtasi o recolliment...)

Treballar la sensibilitat no només possibilita un millor, més atent, més ric, més ampli coneixement del nostre entorn, sinó també un millor coneixement de nosaltres mateixos. Saber què t'agrada, què prefereixes, a què ets sensible, és important per a una més afinada visió de la nostra manera de ser. Comparar preferències amb altres persones (en pintura, en música, en referents personals ...) ens permet un millor coneixement de l'altre i de nosaltres mateixos, és una eina útil en el camí de l'autoconeixement.

Obstacles

2011-09-18T18:30:00.000+02:00

Què és el que no ens permet copsar l'esplendor? Què enterboleix la nostra mirada? Què s'interposa entre nosaltres i una visió admirada i agraïda del cosmos i la vida? Quins són els obstacles que caldrà tenir en compte, per tal de ser-ne conscients i, en la mesura del possible, anar-los apartant?

L'obstacle principal és el mal que hi ha a dins nostre, el que ens brolla de dins, sense saber perquè ni d'on l'hem tret. El que s'arrela en l'inconscient, en els traumes infantils, o en la mateixa naturalesa ambivalent de la condició humana. Les emocions, pulsions o estats d'ànim negatius que ens surten de dins (l'enveja, l'odi, la rancúnia, el ressentiment, l'agressivitat, la irritació; la supèrbia; l'avarícia; el descontrol en el menjar, el beure o la satisfacció sexual; la gelosia; l'engany, la mentida; la por, la inseguretat, la incertesa; la feblesa, la manca de coratge; la mandra; la depressió, la tristor...). Aquesta decepció amb nosaltres mateixos es projecta sobre el món, i l'esplendor queda amagat.

Llavors hi ha el mal que hi ha a fora, el mal en els altres. És el mateix que el nostre, però el veiem en els altres i el patim de part dels altres. La crueltat, la violència, el menyspreu rebuts de l'entorn ens aclaparen i velen també la nostra mirada. L'odi rebut, la injustícia viscuda o percebuda, l'opressió constatada sobre un mateix o sobre d'altres. La guerra i la tortura. La mala organització d'una societat que crea sofriment (la fam, la pobresa, l'atur, la contaminació i la degradació de l'entorn natural...). La lletjor creada pels humans per manca de cura o d'afecte pel món i els altres: barris degradats, espais plens de deixalles.

Més assumible és la desgràcia, allò que patim sense culpa de ningú: una malaltia, un accident fortuït, una malformació, un fenomen natural que ens destrueix (aiguat, llamp, terratrèmol...). Més assumible, però també amb notable capacitat d'interferència a l'hora d'harmonitzar-nos amb el que ens envolta. Costa no clamar al cel davant de la desgràcia.

Més difícil de copsar és la insensibilitat. Ens creiem més sensibles del que som, ens sembla que ja no cal treballar la nostra sensibilitat. Preferim la comoditat de ser com som, de viure com vivim. No ens fa res viure una mica distrets, sense anar prou a fons en les coses, sense mirar prou endins, prou de prop, amb prou intensitat. Mirem per sobre, des de lluny, amb una certa superficialitat o frivolitat als ulls. O utilitzem la diversió com a vehicle per no haver de fer aquest exercici de rigor en la mirada,d'assumir la nostra realitat tal com és, de saber què ens passa; tot això pot ser cansat i dolorós. I, en l'extrem, utilitzem les drogues per defugir aquesta confrontació amb nosaltres mateixos.

El llistat és tan extens que aclapara. Però el repte i la crida és aquí: tot i els obstacles, copsar i fruir l'esplendor en el que estem immersos, la meravella del món i de nosaltres mateixos, admirar, ser commocionats, trasbalsats, emportats per aquest esplendor...

Una de les grans fonts de sentit dels humans és contemplar l'esplendor, i ajudar els altres humans a poder-lo contemplar si hi ha obstacles que els ho impedeixin. Aquestes són dues grans tasques, de les que poden donar propòsit i omplir de contingut lñes nostres fràgils vides. I són dues tasques que s'han de mantenir en equilibri entre si, ja que la mera contemplació fa a la persona tancar-se en ella mateixa i el mer servei la pot anar corsecant fins a fer-ne un ésser sense escalf, obssessiu i desbordat.

Job

2011-09-16T22:52:00.000+02:00

Chagall

"Job es va imaginar que podria construir el seu niu a les altures - que la integritat de la seva conducta el protegiria contra la mala sort. I els seus amics van pensar, equivocadament, que el Senyor només el podia haver castigat perquè en secret havia fet alguna cosa malament.

Però no, la desgràcia també s'abat sobre els bons. No podem protegir-nos contra ella. No podem protegir els nostres infants. No podem dir-nos a nosaltres mateixos: “encara que jo no sigui feliç, aconseguiré que ells ho siguin”.

Desapareixem com un núvol. Ens marcim com l'herba de tardor, i com un arbre som arrencats d'arrel.

Hi ha algun frau en l'esquema de l'univers? No hi ha res que sigui immortal? Res que no passi?

No podem quedar-nos on som. Hem de tirar endavant. Hem de trobar el que és més gran que la fortuna o el destí. Cap altra cosa no ens pot portar pau.

Queda el cos de l’home savi, o del just, exempt de qualsevol dolor? De qualsevol inquietud, de la deformitat que pot anorrear la seva bellesa, de la debilitat que pot destruir la seva salut?

¿Confieu en Déu? Job també era a prop del Senyor. Són els vostres amics i els vostres infants la vostra seguretat? No hi ha cap amagatall a tot el món on els problemes no us puguin trobar. Ningú sap quan el dolor pot visitar casa seva, igual que no ho sabia Job.

Així que tot li va ser pres a Job, ell sabia que era el Senyor qui li havia pres. Es va apartar de les manifestacions fugisseres del temps. Va buscar el que és etern.

¿Veu només la mà de Déu el que veu que Ell dóna, o veu també la mà de Déu el que veu que Ell pren? Veu Déu només el que veu Déu girar el seu rostre cap a ell? No veu també Déu el que veu Déu donar-li l'esquena? "

El sermó sobre Job de la pel·lícula "The tree of life" de Terrence Malick

Text original:

"Job imagined he might build his nest on high – that the integrity of his behavior would protect him against misfortune. And his friends thought, mistakenly, that the Lord could only have punished him because secretly he’d done something wrong.

But, no, misfortune befalls the good as well. We can’t protect ourselves against it. We can’t protect our children. We can’t say to ourselves, even if I’m not happy, I’m going to make sure they are.

We vanish as a cloud. We wither as the autumn grass, and like a tree are rooted up.

Is there some fraud in the scheme of the universe? Is there nothing which is deathless? Nothing which does not pass away?

We cannot stay where we are. We must journey forth. We must find that which is greater than fortune or fate. Nothing can bring us peace but that.

Is the body of the wise man, or the just, exempt from any pain? From any disquietude, from the deformity that might blight its beauty, from the weakness that might destroy its health?

Do you trust in God? Job, too, was close to the Lord. Are your friends and children your security? There is no hiding place in all the world where trouble may not find you. No one knows when sorrow might visit his house, any more than Job did.

The very moment everything was taken away from Job, he knew it was the Lord who’d taken it away. He turned from the passing shows of time. He sought that which is eternal.

Does he alone see God’s hand who sees that He gives, or does not also the one see God’s hand who sees that He takes away? Does he alone see God who sees God turn His face towards him? Does not also he see God who sees God turn his back? "

Tolerància crítica

2011-09-14T22:47:00.012+02:00

Jawlensky 1910

Ser tolerants no vol dir no ser crítics. Es pot tolerar quelcom, acceptar quelcom, respectar quelcom, acollir quelcom sense per això haver de deixar d'avaluar-ho críticament, de fer-ne balanç, de veure'n les virtuts i els defectes, els avantatges i els inconvenients.

La tolerància sense esperit crític porta al relativisme i a la indiferència. A curt termini pot generar menys conflicte, però també encobreix situacions inestables, perpetua soterradament tensions que poden acabar explotant, no fa millorar les coses.

L'esperit crític sense tolerància porta a la rigidesa, la imposició, el dogmantisme i la prepotència. Genera ressentiment i és llavor de violència.

La toleràsncia crítica demana un esperit obert, lúcid i pacífic, una capacitat d'anàlisi el més objectiva possible i una consciència el més clara possible dels propis valors. Aquests valors són l'escala de mesura amb la que podem exercir la crítica. Cal, doncs, tenir-los el més ben formulats i madurats possible. La crítica exercida només des d'impressions i intuïcions més o menys confuses no farà més que distorsionar la visió i complicar encara més les coses.

Triteca

2011-09-12T23:29:00.000+02:00

Klee 1916

En el marc de la recerca de tècniques per treballar la sensibilitat, un exercici recomanable, facilitat per les tecnologies actuals, és la creació d'una "triteca", terme que englobaria una biblioteca, una discoteca i una pinacoteca virtuals.

En ella hi posaríem, sigui com a llistats, sigui com a arxius amb el contingut, textos literaris, músiques i pintures que ens resulten particularment significatius. Sovint seran només un fragment d'un text o d'un poema, un moviment d'una obra musical, un detall d'una pintura. El cas és que siguin elements que ens parlin intensament, que ens siguin significatius.

N'hi anirem afegint i n'anirem traient, constatant així com la nostra sensibilitat va evolucionant. Els tindrem a prop, i ens faran companya. Els compartirem amb amics. Els anirem treballant, comentant, aprofundint. Ens fixarem en les similituds i contrastos, en les contemporaneïtats (aquest quadre va ser pintat quan es composava aquesta música o s'escrivia aquest text).

Donant-hi tombs, tornant-hi d’en tant en tant, enriquint i depurant la triteca, les obres se'ns faran cada cop més familiars i properes, i ens aniran entrant a dins, i ens aniran conformant. Treballar la pròpia triteca és un bon exercici per al desenvolupament de la nostra sensibilitat..

És secundari el que hi posi cadascú; l'important no és quines obres hi figuren, sinó el que signifiquen per al "tritecaire", i l'exercici de treballar-les, de tenir-les a prop, d'interrelacionar-les.

Intuïció i acció

2011-09-10T23:00:00.000+02:00

Barceló 1987

"Però afortunadament no era professional. Abans de passar de la intuïció a l'acció, havia utilitzat el raciocini. Estava acostumat a rebre ordres d'algú. No com Tamaru. Si hagués estat Tamaru, primer l'hauria detingut i immobilitzat i després hauria reflexionat. Primer actuava. Confiava en la seva intuïció i deixava les consideracions lògiques per a més tard. Ell sabia que amb un instant de dubte tot és massa tard."

Haruki Murakami a 1Q84

Noblesa d'esperit

2011-09-08T22:33:00.018+02:00

Cranach 1503

Arcadia té publicat un llibret colpidor, "Nobleza de espíritu", de l'holandès Rob Riemen (1962). És un conjunt de tres treballs sobre l'humanisme, sobre els grans valors, sobre la concepció de la vida. Són assaigs literariament potents, percutents, on en algun moment recrea formes d'expressió de grans autors. S'hi parla de Sòcrates i Plató, de Thomas Mann, de Nietzsche. Està ple de brillants consideracions que es poden suscriure amb entusiasme. Però alhora hi ha alguna cosa que no acaba d'encaixar. Costa de formular de què es tracta, ja que sovint són coses que es perceben entre línies. És com si enmig d'uns textos humanistes de tant en tant s'hi veiessin espurnes d'inhumanitat...

La potència de l'ombra

2011-09-06T22:30:00.000+02:00

Barceló 1987

"L'Ombra és malvada de la mateixa manera que els éssers humans som positius. Com més ens esforcem per convertir-nos en éssers perfectes i bondadosos, més aclareix l'Ombra el seu propòsit de ser fosca, malvada i destructiva. Quan les persones intenten superar-se per a ser perfectes, l'Ombra baixa a l'Infern i es converteix en el Diable. Això és degut a que, en el món natural, el fet que les persones es converteixin en quelcom superior o inferior a elles és igual de pecaminós."

C.G. Jung, citat per Murakami a 1Q84

Aquesta cita de Jung és duríssima.

El darrer Rothko

2011-09-04T13:00:00.000+02:00

Malevich: autoretrats

2011-09-02T23:16:00.000+02:00

Malevich 1909

La cultura del reconeixement

2011-08-31T22:30:00.000+02:00

Malevich

Em temo que ens equivoquem posant l’accent en la cultura de l’esforç. L’esforç per ell mateix no té sentit i no és operatiu. Només és real i eficaç quan deixa de ser percebut com a esforç, quan es viu positivament. És clar que es pot fer amb justícia una apologia del sacrifici, de la renúncia, del compromís. Però tenim també arrelada dins nostre l’associació de l’esforç amb imatges de presoners remant a les galeres o d’esclaus negres recollint cotó als camps, tots ells sota el fuet d’un capatàs que va repetint “Treballa, esclau!”. O ens persegueix la idea que hem vingut a aquest món a patir. Tant si veiem l’esforç com un sofriment, com una fatalitat o com un deure moral, el resultat és el mateix: una imatge negativa que ens traumatitza i no ens porta a fer res de bo. Per això la invocació de l’esforç acaba sovint en un voluntarisme inútil.

Quina és la alternativa? Potser hauríem de deixar de centrar-nos en l’esforç per passar a centrar-nos en la motivació. Això pot ser més útil per promoure canvis d’actitud en el nostre món laboral. La gent treballa quan està motivada per fer-ho. La motivació depèn certament d’elements interns (confiança, poca mandra, fites a assolir, ganes de millorar, creativitat) però també d’elements externs. Ens motivem i ens motiven. Els tres grans camps de motivació externa són el cop de bastó (la sanció, l’escridassada, l’acomiadament...), la pastanaga (el sou i altres compensacions) i el reconeixement. Els dos primers són imprescindibles (no podem ser ingenus pel que fa a la condició humana), però haurien de quedar en un segon pla, per molt que hi hagi gent que digui que a ella l’única cosa que li preocupa és el sou. El que hauríem de treballar millor és el reconeixement. Aquí sovint no fem prou bé les coses, és el camp que menys sabem gestionar.

Perquè en sabem tan poc? En primer lloc, perquè el reconeixement només és operatiu des de l’autenticitat i la sinceritat del qui reconeix, i no sempre és fàcil exercir aquestes virtuts. En segon lloc, perquè dur a la pràctica el reconeixement requereix pensar-hi (és quelcom que massa sovint “oblidem”) i dedicar-hi temps. Temps per petites converses sense cap altre propòsit que aquest, converses que no es poden fer de pressa i corrent, de forma mecànica o amb el pilot automàtic i el cap a un altre lloc. En tercer lloc, perquè requereix tenir en compte les característiques personals de la persona reconeguda, ja que cada manera de ser demana una mena diferent de reconeixement, i no és fàcil tenir aquesta habilitat (qui es pensi que pot agrair les coses a tothom amb les mateixes paraules, el mateix to de veu i la mateixa gestualitat, s’equivoca). I cal conèixer les circumstàncies específiques en les que es troba aquella persona: si està en un bon o mal moment, com li va la seguretat en ell mateix, quin és el seu moment professional. Aquest tenir en compte les característiques i circumstàncies de la persona objecte de reconeixement també vol temps i interès, atenció.

A partir d’aquesta capacitat de motivació que posi èmfasi en el reconeixement aconseguirem més fàcilment anar canviant dinàmiques laborals. Més que demanar a la gent que s’esforci, siguem capaços de reconèixer la seva tasca.

(aquest text ha estat publicat a La Vanguardia el 31 d'agost de 2011 amb el títol de "Millor el reconeixement")

Fúries infernals

2011-08-29T14:00:00.000+02:00

Vinyoli: Ara puc dir

2011-08-26T20:45:00.000+02:00

Hopper 1931

"Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d’alguna cosa sempre.
Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il·luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
i declinar."

Joan Vinyoli

Fang esquerdat

2011-08-24T19:22:00.001+02:00

Ratllat natural

2011-08-23T22:31:00.012+02:00

Flors d'estiu 3

2011-08-22T23:10:00.001+02:00

Arquitectures pictòriques

2011-08-20T23:55:00.000+02:00

Cimabue 1283

Giotto 1298

Simone Martini 1328

Piero della Francesca 1466

Piero della Francesca 1470

Lectures d’estiu

2011-08-19T18:19:00.007+02:00

Per una sèrie de coincidències (la insistència de l’Albert Cot en que llegís Tarnas i la disposició de la Mercè a comprar-me per internet dos llibres que feia molt de temps que m’havien recomanat – ja no recordo qui – però dels que no sabia res), estic dedicant aquestes vacances del 2011 a llegir més de mil pàgines (entre els tres llibres) del pensament radical nord-americà dels anys 90 (també he llegit “Vers un temps de síntesi”, de Xavier Melloni, que recull en un volum diversos materials escrits durant la darrera dècada).

Richard Tarnas, a “The passion of the Western mind”, de 1991, fa una relectura sintètica - que li va costar deu anys d’elaborar - de la història de la filosofia occidental vista des d’avui, per tal d’entendre millor les arrels del pensament hegemònic actual. Jerry Mander, a “In the absence of the sacred”, també del 1991, analitza la dinàmica de la tecnosfera, el risc que això pot suposar per a la biosfera – i per a una concepció axiològica i espiritual de l’ésser humà - i el contrapunt il·luminador que hi poden suposar les cultures aborígens. David Abram, a “The spell of the sensuous”, del 1996, analitza la ruptura que va suposar l’aparició de l’escriptura en la relació entre els humans i la natura, ja que abans del text escrit la natura esdevenia el referent, la base, el paper d’escriure amb el que es transmetia l’experiència i el pensament acumulats per les societats, fet que portava a viure la natura com a un ésser parlant i que fonamentava la seva preservació i veneració en tant que element clau no només per a la supervivència sinó també per a la transmissió cultural.

Es tracta de tres visions sintètiques, ben fonamentades, radicals en els seus plantejaments i vigents en les seves anàlisis, pressupòsits i propòsits. Llegits ara, aquests textos ens fan veure que les dinàmiques de fons de la realitat social no han canviat gaire en aquests darrers vint anys. Ni la llarga bonança econòmica viscuda ni la crisi que vivim actualment semblen haver suposat l’aparició de noves problemàtiques ni de noves maneres de pensar. Alguns elements de detall no són els previstos, altres no van ser imaginats, però els grans problemes i els grans reptes continuen essent els mateixos: la destrucció de l’entorn natural i l’empobriment axiològic i cultural de les societats. Constatem que llegir ara aquestes anàlisis fetes des de la radicalitat continua oxigenant, tonificant i motivant de cara als compromisos de transformació que cal portar a terme.

Mander (nascut el 1936) és alhora extremadament humanista i extremadament estructuralista. Subratlla que l’origen de les dificultats que experimentem no rau en la mala fe de determinats individus situats en posicions clau, sinó en la imparable dinàmica d’una tecnoestructura que ha experimentat un enorme creixement fins a esdevenir una megatecnologia amb una lògica interna molt definida, uns components molt ben interrelacionats, molt poc sotmesa a una avaluació crítica sobre el seu impacte – especialment a nivell global, més enllà del que suposa o aporta per a cada individu – i menys sotmesa encara a cap decisió col·lectiva sobre l’oportunitat de la seva utilització en els seus termes de desplegament actuals. Per Mander, aquesta única estructura megatecnològica és un teixit dels següents components bàsics: els ordinadors, la televisió, l’empresa, la biotecnologia, els satèl·lits, la tecnologia d’exploració de l’espai, la robòtica i la nanotecnologia. Vint anys després veiem com l’evolució d’aquests components ha estat desigual, però l’hegemonia tecnològica és tant o més forta que el que ell preveia el 1991. Els tres darrers components han tingut un desplegament probablement menor del que Mander imaginava. Els ordinadors, en canvi, continuen jugant el paper central previst, potenciat per la difusió de l’ordenador personal, l’aparició dels portàtils i darrerament dels tablets. El telèfon mòbil ha revolucionat les comunicacions, juntament amb Internet (a través del correu electrònic, el Skype i altres elements de comunicació com les xarxes socials), i Internet també ha revolucionat l’accés a la informació (amb els seus buscadors i navegadors, la wikipèdia i tants altres elements) i a l’entreteniment (amb un accés senzill a la programació de televisió present i passada i a música, fotografies i pel·lícules). La televisió potser perdrà el seu paper principal en alguns sectors més sofisticats de la població, però per a molta gent seguirà essent un referent fonamental com a font d’informació i d’entreteniment, i seguirà configurant molts aspectes de la mentalitat col•lectiva, inclosos aspectes fonamentals i molt sensibles del procés educatiu.

