Petrarca: Sonet 46

Masaccio 1420

"L’oro et le perle e i fior’ vermigli e i bianchi,
che ’l verno devria far languidi et secchi,
son per me acerbi et velenosi stecchi,
ch’io provo per lo petto et per li fianchi.

Però i dí miei fien lagrimosi et manchi,
ché gran duol rade volte aven che ’nvecchi:
ma piú ne colpo i micidiali specchi,
che ’n vagheggiar voi stessa avete stanchi.

Questi poser silentio al signor mio,
che per me vi pregava, ond’ei si tacque,
veggendo in voi finir vostro desio;

questi fuor fabbricati sopra l’acque
d’abisso, et tinti ne l’eterno oblio,
onde ’l principio de mia morte nacque."

Petrarca, Sonet XLVI

Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Les perles, l'or, els lliris vermells i blancs

que el fred hivern hauria de marcir,

em són amargues punxes de verí

amb que sento fiblar-me el pit i els flancs.

Així els meus jorns pel plor s'han d'escurçar,

car si el mal dura no envelleix qui el passa.

Mes jo n'acuso els mals espills, que massa

haveu cansat, volent-vos-hi admirar.

Ells manen el silenci al meu senyor,

que us va pregar per mi, i deixà l'afany

veient que en vós vostre desig finia.

Ells foren construïts sobre l'estany

damnat; l'etern oblit fou son color.

D'allí el principi de ma mort naixia."