Divinitat de Jesús

Rouault 1930

"Realment el Nou Testament divinitza Jesús? Opino que no. A tot estirar allò que fan els més evolucionats autors neotestamentaris com Pau, Joan o Hebreus, és atribuir-li funcions divines, en altres paraules veure'l com a Senyor exaltat, com a revelació encarnada o com a comunicador de gràcia.

Aquest fet d'atribuir a Jesús funcions divines ja és anar molt enllà. Els sinòptics només el fan mediador d'aquestes funcions, les quals són atribuïdes sols a Déu. No dic que Pau i Joan s'hagin equivocat radicalment en llur interpretació de Jesús. Segueixen situant-se en la línia existencial i funcional.  Però sí que crec que obren la porta a unes interpretacions incorrectes, les de passar de l'atribució funcional a l'atribució essencial i hipostàtica, com es feu en el període posterior, ja plenament hel·lènic. Joan en el pròleg va molt enllà o sembla anar molt enllà. Si realment el que vol dir és que Jesús és ònticament la Paraula, i aquesta és al seu torn ònticament Déu, i no que Jesús en sigui sols l'expressió, i més concretament l'expressió d'una expressió, crec que Joan -hel·lenitzat- ha anat massa enllà. I crec també que la interpretació de Pau, de Joan i de les deuteropaulines no és l'única interpretació possible del Jesús sinòptic.

L'atribució d'una funció divina a un subjecte humà sols és correcta si no s'atribueix com a pròpia de l'esmentat subjecte, sinó que se'l fa mer mediador funcional d'una activitat o d'un atribut que només és propi de Déu. Aquesta distinció en l'atribució funcional no és explícita ni clara en Pau i Joan, malgrat que subordinen Jesús al Pare. Aquesta manca de claredat ha donat peu  a la interpretació hel·lenística de Jesús, una interpretació essencialista i d'unió de subjecte, hipostàtica, feta amb les categories de la filosofia òntica grega. Crec que la teologia hel·lènica malinterpreta Jesús -mitologitzant-lo en tant que ontologitza els seus títols i la seva relació amb Déu-, i fins malinterpreta la interpretació fornida per Pau i Joan. Aquests només parlen de funcions -encara que no del tot rectament-; els grecs parlen d'estat i de natures. Resumint: Pau i Joan i les deuteropaulines feren una interpretació dubtosament correcta, que sols es pot admetre críticament; la teologia posterior -grega i llatina- ha fet una interpretació incorrecta, que s'ha de rebutjar críticament. Almenys, si volem ser fidels al Jesús dels sinòptics i dels Fets.

Llavors, Jesús no és Déu? Aquesta pregunta demana una resposta matisada. D'entrada hem de dir que Jesús no és Déu com Déu és Déu. Així ho ha pensat sempre la teologia tradicional. Aquesta ha distingit clarament, des de Calcedònia, les dues naturaleses. Per a la teologia tradicional, Jesús sols pot ser considerat Déu per la unitat de subjecte, realitzada en el Verb que assumeix, en la unió anomenada hipostàtica, la humanitat de Jesús. Però una anàlisi crítica de les fonts neotestamentàries no admet la validesa de les conclusions de la teologia hel·lènica. Si això és cert, com s'ha mostrat, hem d'admetre que no es pot atribuir a Jesús el títol de Déu en el sentit de la teologia tradicional. Tanmateix molts teòlegs moderns tendeixen  a considerar que es pot anomenar Déu a Jesús en el sentit que Jesús és l'expressió de la historització de Déu, dit altrament que Jesús és l'automanifestació de Déu, és l'home en qui Déu s'autorevela i s'autocomunica a la humanitat. També jo crec que Déu s'automanifesta en Jesús, però anomenar Déu a Jesús, àdhuc en aquest sentit i per això, penso que porta a confusió. Jesús és un home en qui Déu s'ha autorevelat i autocomunicat, però sempre apareix, tant en els sinòptics com en Pau i Joan, distint de Déu, el Pare. El seu pregon sentit de filiació l'obre a Déu, però no l'iguala al Pare. (...) Penso que seria millor no parlar de Jesús com a Déu, puix que es presta a malentesos, encara més en uns contextos on existeix tant de monofisisme larvat. És millor parlar de Jesús com a fill de Déu; però així i tot cal explicar aquest títol en el sentit de no creure'l engendrat per Déu fisiològicament en el temps ni ònticament en l'eternitat."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 323-325).