Crec que val la pena transcriure deu recomanacions que fa Mander a l’hora d’enfrontar-se amb l’àmbit tecnològic:

1- “Ja que la major part de les coses que se’ns diuen sobre noves tecnologies prové dels qui les proposen, sigueu profundament escèptics respecte al que diuen.

2- Considereu a qualsevol tecnologia com a “culpable fins que s’hagi demostrat la seva innocència”.

3- Foragiteu la idea que la tecnologia és neutral o “lliure de valors”. Tota tecnologia té inherents i identificables conseqüències a nivell social, polític i mediambiental.

4- El fet que la tecnologia tingui un impacte i atractiu espontanis no és significatiu. Els atributs negatius són lents a emergir.

5- No jutgeu mai una tecnologia per la manera com us beneficia personalment. Busqueu una visió global dels seus impactes. La qüestió operativa no és si us beneficia a vosaltres, sinó a qui beneficia més i amb quin propòsit.

6- Tingueu present que una tecnologia particular és només una peça d’una xarxa més gran de tecnologies, una “megatecnologia”. La qüestió operativa és aquí com la tecnologia particular encaixa en el conjunt.

7- Diferencieu les tecnologies que primordialment beneficien els individus o les petites comunitats (per exemple, l’energia solar) de les que operen a una escala que queda fora del control comunitari (com ara l’energia nuclear). Les d’aquesta segona mena són les més problemàtiques.

8- Quan s’argumenta que els beneficis d’un estil de vida tecnològic valen la pena a pesar dels seus subproductes perniciosos, recordeu que Lewia Mumford anomenava a aquests suposats avantatges “engany”. Esmenteu les xifres sobre crim, suïcidi, alienació, drogoaddicció, així com les de degradació mediambiental i cultural.

9- No accepteu el tòpic que diu que “un cop el geni ha sortit de l’ampolla, ja no se li pot tornar a posar”, o que refusar una tecnologia és impossible. Aquestes actituds indueixen passivitat i confirmen la victimització.

10- Quan penseu sobre tecnologia en el marc del clima actual de veneració tecnològica, poseu èmfasi en el que és negatiu. Això equilibra les coses. La negativitat és positiva.”

L’estructuralisme i radicalitat de l’anàlisi de Mander són també clars en la seva avaluació de l’empresa. Ell considera que la dinàmica empresarial està regida per onze regles inherents: 1) l’imperatiu del benefici 2) l’imperatiu del creixement 3) la competitivitat i l’agressivitat 4) l’amoralitat 5) la jerarquia 6)la quantificació, la linealitat i la segmentació 7) la deshumanització 8) l’explotació, 9) la manca de compromís comunitari 10) la contraposició amb la natura (vista només com un objecte d’explotació, de generació de beneficis) i 11) la homogeneïtzació (de maneres de viure).

A continuació Mander fa un resum colpidor, que titula “La forma és el contingut”:

“L’aspecte més important d’aquestes onze regles és el grau en el que són inherents a l’estructura corporativa. Les empreses són inherentment insensibles, agressives i competitives. Encara que existeixen en una societat que diu operar en base a principis morals, elles són estructuralment amorals. És inevitable que deshumanitzin a la gent que treballa per a elles, i que deshumanitzin també al conjunt de la societat. Són deslleials envers els seus treballadors, inclosos els seus directius. Si les finalitats comunitàries entren en conflicte amb les finalitats corporatives, llavors les empreses són també deslleials amb les comunitats de les que han format part molts anys. És inherent a la activitat empresarial el mirar de conduir tota consciència a canals unidimensionals. Han de mirar de dominar les cultures alternatives i clonar eficaçment la població mundial en un model més del seu gust. Les empreses no es preocupen de les nacions: viuen més enllà de les fronteres. Estan intrínsecament compromeses en la destrucció de la natura. I tenen una inexorable, inaturable, voraç necessitat de créixer i expandir-se. Dominant altres cultures, excavant la terra, les empreses segueixen cegament els codis que porten a dins com si fossin gens.

