Petrarca: Sonet 32

"Quanto piú m’avicino al giorno extremo
che l’umana miseria suol far breve,
piú veggio il tempo andar veloce et leve,
e ’l mio di lui sperar fallace et scemo.

I’ dico a’ miei pensier’: Non molto andremo
d’amor parlando omai, ché ’l duro et greve
terreno incarco come frescha neve
si va struggendo; onde noi pace avremo:

perché co·llui cadrà quella speranza
che ne fe’ vaneggiar sí lungamente,
e ’l riso e ’l pianto, et la paura et l’ira;

sí vedrem chiaro poi come sovente
per le cose dubbiose altri s’avanza,
et come spesso indarno si sospira."

Petrarca, Sonet XXXII

Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Com més em sento prop de l'últim dia

que la misèria humana sol fer breu,

més veig el temps passar veloç i lleu

i el que n'espero, dol, si no follia.

I dic al pensament: "No gaire via

farem parlant d'amor: l'adusta i greu

fatiga terrenal, com fresca neu

es fon, i això la pau ens concilia.

Per tal com caurà amb ella una esperança

que ens feia somniar tan llargament,

i els plors i el riure, i el temor i la ira.

Després veurem que l'home, en tot moment,

entre la fosca i la incertesa avança,

i ben sovint inútilment sospira.""