Església i poder

Diu el gran filòsof alemany del segle XX Karl Jaspers, en el seu Agustí, dins de l'obra Els grans filòsofs (1957):

"De l'experiència de la impotència humana neix, paradoxalment, la que per espai de mil anys serà la més poderosa organització del poder humà. Tot el que pretén independència davant d'ella és exclòs, qualificant tal pretensió de revolta contra Déu. Tot el que, amb la seva singularitat, es reconeix a si mateix com a part d'ella, és acollit, li són oberts els braços de bat a bat.

Des que Agustí és sacerdot, s'accentua el seu concepte de l'autoritat universal de l'Església. La seva activitat pràctica passa a ser el marc dins del qual es desenvolupa i gravita el seu filosofar. Ell es troba situat en la puixant evolució espiritual i político-real de la institució eclesiàstica que haurà de dominar a Occident fins el començament de l'Edat Moderna. Heus aquí una singularíssima bolcada  de la interioritat: El menyspreu envers el món es torna dominació sobre el món; la postura contemplativa, en infrangible voluntat; la llibertat de l'entranyable recapacitar, en coacció de la unió imposada; el saber del no-saber i la seva especulació, en un cos de doctrines; el moviment temporal del cercar, en un món de dogmes absolutament immutables i incontrovertibles que són premissa, no objecte, de tot pensar aprofundidor. 

La pròpia submissió engendra propensió a sotmetre; el propi sacrifici impulsa a demanar el mateix sacrifici a l'altre. Cal afegir-hi que, per la incertesa que a pesar de tot subsisteix (ja que manca un dels fonaments de la certesa: la universalitat efectiva del credo) resulta insuportable que hi hagi qui ni tan sols repudiï l'Església, sinó, pitjor encara, que adopti davant d'ella una actitud d'indiferència. Aquesta actitud insuportable i la consciència del poder de l'Església accentuen aquella pretensió "a tothom".

S'ha dit que en aquest pensar eclesiàstic hi va operar la fusió del cristianisme amb el sentit de les forces jurídico-polítiques imperials, ordenadores de Roma. A l'eternitat de l'Imperi romà en que creien els gentils i que fins i tot els cristians consideraven possible pel temps que durés el món, hi correspondria l'eternitat de l'Església universal catòlica romana. Però en comparació amb la tolerància de l'Imperi romà envers totes les formes de vida i creences (amb la sola excepció del credo cristià, el qual per part seva la negava), l'autoritat de l'Església era infinitament més rigorosa i es feia valdre fins i tot en la més entranyable intimitat de l'ànima en virtut de la seva pretensió que Déu parlava únicament pel seu conducte. Del que, per altra part, es seguia per a Agustí la obligació de l'Estat de posar-se a disposició de l'Església per a imposar el compliment de les seves exigències, per exemple en la lluita contra els donacians i els pelagians."