Petrarca: Sonet 217

Altichiero da Zevio 1376

"Già desïai con sì giusta querela
e’n sì fervide rime farmi udire,
ch’un foco di pietà fessi sentire
al duro cor ch’a mezza state gela;

e l’empia nube, che’l rafredda e vela,
rompesse a l’aura del mi’ ardente dire;
o fessi quell’altrui in odio venire,
che ‘ belli, onde mi strugge, occhi mi cela.

Or non odio per lei, per me pietate
cerco: ché quel non vo’, questo non posso
(tal fu mia stella, e tal mia cruda sorte);

ma canto la divina sua beltate,
ché, quand’i’ sia di questa carne scosso,
sappia ‘l mondo che dolce è la mia morte."

Petrarca, Sonet CCXVII

Versió catalana de Miquel Desclot (2016):

"Volia en tan encesa canticela
i amb tan justa clamor fer-me sentir,
que un foc de pietat fes consumir
dins l’aspre cor que a mig estiu es gela;

i el cruel núvol, que el refreda i vela,
fugís a l’aura del meu fogós dir;
o a tothom un viu odi fes venir
per qui els bells ulls -de què jo em fonc- em cela.

No pietat per mi o odi per ella
cerco, que això no vull i allò no puc
(tal el meu astre, i tal la crua sort);

ans en canto l’excelsa meravella,
perquè, quan deixaré aquest cos xaruc,
sàpiga el món que dolça m’és la mort."