"En un obrir i tancar d'ulls no seràs res més que una mica de cendra o un esquelet, i un nom o potser ni un nom. I el nom mateix és un so va, un ressò! El que ha gaudit, doncs, de més estima en la vida, és buit, podridura, roïndat, gossos que es mosseguen mútuament, murris que es barallen entre si, que tan aviat riuen com ploren. Pel que fa a la bona fe, al pudor, a la justícia, a la sinceritat: "van pujar a l'Olimp des dels espaiosos camins de la terra". Què és el que et reté, aleshores, aquí a baix, si els objectes sensibles són mudables, inestables; els sentits, embotats, disposats a rebre deformades les imatges; si el mateix alè no és res més que una exhalació que es desprèn de la sang; i la fama entre els homes, una pura vanitat? Què fer, doncs? Espera, amb ànim benèvol, o la teva extinció o el teu desplaçament a un altre estat. Però, mentre no t'arribi aquesta ocasió, què n'hi haurà prou de fer? Quina altra cosa, sinó venerar i beneir els déus, fer bé als humans, aguantar-los i abstenir-se en certes ocasions del seu tracte? Recorda que tot allò que existeix fora dels límits del cos i de l'alè, no és teu ni depèn de la teva voluntat."
Marc Aureli, Meditacions, V, 33
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada