 |
| Hodler 1910 |
La Balanguera misteriosa
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Girant l’ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen d’il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Bellugant l’aspi, el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil·la,
destria l’auba que vendrà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
De tradicions i d’esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d’or i argent
de la infantesa que s’enfila, de la
vellura que se’n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Joan Alcover (a Cap al tard, 1909)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada