Krishnamurti i el dubte

Hernández Pijuan 2000

"Hi ha una acció que no provingui del desig? Si formulem una pregunta així, i rarament ho fem, podrem inquirir sense cap motiu, i descobrir una acció que sigui de la intel·ligència. L'acció del desig no és intel·ligent; porta tota mena de problemes amb les seves seqüeles. Hi ha una acció de la intel·ligència? Hem de ser sempre una mica escèptics en aquestes qüestions; el dubte és un extraordinari factor de purificació del cervell, del cor. El dubte, acuradament aplicat, porta una gran claredat, allibera. A les religions orientals, dubtar, qüestionar, és un dels requisits per trobar la veritat, però a la cultura religiosa de la civilització occidental el dubte és una abominació del dimoni. Això no obstant, en la llibertat, en una acció que no és del desig, ha d'existir l'espurna del dubte.

Quan hom veu veritablement, no de manera teòrica ni verbal, que l'acció del desig és corrupta, que està deformada, aquesta percepció mateixa és el principi de la intel·ligència que dóna origen a una acció completament diferent. O sigui, veure allò fals com a fals, veure la veritat en allò fals, i veure la veritat com a veritat. Una percepció semblant és aquesta qualitat d'intel·ligència que no és “meva” ni de “ningú” en particular, la qual, aleshores, actua. Aquesta acció és lliure de distorsions, de remordiments. No deixa cap empremta, cap petjada a les sorres del temps. Aquesta intel·ligència no pot existir tret que hi hagi una gran compassió, un gran amor. I no hi pot haver compassió si les activitats del pensament estan ancorades en alguna ideologia o fe particular, o lligades a un símbol o a una persona. Perquè hi hagi compassió hi ha d'haver llibertat. I on existeix aquesta flama, la flama mateixa és el moviment de la intel·ligència."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 21.04.1983