Petrarca: Sonet 365

Fra Angelico 1432

"I’ vo piangendo i miei passati tempi
i quai posi in amar cosa mortale,
senza levarmi a volo, abbiend’io l’ale,
per dar forse di me non bassi exempi.

Tu che vedi i miei mali indegni et empi,
Re del cielo invisibile immortale,
soccorri a l’alma disvïata et frale,
e ’l suo defecto di tua gratia adempi:

sí che, s’io vissi in guerra et in tempesta,
mora in pace et in porto; et se la stanza
fu vana, almen sia la partita honesta.

A quel poco di viver che m’avanza
et al morir, degni esser Tua man presta:
Tu sai ben che ’n altrui non ò speranza."

Petrarca, Sonet CCCLXV

Versió catalana de Miquel Desclot (2003):

"Jo vaig planyent aquells meus temps passats
que esmerçava a estimar cosa mortal,
sense alçar-me, amb les ales, del fondal,
per dar potser de mi exemples triats.

Tu que em veus les mancances i els pecats,
oh Rei del cel invisible i immortal,
socorre la pobra ànima en el mal,
i per la gràcia Teva siguin grats:

tal que, si en guerra estava i en tempesta,
mori jo en pau; i si no hagué honorança
l’estada, sigui la partença honesta.

Al poc d’aquest meu viure en acabança,
com al morir, la mà divina presta:
Tu saps que en ningú més tinc esperança."



Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Ploro els meus temps passats, que, sense esmena,

m'era donat a amar cosa mortal,

i, tenint ales, vaig volar poc alt

i dava exemples de ma baixa mena.

Tu, que m'has vist la indigna i cruel pena,

Rei del Cel, invisible i immortal,

acorre a la meva ànima banal,

i el seu defecte, de ta gràcia emplena.

Tant com vaig viure en guerra i en tempesta,

vull morir en pau i a port; i, si l'estança

fou vana, almenys que tingui la fi honesta.

I que en aquesta vida, ja escoltant-se,

com en la mort, em donis la mà presta:

Tu saps que en ningú més tinc esperança."