Estaria millor la nostra societat si ens haguessin dit, des del principi, que les empreses operarien com operen? Com passa amb tota nova peça de maquinària, gran o petita, només ens van presentar els pros, mai els contres, d’aquesta criatura anomenada empresa. Mai no hi va haver una votació sobre si, en conjunt, les empreses destrueixen més que no pas construeixen. Ni hi va haver mai cap esforç per formular els principis amb els que operen i la manera amb la que inevitablement es comportarien. Formular ara aquests principis ens dona una visió que ens hauria d’haver estat donada fa molt de temps.

Ara que veiem la orientació inherent a l’activitat empresarial, hem d’abandonar la idea que les empreses es poden reformar elles mateixes, o que una nova generació de directius pot ser reeducada. També hem d’abandonar l’assumpció que la forma de l’estructura és “neutral”. Demanar als executius empresarials que es comportin d’una manera moralment defensable és absurd. Les empreses, i la gent que hi és a dins, no estan subjectes al comportament moral. Segueixen un tipus de lògica que porta inexorablement cap a comportaments de dominació. Demanar a les empreses comportar-se d’una altra manera és com demanar a un exèrcit adoptar el pacifisme. La forma és el contingut.”

La visió de Mander sobre la tecnoestructura ens torna a posar amb força davant l’etern trilema: 1) acceptació del sistema, amb més o menys resignació o més o menys entusiasme 2) reforma del sistema per millorar-lo o 3) recerca d’una alternativa global donada la impossibilitat objectiva de millorar-lo. El moviment dels indignats i l’explosió social anglesa d’aquest estiu del 2011 ens empenyen a tornar a posar aquests termes, aquesta disjuntiva, sobre la taula. Entre altres coses, per la incapacitat que semblen mostrar ambdós moviments per plantejar cap alternativa global; més aviat semblen demanar “ser incorporats al sistema” (volem que ens faciliteu feines ben pagades i habitatge assequible, dit massa simplísticament i caricaturescament). Els radicals americans dels anys 90 no volien acceptar el sistema, veien els límits del reformisme ja que eren conscients del caràcter estructural de les seves dinàmiques. A l’hora de buscar una alternativa, alguns com Mander anaven a parar a un indret insòlit, peculiar, però potser l’únic pensable si se’n mira d’incorporar l’esperit i no la literalitat de les seves plasmacions prehistòriques: la recuperació de la visió aborigen del món, de l’espiritualitat indígena envers la natura i les relacions humanes. Vint anys després potser la proposta és encara més xocant, desconcertant, però si hi pensem bé potser inclou una gran veritat, potser l’eix vertebrador de la visió aborigen del món ha de ser recuperat, establint així una nova relació sostenible amb la terra i amb els altres. Potser sí que és l’única sortida; si més no, continuem sense disposar de cap altra alternativa que no sigui utòpica o voluntarista. Aquesta potser també ho és, però si més no ha estat viscuda durant mil·lennis per grups humans, tenim referències concretes sobre les quals construir.

Gris i groc

2011-08-18T22:40:00.000+02:00

L'acceptació

2011-08-17T22:32:00.001+02:00

Giotto 1306

Fra Angelico 1431

Fra Angelico 1450

Fra Angelico 1455

Filippo Lippi 1443

Filippo Lippi 1450

Picasso 1907

L'acceptació del que no havíem previst ni desitjat, del que ens desconcerta, del que ens porta per camins desconeguts, del que se'ns imposa com a més enllà del nostre control i la nostra voluntat, l'acolliment pacífic i respectuós del que ens arriba, del que ens ve donat, del que se'ns ofereix i ens trenca els esquemes...

