Hermann Hesse: La bellesa de les papallones

Bissier 1960

"Tot el visible és expressió, tota la natura és imatge, és llenguatge i acolorida escriptura jeroglífica. Avui en dia, i a pesar d'unes ciències naturals altament desenvolupades, simplement no estem ben preparats i educats per a una veritable contemplació i, de fet, ens trobem més aviat en peu de guerra amb la natura. Altres temps, potser tots els temps, totes les èpoques anteriors fins a la conquesta de la terra per la tècnica i la indústria, van tenir una sensibilitat i una comprensió del màgic llenguatge simbòlic de la natura i sabien llegir-lo més senzillament i innocentment que nosaltres. Aquesta sensibilitat no era de cap manera sentimental, la relació sentimental de l'home amb la natura és de data encara força recent, fins i tot és possible que hagi tingut el seu origen en la nostra mala consciència respecte a la natura.

El sentit del llenguatge de la natura, el sentit del gaudi de la varietat que la vida creadora revela per tot arreu i les ànsies d'interpretar d'alguna manera aquest variat llenguatge, més encara, les ànsies de trobar una resposta, són tan antigues com l'home. La intuïció de l'existència d'una unitat oculta, sagrada, darrera de la gran multiplicitat, una mare primigènia darrera de tots els naixements, un creador darrera de totes les criatures, aquesta meravellosa atracció primitiva que ha sentit l'home per l'albada del món i el secret dels inicis ha estat l'arrel de tot l'art i ho continua essent també avui.

Actualment semblem estar molt lluny del culte a la natura, en aquest sentit religiós de la recerca d'una unitat en la multiplicitat; no ens agrada confessar aquest interès infantil i fem broma quan algú ens ho recorda. Però, a pesar de tot, possiblement sigui un error creure que nosaltres i tota la humanitat actual no sentim cap reverència i som incapaços de tenir una experiència religiosa de la natura. El que passa és que en aquests moments resulta força difícil, fins i tot impossible, presentar tan inofensivament la natura en poètics mites i personificar el creador de manera tan infantil i pregar-li com a un pare com es pogué fer en altres temps. I també és possible que no ens equivoquem quan, en certs casos, considerem una mica superficials i poc serioses les formes de l'antiga religiositat, o quan gosem creure que la poderosa, ineludible propensió de la física moderna a la filosofia és en el fons un procés religiós.

En qualsevol cas, tant si actuem amb religiosa modèstia com si ho fem amb descarat desdeny, tant si ens burlem com si admirem les antigues formes de la fe en l'espiritualitat de la natura: la nostra relació pràctica amb la natura, fins i tot en aquells casos en que ja només la coneixem com a objecte d'explotació, continua essent la del nen amb la mare i cap nova via no ha vingut a afegir-se al parell d'antics camins capaços de conduir l'home a la glòria o la saviesa. Un d'ells, el més senzill i infantil, és el camí de l'admiració davant de la natura i de parar atentament orelles al seu llenguatge.

"He vingut a admirar-me!", diu un vers de Goethe. Tot comença amb l'admiració i acaba també amb l'admiració, i tot i això no es fa el camí en va. Quan admiro una molsa, un cristall, una flor, un escarabat daurat o un cel ple de núvols, un mar amb el serè respirar de gegant de la seva maror, l'ala d'una papallona amb l'ordenació de la seva cristal·lina nervadura, la línia i l'acolorida ornamentació dels seus vorells, els múltiples gravats i ornaments de la seva trama i l'infinit, dolç, fantàsticament tènue fos i difuminat dels colors, cada cop que experimento amb la vista o amb un altre sentit físic un fragment de natura, cada cop que em sento atret i captivat per ell i m'obro per un instant a la seva existència i a la seva revelació, en aquest mateix instant abandono tot el món cec i ambiciós de les necessitats humanes i en lloc de pensar o ordenar, en lloc de guanyar o explotar, de combatre o organitzar, per un instant no faig més que "admirar-me" com Goethe, i amb aquesta admiració no només m'agermano amb Goethe i amb els altres poetes i savis, sinó que també m'agermano amb tot allò que admiro i que capto com a món vivent: amb la papallona, amb l’escarabat, amb el núvol, el riu i la muntanya, ja que seguint el camí de l'admiració he escapat per un instant del món de les divisions per entrar en el món de la unitat, en el qual tota cosa i tota criatura li diu a l'altra: "Tat twam asi" ("Això ets tu.")

Hermann Hesse, del pròleg a Falterschönheit, d'Adolf Portmann, 1935