Les grans roques

"Hi ha alguna cosa d’especial, difícil de definir, en les grans roques.

No per tothom, és clar; a molta gent li són indiferents.

Però a alguns, les grans roques els parlen, ens parlen.

Siguin calcàries o de conglomerat, granítiques o volcàniques,

des de la seva monumentalitat tenen alguna cosa a dir.

Només cal mirar-les i parar bé l’oïda oculta, la que sent el silenci.

Estan tan quietes! Són tan majestuoses!

I alhora sembla que se t’adrecin amb una veu suau, greu,

per parlar-te de la bellesa del món, de la natura.

Ja sabem que són productes casuals de l’evolució geològica,

però sembla com si fossin aquí per acollir-nos, per impressionar-nos,

per fer-nos sentir la grandesa, la solemnitat, la immensitat.

Quan estàs amb elles, sota d’elles, dalt d’elles, davant d’elles,

són la rotunda manifestació de la fastuositat del món,

de la seva durada, de la seva fermesa, fins i tot de la seva delicadesa.

I quelcom d’inesperat: transmeten tranquil·litat.

Davant d’elles no tens por ni angoixa, ni neguit de cap mena;

elles són allà, per protegir-te i acompanyar-te.

Cal dir que generen veneració, un sentiment difícil d’experimentar.

Algunes persones també el generen, i algunes imatges i idees.

Però les grans roques, totes elles, són venerables.

Hi haurà qui trobarà una pèrdua de temps anar-les a veure,

passar una estona amb elles, sense fer res més que contemplar-les.

Però és de les coses més gratificants que es poden fer.

Com apropar-s’hi? Com ser-hi sensibles? Com aprendre a estimar-les?

Triant-les bé, començant per aquelles que atrauen una mica.

I llavors apropant-se a elles amb constància i fidelitat,

fent la mica d’esforç que normalment cal per arribar-hi.

No són a la ciutat ni enmig dels camps, els seus racons són especials.

I allà on són elles, el món esdevé quelcom sagrat, un santuari."

Li Migara