Flors sobre el llac

2011-08-16T22:09:00.000+02:00

Assumpció

2011-08-15T09:07:00.009+02:00

Murillo 1670

Els noms divins a Xavier Melloni

2011-08-14T22:19:00.000+02:00

Rothko

Curiosament, és bonic mirar d’assignar noms a Déu, tot i la inadequació de l’exercici, en ésser Déu l’indesignable...

És un exercici útil, mentre siguem conscients dels seus límits: el que fem és indicar dimensions que podem optar per vincular amb la divinitat, però que alhora sempre són insatisfactòries a l’hora de mirar de parlar de la divinitat (que sempre és més, o està més enllà...).

De fet, és millor parlar-ne poc, de Déu. Millor no fer-lo gaire, l’exercici d’assignar-li noms.

Però cal reconèixer que en Xavier Melloni ho fa amb gràcia. Hem mirat d’aplegar per famílies ordenades alfabèticament els vint-i-dos noms (potser ens en deixem algun) que fa servir al seu llibre “Vers un temps de síntesi”:

1. Abisme de llum

2. Absolut

3. Allò, Allò que no pot ser dit

4. Centre

5. Ésser suprem

6. Fons inabastable, Fons que tot ho origina, Fons que origina totes les coses i les fa retornar a si mateix, Fons que funda la realitat

7. Font

8. Infinit

9. Invisible

10. Misteri, Misteri inexhaurible de la vida I de l’ésser, Misteri sempre més gran

11. Origen que ens engendra

12. Plenitud

13. Presència que ho funda tot

14. Profunditat última, Última profunditat, Ultimitat

15. Realitat última, Realitat absoluta, única Realitat, el Real

16. Rostre suprem

17. Secret de la interioritat

18. Suprem

19. Tot, un Tot més ample i universal, Tot del qual formem part

20. Veritat plena

21. Vessament d’ésser

22. Vida

Ciutat de líquens

2011-08-13T23:31:00.002+02:00

Sostre de bauma

2011-08-12T22:06:00.000+02:00

Fragment d'arbre mort

2011-08-11T23:26:00.002+02:00

Creure en Déu

2011-08-10T22:37:00.003+02:00

Creure en Déu no és el mateix que estar segur de l’existència de Déu.

Creure en Déu no és opinar que Déu existeix.

Creure en Déu no és apostar per que Déu existeix.

Creure en Déu és viure com si Déu existís, des de la convicció que aquesta és la millor manera de viure.

Pel creient tant és si Déu existeix o no existeix, si és una entitat preexistent al fet humà o un fruit de la creació cultural humana.

Això no és fàcil. No és senzill fer el mateix que es faria si existís, fer determinades coses encara que no es tingui la certesa d’aquesta existència, encara que Déu pugui ser una construcció simbòlica –la gran construcció simbòlica- de la humanitat.

_ _ _

Quan llegim Castaneda, no sabem si Don Juan va existir o és una construcció de Castaneda. Però això no incideix en l’impacte de Don Juan en nosaltres. Si només ens impacta a condició de saber que Don Juan va existir, aquesta no és una posició encertada.

Quan llegim els Evangelis, no sabem si Jesús va existir o és una construcció dels evangelistes (i de les fons de les que ells van beure). Però això no incideix en l’impacte de Jesús en nosaltres. Si només ens impacta a condició de saber que Jesús va existir, aquesta no és una posició encertada.

Quan contemplem el món, els éssers vivents, els humans, no podem deduir si Déu existeix o és una construcció humana. Però això no incideix en l’impacte de Déu en nosaltres. Si només ens impacta a condició de saber que Déu existeix, aquesta no és una posició encertada.

_ _ _

Podem viure en funció de quelcom sense estar convençuts de la seva existència objectiva? Ens podem adreçar, podem parlar a aquest quelcom en aquest context? Té sentit oferir-li rituals, fer-ne l’eix d’iniciatives envers el món i envers els altres? Crec que sí, i crec que aquesta no és una postura agnòstica sinó creient. No sé si coincideixo amb gaire gent en això...