“A ells els passa un cert dia que ensopeguen amb la realitat nua, amb una visió qualsevol, o bé una veu els arrenca del seu somni que es diu "jo", i contemplen el rostre de la vida, la seva horrible i meravellosa grandesa, la seva immensa plètora de dolor, aflicció, amor irredempt i anhel equivocat. I ells responen a la visió de l'abisme amb l'únic sacrifici omnivalent i definitiu, amb el sacrifici de la pròpia persona. S'ofrenen als famolencs, als malalts, als viciosos, no importa qui, ells es deixen atreure, succionar i devorar per tota deficiència, tota nuesa, tot dolor. Aquests són els veritables amants, els sants. Cap a ells tendeix tota la humanitat que aspira a més que a la norma i a la rutina, guanyats pel seu sacrifici. Tot altre sacrifici petit adquireix valor i sentit, en ells es compleix i justifica tot el problema dels solitaris, dels superdotats, dels difícils i sovint desesperats. Doncs el geni és amor, és anhel d'abnegació i no se satisfà sinó en aquest darrer i total holocaust”.
Hermann Hesse, a una carta adreçada a un jove de 18 anys, Montagnola (Suïssa), 28 de febrer de 1950.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada