Materials sobre el sofriment

Colijn de Coter 1500

Podeu acompanyar la lectura amb música adient. Del Spotify de “merceirai” us suggerim les llistes següents: "Lament", "Elegia", "Tristor", "Crepuscular", "Llàgrimes de Xostakovitx", "Llàgrimes de Bartok", "Divendres sant", "Exèquies", i "Schubert Der Tod und das Mädchen 2"

1) Unes quantes cites del text L'amor a Déu de Simone Weil:

"La desgràcia és una meravella de la tècnica divina. És un dispositiu senzill i enginyós que fa entrar a l'ànima d'una criatura finita aquesta immensitat de força cega, brutal i freda." (Weil parla de "malheur". La traducció castellana de "desdicha". Quina seria la traducció catalana més adient? Desgràcia? Dissort? Malaurança? Desventura? Hem optat per "desgràcia".)

"Aquell l'ànima del qual roman orientada envers Déu mentre està travessada per un clau, es troba clavat al centre mateix de l'univers. Aquest és el veritable centre, que no és el punt mig, que està fora de l'espai i el temps, que és Déu."

"La Trinitat i la creu són els dos pols del cristianisme, les dues veritats essencials: l'una, alegria perfecta, l'altra, perfecta desgràcia. El coneixement de l'una i l'altra i de la seva misteriosa unitat és indispensable; però en aquest món la condició humana ens posa infinitament lluny de la Trinitat, al peu mateix de la creu. La creu és la nostra pàtria."

"El coneixement de la desgràcia és la clau del cristianisme. Però aquest coneixement és impossible. És impossible conèixer la desgràcia sense haver passat per ella."

"Aquells que no han mirat a la cara a la desgràcia o no estan disposats a fer-ho, només es poden apropar als desgraciats protegits pel vel de la mentida o la il·lusió."

"Sovint es retreu al cristianisme una complaença mòrbida en el sofriment i el dolor. És un error. El cristianisme no es centra en el dolor i el sofriment, que són sensacions, estats anímics en els que sempre es pot buscar una voluptuositat perversa. Es tracta d'una cosa molt diferent. Es tracta de la desgràcia, i la desgràcia no és un estat anímic. És una polvorització de l'ànima per la brutalitat mecànica de les circumstàncies. La transmutació que fa passar un ésser humà de l'estadi humà a l'estadi de cuc mig aixafat que es retorça per terra no és una operació en la que ni tan sols un degenerat es pugui complaure. Un savi, un heroi, un sant tampoc no es complaurien en això. La desgràcia és el que s'imposa a l'home molt a pesar seu."

"Els cristians, en constatar el lloc central que la desgràcia ocupa en la seva fe, haurien de pressentir que la desgràcia és, en cert sentit, l'essència mateixa de la creació. Ser criatura no és necessàriament ser desgraciat, però és necessàriament estar exposat a la desgràcia."

"Déu és alegria i la creació és desgràcia; però és una desgràcia resplendent per la llum de l'alegria. La desgràcia inclou la veritat de la nostra condició. Aquells que prefereixen veure la veritat i morir a viure una existència llarga i feliç en la il·lusió, són els únics que veuran Déu."

"La nostra ànima fa soroll sense parar, però hi ha en ella un punt que és silenci i que mai sentim. Des del moment en què el silenci de Déu entra a la nostra ànima, la travessa i s'uneix a aquest silenci que està secretament present en nosaltres, tenim en Déu el nostre tresor i el nostre cor; i l'espai s'obre davant nostre com un fruit que es parteix en dos, ja que veiem l'univers des d'un punt situat fora de l'espai. Només hi ha dues vies possibles per a aquesta operació, i cap més: dues úniques puntes prou penetrants per entrar així en la nostra ànima: la desgràcia i la bellesa." (La tensió entre "defugir" i "assumir" la desgràcia, la mort, el sofriment, la lluita, la culpa, el pecat, l'atzar... Defugir ens empobreix, ens treu del bon camí, ens crea un mon fals, artificial, ens desnaturalitza, ens fa mera aparença, buits, inconsistents; assumir ens fa éssers humans.)

Van der Weyden 1435

2) Una altra cita de Simone Weil:

"J'éprouve un déchirement qui s'aggrave sans cesse, à la fois dans l'intelligence et au centre du coeur, par l'incapacité où je suis de penser ensemble dans la vérité le malheur des hommes, la perfection de Dieu et le lien entre les deux. J'ai la certitude intérieure que cette vérité, si elle m'est jamais accordée, me le sera seulement au moment où je serai moi-même physiquement dans le malheur, et dans une des formes extrêmes du malheur présent." (Écrits de Londres et dernières lettres) Aquesta convicció permet potser entendre en part el desconcertant itinerari d'autonegació física de Simone Weil, morta el 1943 als 34 anys (i que no li és exclusiu).

