Quatre teologies

Morandi 1943

Evangelista Vilanova resumeix així els quatre mètodes o funcions de la teologia segons Dionís l'Aeropagita, considerades de valor desigual però totes necessàries i dependents les unes de les altres: 

"1. Teologia simbòlica.

El seu fi és explicar les "metonímies del sensible al diví" i de fixar les regles d'interpretació  que permeten d'aplicar a Déu i a les realitats divines  els símbols trets del món sensible.

Aquesta aplicació no s'ha de fer de manera grollera i literal. Sigui la que es vulgui la bellesa de la imatge, la seva aparent conveniència, el seu alt valor de representació, sempre ha de ser purificada. Gràcies a aquesta purificació, la intel·ligència divinitzada descobreix una significació transcendent que sobrepassa alhora la materialitat dels símbols i el sentit limitat que podria conferir-li una intel·ligència profana. És l'"anagogia". Consisteix en una espècie d'abandó de les representacions sensibles, en una disjunció que ens hi fa trobar a la vegada una semblança divina i, en aquesta mateixa semblança, una dissemblança més profunda que ens impedeix d'adherir-nos-hi. Descobrir la dissemblança és més essencial que descobrir la semblança, ja que només la dissemblança porta en ella una exigència de sobrepassar-la. Aquesta raó farà preferir els símbols grollers i vils als símbols nobles i bells. Imatges sense semblança i sense art no es retenen per elles mateixes; la seva defallença és ja per l'esperit un estimulant que l'impedeix d'instal·lar-se en les figuracions, l'encadenament natural de les quals potser comprometeria la seva elevació a Déu.

El simbolisme dissemblant, "més anagògic" que el simbolisme semblant, constitueix la peça mestra de la teologia simbòlica.

2. Teologia afirmativa

A nivell d'intel·ligència, la distinció entre teologia afirmativa i teologia negativa correspon a la que, en el pla sensible, oposa simbolisme semblant i simbolisme dissemblant.

Pel mètode afirmatiu, la intel·ligència aplica a Déu cadascun dels noms intel·ligibles que s'apliquen als éssers creats: Bé, Ésser, Vida, Saviesa, Potència, etc. Els hi relaciona com a la seva causa i al seu exemplar eminent. Aquesta perspectiva de la causalitat i de l'exemplaritat es refereix als quadres jeràrquics i processius del neoplatonisme. I és perquè el camí de la teologia afirmativa o catafàtica, manifestament calcat de la dialèctica descendent, afirma primer de Déu els noms més nobles, que són els més universals i més pròxims a la causa; després, i en ordre a la seva dignitat decreixent, tota la sèrie dels noms intel·ligibles. L'ordre d'aquests atributs és el que segueixen Els noms divins.

Però aquest mètode xoca amb les mateixes dificultats que el simbolisme semblant. Res d'intel·ligible  no pot, amb tot rigor, donar compte de Déu, que no és ni bonesa, ni ésser, ni vida, en el sentit, almenys, en que una intel·ligència finita pot entendre aquests "noms". Igual que el simbolisme dissemblant, , caldrà paral·lelament que el camí negatiu corregeixi les representacions intel·ligibles de la teologia afirmativa.

3. Teologia negativa

Fàcilment simplifiquem la natura i el paper correlatius  dels mètodes afirmatiu i negatiu, com si n'hi hagués prou primer d'afrimar-ho tot i després de negar-ho tot per tenir un coneixement satisfactori de Déu. És veritat que els camins negatius o apofàtics són inversament simètrics dels afirmatius. La seva progressió és ascendent i les negacions s'eleven dels atributs més humils fins als més nobles. L'oposició sembla, doncs, perfecta.

Però en el fons, potser no hi ha cap negació veritable en la teologia negativa, car ¿què nega sinó les limitacions que, incloses en els atributs humans, ens impedeixen d'aplicar-los a Déu? Aquest és el pensament de Dionís quan afirma, almenys en tres passatges, que les negacions han de ser enteses no en el sentit privatiu sinó en un sentit transcendent. Si és així, cal concebre la teologia negativa com una "superafirmació". En efecte, no podem, amb risc de caure en l'embrollament de la teologia afirmativa, donar a les afirmacions implícites de la teologia negativa un sentit immediat. En cada una d'elles cal veure un acte de pensament, orientat vers una totalitat indeterminada i "transcategorial", de la qual no sospitem l'impensable realitat si no és abolint totes les determinacions restrictives que parasiten necessàriament els nostres conceptes humans i els atributs creats.

Compresa d'aquesta manera, la teologia negativa només apareix com a tal en la seva oposició lògica a la teologia afirmativa, les febleses de la qual denuncia i vol corregir. Però, profundament, és en el sentit d'una afirmació més que humana que cal entendre-la, ja que el seu objecte, indeterminat per natura, escapa a totes les nostres categories, a totes les nostres afirmacions, com a totes les nostres negacions. Atènyer, més enllà d'aquests mitjans inadequats, més enllà mateix de la intel·ligència, una "plenitud" que afirmi renunciant a expressar-la: aquest és el sentit profund de la teologia negativa.

4. La teologia mística

La teologia negativa està lligada a l'"experiència" mística que Dionís no separa en els seus desenrotllaments. Al seu extrem, s'han de correspondre. Amb tot, no es confonen, car, a diferència de la teologia mística, la teologia negativa resta encara un camí dialèctic.

Malgrat això, en la teologia mística subsisteix una theoria i una gnosis. Però aquests termes no tenen aquí la seva accepció comuna. Cal despullar-los de tota idea de successió o de divisió. La característica essencial de l'experiència mística és la indivisió de l'ànima i de les seves facultats, la unificació perfecta per sobre de l'espai i del temps. En aquest sentit, cal entendre les metàfores de la "tenebra" i del "silenci"  o els conceptes d'"inactivitat" o de "desconeixement": el coneixement de Déu que dóna l'experiència mística s'ha de situar més enllà de tot coneixement humà i de les condicions espacio-temporals que el divideixen. No sorprèn que la descripció del coneixement místic recorri al vocabulari de la teologia negativa.

Aquesta experiència representa un cim privilegiat, una llum, un instant que, en la seva immaterialitat i la seva extratemporalitat, resumeix tot l'esforç anterior dels camins dialèctics i dóna alhora a la intel·ligència aquella "emoció" més que humana, aquell "èxtasi" amorós, on porten la ciència més alta i la perfecta caritat. I aquesta situació de la intel·ligència, provisionalment "arrabassada" fora de les seves condicions ordinàries de concebre i de pensar, constitueix l'"estat teopàtic". La "ciència" mística és una conseqüència d'aquest estat. En efecte, així com el baptisme fa accedir el cristià a un mode nou de coneixement, d'una manera semblant la gràcia mística assimila molt estretament la intel·ligència a Déu, unificant les seves potències i el seu esguard.

La teologia mística se situa, doncs, més enllà de les altres teologies, i el coneixement que ens ofereix, per dir-ho així, no és mesurable per aquell que les altres ens han procurat."

Evangelista Vilanova a Història de la teologia cristiana, vol. 1, Barcelona 1984, pp. 176-179.