 |
| Mondrian 1914 |
Actualment hi ha certa tendència a rebutjar el lideratge carismàtic. És cert que aquesta mena de lideratge ofereix alguns perills considerables (manipulació, inestabilitat) però també és cert que ofereix oportunitats d’obrir dinàmiques de canvi que no són fàcils de generar.
Potser del que es tracta és de buscar un camí del mig, en el que el carisma no sigui ni el tret exclusiu del líder ni quedi exclòs de les seves característiques. Potser es tracta de promoure un lideratge que no sigui només carismàtic però que inclogui una certa dosi de carisma. Ni mitificar-lo ni demonitzar-lo, potser és això el que hem de fer amb el carisma.
No és que sigui senzill, això, perquè el carisma és un fenomen una mica estrany, delicat i perillós. Si hi és, fàcilment agafa el protagonisme, donada la seva “raresa”, “excepcionalitat” o com li vulgueu dir. De fet, per definició el carisma és quelcom infreqüent, “extra-ordinari”, excepcional. Se’l defineix com a una barreja de caràcter, influència i habilitats socials que ofereix com a resultat una qualitat de la personalitat que atreu els altres i els fa més receptius a les pròpies idees; una capacitat que tenen certes persones de suscitar amb facilitat atenció, admiració i adhesió per part d’altres gràcies a una qualitat "magnètica" de personalitat o d’aparença. També se’n parla com de la capacitat d’exercir autoritat en base a la creença dels seguidors en les capacitats exemplars de santedat, heroisme o excepcionalitat d’una persona. O com un tret que es troba en persones la personalitat de les quals es caracteritza per un encant personal i un magnetisme (atractiu), juntament amb innates i poderosament sofisticades habilitats de comunicació i persuasió interpersonals. La persona carismàtica és considerada com a capaç d’utilitzar la seva mateixa manera de ser, més enllà de només la paraula o la lògica, per interactuar amb altres éssers humans d’una forma directa i personal, transmetent-los amb eficàcia un raonament o un concepte.
Tan excepcional és la possessió d’aquesta qualitat anomenada “carisma” que els antics la consideraven com un regal dels déus, una manera gràfica de subratllar aquesta excepcionalitat i aquesta força peculiar que la caracteritzen. Regal dels déus, o sigui no fruit del propi esforç, de la voluntat de l’individu, quelcom que no pots planificar d’obtenir. Regal dels déus o regal dels altres: sembla ser que Pierre Bourdieu subratllava que un líder només té carisma si altra gent accepta o considera que en té. Bourdieu també apuntava que sovint el carisma depèn d’un “acte inaugural” (com ara una batalla decisiva o un discurs emocionant) després dels quals la persona passa a ser vista com a carismàtica (el cas Obama encaixaria en aquesta via del discurs impactant). O sigui, de vegades el regal dels déus -o dels altres- es vehicularia a través d’un fet excepcional, i a partir d’aquest fet, la gent consideraria que en aquella persona hi ha carisma, i així seria mentre no es desfés l’encant.
Per tant, el carisma no és ben bé o només una qualitat personal, una característica innata: te l’han de reconèixer els altres, que l’han de copsar o atorgar-te-la. És, per tant, bàsicament una dinàmica relacional, un tipus de connexió entre una persona i les que l’envolten, i si es trenca aquesta connexió, adéu carisma. Els déus -i els altres- poden ser també capriciosos a l’hora de recuperar regals que han donat, fet que enforteix encara més la pertinença de la metàfora del “regal”. Tan imbricat està el carisma amb aquesta condició de regal que aquesta és la seva etimologia: ve del grec χάρισμα /jarisma, "present" o "regal diví". Per a la tradició ortodoxa grega, charisma és qualsevol gràcia especial concedida per Déu a un individu. En diverses confessions cristianes, s’anomena carisma a un do donat per l’Esperit Sant a un creient per edificar espiritualment a una comunitat cristiana; se’l veu com un do diví concedit a algunes persones o grups de persones. Aquesta vessant religiosa de la qüestió és important, ja que subratlla algunes de les característiques del carisma que cal no oblidar. Ja hem parlat de la de regal, de “no resultat de mèrits o esforços propis”, i de la seva fragilitat, ja que el regal et pot ser pres. Però cal afegir i posar èmfasi en que és un regal destinat a afavorir la construcció de la comunitat.
D’aquí l’interès d’enriquir la imatge del “regal” amb les imatges de la “gràcia” i el “do”. No es rep el carisma per a lluïment del receptor, sinó per afavorir els qui l’envolten, i per això aquests el reconeixen i l’acullen amb goig. Qui disposa d’aquesta qualitat no la pot considerar “seva”, utilitzable per als seus interessos; en aquest cas, la qualitat es corromprà i li serà presa. Se l’ha de considerar sempre com a eina per fer un servei al grup, per vertebrar un col·lectiu. Si la persona carismàtica i el grup vertebrat per ella fan servir aquesta vertebració per a causes adients o inapropiades és una altra qüestió, que sempre cal considerar però que no ha d’interferir l’intent de precisar el que entenem per carisma i el seu funcionament.
Tinguem ben presents tots aquests bons ensenyaments sobre el carisma des de la vessant religiosa. Certament, en l’àmbit religiós el carisma ha estat també origen de grans desgràcies: manipulacions, enriquiment indegut, dinàmiques sectàries, abusos sexuals, destrucció del grup per suïcidi, el que vulgueu. “Corruptio optima, pessima”: el carisma és molt potent, i si s’utilitza en la mala direcció pot generar grans desgràcies. I no només en l’àmbit religiós: en el polític els exemples serien inacabables (la inevitable referència a Hitler i el nazisme no ens ha de fer oblidar molts altres casos de mal ús del carisma). Però aquí també tenim lliçons a extreure. La degradació d’una qualitat no té perquè desmerèixer o portar al rebuig d’aquesta qualitat. Del que es tracta és d’evitar aquesta degradació, no de refusar la qualitat. I això està a les nostres mans, depèn de la nostra responsabilitat. Si hi ha degradació s’ha d’acusar a la persona, no a la qualitat. Que hi hagi risc de degradació, que hi hagi perill, fa el tema més delicat i exigeix una més fonda responsabilització, és cert. Però evitar el risc a base de refusar o negar valor a la qualitat és una mala reacció, una reacció inconsistent, poruga i irresponsable, un defugir l’exercici del risc i l’assumpció de les pròpies responsabilitats personals, que sempre hi són i són decisives.
A banda del seu ús en l’àmbit religiós, la noció de carisma s’utilitza en l’àmbit de la teoria social i política, on sembla ser que va ser introduïda per Max Weber -en el marc de les seves teories sobre el poder- per explicar com un cert magnetisme personal esdevenia font de legitimitat del lideratge de grups. Ell va definir l’autoritat carismàtica com a una de les tres formes d’autoritat (essent les altres dues l’autoritat tradicional i l’autoritat legal o racional). Es considera que Weber defineix el carisma al Capítol III, § 10 de Wirtschaft und Gesellschaft (Economia i Societat), de 1922, veient-lo com a "la qualitat, que cal considerar com a extraordinària (condicionada màgicament en el seu origen, tant si es tracta de profetes com de fetillers, àrbitres, caps de cacera o cabdills militars), d’una personalitat, en virtut de la qual aquesta persona és considerada com a posseïdora de forces sobrenaturals o sobrehumanes, o almenys específicament extraquotidianes i no assequibles a qualsevol altre, o com a enviat de Déu, o com a exemplar i, en conseqüència, com a "Führer" (cap, cabdill, conductor, capdavanter, guia, líder)." El text original alemany és: "»Charisma« soll eine als außeralltäglich (ursprünglich, sowohl bei Propheten wie bei therapeutischen wie bei Rechts-Weisen wie bei Jagdführern wie bei Kriegshelden: als magisch bedingt) geltende Qualität einer Persönlichkeit heißen, um derentwillen sie als mit übernatürlichen oder übermenschlichen oder mindestens spezifisch außeralltäglichen, nicht jedem andern zugänglichen Kräften oder Eigenschaften oder als gottgesandt oder als vorbildlich und deshalb als »Führer« gewertet wird."
Sembla ser que per Weber l’autoritat carismàtica es basaria en la devoció a la santedat excepcional, a l’heroisme o al caràcter exemplar d’un individu, i en els patrons normatius o en l’ordre revelats o manats per ell. Seria una determinada qualitat d’una personalitat individual en virtut de la qual aquesta persona és diferenciada de la gent normal i és tractada com si tingués poders o qualitats extraordinaris. Aquestes qualitats o poders no són accessibles a la persona ordinària –per això són considerats com d’origen diví-, i és degut a elles que aquesta persona és tractada com a líder.
Weber consideraria irrellevant, pel que fa a la definició de carisma, la valoració que aquestes característiques puguin merèixer des d’un punt de vista ètic, estètic o altre (adoptant així una aproximació no axiològica o no normativa). Com abans hem dit de Pierre Bourdieu, i abans que ell, Max Weber també veia l’autoritat carismàtica no tant com el fruit de trets de caràcter del líder carismàtic sinó com la mena de relació entre el líder i els seus seguidors (el que pot fer, per exemple, que el poder d’un líder religiós decaigui si els seguidors deixen de considerar que el líder ha estat tocat per la divinitat; la percepció dels seguidors seria rellevant en l’existència d’autoritat carismàtica). Per tant, el carisma es fonamentaria en el “reconeixement” dels seguidors o adeptes (Anhänger). Aquest reconeixement es pot acabar traduint en un lliurament personal complet, ple de fe, derivat de l’entusiasme o de la necessitat i l’esperança. I aquí tornem a trobar una zona de proximitat entre la vessant política i la vessant religiosa de la dinàmica carismàtica.
Perills del lideratge carismàtic
El que hem comentat fins ara ens permet tenir ja una certa noció del que s’entén per carisma i autoritat carismàtica. Creiem que val la pena, però, afegir-hi alguns element de la reflexió que fa Thomas Robbins, de Rochester, Minnessota, sobre el carisma a la ”Encyclopedia of Religion and Society”, del Hartford Institute for Religion Research, recollint contribucions de diversos autors contemporanis. És una reflexió que ens pot ajudar a acabar de precisar la noció de carisma i que ens sembla rica i il·lustrativa pel que fa als límits i perills de l’autoritat carismàtica - cosa que pot ser un bon contrapunt a les posicions més aviat favorables a aquesta mena de lideratge que defensem -, fornint elements per evitar desviacions que sovint amenacen aquesta mena de dinàmiques. Elements que, com dèiem, creiem que no ens han de portar a un rebuig de les dinàmiques carismàtiques sinó a una prudent intel·ligència a l’hora d’analitzar-les i implementar-les. Tot i els seus perills, el carisma segueix essent de gran importància i utilitat a l’hora d’introduir innovació en el desenvolupament de les societats.
Robbins, que considera el carisma com un concepte teòric sobre un tipus d’autoritat en grups humans, recorda que Weber veu, com ja hem esmentat, que l’autoritat carismàtica es basa en la percepció per part dels seguidors del fet que un individu determinat posseeix qualitats extraordinàries i que per tant, com també hem vist, el carisma denota més una relació que no pas un atribut d’una personalitat individual. I es planteja una qüestió important: la tensió entre l’autoritat carismàtica i la institucionalització de l’autoritat, que és un aspecte a tenir molt present. Per tal de no ser una simple flamarada, l’empenta carismàtica s’ha de poder institucionalitzar, però alhora la institució genera dinàmiques contraposades a les del carisma. Aquesta tensió ha de ser reconeguda, analitzada i recordada, ja que també ens ofereix notables lliçons. Robbins recorda que Weber fa servir el terme “carisma rutinitzat” per referir-se a la institucionalització parcial del carisma, representada per exemple pel “carisma de càrrec”, que considera que determinades persones, pel fet d’ocupar un cert càrrec adquireixen determinats poders o qualitats especials.
En contrast amb això, el carisma personal pur dels profetes i savis es resisteix a les influències institucionals, és antitètic amb l’autoritat estable encaixada en codis i costums fixats. El carisma representaria l’extraordinari, els aspectes no rutinaris de la vida i la realitat. Els sacerdots i altres representants del carisma institucionalitzat estan en general associats amb idees espirituals i normatives rebudes o derivades de tradicions existents. En contrast, els líders personals carismàtics, com ara els savis i els profetes, comuniquen missatges normatius dels que són autors primordials. Weber veia el profeta carismàtic com un agent vital per al canvi religiós i pel desenvolupament de solucions noves i més completes al problema de la salvació. Altres han criticat aquesta visió pel fet de reflectir una teoria idealista de la historia, centrada en el “Gran Home”. En qualsevol cas, es constata que en general els líders carismàtics acostumen a aparèixer en temps incerts i de canvi sociocultural desorientador. En aquests períodes és quan sorgeixen sectes no convencionals formades per persones que tenen por del futur i que esperen que, dipositant la seva fe en algun líder carismàtic, foragitaran el passat i protegiran les seves vides de perills desconeguts i imprevisibles.
Passem ja més directament a la qüestió dels perills. Per definició, els líders carismàtics no estan lligats a instruments institucionals que defineixin i estructurin la seva rendició de comptes (accountability). Deixant de banda restriccions legals existents, s’han establert o heretat poques estructures per controlar la conducta dels fundadors carismàtics. I l’absència d’estructures estandarditzades per a la rendició de comptes fomenta la corrupció. La manca de restriccions institucionals també pot facilitar altres formes de comportament extrem o desviat, establint un context que permeti per exemple la desviació sexual i/o la violència; la dinàmica del lideratge carismàtic pot oferir oportunitats als líders carismàtics per deixar operar les forces més fosques del seu subconscient.
La manca de restriccions institucionals sobre els líders carismàtics s’articula amb la manca de suports institucionals disponibles per sostenir l’autoritat del líder carismàtic. L’autoritat carismàtica te un estatut fonamentalment precari perquè la reivindicació d’autoritat per part del líder descansa purament en factors subjectius; com dèiem abans, la percepció dels seguidors de les extraordinàries qualitats del líder pot dependre de les situacions i ser efímera. El líder carismàtic ha d’estar fent front contínuament a la perspectiva que el seu “do”, la seva “gràcia” deixin de ser percebuts com a tals i que la seva autoritat desaparegui. Per tant, els líders carismàtics han d’estar constantment a l’aguait d’amenaces a la seva autoritat per part de forasters o de dissidents i rivals de dins del seu mateix moviment o fins i tot per part de l’aparell administratiu d’aquest moviment. Aquest aparell tendeix en general a expandir el seu àmbit d’autoritat i a racionalitzar els procediments administratius en detriment de la llibertat d’acció del líder (arribant de vegades fins a la seva mateixa deposició). Els líders poden optar per ignorar aquest conflicte, donant suport a la organització i a la consegüent reducció dels seu paper, o bé poden oposar resistència a aquesta dinàmica. Aquesta darrera estratègia tendeix a maximitzar la volatilitat, ja que el líder es pot embarcar en una persistent dinàmica de generació de crisis per tal de mantenir el moviment en constant tensió de manera que no es puguin consolidar estructures institucionals estables, subratllant així la indispensabilitat del líder.
La rutinització pot ser combatuda a través d’un canvi permanent de l’entorn i de la modificació dels objectius. Una variant d’aquesta aproximació passa per incrementar la tensió amb l’entorn del grup per enfortir la solidaritat interna; en aquest procés, es potencia el conflicte amb persones i grups que l’envolten. El rebombori intern i amb l’entorn sovint tendeix a foragitar del grup a les persones que no són totalment lleials al líder o que poden no estar inclinades a donar suport a mesures extremes en suport de la visió del líder (per exemple, l’ús de la violència). En mancar-li tant les restriccions immediates com el suport a llarg termini, un líder carismàtic estarà inclinat a protegir la seva posició mirant de “simplificar” el context intern del grup per tal d’eliminar fonts de discrepància, diversitat normativa i lideratges alternatius. En la mesura que el líder ho aconsegueixi, una conseqüència serà l’atenuació de les pressions encreuades que inhibeixen els membres del grup a l’hora d’acceptar les demandes extremes que els hi pugui fer un líder excèntric o que vegi amenaçada la seva autoritat.
Reivindicació del lideratge carismàtic
Els perills, doncs, hi són, i són greus. La dinàmica carismàtica és delicada. Però, com dèiem abans, la seva perillositat o la seva possible degradació no tenen perquè portar-nos a deixar-la de banda. Ens és massa preciosa, massa necessària. Hem d’evitar qualsevol degradació, certament, però no refusar la qualitat. En un context d’estancament i manca d’innovació, ens fa massa falta. Ens en fa a nivell de societat global, si més no de la societat catalana. Ens en fa a nivell d’empreses, a les que sovint els costa trencar rutines i arriscar-se a avançar per camins d’incertesa, sobretot a nivell de formes d’organització interna. Ens fa falta a nivell d’organitzacions socials, sovint massa petites i atomitzades (de vegades per culpa del lideratge carismàtic, cal reconèixer-ho) o poc imaginatives a l’hora de plantejar objectius, dinàmiques de treball o manera de relacionar-se amb l’entorn. Ens fa falta a nivell de partits polítics, on el pes de l’”aparell administratiu” (anomenat simplement “l’aparell”) desconnecta al partit de la relació amb els ciutadans i fomenta la manca de participació política (abstenció, manca d’iniciatives de base, desafecció de la política, etc.).
Quines formes prendrà el lideratge carismàtic en el segle XXI està per veure: cada època el materialitza d’una manera diferent, com és lògic. Però això no ha de ser tampoc una raó per a mostrar-nos refractaris al respecte. Necessitem que es generin situacions on grups percebin com a extraordinàries les qualitats de certes persones i en resultin motivats, engrescats. Sabent que els líders han d’estar al servei del grup, i de vegades això vol dir portar al grup a confrontar reptes incòmodes. Ens fa molta falta aquesta capacitat de confrontació amb els nostres problemes, amb els nostres reptes; una crisi no es travessa només posant el cap sota l’ala i esperant temps millors, o lamentant-se estèrilment. Mirar els reptes cara a cara és l’única manera de trencar lligams, de superar obstacles que ens aferren al passat, ens ofeguen la imaginació i no ens deixen entrar en camins d’experimentació innovadora. Encara que siguin camins arriscats, ens hi hem d’endinsar: el nostre és un temps d’exploració.
Malauradament, els líders carismàtics no apareixen per decret ni es fabriquen per encàrrec. Però està a les nostres mans generar un entorn favorable a la seva eclosió o un entorn que mostri el seu recel i obstaculitzi la seva emergència. Això sí que està a les nostres mans, i aquí hem de ser conscients de quina actitud adoptem, i reflexionar a fons sobre quina creiem que hem d’adoptar. I ho hem de fer conscients dels perills, evidentment, i per això hi hem posat tant d’èmfasi. Però sabent que aquests perills, tornem a dir-ho, es poden evitar si tenim una actitud responsable i una ment lúcida. I això ho podem fer si ens treballem a nosaltres mateixos en aquesta línia. Com més lúcids i responsables siguem nosaltres, més ens podrem permetre obrir-nos a la incidència carismàtica.
I recordem finalment el que també hem dit abans: si hi ha desviacions, si hi ha mal ús del carisma, si hi ha manipulacions, ho hem d’atribuir a les persones concretes que assumeixin aquest paper, i els hi hem de demanar comptes i castigar-los exemplarment. Però la possibilitat de tenir mals líders no ens ha de fer qüestionar la bondat de poder gaudir de la interfecundació i l’estímul personal i col·lectiu que suposa endinsar-se per aquesta via. Evitar el risc defugint la possibilitat és una enfocament immadur, una posició sense fonament, que ens immobilitza o ens deixa donant tombs sense anar enlloc. Siguem alhora renaixentistes, il·lustrats i romàntics: mirem el futur amb il·lusió i esperança. Confiem en les nostres forces, en la nostra capacitat d’anàlisi, en les moltes lliçons extretes del passat que ens ajuden a evitar males pràctiques en el futur, en el nostre sentit de la responsabilitat, i gosem obrir-nos a l’extraordinari.
+UB.jpg)