Van der Weyden 1435

3) El maig de 1978 en Carles Comas, al document Desmitificació i recuperació, deia:

"No hi ha cap seguretat que hi hagi una altra vida on s'arreglin els dolors; ni hi ha cap seguretat que hi hagi "sortida" als dolors socials actuals (res assegura que les coses puguin "sortir rodones"). El que queda és que hi ha dolor i que aquest dolor no es transformarà en felicitat... Cau la idea que els homes siguem iguals: uns hauran patit molt, hauran mort joves, hauran viscut contrafets... i d'altres ho haurem passat força bé. El món d'"allò que caldria que fos" es troba amb una realitat impassible i ineluctable, la realitat d'"allò que en realitat és". Què fer? ¿Rebel·lar-se i declarar-se en vaga d'aquesta vida així de dolorosa i injusta? Cert que n'hi ha massa de dolor sense sortida, però si això ens paralitza ens quedarem sense fer ni l'espurna de bellesa i de bé que també ens és possible encara de fer. Aixequem-nos les solapes del gec, fem-nos insensibles sota el xàfec mentre passem per aquest món adolorit, i ací i allà, on puguem, fem l'engruna de bé que encara es pot fer... ¿Quin altre bri de bellesa podem crear amb la trista vida humana? Cert que no ens podem prometre massa: davant d'una persona que desesperadament ens demana que li tornem a fer brillar l'esperança. potser serà impossible fer-li sortir el sol i se suïcidarà; i davant una humanitat que tem anar cap a l'holocaust nuclear col·lectiu i final res ens assegura que això al cap i a la fi es pugui evitar; no ens podem prometre res, sinó essent realistes, empassar-nos com un fet inescapable tant de dolor i de mort... però enmig del desastre fer que ací i allà brillin espurnes de bellesa i de bé. Realment no és pas massa cosa..."

Pontormo 1528

4) El comentari d’en Lluís Trabal a Manchester by the sea:

"Mentre veia Manchester by the Sea em predominava la fredor i la duresa del relat, la seva contenció, lluny de l'efusió sensible. Després vaig veure que m'equivocava. La fredor segurament era la del clima de New England a l'hivern! La contenció hi és, no ho puc negar, però tan sols a nivell formal; el que omple tot el film, de cap a peus, és el dolor. Dolor fons, amagat, quasi sempre secret, però que va aflorant: és emoció, és sentiment, però soterrat, sense capacitat per part dels personatges de ser mostrat. Relacions dures però no fredes: la majoria dels personatges secundaris s'ofereixen, s'entreguen. Maldestres, poc capaços, però ho fan. És el dolor omnipresent el que tot ho modula: no és contenció, és la paràlisi del dolor."

Memling 1480

5) Un poema de Màrius Torres de setembre de 1936:

"Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val

que vinguis ara.

Ara no temo gens el teu bes glacial,

i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara

de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l'ànima madura

per ben morir.

Tot allò que he estimat únicament perdura

en el meu cor, com una despulla de l'ahir,

freda, de tan pura.

Del llim d'aquesta terra amarada de plors

el meu anhel es desarrela.

Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç

en una nau sense timó, ni rems, ni vela,

ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!

Tinc peresa de viure demà encara.

Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,

el dolor que m'espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara

—morir per sempre—, una ànima immortal."

Vaccaro 1640

6) El sermó sobre Job de la pel·lícula The tree of life de Terrence Malick

"Job es va imaginar que podria construir el seu niu a les altures - que la integritat de la seva conducta el protegiria contra la mala sort. I els seus amics van pensar, equivocadament, que el Senyor només el podia haver castigat perquè en secret havia fet alguna cosa malament.

Però no, la desgràcia també s'abat sobre els bons. No podem protegir-nos contra ella. No podem protegir els nostres infants. No podem dir-nos a nosaltres mateixos: “encara que jo no sigui feliç, aconseguiré que ells ho siguin”.

Desapareixem com un núvol. Ens marcim com l'herba de tardor, i com un arbre som arrencats d'arrel.

Hi ha algun frau en l'esquema de l'univers? No hi ha res que sigui immortal? Res que no sigui passatger?

No podem quedar-nos on som. Hem de tirar endavant. Hem de trobar el que és més gran que la fortuna o el destí. Cap altra cosa no ens pot portar pau.

Queda el cos de l’home savi, o del just, exempt de qualsevol dolor? De qualsevol inquietud, de la deformitat que pot anorrear la seva bellesa, de la debilitat que pot destruir la seva salut?

¿Confieu en Déu? Job també era a prop del Senyor. Són els vostres amics i els vostres infants la vostra seguretat? No hi ha cap amagatall a tot el món on els problemes no us puguin trobar. Ningú sap quan el dolor pot visitar casa seva, igual que no ho sabia Job.

Així que tot li va ser pres a Job, ell sabia que era el Senyor qui li havia pres. Es va apartar de les manifestacions fugisseres del temps. Va buscar el que és etern.

¿Veu només la mà de Déu el que veu que Ell dóna, o veu també la mà de Déu el que veu que Ell pren? Veu Déu només el que veu Déu girar el seu rostre cap a ell? No veu també Déu el que veu Déu donar-li l'esquena? "

Modigliani 1908

7) El clam del Cor mentre Becket és assassinat a l’obra de teatre Murder in the Cathedral (1935) de T.S. Eliot:

“Purifiqueu l’aire! Netegeu el cel! Renteu el vent!

Agafeu les pedres una per una, i renteu-les.

La terra és bruta, l’aigua és bruta, els nostres animals i nosaltres mateixos estem tacats de sang.

Una pluja de sang m’ha cegat els ulls.

¿On és Anglaterra? On para Kent? On és Canterbury?

Oh, lluny, lluny, lluny, lluny en el passat;

i jo faig camí per una terra de troncs estèrils: però si els tallo vessen sang;

camino d’esma per una terra de roques seques: però si les toco vessen sang.

¿Com, com podré tornar mai a les estacions benignes i plàcides?

Queda’t, oh nit, amb nosaltres; para’t, sol; atura’t, temps, que no arribi l’alba, que no vingui la primavera.

¿Podré tornar a mirar el dia i les coses senzilles, si les haig de veure totes tacades de sang,

darrera una pluja de sang que va caient?

No volíem que hagués passat res.

Compreníem la desgràcia de cadascú, les pèrdues personals, la misèria general, vivint i mig vivint;

la por de la nit que s’acaba amb la feina del dia; la por del dia que acaba amb el son;

però la xerrada al mercat amb l’escombra a la mà, i llençar les cendres a mitjanit,

i recollir la llenya pel foc de bon matí, eren actes que posaven un límit al nostre sofriment.

Cada horror tenia el seu límit, cada dolor una manera d’acabar-se:

a la vida, no hi ha temps per a un sofriment molt llarg.

Però aquest, aquest està fora de la vida, fora del temps, és un instant etern de mal i de desgràcia.

Estem tacats amb una brutícia que no es pot netejar, lligats a la misèria sobrenatural.

Però no som només nosaltres, ni la casa, ni la ciutat, els que estem tacats,

És tot el món que està fet un femer.

Purifiqueu l’aire! Netegeu el cel! Renteu el vent!

Agafeu les pedres una per una, separeu la pell de la carn, separeu el múscul de l’os, i renteu-los!

Renteu la pedra, renteu l’os, renteu el cervell, renteu l’ànima, renteu-los, renteu-los!”

La Tour 1640

8) L’abril de 1981 en Josep M. Lozano deia a Sense ànim de molestar...

"La moral de responsabilitat és aquella que posa com a referència la capacitat de resposta i l'atenció al resultat concret de les nostres opcions per tal d'assumir-les en el seu veritable sentit. La moral de responsabilitat no és la coartada per al pragmatisme de qui no té principis, sinó la lucidesa de qui no es deixa engolir per la incapacitat de distanciar-se dels projectes engendrats per les pròpies conviccions. La moral de responsabilitat, en altres paraules, és l'oposició a qualsevol mena d'inèrcia moral. Això afecta sobretot a la voluntat moral radical de no voler ser aliè a la història dels homes. Perquè reconèixer l'ambigüitat de la història significa renunciar a la convicció que tenim el futur prefixat o que sabem on volem arribar; és posar l'accent en la resposta al dolor i als sofriments concretament existents, sense justificar-ne alguns perquè es presenten com més propers ideològicament a qualsevol dels principis establerts. La solidaritat és sempre un compromís urgent, i més en la mesura que el fracàs és tothora una possibilitat concreta i present, que el happy end és una ficció teològica i que sembla irrefutable que la ciutat dels homes s'edifica sobre cadàvers. Al capdavall, la història és la tragèdia d'una humanitat que fa la seva història, però no sap la història que fa."